L’acte final de campanya de la CUP a Barcelona ha conclòs amb una proposta política que els i les militants del CRT, que fem una crida a votar-la críticament el pròxim 10N, no podem compartir. La cap de llista al Congrés, Mireia Vehí, ha llançat una “proposta estratègica” a les forces sobiranistes - incloent a JxCat, ERC i els Comuns- per a conformar un bloc sobre la base de tres eixos: no pactar amb el PSOE, internacionalitzar el conflicte català i posar fi a la repressió contra la població mobilitzada.

No la compartim perquè al nostre entendre apunta a recrear il·lusions en la recomposició d’una “unitat sobiranista” que lluny de sumar, resta. Quelcom que va en contra de portar fins al final les lliçons del 2017 que la mateixa CUP ha plantejat com a part del seu balanç: no hi haurà victòria si l’esquerra independentista no és capaç d’establir un full de ruta propi des de la classe treballadora i els sectors populars.

Això implica definir quines aliances, i de quin tipus, són les que permeten avançar, i quines ens retornen a caselles ja superades. No neguem que tant amb la direcció processista, o amb el reformisme cada vegada més integrat i reconciliat amb el règim, és possible arribar a acords tàctics puntuals. Per exemple, se’ls podria exigir i emplaçar al fet que s’oposin a la investidura del PSOE, i fins i tot arribar a un acord puntual al Parlament sobre aquesta qüestió. Si s’aconseguís, encara que fos només amb una part del processisme, podria ser un fet a favor del moviment, i si no, ajudaria a desemmascarar la seva impostura.

Però el contingut de la proposta va molt més enllà d’oferir o emplaçar a una unitat d’acció sobre un punt com aquest. Aquesta defineix un “full de ruta” en el que el centre de gravetat per a aconseguir el dret d’autodeterminació no està en el desenvolupament de la mobilització independent i l’autoorganització. Una sortida per baix que permeti realment convertir l’exercici de l’autodeterminació en la punta de llança d’un procés de transformació social profunda.

En comptes d’això, es posa en el centre aconseguir una mediació internacional que, en última instància, facilitaria aconseguir una sortida per dalt. Una proposta repetida també en els debats electorals i diversos actes de campanya, que deixa la porta oberta a alguna mena d’intervenció tutelada o conformada per representants d’Estats o organismes supranacionals, com ha ocorregut en múltiples conflictes resolts d’aquesta manera, per dalt, amb diferents mediacions imperialistes.

Aquest eix seria el que més fàcilment podrien assumir els partits del processisme. I és el que donaria la condició de “estratègica” a l’aliança que es proposa, ja que suposa acordar, ni més ni menys que, la via per a aconseguir l’amnistia i el dret a l’autodeterminació.

La proposta ha estat una resposta a la realitzada per Laura Borrás, cap de llista de JxCat, el dimecres passat en el debat entre candidats emès en TV3. Borrás va oferir a ERC i la CUP conformar un grup parlamentari únic de totes les forces independentistes catalanes. Una idea que tant republicans com cupaires han rebutjat. La mateixa Vehí fonamentava la seva negativa a arribar a aquest acord pel fet que els qui governen avui la Generalitat ni tan sols han realitzat una resposta institucional a la sentència i han estat els responsables de la repressió de les protestes populars contra aquesta.

La proposta de la CUP no té l’aire de tirar endavant. Difícilment ERC i Comuns acceptaran un veto al PSOE, compromesos com estan a donar-li el govern al “mal menor” de Pedro Sánchez. Respecte a la repressió, totes les forces podrien assumir-ho sobre el paper, però, en el cas dels partits processistes només per a ocultar que són els responsables directes de la que hem viscut aquestes setmanes a Catalunya i que ha elevat la xifra de presos polítics a més de 40.

A aquests eixos se li han afegit altres punts socials com acabar amb els desnonaments, limitar el preu del lloguer o pujar els salaris, impossibles d’entrar en l’agenda dels que governen la Generalitat des de fa anys, aplicant polítiques neoliberals. O blindar els serveis públics, quan el processime vol acabar de rematar-los amb la Llei Aragonés o els Comuns continuen externalitzant-los a l’Ajuntament de Barcelona.

No obstant, llançar una proposta així, que torna a la vella idea que la “unitat sobiranista” és un bé a recuperar, va en contra d’aprofundir un dels elements més qualitatius dels que hem viscut a Catalunya durant les últimes setmanes. El fet que la vella direcció procesista -amb els seus “fulls de ruta” a cap lloc i la seva política repressiva contra les mobilitzacions- estigui sent qüestionada per un ampli sector de l’esquerra independentista i la joventut. Quelcom que facilitaria acompanyar per aprofundir les conclusions polítiques d’aquest qüestionament, per a proposar-se construir una alternativa a la “unitat sobiranista” basada en una política de ferma independència de classe i un programa anticapitalista.

Com venim plantejant des del CRT, l’actual situació deixa a la CUP en una situació de responsabilitat per a construir aquesta alternativa política des de la joventut, la classe treballadora i els sectors populars, que permeti desenvolupar l’autoorganització obrera i popular. Que es busqui també confluir amb l’esquerra de l’Estat espanyol que ja no es creu la cantarella del PSOE com a “mal menor”, per a forjar així una esquerra anticapitalista i de la classe treballadora, que es prepari per a enfrontar el pròxim govern, conquistar l’amnistia, el dret a decidir i poder obrir processos constituents on decidir-ho realment tot. Una tasca per a la què les velles aliances amb el processisme i els seus partits, encara que ara mateix no passin de declaracions que no tindran molt més recorregut que la seva enunciació, juga precisament en contra.