|
Els resultats de les eleccions del 10N llancen un panorama que allunya la possibilitat de tancar la crisi del Règim monàrquic per la via de la recomposició de l’extrem centre.
A Pedro Sánchez li ha sortit malament la seva aposta de repetir les eleccions per a aconseguir un govern fort en solitari o mitjançant una gran coalició dels “constitucionalistes” sense haver de dependre de les formacions nacionalistes. Per tant, la inestabilitat parlamentària no sols no desapareix, sinó que s’aprofundeix respecte als comicis d’abril.
El que sí que és una novetat respecte al 28A és l’ascens de la ultradreta de VOX.
Si en l’anterior cita electoral els d’Abascal van obtenir un resultat per sota de les seves expectatives –fet que va ser presentat com una gran victòria de la tolerància i la democràcia– aquesta vegada han més que duplicat els seus resultats, obtenint 3,57 milions de vots i 52 escons, superant al PP en diverses províncies i quedant com primera força a Múrcia.
Desapareix definitivament la il·lusió de la “excepcionalitat espanyola” en el context europeu i VOX es consolida com la tercera força política nacional i com una de les extremes dretes més fortes d’Europa. Un fet que no hauria de resultar sorprenent en un país en el qual el franquisme continua més viu que mai.
Entre "Vivas a España" Santiago Abascal es va mostrar davant els seus com el veritable guanyador de la nit, fent constants referències als votants desencantats amb les altres formacions polítiques en les quals no se senten representats. Un triomf que han hagut de reconèixer els seus competidors de dreta. A Casado se li ha fet amarga la seva recuperació electoral i Rivera, condemnat a la irrellevància i la dimissió, lamentava cínicament que “els espanyols han volgut més VOX i menys centre polític”.
Un altre punt de cinisme ha mostrat José Luís Ábalos en afirmar que “el PSOE és l’únic dic contra l’extrema dreta”. Per la seva part els dirigents de la “esquerra” parlamentària, Iglesias i Errejón, s’han afanyat a oferir novament els seus escons a la formació d’un “govern progressista” contra VOX.
Però, com pactar amb el partit del 155, de la reforma laboral, que ha fet bandera de l’expulsió als migrants i principal suport del Règim monàrquic, agent de l’IBEX 35, pot ser la via per a frenar l’auge de l’extrema dreta? És aquesta l’esquerra que necessitem per a fer front a la resolució de la crisi del règim per la via més autoritària i lliberticida?
El resultat de VOX no pot explicar-se sense atendre a, d’una banda la consolidació d’una subjectivitat reaccionària producte de l’ofensiva recentralitzadora i repressiva contra el moviment democràtic català. Per l’altre, és el resultat del descrèdit de les formacions polítiques tradicionals i la crisi de representativitat.
Tampoc pot entendre’s el fenomen VOX per fora de l’existència d’un règim monàrquic nascut del pacte de la Transició amb les elits franquistes en el qual la ultradreta com a tal no és una novetat en l’Estat espanyol, sinó que sempre havia estat assimilada al PP.
El fet que la ultradreta pugui plantejar sense problemes la seva agenda autoritària, masclista, racista i homòfoba en les institucions mentre es nega a milions la possibilitat de decidir sobre la monarquia o la relació entre els pobles de l’Estat dóna una idea del veritable abast d’aquesta democràcia per a rics.
Això no hauria de ser cap novetat, no obstant això l’esquerra parlamentària –amb la Constitució a la mà– lluny de practicar aquesta crítica descarnada ha contribuït a estendre la idea que podien aconseguir-se transformacions dins dels marges d’aquest règim i de la mà dels seus agents.
A la propagació de l’esperit més dretà ha contribuït el conjunt de l’arc parlamentari. Les dretes situant a VOX com el seu principal soci de govern, el PSOE adoptant part de la seva agenda a Catalunya o en altres qüestions com la immigració.
Quant a Unidas Podemos, presa de la seva estratègia de pactar amb Sánchez, dels seus intents de “resignificar” un nacionalisme imperialista si n’hi ha com l’espanyol i de l’electoralisme més abjecte, han donat ales al desenvolupament de l’espanyolisme xovinista rampant, a l’acceptació del major gir repressiu del Règim monàrquic en la seva història recent i a la criminalització de les protestes.
Quant a la crisi de representativitat, el partit d’Abascal ha estat el que millor ha sabut capitalitzar per dreta el descontentament amb la política tradicional. En aquest sentit, les crides a un “cordó sanitari” a VOX només poden contribuir a reforçar l’aura “anti-establishment” d’un dels partits polítics més defensors del statu quo i dels privilegis de les classes dominants.
El 10N ha tornat a mostrar els límits d’una recomposició de l’extrem centre i una major polarització que, lamentablement, només ha trobat una expressió electoral per dreta, mentre que la “esquerra” apareix cada vegada més integrada a la “democràcia” borbònica. No obstant això, les hipòtesis per a l’emergència d’un projecte d’esquerra, anticapitalista i contra el règim continuen vives.
Una esquerra que, lluny de concebre la lluita de classes com una malaltia de joventut, aposti per fer front a l’extrema dreta i a l’ofensiva recentralitzadora i autoritària des de la mobilització social de la classe treballadora, la joventut i els sectors populars.
Una esquerra valenta que plantegi que la crisi del sistema la paguin els capitalistes. Una esquerra que entengui que tot projecte de transformació social només pot fer-se des de les ruïnes d’aquest règim i entengui la participació en les seves institucions no com una fi en si mateix, sinó com una tribuna posada al servei del desenvolupament de les lluites socials i l’autoorganització de la classe treballadora, les persones migrants, les dones i la joventut.
Després de les eleccions, l’ascens de VOX fa que un projecte d’aquest tipus més necessari que mai. L’esquerra no pot quedar supeditada a un pacte amb un PSOE que es prepara per a aplicar els ajustos necessaris davant els nous embats de la crisi econòmica.
Les noves posicions parlamentàries conquistades per la CUP tenen la possibilitat de posar-se en disposició de la construcció d’un nou agrupament de l’esquerra anti règim i organitzacions com a Anticapitalistes haurien de donar per esgotat un projecte com el d’Unidas Podemos que la seva deriva ja podia anticipar-se des dels seus inicis, però és fa ja un temps una realitat incontestable.
|
