Previsiblement aquest dimarts Pedro Sánchez aconseguirà ser investit president del govern amb els vots del PSOE, Unidas Podemos, Más País, PNB, BNG i Teruel Existe. A aquesta heterogènia suma cal afegir-li les abstencions clau d’ERC i EH-Bildu, que farien repetir el resultat d’ahir diumenge de 166 vots a favor enfront de 165 en contra. Tan estret és el marge que el PSOE aguanta la respiració fins a l’últim moment. Un sol diputat o diputada que faltés a la cita, o que practiqués un “tamayazo” patriòtic com el que reclamava a crits Inés Arrimadas des del seu escó, faria fracassar la investidura. Aquesta fragilitat i el viscut en el Congrés aquests dos dies són tota una representació de la legislatura i el govern que vénen.

Un govern “progressista” de discurs, gestos i continuïtat de les polítiques del bipartidisme

El PSOE i Unidas Podemos van presentar el seu programa de govern com un gran acord social i de recuperació de drets. La brega afavorida pels escons de les tres dretes durant tot el debat reforcen la campanya dels socis de govern, i els cors que li van fer des del BNG, ERC i EH-Bildu, que estem a les portes d’un govern d’esquerres. No obstant això, atenint a la lletra del signat es tracta d’un text plagat de moltes declaracions generals i poques mesures reals, menys encara de gran importància.

Habitatge i ocupació s’han presentat com dos dels grans eixos d’aquest suposat gir. Sobre el primer la mateixa PAH ha advertit que no es recullen les mesures necessàries per a frenar la bombolla del lloguer i els desnonaments. Sobre el segon, la diputada de la CUP, Mireia Vehí, va aclarir que de la reforma laboral de 2012 només es pretenen derogar tres articles. Com a cotilla general a tot aquest bloc, la mateixa Vehí va assenyalar que el punt de compliment amb els límits de despesa marcats per la Comissió Europea convertien en impossibles els increments de despesa i polítiques socials promesos.

Si en la política econòmica i social el que prevaldrà serà la continuïtat, en les qüestions relatives a la crisi política i territorial més del mateix. Sánchez va arrencar el seu discurs aclarint que el seu govern no suposava cap risc ni per a la unitat d’Espanya ni per a la Constitució del 78, la qual cosa li va guanyar un fort aplaudiment tant dels diputats del PSOE com dels d’Unidas Podemos. Ni la Corona, ni la negació del dret a decidir, ni la reaccionària Judicatura... res d’això estarà en qüestió. El govern progressista vol ser el que doni suport a un règim en crisi. El màxim que està disposat a concedir són mesures simbòliques en matèria de memòria històrica o la “mesa de diàleg” amb la Generalitat en la qual ni l’amnistia ni el dret a l’autodeterminació tindran cabuda.

D’altra banda, en relació a les grans polítiques d’Estat sobre migració, missions militars i la resta de polítiques imperialistes, cap novetat respecte als governo del bipartidisme. El “govern progressista” serà sense cap embut l’enèsim govern imperialista de l’Estat espanyol. Serà curiós veure com justifiquen des del PCE i IU ser ministres d’un govern de l’OTAN que manté, entre altres missions, a 500 militars espanyols a l’Iraq enmig dels tambors de guerra que fa sonar Trump a Orient Mitjà.

La dreta i l’Estat profund preparen el retorn

Pablo Iglesias no s’ha cansat de repetir en aquestes setmanes i el mateix debat que el millor fre a la dreta i la ultradreta és un govern com el que ell aspira a vicepresidir. No obstant això, els governs que sostenen l’agenda de la dreta en el fonamental -compliment amb la Troica en despesa i reformes estructurals, negació del dret a decidir, manteniment de les polítiques racistes d’estrangeria...- encara que sigui amb vers “progre”, l’única cosa que fan és aplanar-los el camí.

La dreta està a l’ofensiva amb un doble objectiu. Marcar-li el pas al possible nou govern, si no aconsegueixen evitar que es conformi, i intentar que a més d’impotent sigui el més breu possible. La seva campanya va més enllà del Congrés, com vam veure amb la decisió de la JEC sobre Torra i Junqueras. La Judicatura serà un ariet fonamental des del qual afeblir al nou executiu.

Ni el PSOE ni Unidas Podemos es plantegen qüestionar el sostre de plom que imposin el PP, Vox i Cs, menys encara els seus jutges des del Suprem i altres instàncies judicials. Així, uns pressupostos que no complissin el dèficit que marqui Brussel·les podrien ser declarats inconstitucionals en aplicació del 135, o el mateix amb qualsevol concessió competencial a Catalunya com ja va ocórrer amb l’Estatut en 2010. Una constatació que “dins dels marcs constitucionals” en les qüestions fonamentals només són possibles polítiques de dretes. Això fa que la fragilitat dels suports al nou Executiu es mantindrà i possiblement s’agreujarà més enllà de la investidura.

La integració d’Unidas Podemos al Règim del 78 i la necessitat d’una altra esquerra

La imatge d’Iglesias i Garzón aplaudint la defensa de la unitat d’Espanya i la Constitució, o la seva reivindicació de la Transició, són la constatació de la integració definitiva al règim de la monarquia. Tots dos s’asseuran en el següent Consell de Ministres, al costat d’Irene Montero, Manuel Castells i Yolanda Díaz. Aquesta “esquerra” que es prepara per a governar amb els social-liberals del PSOE queda així definitivament compromesa amb la defensa del statu quo i els interessos dels quals “voten tots els dies”.

Les falses il·lusions que buscaran generar de que amb ells en el govern es resoldran els grans problemes socials i demandes democràtiques postergades, busquen generar adhesió i sobretot desmobilització. A això contribuiran sens dubte altres agents, com les direccions burocràtiques dels grans sindicats, que ja han renunciat a una derogació total de les reformes laborals de ZP i Aznar i fins i tot s’oposen obertament a jornades de lluita com la vaga general al País Basc en defensa de les pensions. O en el moviment democràtic català, la direcció processista que, més enllà dels matisos entre ERC i JxCat, es troba lliurada a un retorn a l’autonomisme a canvi d’algunes engrunes.

No falten tampoc veus periodístiques i altres referents “progres” que disparen contra tot aquell que qüestioni l’acord de govern. La campanya contra la CUP per votar no llançada en xarxes socials és una bona mostra d’això.

Davant aquest intent de subordinació al nou govern “progressista” de tot el que quedi a la seva esquerra, és fonamental avançar a construir una esquerra que sigui completament independent del nou executiu i els seus partits. Que es prepari per a enfrontar les mesures que segur implementarà a dictat de la Troica o l’IBEX35 per al qual el PSOE ha sabut governar com ningú, la continuïtat de les polítiques repressives contra l’independentisme i la dissidència política o les polítiques d’estrangeria i imperialistes.

Necessitem una esquerra que, juntament amb el sindicalisme alternatiu i els sectors que no volen deixar passar una dècades d’atacs històrics, baralli per la derogació de totes les reformes laborals *precarizadoras, per unes pensions dignes i sostingudes amb impostos a les grans fortunes i empreses, per l’amnistia de tots els processaments i presos polítics, per l’expropiació de les grans forquilles d’habitatge i per l’efectiu exercici del dret a l’autodeterminació, entre altres mesures urgents.

La CUP, que representa l’única força en el Parlament que s’oposa al nou govern des de l’esquerra, té una posició que podria fer valer per a proposar un primer agrupament d’un pol en aquest sentit. També Anticapitalistes que no ha donat suport a l’acord de Podemos amb el PSOE i que hauria de trencar definitivament i en tot l’Estat amb la formació habitada. Des de la CRT veiem urgent començar a discutir entre aquestes i altres forces anticapitalistes, la necessitat de posar en peus una esquerra que baralli per una sortida anticapitalista i de classe a la crisi del Règim del 78.