Entrevistem a Daniela Cobet, dirigent i companya de la Courant Communiste Révolutionnaire (CCR), tendència revolucionària del Nouveau Parti anticapitaliste (NPA) de França.
Ideas de Izquierda: Avui la classe treballadora francesa està protagonitzant una de les lluites més significatives a nivell internacional, quina és l’activitat que es ve desenvolupant des del CCR en aquest escenari?
DC: La classe treballadora ve fent una gran demostració de forces. El moviment actual, alhora, neix influït per la radicalitat que van desplegar els Armilles Grogues entre finals de 2018 i al llarg de 2019. Avui estem davant la vaga més prolongada a França des del maig del 1968. La massiva jornada d’acció del dijous 9 va mostrar la determinació dels sectors que es mantenen en vaga, malgrat la llarga treva que han atorgar totes les direccions sindicals, incloses les que es diuen combatives. Nosaltres venim plantejant la importància que la vaga es desplegui com un veritable moviment popular i quedi en mans dels propis vaguistes a través d’assemblees, comitès de vaga i coordinadores, que, alhora, permetin garantir la paralització i organitzar l’autodefensa. I creiem que en la mesura de les nostres forces hem contribuït a això.
Les vacances de cap d’any van ser una etapa molt difícil de la vaga, va haver-hi treballadors que van reprendre el treball, quedant un nucli dur a l’SNCF [companyia de trens, NdR] i sobretot a la RATP [transport metropolità de París, NdR] en la qual el percentatge de vaguistes en el metro i als trens urbans va continuar sent superior al 90%.
La coordinadora que venim impulsant a París juntament amb treballadors de col·lectius, metro, del tren de rodalies (RER) i ferroviaris, amb reunions obertes -després de la primera part de discussió exclusiva dels vaguistes- a altres sectors com els docents, estudiants, Armilles Grogues, etc., ha guanyat un lloc central en aquest període i va ser un element determinant perquè la vaga s’hagi mantingut malgrat la crida, més o menys, oberta a una treva de part de la burocràcia sindical. La coordinadora va arribar a reunir a més de 100 representants de 14 terminals de col·lectius (sobre un total de 21), de tres línies del metro i de les dues línies de trens urbans, així com algunes estacions i centres tècnics de la SNCF. Entorn d’ella va sorgir un veritable nucli militant, “patriota” de la coordinadora, especialment a la RATP que és clarament l’avantguarda de la vaga.
En particular hi ha un sector de companys referents d’un sindicat independent que es va crear durant el 2014 a la RATP com a part d’un fenomen de reorganització amb un fort caràcter anti-burocràtic i d’una espècie de “sindicalisme de base” que són majoritàriament treballadors de menys de 40 anys, molts d’origen immigrant, els qui contra totes les dificultats (tenien a la burocràcia de tots els sindicats i la direcció de l’empresa en contra) es van imposar en pocs anys com el tercer sindicat a l’empresa, amb gairebé el 17% dels vots. És el sector més patriota i militant de la coordinació, amb el que nosaltres més compartim la política del conflicte.
Per la via de la coordinadora vam aconseguir que es posi sobre la taula una agenda pròpia dels vaguistes, amb algunes accions molt reeixides que van transcendir àmpliament en els mitjans de comunicació, com un acte contra la repressió als vaguistes davant la seu de la RATP i que es va transformar en una presa de l’Estació de Lió i va paralitzar el trànsit d’una de les dues línies de metro automatitzades, que com a tals continuen funcionant durant la vaga [Es pot veure al vídeo nº1, NdE]. També una marxa que vam realitzar al costat d’unes 3000 persones en ple 26 de desembre contra la crida de la burocràcia a la passivitat i la treva. D’altra banda, hem realitzat una conferència de premsa en la que els vaguistes van fer un contra-discurs de cap d’any contestant al que va fer Macron animant a abandonar la vaga. També es van conformar delegacions que van anar a prendre contacte directe amb sectors de treballadors de grans empreses privades com a Total o Peugeot.
VÍDEO 1: Acte contra la repressió als vaguistes
Com a part d’aquestes accions per a evitar que s’imposi la normalitat en el període de vacances, vam organitzar juntament amb la CGT de la zona una gran festa de cap d’any en el dipòsit de busos de Flandes de Pantin (a la perifèria parisenca), un dels piquets en els que intervenim des del principi. Va ser un esdeveniment important del qual va haver de participar el propi secretari general de la CGT, Philippe Martinez. Aprofitant aquest fet Anasse Kazib, treballador ferroviari i dirigent del CCR, va poder plantejar-li cara a cara a Martinez tota una sèrie d’exigències molt sentides pels vaguistes.
IdZ: ja que parles dels piquets, aquests han tingut un paper important durant la vaga…
DC: Si, efectivament, en particular en el sector d’autobusos, on la direcció de la RATP es recolzava en els treballadors més precaris per a intentar trencar la vaga, per això, des del 5 de desembre els piquets amb participació d’estudiants i docents solidaris han sigut clau per a impedir, o en tot cas limitar la circulació d’autobusos.
Durant les vacances de cap d’any, que va ser un moment difícil de la vaga, des de la coordinadora de París, vam organitzar un sistema de piquets rotatius per a anar a reforçar cada dia dos sectors diferents, un al nord i un altre al sud de la regió parisenca, amb resultats encoratjadors: en diverses ocasions hem aconseguit que es mantinguin efectius durant hores, malgrat la forta presència policial o que després de la repressió diversos conductors no vaguistes es declarin en el seu “dret de reserva”, deixant de conduir i aconseguir, per tant, el nostre objectiu.
Tota l’activitat de la coordinadora ha sigut clau. Com deia un important sindicalista de la RATP i membre de la coordinació, sense la coordinadora les burocràcies haguessin tingut les mans lliures per a fer una crida a reprendre el treball durant les vacances, quelcom que hagués enfonsat el conflicte. Recentment, durant la marxa del 9 de gener, vam fer una columna multitudinària de vaguistes que va estar a la capçalera de la marxa [Es pot veure en el vídeo nº2, NdE]. Més en general, l’acció de la coordinadora va visibilitzar la tendència a l’emergència i la pressió de la base obrera que li impedeix a les direccions baixar-se fàcilment d’aquesta vaga i que fa al procés actual totalment diferent a altres moviments socials ocorreguts en les últimes dècades.
VÍDEO 2: Gran entusiasme en la marxa de la coordinació dels vaguistes RATP-SNCF
IdZ: Abans esmentaves al company Anasse Kazib discutint amb Philippe Martinez, sembla sorgir com un dels principals portaveus de la vaga…
DC: Anasse s’ha transformat en un dels principals referents d’aquest moviment, no només en la lluita, sinó també en els mitjans i en els debats. En un primer moment els mitjans convidaven als debats televisius gairebé exclusivament a les burocràcies nacionals dels sindicats, però vist el desenvolupament que ha tingut el moviment i el pes dels sectors més decidits, van haver de començar a convidar a algú que pogués respondre per aquestes accions i que no tenien res a veure amb el calendari de les direccions oficials. Així apareix Anasse com a principal portaveu dels sectors de base.
Enfront de diputats de la majoria governamental, Anasse s’ha mostrat com un gran polemista, sovint guanyant clarament el debat i no poques vegades deixant en ridícul als seus oponents, quelcom que ha despertat una àmplia simpatia entre molts treballadors que veuen que els mitjans tracten de callar el que pensa realment la base que sosté la vaga. És el cas de quan Anasse va polemitzar amb el ministre de transport en un popular programa de televisió, deixant en evidència la hipocresia del govern.
Va tenir molta repercussió en particular un programa en el qual una diputada macronista va quedar molt a la defensiva enfront de la demostració d’Anasse de que ella mateixa no entenia la reforma que estava defensant i aquesta li va acabar dient a Anasse que el que ell feia era “terrorisme verbal”. En un molt bon reflex, Anasse es va aixecar i va marxar del programa (que ja estava per acabar) dient-li que amb aquests arguments no es podia discutir i que era un insult a les víctimes del veritable terrorisme, quelcom que va ser molt recolzat en les xarxes socials.
És un fet simptomàtic de conjunt que un dirigent obrer revolucionari com Anasse emergeixi com a principal figura de la vaga. Això és assenyalat tant per publicacions com Le Parisien, o per Arrêt sud Images que té un públic més intel·lectual, pròxim al de Le Monde Diplomatique, així com per Libération, i es veu també en les múltiples invitacions que rep de la premsa. La contra-cara d’aquest fenomen és que l’extrema dreta xenòfoba està boja amb l’emergència d’una figura del moviment obrer d’origen àrab-musulmà i treu cada dos dies un nou article sobre ell, amb títols tan simpàtics com “Anasse Kazib, entre sindicalisme i comunitarisme” o “Anasse Kazib i la ‘salafització’ del moviment social”.
IdZ: Havent passat les vacances amb el moviment encara en marxa com vam veure en les jornades del 9 de gener, i ara amb les maniobres de Macron, quina és la situació actual?
DC: El conflicte està en una situació difícil. Després de més de 40 dies de vaga en els transports i malgrat l’entrada parcial dels treballadors de les refineries i d’altres sectors menys estratègics, no hi ha perspectives clares de generalització de la vaga, quelcom que genera una pressió a reprendre el treball en alguns sectors, encara que la vaga continua sent forta en el metro i els trens de rodalies.
En aquest marc, el govern, encara que s’està mantenint en el seu pla, està travessat per fortes contradiccions enfront d’un moviment que ha resistit a les vacances de cap d’any i que compta amb un suport majoritari en la població, mentre que la popularitat del govern no para de caure. És en aquest context que Macron va decidir acceptar la proposta de la CFDT [una de les burocràcies més pro-patronals, NdR] d’una reculada ultra parcial sobre la qüestió de l’augment immediat de l’edat de jubilació de 62 a 64 anys per a veure si aconsegueix desmoralitzar als vaguistes i donar-li una volta a l’opinió pública. La maniobra no cala a nivell de la base, és més, gent que anava a reprendre el treball va seguir una setmana més amb la vaga perquè no s’entengui que tornaven a la feina per la proposta de Macron, així de clar ens ho han dit diversos vaguistes, però després de tants dies de vagues el cansament se sent.
El govern està molt qüestionat i més amb el salt en la repressió que es va donar la segona setmana de gener. Per la intervenció de la policia per a impedir accions dels advocats, però sobretot per la repressió de la marxa del dijous 9, en la qual li van trencar el cap a una conductora del metro [Es pot veure en el vídeo nº3, NdE],van disparar amb flash-ball a menys de dos metres de distància a un manifestant (quelcom que està prohibit) i van ficar presos a diversos vaguistes. Una editorial de Le Monde parla per primera vegada de “violència policial sense cometes”.
Tots aquests elements van obligar a Macron i el seu ministre de l’Interior aquesta setmana a canviar de to, quelcom que expressa un salt en la pèrdua de legitimitat de la policia en sectors de la població que van més enllà dels sectors d’esquerra. Nosaltres organitzem des de la coordinadora una conferència de premsa amb la presència de diverses organitzacions polítiques i socials i alguns diputats i senadors d’Europa Ecología-Los Verdes o Francia Insumisa per a denunciar-ho, així que encara que la dinàmica general de la vaga és descendent no podem descartar que sorgeixin bretxes que el moviment pugui aprofitar.
VÍDEO 3: Moment de la repressió en què li van trencar el cap a una conductora del metro.
El divendres passat [17 de gener] vam organitzar amb la coordinadora un acte en el local de la CFDT per a reafirmar que ells no parlen en nom dels vaguistes. La reacció hostil del conjunt de la burocràcia sindical (incloses les “contestatàries” CGT i FO) però també del conjunt de l’establishment, arribant a pronunciar-se en contra de l’acció a l’expresident François Hollande i Macron mateix, és una mostra del rol d’aquesta mateixa burocràcia com a sustentació del règim. Contradictòriament, això va portar al fet que per primera vegada es parlés de la coordinadora amb nom i cognom en els mitjans nacionals. A més, va provocar que moltíssims militants i estructures sindicals intermèdies se separessin de la posició de les seves direccions i manifestessin la seva solidaritat amb l’acció dels treballadors activistes.
IdZ: Quines perspectives es veuen per a l’esquerra en aquesta situació?
DC: El desenvolupament d’aquesta avantguarda obrera que està posant el cos a la vaga des de fa més de 40 dies és una enorme notícia per a la “extrême gauche”, com es diu aquí a França a l’esquerra. O almenys hauria de ser-ho. Tota aquesta nova ventrada de treballadores i treballadors que estan fent una enorme experiència en la lluita de classes podria donar-li cos a l’objectiu de posar dempeus un partit socialista revolucionari a França, si l’esquerra tingués aquest objectiu. El propi desenvolupament de la vaga, els seus enfrontaments amb el govern, la policia, l’actitud de la burocràcia, etc., posa sobre la taula cada vegada més clarament la necessitat d’un partit d’aquestes característiques.
Nosaltres des del CCR venim lluitant per aquesta perspectiva dins de l’NPA, no només ara, clar, sinó des de la seva pròpia fundació. A l’últim Congrés del partit a principis de 2018 vam obtenir gairebé l’11% dels vots amb la Plataforma Z per a aquesta perspectiva [en aquesta mateixa proporció el CCR està representat en la direcció del NPA, NdR]. Necessitem un partit revolucionari de la classe treballadora. Creiem, i així ho venim sostenint, que tant l’NPA, com l’altre partit històric de la “extrême gauche”, Lutte Ouvriere (LO) hauríem d’impulsar un partit revolucionari unificat que es proposi nuclear a tota la nova ventrada de treballadors i treballadores que està protagonitzant els durs combats actuals darrere d’un programa i una estratègia revolucionaris.
Amb Olivier Besancenot, principal referent de la “extrême gauche” i dirigent del corrent majoritari del NPA, venim confluint en els piquets de la vaga. Les seves posicions bastant radicals i la seva actitud militant en la vaga mostren que està impactat pel que està ocorrent en la lluita de classes a França, almenys des de la revolta dels Gilets Jaunes. Podríem dir que Besancenot veu la importància d’aquests dos grans fets i que els mateixos podrien modificar la realitat de l’extrema esquerra. Tot i tenir grans diferències, en això coincidim. Nosaltres plantegem la proposta d’un partit revolucionari unificat per a revertir aquesta situació. I tot el que puguem fer en comú en aquest sentit, tot pas que puguem donar, encara que sigui parcial, volem impulsar-ho.
En aquest sentit la participació d’Anasse i de Besancenot en un debat fa uns dies, juntament amb Eric Drouet [una de les principals figures dels Armilles Grogues, NdR] en el programa inaugural d’un canal d’esquerra dirigit per una periodista que aquí és bastant coneguda, va ser com una petita mostra del que podria donar un partit d’aquest tipus.
IdZ: Finalment, quina avaluació fan de la intervenció del CCR en el procés fins al moment?
DC: En la mesura de les nostres forces, creiem que venim complint un paper en el procés actual lligat als sectors més avançats del moviment, tant impulsant la coordinació, com en els piquets, com portant la veu dels vaguistes amb Anasse, però també amb Révolution Permanent, el nostre diari, que ja en 2018 s’havia convertit en un punt de referència per a un sector durant el moviment dels Armilles Grogues amb més de 2 milions de visites mensuals, i que novament està complint un paper important. A les seves cotes de visites Révolution Permanent supera l’audiència de periòdics històrics com L’Humanité, lligat al Partit Comunista francès.
En relació al CCR, aquest treball que fem és molt reivindicat, en el marc que hi ha un fenomen fort de politització i d’emergència d’una consciència de classe nova. Això ens ha obert un diàleg amb molts companys i companyes amb els quals volem avançar en què s’incorporin a la militància. Venim organitzant Comitès de Révolution Permanent al Nord i al Sud de la regió parisenca amb desenes de vaguistes de la RATP, on està més concentrada l’avantguarda del moviment, i també amb diversos vaguistes de la SNCF, docents i estudiants. També a Toulouse i Bordeaux realitzem plenaris oberts amb desenes de companys i companyes que s’acosten al CCR producte de la nostra intervenció.
Modestament, creiem que si tota la “extrême gauche”, amb tota la seva militància, es jugués pel moviment com ho fa el CCR amb les seves modestes forces, per la coordinació, per la vaga, etc., estaríem molt més fortes. Estaria més fort tant la pròpia perspectiva de torçar-li el braç al govern com la possibilitat de posar dempeus un partit revolucionari a França. Crec que aquest és un sentit molt important de l’existència del CCR: mostrar que es pot fer una altra cosa, que es pot anar més enllà de la rutina electoral i sindical que és un càncer per a l’esquerra, no només a França, sinó a nivell internacional.
NOTES AL PEU
[1] La FT-CI está integrada per: Partido de los Trabajadores Socialistas (PTS) d’Argentina / Movimento Revolucionário de Trabalhadores (MRT) de Brasil / Partido de Trabajadores Revolucionario (PTR) de Xile / Movimiento de los Trabajadores Socialistas (MTS) de Mèxic / Liga Obrera Revolucionaria (LOR-CI) de Bolívia / Corriente Revolucionaria de Trabajadoras y Trabajadores (CRT) de l’Estat Espanyol / Courant Communiste Révolutionnaire (CCR) que forma parte del NPA (Nouveau Parti Anticapitaliste) de França / Revolutionäre Internationalistische Organisation (RIO) d’Alemanya / companys i compànyes de Left Voice dels Estats Units / Liga de Trabajadores por el Socialismo (LTS) de Veneçuela / Corriente de Trabajadores Socialistas (CTS) d’Uruguai. I com organizatcions simpatitzants: Frazione Internazionalista Rivoluzionaria (FIR) d’Itàlia / Corriente Socialista de las y los Trabajadores (CST) de Perú / Organización Socialista de Costa Rica.
