El debat entre els cinc candidats a la presidència del Govern del PSOE, PP, Unidas Podemos, Cs i Vox ha arrencat amb la qüestió catalana. Que les tres dretes sostenen la seva carrera per veure qui fa la proposta més ultra no és cap novetat. Les seves intervencions s’han dirigit al president en funcions per a qüestionar-li no haver portat encara més enllà l’escalada repressiva.

Casado ha exigit l’aplicació de la Llei de Seguretat Nacional i el requeriment previ a un nou 155, Rivera i Abascal fent-li els cors i en una aliança en les seves crítiques al bipartidisme per les “concessions” històriques a l’autonomia catalana. El líder de Vox ha afegit les seves propostes més autoritàries com la il·legalització dels partits independentistes o la detenció de Torra.

L’anomenat “trifachito” pot espantar a Catalunya, però... quina és l’alternativa del “mal menor” de Pedro Sánchez? El candidat del PSOE ha estat clar, assumeix allò central de la seva agenda i dels “tòpics” de l’espanyolista més reaccionari. Les tres propostes per a resoldre el conflicte català han estat una llei nacional que obligui a estudiar a les escoles catalanes els “valors constitucionals”, una llei audiovisual per a recuperar TV3 i tornar a incloure en el Codi Penal el delicte de convocatòria il·legal de referèndum. Si a això li sumem la seva decisió de fer complir íntegrament la sentència, veiem que les propostes del possible “govern progressista” no se separen en allò fonamental d’un hipotètic govern de les tres dretes.

Per la seva part Pablo Iglesias ha defensat la necessitat d’una sortida negociada al conflicte. Paraules que, com va passar després d’abril, quedaran en paper mullat. Iglesias va deixar clar en les negociacions de govern que assumiria el lideratge del PSOE en cas d’haver de tornar-se a aplicar un nou 155 i, més recentment, ho hem vist fent una crida a acatar la sentència i defensar la repressió policial. En aquest debat ha tornat a deixar clar que més enllà del que digui, renúncia a tenir “línies vermelles” en aquest tema.

Si en un tema queda clar que hi ha unitat de propòsit entre tots els partits del règim, i que aquesta unitat és també acceptada en els fets per Unidas Podemos, aquest és el nou consens reaccionari definit pel discurs del 3 d’octubre de Felip VI: acabar per la via repressiva amb l’independentisme català.

Que el procesisme, sobretot ERC, però també JxCat, si els seus vots fosin necessaris, consideri que després del 10N caldrà asseure’s a negociar amb el “mal menor” del PSOE, no és més que una constatació que accepten el nou marc de recentralització i autoritarisme. La tasca del Govern des del 14-O, estant al capdavant de la repressió de les protestes al costat de Marlaska, és part d’això.

L’únic partit que planteja obertament que és necessari oposar-se tant a la dreta com als social-liberals del PSOE, és ara com ara la CUP. Unidas Podemos ja ha convertit en la seva principal bandera el ser ministres de Pedro Sánchez, i per tant del govern que seguirà amb la mà dura contra Catalunya i governant per a l’IBEX35.

Per això des del CRT venim plantejant que aquest 10N l’únic vot contra el règim, la repressió i contra tot intent de tancament per dalt a la crisi del règim és un vot a la CUP a Catalunya i un vot nul en solidaritat amb el poble català a la resta de l’Estat.