|
1. Assumir la sentència o enfrontar-la als carrers?
“Tothom haurà de respectar la llei i assumir la sentència”. Aquestes van ser les primeres paraules de Pablo Iglesias poc temps després de que és conegués la infame sentència del judici al Procés, que vulnera les llibertats democràtiques més elementals. “Els jutges han fet la seva feina i la policia està fent el mateix”, va declarar Íñigo Errejón aquest dilluns, aprofundint en la mateixa línia. En aquest punt, no hi ha diferències en entre els fundadors de Podemos.
Assumir la sentència i respectar la Llei? Per quin motiu? Consideren que és una sentència justa condemnar a 13 anys de presó als presos polítics catalans? I si no ho és, llavors perquè “assumir-la” en comptes d’exigir una amnistia i lluitar per la llibertat dels presos mitjançant la mobilització social? Perquè ha estat dictada pel Tribunal Suprem i cal “respectar” totes les seves sentències? Sembla que obliden que es tracta del mateix Tribunal que es va formar incorporant jutges provinents del Tribunal d’Ordre Públic del franquisme i que, al costat de l’Audiència Nacional, ha prohibit fins ara el jutjament a Espanya als crims de la dictadura. També hem d’ “assumir” i “respectar” aquestes decisions?
Pablo Iglesias ha parlat aquest dimarts amb Pedro Sánchez sobre la possibilitat d’un indult als líders independentistes. “En aquest país, es va indultar a Armada; el Tribunal Suprem va demanar l’indult per a Tejero; es va indultar a Barrionuevo i a Vera, després d’haver passat solament dos mesos a la presó per terrorisme d’Estat i pel segrest de Segon Marey. I, per cert, van ser condemnats a menys anys que Oriol Junqueras”, ha afirmat Iglesias en una entrevista amb eldiario.es.
Però aquests exemples no els ha enumerat per demostrar el caràcter reaccionari i de classe de la justícia espanyola, sinó per justificar la clau d’un possible indult, que en les seves paraules no implicaria “qüestionar els fonaments de dret de les sentències ni els fets que s’han produït, sinó atendre elements d’interès general i concòrdia”. Amb la mateixa lògica es va imposar la reaccionària Llei d’Amnistia del 1977 que va impedir jutjar els crims del franquisme o els indults que van deixar lliures als militars genocides a Argentina.
Al contrari del que sosté Iglesias, si la llei i l’aparell judicial actuen vulnerant les llibertats democràtiques, la llibertat d’expressió i de manifestació, i amb penes absolutament desproporcionades per als càrrecs que la mateixa sentència atribueix, llavors caldrà qüestionar les lleis i els mecanismes judicials repressius d’aquesta democràcia liberal, no cridar a “respectar-los” ni apel·lar a indults amb el fonament de la “concòrdia” i la “democràcia”.
Diversos juristes han assenyalat, a més, que la sentència es basa en l’aplicació del “dret penal de l’enemic”, establint el precedent de convertir en “sedició” qualsevol manifestació massiva que vagi contra mesures judicials o lleis de l’Estat. Una manifestació que pretengui frenar un desnonament, tallar una autopista, ocupar una fàbrica o protestar contra retallades en serveis públics, per tant, podrà ser considerada un acte de “sedició”. Hem d’ “assumir” i “respectar” aquestes sentències? Per a ser mínimament democràtica, l’esquerra espanyola hauria de partir d’una idea elemental: no acatar sentències injustes, exigir la llibertat dels presos polítics i l’amnistia, i convocar mobilitzacions amb aquest objectiu.
2. Amb la joventut que lluita als carrers o amb l’Estat policial?
“Una manifestació de milers de persones que és símptoma del problema polític de fons. D’altra banda, desenes de violents cremant coses per a gaubança de les dretes reaccionàries que no volen solucions sinó els vots d’exaltats. Els provocadors es necessiten mútuament”, assegurava en el seu compte de Twitter el passat 18 d’octubre Alberto Garzón, coordinador general d’IU, fent gala d’equidistància entre “dos dimonis”.
“Alberto, només hi ha dues explicacions al fet que diguis això: A. No confies en Espanya i creus que tots els teus votants s’han deixat arrossegar per la visió fatxa. B. Realment veus les coses com Marlaska. Ambdues són lamentables venint de tu”, li responia per la mateixa xarxa el periodista i activista Hibai Arbide Aza.
En el mateix sentit havia entrat en la polèmica, i molt cruament, el periodista Jonathan Martínez: “Fins i tot amb la nostra limitada capacitat som capaces d’entendre que violència és tancar cent anys a nou persones innocents, tombar portes de matinada, deixar anar nazis de cacera i arrencar ulls de manifestants. No hi ha un puto contenidor a Barcelona que pagui tanta infàmia”, assegurava.
Garzón es defensava llavors amb una altra pregunta: “creus que la violència d’aquestes desenes de persones dóna suport a les legítimes i encertades queixes sobre la sentència o per contra les perjudica i és un regal als reaccionaris?”. Davant la qual cosa Martínez contestava: “Si poses el focus de la violència en uns disturbis equiparables als de Gamonal, la marxa negra de miners, les marxes de la dignitat, els astillers de Cadis o Rodea el Congreso no sols no parlem la mateixa llengua, sinó que em porta a preguntar-me quin bàndol has triat.”
Garzón tancava el debat dient: “sempre deixo de conversar quan em col·loquen arbitràriament en un bàndol, el dolent suposo, d’un esquema dicotòmic. No és molt productiu.”
Però l’ “esquema dicotòmic” que tant molesta a Garzón no és un problema del debat, és una realitat palpable i es diu lluita de classes. Milers de manifestants estan sent reprimits a Catalunya; mentre en una setmana es produeixen més de 600 ferits, més de 200 detinguts i 31 persones són detingudes en presó preventiva; mentre l’Estat mobilitza milers de policies, guàrdies civils i fins a tanquetas; mentre la repressió té lloc fins i tot a Madrid, on la UIP ha carregat contra les dues mobilitzacions de suport a Catalunya de la setmana passada, detenint a 15 persones. Mentre succeeix tot això, no es pot ser “equidistant” i condemnar els “excessos” de tots dos costats. Perquè d’un costat hi ha la repressió organitzada per les forces repressives de l’Estat, i de l’altre, manifestants molt joves, cabrejats (no sols amb el Govern espanyol, també amb els seus propis governants a Catalunya), que només es defensen d’una violència brutal per part de la policia (no sols de la Nacional, sinó també dels Mossos).
Seguint l’esquema (no) dicotòmic que defensa el Coordinador general d’IU, llavors a Xile caldria “condemnar” als centenars de milers de manifestants que es mobilitzen amb ràbia contra el govern de Piñera, que ha tret l’exèrcit als carrers i com en la dictadura està assassinant i torturant ciutadans en aquests mateixos moments. Hauríem de “condemnar” també als joves, pagesos i indígenes de l’Equador, que van expressar el seu cabreig als carrers, aconseguint paralitzar el pla del FMI per a augmentar el preu dels combustibles.
Resulta vergonyós que algú que ha escrit un llibre titulat “Per què sóc comunista”, tingui raonaments tan dignes d’un liberal. Però Garzón no està sol en aquestes definicions. Fa uns dies Pablo Iglesias saludava que les forces de la policia nacional i els Mossos estiguin actuant “coordinadament”. Va fer el mateix Errejón. Una clara presa de posició del costat dels aparells de l’ “ordre” de l’Estat, que s’imposa a cops de porres i pilotes de goma als carrers catalans.
3. En defensa del dret a decidir o del Règim monàrquic?
La qüestió nacional catalana ha estat i continua sent un dels nuclis centrals de la “crisi orgànica” del Règim espanyol. El ressorgiment d’un massiu moviment pel dret d’autodeterminació, el referèndum del 1-O (i la vaga del 3-O) del 2017, ha estat l’afront més important al Règim del 78 i la Corona des de la Transició.
Els partits històrics de la burgesia i petitaburgesia catalanes es van posar al capdavant del moviment, primer per forçar una renegociació del pacte autonòmic, després per evitar que prengués un curs independent. Però tot i que l’objectiu d’aquesta direcció no pretenia anar més enllà d’un “acte simbòlic”, com va quedar clar en la seva reculada el dia després de la proclamació de la república, com era d’esperar-se el Règim espanyol va reaccionar amb duresa (brutal repressió, discurs de Felip VI, article 155, presó i ara sentència contra els líders independentistes) en defensa de la sagrada “unitat d’Espanya”. Així, el fenomen polític i social de l’independentisme català es va continuar ampliant amb un fort rebuig a l’Estat monàrquic espanyol i la seva repressió, sobretot entre sectors de la joventut, que l’1-O van veure com la policia colpejava brutalment a persones grans, als seus pares, professors i avis a les escoles durant el referèndum. I avui tornen a colpejar-los a ells per reclamar la llibertat dels presos polítics.
Durant tota aquesta crisi, Unidos Podemos es va situar en una sorprenent posició d’equidistància entre el moviment democràtic català i la repressió de l’Estat, oposant al referèndum de l’1-O un referèndum impossible pactat amb el mateix Estat que nega, a base de repressió i presó, el dret a decidir de Catalunya.
Encara que la seva adaptació al règim ha fet un salt qualitatiu, la seva posició actual és la conseqüència lògica de la mateixa estratègia: la confiança que és possible una sort de “regeneració democràtica” del règim espanyol des de dins, mitjançant un nou pacte amb els seus mateixos actors i institucions. Per això Unidos Podemos s’ha desviscut per intentar governar amb el PSOE. Fins i tot ha arribat a demanar la mediació de Felip VI perquè hi hagués un “govern de coalició”. Això haurien de recordar-ho els qui impugnen el moviment democràtic català, equiparant-lo amb el caràcter burgès i petitburgés de les direccions del processisme. A Catalunya no es tracta de donar suport a les direccions del procés, sinó, al contrari, desenvolupar un moviment democràtic, obrer i popular, independent de totes les fraccions de la burgesia catalana. De la mateixa manera, a la resta de l’Estat espanyol seria necessari desenvolupar un moviment de lluita antimonàrquic i contra el règim, independent de tots els actors polítics que són la seva sustentació, com el PSOE. I no buscar un govern de coalició amb ells!
L’esquerra institucional espanyola està formatada pel relat (i el contingut) del pacte de la Transició que va donar lloc al Règim actual. Així, en nom de la “regeneració democràtica” en abstracte –la democràcia liberal, recordem a Lenin, és el “millor embolcall de la dictadura del capital”- s’ha transformat en l’última trinxera de defensa de la institucionalitat del 78.
Com diu Isabel Benítez en un molt bon article publicat a El Salt, “en el conjunt de l’Estat espanyol s’ha aguditzat la disjuntiva de la reforma o la ruptura. Respectivament: apostar per “regenerar” el Règim del 78 apuntalant la integritat territorial d’Espanya i la monarquia com a garants de la seguretat jurídica del Ibex35; o bé reforçar el front de ruptura, realment existent, en l’esquerda oberta entorn del dret d’autodeterminació, la república i un model econòmic i social al servei de les necessitats de la població.”
Davant aquest escenari, la fallida del neorreformisme obre un espai per a desenvolupar una hipòtesi política alternativa, que aposti per la ruptura, és a dir, per una sortida de classe, anticapitalista i revolucionària. I avançar en aquest camí pressuposa, en primer lloc, la condemna de la repressió, l’exigència de l’amnistia als presos polítics i la defensa del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya enfront de l’ofensiva reaccionària del règim monàrquic espanyol.
Res d’això pot conquistar-se en els marcs de la democràcia imperialista espanyola. Ni tampoc apel·lant als bons oficis de la diplomàcia europea o una mediació internacional. És necessari imposar-ho mitjançant la lluita de classes.
Una esquerra que mereixi aquest nom avui a l’Estat espanyol ha d’aixecar ben alt en el seu programa el crit a obrir processos constituents lliures i sobirans a Espanya i totes les nacionalitats històriques en les quals pugui decidir-se tot, com reclamaven els referèndums universitaris sobre la monarquia.
Pels revolucionaris anticapitalistes i internacionalistes, com diem en la nostra última declaració, “aquesta és l’únic ‘full de ruta’ realista per a conquistar tant les demandes democràtiques pendents com totes les demandes socials urgents que són el rerefons del malestar juvenil, obrer i popular que explica les raons de fons de la crisi del règim. La lluita per assemblees constituents lliures i sobiranes, imposades mitjançant la lluita obrera i popular, no sols faran més conscients a les majories socials del seu poder social, obriran al mateix temps el camí perquè es desenvolupi una veritable democràcia de les treballadores i els treballadors, en la perspectiva de la conquesta d’una república catalana socialista, com a part de la lluita per una lliure federació de repúbliques obreres amb la resta de pobles de l’Estat”. Aquesta és la perspectiva per la qual barallem en la CRT.
|
