http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
IDEAS DE IZQUIERDA
La globalització de la lluita de classes i la utopia del partit revolucionari en un sol país
Matías Maiello

En articles anteriors desenvolupem entorn dels processos actuals, la relació entre revolta i revolució des de diversos angles. En aquestes línies abordarem la relació entre els diferents processos nacionals des d’un punt de vista internacional per a centrar-nos en el significat que adquireix la lluita internacionalista en l’actualitat.

Ver online

La nova onada de lluita de classes que avui recorre el món, té com un dels seus trets distintius, justament, la seva gran extensió geogràfica. Abasta països d’Àfrica del Nord, passant per Mitjà Orient, fins a Hong Kong, així com Europa i Amèrica Llatina. Els actuals mitjans de comunicació, les xarxes i la immediatesa de la informació contribueixen d’alguna manera a la propagació dels processos però l’explicació d’aquest fenomen és molt més profunda.

El que es coneix comunament com a “globalització”, van ser dècades d’ofensiva imperialista –des de finals del segle passat fins el que va d’aquest– que a força de saqueig i majors nivells d’explotació van propiciar un salt en la internacionalització del capital a través d’un procés de desenvolupament desigual i combinat que va anar deixant al costat d’una minoria de “guanyadors”, a una gran majoria de “perdedors”.

La crisi històrica del capitalisme que va esclatar al 2008 va accentuar aquest escenari. Va posar en evidència la decadència d’un capitalisme incapaç de generar nous motors de l’economia mundial. Un imperialisme nord-americà decadent i, com a única nova potència i pulmotor econòmic de tot l’últim període, la Xina, que deu la seva existència actual a la unificació efectiva del país conquistada per la revolució de 1949 que va expropiar a la burgesia i va avançar en la planificació (burocràtica) de l’economia. La burocràcia del PCCh va sostenir primer el programa d’un “socialisme en un sol país” per després restaurar el capitalisme i valer-se d’allò aconseguit per una “modernització” de la mà del capital internacional. Així, només gràcies a haver-se apropiat mitjançant la restauració capitalista d’allò que es va generar en contra seva, la burgesia imperialista va aconseguir la seva principal font de desenvolupament actual, basada enormes nivells d’explotació i precarització, que poc han d’envejar-li als de dos segles enrere. Però la Xina, no té la consistència històrica per oficiar de nou hegemon mundial de no mediar noves guerres a gran escala.

L’elecció a Gran Bretanya aquesta setmana va exemplificar bé la deriva capitalista. La gran patronal britànica que abans s’oposava al Brexit, ara s’encolumna darrere del Trump britànic, Boris Johnson. La burgesia navega sense rumb clar, al vent de la brutalitat contra els immigrants, el nacionalisme i les fake news.

A Amèrica Llatina, igual que a la resta dels països dependents i semicolonials, fa molt temps que les burgesies van abandonar qualsevol pretensió d’emancipació nacional. Clavades als peus de l’imperialisme, com a màxim busquen un lloc com a actors de repartiment. Ni el neoliberalisme a ultrança com el dels Bolsonaro/*Guedes, ni el “postneoliberalisme” com el d’Alberto i Cristina Fernandez es proposa cap pla de desenvolupament autònom. Per als primers es tracta simplement de lliurar tot el possible a l’imperialisme a través del saqueig i avançar contra la condicions de vida del poble treballador. Per als segons, com a màxim mitigar certs efectes d’una estructura socioeconòmica totalment subordinada a l’imperialisme que no es qüestiona, i que condemna a les majories a patir catàstrofes periòdiques. Fins i tot en les versions més radicals que va donar el “postneoliberalisme” com el chavisme, aquest va ser incapaç de modificar una estructura dependent lligada als vaivens dels preus del petroli.

Solament la unitat de la classe treballadora juntament amb el poble explotat i oprimit dels països llatinoamericans, lligant la seva lluita a la de la classe treballadora dels països centrals, pot erigir-se com a veritable alternativa, conquistant el seu propi poder per a resoldre íntegra i efectivament les finalitats democràtiques i de l’emancipació nacional enfront de l’imperialisme i els seus socis locals, i establint un nou ordre social. La qüestió estratègica és com les explosions de lluita de classes que avui travessen la regió i el món, no s’esgoten en processos de pressió (inclusivament extrema), sinó que obren aquesta perspectiva, que és necessàriament internacional.

Contra la utopia –molt estesa per cert- que és possible construir un partit (veritablement) revolucionari “en un sol país”, aquella lluita planteja un problema clau: la necessitat d’un partit revolucionari internacional. Ara bé, per on passa i en què consisteix avui la baralla per un partit així?

Una lluita nacional per la seva forma i internacional pel seu contingut

Els processos actuals de la lluita de classes, amb les seves especificitats i dinàmiques particulars, el que demostren és que no hi ha un passatge automàtic de la revolta a la revolució. En aquest sentit la lluita per l’hegemonia obrera és un punt clau, així com la disputa amb les direccions del nacionalisme burgès, el reformisme i la burocràcia.

Com deien Marx i Engels en el Manifest Comunista, es tracta de lluites que són nacionals per la seva forma però internacionals pel seu contingut. Trotsky destaca a propòsit del pensament de Lenin, que l’internacionalisme “no és en manera alguna una manera de reconciliar verbalment nacionalisme i internacionalisme, sinó una forma d’acció revolucionària internacional”. I agrega que en aquesta concepció: “El món […] apareix com un sol camp de combat en què els diferents pobles i classes sostenen una guerra gegantesca uns contra uns altres”.

Des d’aquest punt de vista, la lluita internacionalista –i la baralla per construir partits en cada país– està indissolublement lligada a la cerca de prefigurar, assajar, en la mesura de les nostres forces, l’acció del que seria un partit revolucionari internacional, ja que una organització així no sorgirà sinó a la calor dels propis combats que aquest nou cicle de la lluita de classes comença a posar a l’ordre del dia. Això busquem fer a la FT-*CI –organització internacional a la qual pertany el PTS– des dels 14 països on intervenim [1], així com des de la Xarxa Internacional de diaris L’Esquerra Diari.

Aquella concepció d’internacionalisme com “un sol camp de combat”, fa establir determinats centres de gravetat de l’acció d’una corrent internacional allí on els treballadors estan donant la seva baralla més dura i avançada. Però al mateix temps implica la intervenció simultània en escenaris nacionals molt diferents, amb diverses relacions de forces, processos polítics, etc., que són part d’un mateix teatre de lluita internacional.

França i Xile com a centres de gravetat de la lluita de classes actual

Actualment l’eix de la intervenció de la FT està posat a França, on s’està donant l’enfrontament més significatiu de la lluita de classes internacional, que de desenvolupar-se i conquistar el retir de la reforma jubilatoria podria obrir una nova situació amb repercussions molt més allà de les seves fronteres, i a Xile que és el principal procés a escala Llatinoamericana.

La gran demostració de forces que fa la classe treballadora francesa, ni més ni menys que en el cor d’Europa [2], amb els seus mètodes de vaga, piquets, i importants mobilitzacions des de fa 10 dies, ve a demostrar la seva potència quan en comptes d’intervenir diluïda en “la ciutadania” en general, posa en joc el control de les seves “posicions estratègiques” i paralitza els col·lectius, els metros, els trens, els ports, les refineries, els avions, les escoles, etc. Els anuncis del govern de Macron d’aquesta setmana sobre la reforma previsional, no van tenir un altre efecte que aprofundir i estendre la vaga, que compta amb un gran impuls entre els treballadors base, especialment en sectors com la RATP (transport metropolità de París). Mostrant, com assenyala el nostre company Juan Chingo en el seu llibre Gilets jaunes. Li soulèvement (quand li trône a vacillé) [3], un procés de “giletjeunizació” de sectors del moviment obrer.

Per descomptat la burocràcia sindical en les seves diferents variants –que en el seu moment es va encarregar de separar als sindicats de les Armilles Grogues–, lluny de plantejar la vaga indefinida fins a derrotar la reforma, no va descartar tornar a asseure’s a negociar. L’èxit de la vaga i la lluita de masses, passa per si aquesta aconsegueix desplegar-se amb tot com un veritable moviment popular (Rosa Luxemburg) i queda en mans dels propis vaguistes a través d’assemblees, comitès de vaga i coordinadores, que al seu torn permetin garantir la paralització i organitzar l’autodefensa.

En aquest sentit, els nostres companys i companyes del Corrent Comunista Revolucionari (CCR), tendència revolucionària dins del NPA, estant barallant per posar en peus instàncies d’autoorganització i coordinació reals. Com la trobada a Saint-*Lazare (París) crida feta pels treballadors de RAPT i els d’SNCF (companyia de trens), amb treballadors de col·lectius, metro, ferroviaris, docents, estudiants, Armilles Grogues, etc. Instàncies que són claus per organitzar, per exemple, els piquets per garantir la vaga. És part d’una política d’impulsar la perspectiva de vaga indefinida fins a derrotar la reforma articulant múltiples sectors de la CGT, SUD, organitzacions estudiantils, de l’esquerra, etc., com va quedar reflectit en la declaració publicada en el diari Libération la setmana passada. En aquestes baralles, Anasse Kazib, dirigent ferroviari i membre de la CCR, és un dels principals portaveus de la vaga, que recentment va polemitzar amb el ministre de transport en un popular programa de televisió, despullant la hipocresia del govern. A la seva vegada, el diari Révolution Permanent, que ja al 2018 s’havia convertit en un punt de referència entorn del moviment dels Gilets Jaunes amb més de 2 milions de visites mensuals, torna a complir un important paper en el moviment actual.

[Video: Anasse Kazib polemitza amb el ministre de transport francès.]

La baralla de fons, no obstant això, continua sent la necessitat de posar en peus un partit revolucionari a França. El procés anterior de les Armilles Grogues ja va mostrar el fracàs tant d’una orientació sindicalista al marge del moviment (Lutte Ouvrière), com la de construir “partits amplis” sense un programa ni una estratègia revolucionaris per a participar superficialment en “els moviments” tal qual són. La CCR ve barallant obertament dins del NPA contra aquella política de “partit ampli” (per això mai ha votat els “principis fundadors” del NPA) i per un partit revolucionari unificat de la extrême gauche (L’i NPA) que es proposi nuclear a tota la nova ventrada de treballadors i treballadores que estan protagonitzant els durs combats actuals.

En un escenari molt diferent, com és el cas de Xile, amb més de 50 dies d’intenses jornades de lluita travessades per diferents conjuntures, els nostres companys i companyes del Partit de Treballadors Revolucionaris (PTR) estant intervenint activament des de Santiago, Antofagasta, Valparaíso, Arica, Temuco, Port Montt, Rancagua i altres de les principals ciutats del país. Lluitant per posar en peus organismes d’autoorganització, fonamentals per l’articulació dels diferents sectors del moviment (precaris, efectius, estudiants, moviment de dones, etc.), impulsant iniciatives que han cobrat especial importància com el Comitè d’Emergència i Resguard a Antofagasta, o al voltant de l’Hospital Fangs Luco a Santiago, etc. Enfrontant la repressió. Realitzant una agitació política sistemàtica per un programa transicional en cada fàbrica, empresa, hospital, escola, universitat on intervenen, i des de les pàgines de Izquierda Diario de Xile que ha superat les 4 milions de visites en menys de dos mesos. Barallant per una Assemblea Constituent veritablement lliure i sobirana sobre les ruïnes del règim i exigint la renúncia de Piñera. Per aquests plantejos, Dauno Tótoro, dirigent del PTR i candidat a Santiago en les municipals de 2017, està acusat pel govern sota la Llei de Seguretat de l’Estat per “incitació a la subversió”. Piñera cerca simbolitzar en la persecució política de Dauno, la dels milers de joves i treballadors que lluiten per aquesta mateixa perspectiva.

Si el passat 12N a Xile el moviment obrer va protagonitzar l’aturada nacional més important des de la caiguda de la dictadura que va deixar plantejat un salt revolucionari en la situació, desmentint tota visió facilista el règim es va valer de l’auxili del reformisme i la burocràcia per a combatre aquesta perspectiva. Des de l’engany de l’anomenat “Acord per la pau social i la nova constitució”, que va incloure a un sector del Front Ampli (FA) com a protagonista, buscant treure dels carrers a una part del moviment. Fins a la llei anti-protesta, votada per la majoria del FA i amb l’àmplia abstenció còmplice del PC, i l’escandalosa treva que sostenen actualment la CUT i Mesa Unidad Social amb el govern. Tot això demostra l’apressant de la lluita per posar en peus un partit revolucionari a Xile que està impulsant el PTR.

Amèrica Llatina i l’ampli teatre de lluita internacional

Amèrica Llatina, on la FT-CI té la seva major concentració militant, és una de les regions on més estès és el cicle d’aixecaments, però on també s’expressen diferents tendències. D’una banda, l’emergència de la lluita de classes que vèiem amb Xile, que la seva vegada es va expressar i/o expressa a Colòmbia, Haití, Hondures, l’Equador, Puerto Rico, i la resistència a Bolívia. Però també, d’altra banda, les tendències reaccionàries i bonapartistes, que tenen el seu més recent exponent en el cop a Bolívia, i el seu principal bastió en el govern de Bolsonaro al Brasil, que ve desplegant una ofensiva a gran escala contra els treballadors i el poble (reforma previsional, laboral, privatitzacions, etc.). Les mateixes també es mostren en la creixent intervenció dels exèrcits en els diferents països per enfrontar al moviment de masses.

En aquest escenari, els corrents reformistes, “nacionals-populars” i les pròpies burocràcies sindicals, agiten la necessitat d’emmotllar-se amb el “malmenorisme” sota el plantejament que cal evitar l’enfrontament i la lluita de classes perquè sinó avança la dreta, quan el que mostra la història recent de la nostra regió és el contrari. el Brasil és un clar exemple. El PT va governar durant anys en benefici del capital assimilant els seus mètodes. Enfront de la crisi i la irrupció de masses de juny del 2013 –antecedent immediat del cicle actual–, va respondre amb nous atacs al poble treballador, va contribuir així a la desmoralització de la seva pròpia base social i li va aplanar el camí a la dreta, sense presentar batalla enfront del cop institucional, i ni tan sols enfront de l’empresonament de Lula, i tot això va acabar obrint pas a l’ascens de Bolsonaro.

Així al Brasil, els companys i companyes del Movimento Revolucionário de Trabalhadores (MRT) des de fa anys estant lluitant per una esquerra independent que sigui una veritable alternativa, sent que durant tot aquest procés, una part d’ella (PSTU) va quedar situada en el camp del colpisme institucional, mentre que el principal partit de l’esquerra (PSOL) es va mantenir orbitant entorn del PT. Amb aquell objectiu, en el seu moment, el MRT va demanar públicament ingressar al PSOL, plantejant obertament que volia barallar en les seves files per un programa i una estratègia revolucionàries, per la qual cosa mai va ser admès per la direcció majoritària. És des d’aquesta perspectiva que el MRT intervé impulsant la lluita contra els atacs de Bolsonaro i combatent la completa passivitat de la burocràcia sindical (CUT, CTB) així com estudiantil (UNE) en cada lloc on està: a Sao Pablo, Rio de Janeiro, Mines Gerais, Rio Gran do Sul, Brasília, Rio Gran do Nord, Paríba, entre altres, en cada sindicat, centre d’estudiants, etc. [4]. També des del diari digital Esquerda Diari que és ara com ara la principal publicació de l’esquerra brasilera, que durant la crisi de l’ascens de Bolsonaro va arribar a 6,5 milions de visites en un mes.

Bolívia planteja un altre clar exemple de com el “malmenorisme” passivitzant i desmoralitzant al moviment de masses deixa avançar a la dreta. Si la resposta enfront de l’odi de l’elit blanca cap als pobles originaris va mostrar –com assenyala el nostre company Javo Ferreira en el seu llibre Comunidad, indigenismo y marxismo– la vitalitat i la força mobilitzadora que posseeixen les demandes nacionals indígenes, la traïció del MAS legitimant al govern de facto d’ Áñez va ser clau per desarticular la lluita contra el cop, al qual es va sumar el passatge de la direcció de la COB al colpisme.

L’heroica lluita del Alto, el bloqueig a Senkata , van mostrar la voluntat de lluita. Els companys i companyes de la LOR-*CI, van participar d’ella en la mesura de les seves forces, donant una dura baralla també en els sectors del moviment obrer que veien amb bons ulls el cop, buscant contribuir a l’organització de la joventut alteña que es nega a “negociar amb els nostres morts” , i agitant un programa independent des de la Izquierda Diario de Bolívia que va ser un dels únics mitjans que va reflectir permanentment la lluita del Alto. En aquest escenari, va tenir lloc la completa fallida del POR, l’històric partit de l’esquerra boliviana, que es va encolumnar amb el colpisme. L’actual resistència enfront del govern colpista, la repressió i les persecucions, va de la mà amb la necessitat cada vegada més urgent de construir una nova organització revolucionària a Bolívia.

[Video: Intervenció al Cabildo de Senkata (20-11-19).]

A l’Argentina, l’estratègia de passivització la vivim després de les jornades de desembre del 2017. L’acció de la burocràcia sindical i el kirchnerisme van ser claus per liquidar la perspectiva de lluita de classes, possibilitant a Macri aprofundir els atacs (deute, devaluació, acomiadaments, pobresa, tarifassos, etc.). Una herència que ara Alberto Fernández, intentant fer equilibri entre les profundes tendències que travessen la regió, planteja com a punt de partida del seu govern, sense que els veritables guanyadors (els bancs, els grans capitalistes i l’agropower) siguin cridats a pagar el compte per a desfer veritablement el saqueig.

Quan a nivell internacional moltes organitzacions d’esquerra es pleguen a “fronts antidreta” o “antineoliberals” o s’ encolumnen darrere d’algun dels camps en els quals es divideixen els capitalistes, el Frente de Izquierda – Unidad, expressa un modest però important exemple en contra que ja porta 8 anys. Una aliança electoral principista amb un programa clar d’independència de classe, antiimperialista (com es va mostrar, per exemple, en el posicionament del FIT contra el cop a Veneçuela) i de lluita per un govern dels treballadors. Travessat també, com és d’esperar en un front de diversos partits, per discussions en aquells casos on van sorgir diferències importants, com per exemple, en relació al procés polític a Veneçuela o al Brasil, entre altres, així com públiques diferències quant a la pràctica de cada partit.

Sobre aquesta base, per a les tasques que tenim per davant en el marc del nou cicle de lluita de classes internacional, es fa cada vegada més necessària la proposta que fem des del PTS d’avançar en la construcció d’un partit unificat de l’esquerra, dels treballadors i socialista, clarament delimitat del reformisme i l’ “anticapitalisme” en general, un partit per la lluita de classes amb un programa i una estratègia revolucionaris. El qual no pot més que tenir com a punt de partida la lluita per la construcció d’una internacional de la revolució socialista.

Xarxa de diaris i internacionalisme

Lenin, concloïa el Què fer? plantejant l’objectiu d’un diari que “es difongui regularment en desenes de milers d’exemplars a tot Rússia”, per a tenir un mitjà per portar endavant l’objectiu de transformar-se en “tribunes del poble” a través d’una agitació àmplia i sistemàtica. Quan plantejava això, no s’hagués imaginat les possibilitats que avui tenim de desenvolupar diaris no sols per a tot un país, sinó per a múltiples països i en diversos idiomes, simultàniament.

Les noves tecnologies, han potenciat aquest leninisme i amb ell també les possibilitats de l’internacionalisme. El desenvolupament d’internet, de les xarxes socials i plataformes digitals, fins i tot amb els obstacles que imposa el seu control capitalista i la tirania de l’ “algorritme”, plantegen noves possibilitats per l’agitació política revolucionària, per la seva massivitat, el seu desenvolupament “a temps real” i el seu desplegament nacional i internacional, permetent posar les idees per davant de l’ “aparell” pel desenvolupament de corrents militants que busquin mantenir un diàleg polític permanent amb sectors de masses.

Amb la xarxa de diaris La Izquierda Diario –diversos dels quals compten amb milions o centenars de milers de visites mensuals– estem tractant, en la mesura de les nostres forces, reprendre aquell mètode “leninista” en aquestes noves condicions. La xarxa compta actualment amb 12 edicions nacionals i 8 idiomes (castellà, català, portuguès, alemany, anglès, francès, italià i una secció en turc). D’una banda, això permet anar contra la pràctica de reduir l’agitació política a una qüestió intermitent i exclusivament “per dalt” durant les eleccions cada dos anys. D’altra banda, el caràcter internacional i quotidià de la xarxa de diaris permet una pràctica internacional comuna molt més enllà del mètode –molt estès en l’esquerra– d’acords diplomàtics internacionals entre corrents que no reflecteixen cap acord real en la intervenció en lluita de classes.

En l’actualitat, existeixen en diferents països, múltiples corrents que es reivindiquen socialistes revolucionàries, que compten amb militància, quadres, intel·lectuals, i recursos (inclusivament a partir de l’activitat parlamentària) que perfectament es podrien proposar desenvolupar publicacions diàries –nacionals i internacionals– per a arribar a milions amb una agitació revolucionària. No obstant això, el rutinarisme electoral i sindical conspira contra això, així com ho fa també contra qualsevol internacionalisme conseqüent que no es limiti al purament discursiu.

Això és especialment agut, en llocs com l’Argentina on l’esquerra té major pes, i responsabilitat. No desenvolupar mitjans propis que busquin sortir dels estrets cercles de l’esquerra, i dependre de la “bona voluntat” de les empreses de mitjans massius o limitar l’agitació de masses a una pràctica intermitent una vegada cada dos anys, és caure en el més cras electoralisme i movimentisme. Per això és que, des del PTS, partint la base del conquistat amb LID i la Xarxa de diaris (el programa de ràdio El Círculo Rojo, el setmanari Ideas de Izquierda, les emissions setmanals de “Reperfilando”, el Campus Virtual, els desenvolupaments en les diferents xarxes socials, etc.) ens proposem redoblar aquesta iniciativa en el pròxim període, i com a part d’una àmplia activitat d’agitació, propaganda i organització, posar en peus un fort multimedia, tant nacional com internacional amb els nostres companys i companyes de la FT-CI, per a arribar amb les nostres idees a milions.

La lluita per la reconstrucció de la IV Internacional

En la tradició del moviment obrer revolucionari, la construcció de partits revolucionaris a nivell nacional està indissolublement lligada a l’internacionalisme. Al voltant dels principals combats de la lluita de classes internacional es van forjar l’Associació Internacional de Treballadors (Primera Internacional); la II Internacional fins a la seva fallida nacionalista davant l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914); la III Internacional, sorgida a la calor de l’ascens que va donar lloc a la Revolució Russa al 1917 i després burocratitzada i liquidada definitivament per l’estalinisme al no presentar combat enfront de l’ascens de Hitler. Al 1938, en lluita contra la burocràcia estalinista, els seus fronts de col·laboració amb la burgesia, per la regeneració del poder dels Soviets i per la internacionalització de la revolució contra la “teoria” nacionalista que el socialisme es podia construir “en un sol país”, es funda la IV Internacional encapçalada per Trotsky.

La lluita per una internacional de la revolució socialista avui, parteix per a nosaltres de reprendre aquestes banderes i reconstruir la IV Internacional en un escenari mundial que ha canviat substancialment des d’aquell moment. Cap organització de les actualment existents que es reclamen revolucionàries pot resoldre per si mateixa aquesta tasca de magnitud històrica, que necessàriament serà el resultat de la fusió, no sols d’ales esquerres de les organitzacions marxistes revolucionàries sinó, sobretot, de sectors de l’avantguarda obrera i juvenil que s’orientin cap a la revolució social a la calor de la crisi i la lluita de classes.

La FT-CI sempre va apostar a aquesta mena de confluència. Per a això reprenem el mètode utilitzat per Trotsky en el camí a la formació de la IV Internacional, buscant acords enfront de les grans qüestions estratègiques i programàtiques que la crisi capitalista i els nous processos de lluita de classes posen en debat en l’esquerra mundial, així com en la prova de la pràctica política i la lluita de classes. Partim, com aconsellaria Trotsky, de no considerar simplement “els grans combats del proletariat sols com a esdeveniments objectius, com a expressió de ‘la crisi general del capitalisme’”, sinó “com a experiència estratègica del proletariat”. Es tracta, justament, de conquistar acords no diplomàtics, no formals, sinó que estiguin basats en aquestes lliçons i que serveixin per l’acció comuna [5].

El fet que serveixin per l’acció, no és un capritx, sinó que justament fa a la necessitat d’intervenció en diferents combats i situacions com les que vam anar descrivint sense la qual cosa no hi ha cap internacionalisme pràctic. A la seva vegada, no hi ha pràctica revolucionària sense recrear constantment una teoria revolucionària, per la qual cosa l’elaboració teòrica compleix un paper fonamental en l’activitat de la FT-*CI i hauria de fer-ho en qualsevol organització que es preï de socialista revolucionària, qüestió que desenvoluparem en un pròxim article.

A 30 anys de la caiguda del mur de Berlín, un nou escenari internacional s’està delineant. La crisi històrica del capitalisme, el retorn del nacionalisme de les grans potències, i el cicle de lluita de classes que recorre el món, plantegen la perspectiva d’enfrontaments molt més profunds, i amb aquesta, cada vegada més agudament la necessitat d’una internacional revolucionària, que està a l’altura de les circumstàncies per a lluitar per un nou ordre socialista. Ara bé, el cicle actual també planteja noves i millors condicions per a la lluita per la reconstrucció de la IV Internacional. Del que es tracta és d’aprofitar-les plenament des d’ara abans que sigui tard.

NOTES

[1] La FT-CI està integrada per: Partido de los Trabajadores Socialistas (PTS) de l’Argentina / Movimento Revolucionário de Trabalhadores (MRT) del Brasil / Partido de los Trabajadores Revolucionario (PTR) de Xile / Movimiento de los Trabajadores Socialistas (MTS) de Mèxic / Liga Obrera Revolucionària (LOR-CI) de Bolívia / Corrent Revolucionària de Treballadores i Treballadors (CRT) de l’Estat Espanyol / Courant Communiste Révolutionnaire (CCR) que forma part del NPA (Nouveau Parti Anticapitaliste) de França / Revolutionäre Internationalistische Organisation (RIO) d’Alemanya / companys i companyes de Left Voice dels Estats Units / Liga de Trabajadores por el Socialismo (LTS) de Veneçuela / Corriente de Trabajadores Socialistas (CTS) de l’Uruguai. I com a organitzacions simpatitzants: Frazione Internazionalista Rivoluzionaria (FIR) d’Itàlia / Corriente Socialista de las y los Trabajadores (CST) del Perú / Organización Socialista de Costa Rica.

[2] Europa està travessada, a més de França, per la reactivació de la massiva lluita independentista a Catalunya contra el reaccionari règim monàrquic espanyol, en la qual vénen intervenint els nostres companys i companyes de la Corrent Revolucionària de Treballadores i Treballadors (CRT), tant en la mateixa Catalunya com a Madrid, Saragossa, Vigo, Burgos i altres ciutats, com pot seguir-se tant a Izquierdadiario.es com en la seva edició en català Esquerra Diari. I d’altra banda, pels fenòmens de dreta com vam poder veure aquesta setmana amb la contundent victòria electoral Boris Johnson. O a Alemanya, on intervé Revolutionäre Internationalistische Organisation (RIO) de la FT-CI en una situació marcada per l’enfortiment de l’extrema dreta de AfD (Alternativa per Alemanya).

[3] Armilles Grogues. L’aixecament (quan el tron va trontollar).

[4] Recentment ratificant una important representació en el cos de delegats del sindicat de treballadors de la Universitat de Sao Pablo, i guanyant els centres acadèmics de Lletres i d’Educació d’aquesta universitat, per a aquesta baralla.

[5] Amb aquesta lògica en els últims anys hem confluït amb el grup italià FIR, els militants del qual provenen de la joventut del PCL, també amb la CST del Perú, i la Organización Socialista de Costa Rica.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic