http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
ENTREVISTA AMB SANTIAGO LUPE DEL CRT
“No és un govern progressista, és el govern de la cinquena potència imperialista d’Europa”
EsquerraDiari.cat

Entrevistem a Santiago Lupe, dirigent del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores. Parlem del nou govern, el salt en la integració de Podemos i IU a l’Estat imperialista espanyol i les perspectives per a construir una esquerra revolucionària.

Ver online

Entrevistem a Santiago Lupe, dirigent del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores. Parlem del nou govern, el salt en la integració de Podemos i IU a l’Estat imperialista espanyol i les perspectives per a construir una esquerra revolucionària.

Finalment la investidura ha tirat endavant i el govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos ja està en marxa. Quina és l’anàlisi que fa el CRT d’aquest govern “progressista”?

Nosaltres l’hem definit com el govern de la “restauració progressista”. El Règim del 78 ve arrossegant una crisi històrica des de l’any 2011 amb diferents punts crítics, l’últim en 2017 a Catalunya. Mariano Rajoy i el bloc del 155, que incloïa al Rei, la Judicatura i el mateix PSOE, van intentar llavors imposar el que denominem una restauració “reaccionària”. Es va voler acabar amb la qüestió catalana per mitjà de la repressió i aconseguir una re-legitimació de les institucions del règim sobre la base de l’esperit del “A por ellos”. Aquest intent va fracassar, el moviment independentista no es va esvair i la “Espanya dels balcons” no era una quelcom capaç de recompondre el vell bipartidisme. Producte d’aquest fracàs va sorgir una bretxa nova per dalt, sobre la qual s’intenta una nova via per a fer possible una restauració reeixida.

Des de la dreta es continua apostant per la política assajada en 2017, i radicalitzada amb l’ascens de Vox. El PSOE, amb l’ajuda inestimable d’Unidas Podemos, opera per a aconseguir les mateixes finalitats restauradores, però per altres vies. Amb diàleg buit per a apaivagar el moviment català mitjançant l’ajuda de la direcció processista i gestos, un discurs més social i petites concessions per a restablir un consens que permeti tirar endavant tota l’agenda de reformes estructurals pendents. Aquestes segueixen la senda de les últimes dècades, governar al servei de l’IBEX35 i les multinacionals imperialistes espanyoles.

Les reivindicacions d’Iglesias sobre la Transició i el rol del PCE de Carrillo són una bona mostra del que estan intentant; colar-nos la tercera restauració borbònica. Però aquesta neix encara més descafeïnada que l’anterior. En el 78 es va imposar la Constitució entre el pal del cop d’estat i la pastanaga d’aconseguir la democràcia, integrar-nos a Europa i la promesa de desenvolupar un Estat del Benestar. Ara s’intenta replicar el pal amb l’amenaça de Vox, però com a pastanaga què ofereixen? Una tèbia recuperació parcial de tot allò perdut en aquesta dècada de crisi i altres 40 anys del cadenat de la Constitució del 78.

Lluny de la imatge que ven la dreta que estem davant un govern que vindria a enderrocar els fonaments del règim del 78, ajuda a apuntalar-los. Mantenen incòlumes els pilars polítics i econòmics d’aquests últims 45 últims anys. Des de la Corona o la unitat d’Espanya, fins que les polítiques econòmiques i socials en cap cas poden afectar les grans empreses, passant pel manteniment de totes les polítiques que porta endavant l’Estat com la cinquena potència imperialista de la UE, des de les lleis d’estrangeria o les missions militars a l’estranger.

No obstant, estem davant el primer govern de coalició amb partits a l’esquerra del PSOE des del Front Popular de 1936. Quin significat té l’entrada d’Unidas Podemos al Consell de Ministres?

Rosa Luxemburg, la qual Irene Montero reivindicava el dia de la seva presa de possessió com a ministra, deia que quan ministres obrers entren en un govern burgès, aquest no es transforma en un govern obrer, sinó que els ministres obrers es transformen en ministres burgesos. No definiria als cinc ministres d’Unidas Podemos com a ministres obrers o socialistes, però el símil és vàlid. La seva entrada no canvia el caràcter del govern, sinó que mostra la integració sense retorn de Podemos i IU i el PCE al Règim del 78 en la seva més alta expressió. Ja els havíem vist governant al costat dels social-liberals en ajuntaments i comunitats, aplicant polítiques anti-socials i fins i tot estant al capdavant en els casos de grans ciutats com Madrid, Barcelona o Saragossa. Però això és un salt qualitatiu, és ser part del govern central d’un Estat imperialista.

El govern de coalició no és un govern progressista, és el govern de la cinquena potència imperialista d’Europa. Entrar suposa ni més ni menys que l’acceptació de ser gestors de l’Estat que governa per la Repsol, Telefónica, Endesa o ACS, perquè això és l’Estat espanyol i les seves institucions començant per l’executiu. Per això porten anys, gairebé des de l’emergència de Podemos, en un treball constant de rebaixa de programa i expectatives. Era la seva manera de preparar-se per a governar, i sempre van dir que “venien a governar”. Fixem-nos que des del principi van renunciar a qualsevol demanda que qüestionés el rol de les multinacionals espanyoles a Amèrica Llatina, van acceptar la pertinença a l’OTAN i ser part de les missions militars. El mateix per a la política migratòria que és assumida en allò fonamental. En el terreny de la política econòmica, van anar adoptant un programa obertament socialdemòcrata molt moderat i al mateix temps advertint que estaria adaptat al marc que imposa la UE i els grans empresaris, aquells que “voten tots els dies” com ells mateixos deien abans. Respecte al Règim del 78 es va passar de parlar d’obrir processos constituents, a demanar una reforma constitucional de la Carta Magna, per a arribar ara a defensar-la íntegrament.

És una operació conscient de rebaixa d’expectatives que avui es correspon amb ser part d’un govern que ja ha dit que no derogarà íntegrament la reforma laboral de 2012 -ni parlar de les anteriors-, que pujarà l’SMI en tant que els empresaris ho permetin, que pretén igualar l’edat mitjana de jubilació a la que marca el “pensionazo” de 2011 -67 anys-, i que limitarà tot augment de la despesa social a complir l’article 135 i els mandats de la Comissió Europea. Un trànsit de la socialdemocràcia al social-liberalisme en temps rècord.

L’ascens electoral de Vox, els moviments de la Judicatura i el PP per a fer-li oposició al nou govern o ara la polèmica del “pin parental” encoratgen en un sector de l’esquerra la idea que no hi ha una altra opció que l’aliança amb el PSOE, quina és la posició del CRT sobre com enfrontar l’ascens de l’extrema dreta?

És així, ja des de les eleccions d’abril s’ha instal·lat un nou “malmenorisme” que, com tot “malmenorisme”, comporta una adaptació després d’una altra, en sentit descendent del programa. En aquest cas, fins a acabar justificant que ser ministre o ministra d’un govern que mantindrà els CIEs, les expulsions en calenta
o el maltractament institucional als menors estrangers, és el camí per a enfrontar l’auge del racisme i la xenofòbia.

Tota l’esquerra reformista s’ha prestat a aquesta lògica del mal menor, no només la que avui està en el govern, també grups com EH-Bildu o el BNG que van donar el vot en la investidura al PSOE. Fins i tot Anticapitalistas, que es van oposar a l’entrada en el govern de Podemos, però sostenien que calia votar a Pedro Sánchez per a evitar que el “trifachito” pogués enfortir-se en unes possibles noves eleccions o que el PSOE acabés pactant amb la dreta.

El que no es veu és que hi ha un substrat comú entre les dretes i els social-liberals. Tots dos són fills del neoliberalisme, tots dos són partidaris de mantenir les polítiques d’estrangeria, no qüestionar el finançament públic de l’Església o el Concordat, defensar la Corona, la reaccionària Judicatura i la negativa taxativa del dret d’autodeterminació. Per tant, per a enfrontar l’auge de l’extrema dreta enfundada en les seves polítiques contra les dones i el col·lectiu LGTBI, els immigrants o Catalunya, és necessari fer-ho amb total independència de l’anomenat govern “progressista”.

No compartim tampoc la lògica d’aixecar una sort de “front antifeixista” amb l’esquerra del règim, perquè a la dreta i l’extrema dreta hem de combatre-la oposant-li un programa amb el que cal lluitar també contra aquest mateix govern. Si no ho fem així, si no hi ha una esquerra independent que vagi a l’arrel d’aquests problemes, l’única alternativa que apareixerà visible davant la frustració amb el govern “progressista” serà la dreta i l’extrema dreta.

Per exemple, sobre el pin parental, cal combatre’l per descomptat, però no per a defensar l’actual model d’educació, en el que gairebé dos milions de nens, nenes i adolescents estudien en centres sostinguts amb diners públics que estan en mans d’ordes religiosos. Aquest és el pin parental més gran de tots o algú pensa que en Maristes, les Carmelitas o Corazonistas es podrà implementar educació sexual o tallers sobre diversitat sexo-afectiva? Combatre el pin parental fins al final és lluitar per la fi de la concertada, la seva expropiació i que passi a la xarxa pública, per la fi del finançament públic de l’Església i acabar amb el Concordat. En definitiva, per la separació definitiva de l’Església i l’Estat, és a dir, tocar un altre dels pilars del consens del 78 que ni el PSOE ni ara tampoc Unidas Podemos vol tocar. I això ho podem aplicar a totes les altres guerres culturals que s’obriran en aquesta legislatura, que seran moltes.

La qüestió catalana continuarà sent una de les principals bretxes del règim, com queda el moviment democràtic català?

Hi ha moviments que busquen una confluència per a algun desviament durador que acabi de desactivar el moviment democràtic català. D’una banda, el govern de coalició, per l’altre, la direcció processista encapçalada per ERC però amb JxCat seguint-la de prop. Tornar a un diàleg en clau autonomista, que és l’única cosa que hi cap a la taula de negociació pactada, i tornar a ser clau d’estabilitat del govern -com ho va ser Convergència històricament tant amb el PSOE com amb el PP-, a canvi d’una tènue rebaixa de la persecució i alguna concessió de competències.

Això no vol dir que hi hagi ni una impugnació ni una reversió de l’anterior: l’ofensiva repressiva contra l’independentisme i la retallada de drets i llibertats han vingut per a quedar-se. No només perquè hi ha una part de l’Estat profund, començant per la Judicatura i la mateixa Corona, que faran tot el possible perquè es mantingui i hi hagi nous cops. Aquí estan les maniobres de cop judicial per a destituir a Torra, i no oblidem que segons Òmnium hi ha 2.500 persones encausades. Però també perquè el PSOE ha estat part i assumeix allò central d’aquest nou consens reaccionari, la convicció que el desafiament de 2017 ha de rescabalar-se per la via repressiva. Podemos, amb la seva crida a acatar la sentència, ja va anunciar que se sumava a la seva manera a aquest consens.

Per tant, la lluita pel dret a decidir, acabar amb la repressió i l’amnistia, les tres grans demandes del moviment democràtic català seguiran pendents. Ha quedat més que demostrat que no es podran aconseguir dins dels marcs d’aquest règim, ni tampoc en aliança amb els partits de la burgesia i petita burgesia catalana. Aquests ja van demostrar en 2017, i de nou en 2019, que seran un obstacle perquè es pugui desenvolupar la mobilització social necessària que permeti imposar aquestes demandes. Hi ha una necessitat de treure aquesta lliçó fins al final, en primer lloc per part de l’esquerra independentista que va portar endavant una política d’aliança amb aquestes forces, per a poder definir un full de ruta basat en la independència de classe. Això continua sent fonamental per a evitar que el desviament que preparen ERC, JxCat, Podemos i el PSOE acabi imposant-se.

El CRT planteja la necessitat de construir una altra esquerra. Com veieu el mapa actual de l’esquerra a l’esquerra del govern PSOE-UP? Quina és la vostra proposta?

De moment, prima certa expectativa en el nou govern, amb una bona dosi també de conformisme, quelcom així com “és el que hi ha” o “millor això que la dreta”. Però també és cert que en sectors de la joventut i la classe treballadora sorprèn i fins i tot indigna la ràpida integració de Podemos i IU. Veure a Garzón o Iglesias jurant lleialtat al rei, o que vetessin a la Mesa del Congrés la petició de la CUP perquè el monarca comparegui pels llaços de la Casa Reial amb la monarquia saudita, que ara defensin la missió militar a l’Iraq, just quan el seu parlament ha exigit la seva retirada, o que a Amèrica Llatina passin a ser part del govern que reconeix al colpista Guaidó com a president, són coses difícils de digerir. Que no tot és “lluna de mel” o “xec en blanc” ho demostra per exemple la vaga d’Euskadi de la setmana que ve, o que una part del moviment feminista consideri que enguany també és necessària una jornada de vaga per al 8 i el 9M, com es va votar recentment en l’assemblea feminista de Catalunya.

A l’esquerra hi ha hagut moviments interessants. En primer lloc, en la CUP, que està en aquests moments més allunyada de la seva política d’aliança amb el processisme. En el debat d’investidura ha estat l’única força a oposar-se per esquerra al govern de coalició i ha advertit que es vol forjar una nova Transició. No obstant això, l’oposició a aquest govern no ha de basar-se solament en el fet que no assumeix les reivindicacions democràtiques catalanes -en això fa eix la CUP-, i hauria de fer-se sense la menor il•lusió a recrear les aliances amb altres formacions com a ERC o JxCat que són tan neoliberals com el PSOE.

També hem vist com des d’Anticapitalistas trencaven amb Podemos en diferents territoris, sobretot arran de l’acord de govern, encara que encara romanen a Andalusia. En la nostra opinió és una capitulació a Podemos i per aquesta via al règim imperialista. A més estan al capdavant de la gestió de l’Ajuntament de Cadis amb una política idèntica a la dels “ajuntaments del canvi”, com a gestors del capitalisme. Respecte al govern del PSOE-Podemos, tenen la visió que cal secundar des de fora algunes mesures, qüestionar les regressives i situar-se en el seu camp enfront de la dreta. Però diuen que no és una "qüestió de principis" participar en el govern. Una posició totalment oportunista, quan el govern -del qual forma part Podemos i ells integren aquest partit- és capitalista i imperialista.

Et pot interessar: Govern de coalició PSOE-UP: fins quan Anticapitalistes seguirà en Podemos?

La nostra concepció de l’Estat no té res a veure amb la hipòtesi reformista de Podemos d’accedir al govern d’un Estat capitalista per mitjà d’una victòria electoral, ja sigui en solitari o en coalició. Aquest va ser el projecte original de la formació, del qual van ser part també les companyes i companys d’Anticapitalistas. També a Grècia es va assajar aquesta via de gestió de l’Estat per un partit que pretenia fer canvis graduals. És una visió que assumeix la democràcia representativa com un marc neutral, en el qual l’Estat capitalista pot ocupar-se a poc a poc per “els de baix” i transformar la seva naturalesa. Tot el contrari, no sols als fonaments i principis bàsics del marxisme revolucionari, sinó a tota l’experiència del reformisme del segle XX. En el cas de Syriza, ja vam veure a on va portar aquesta hipòtesi: va acabar aplicant els memoràndums de la Troica. Quelcom que en aquell moment Iglesias va definir com a l’única cosa possible que podia fer Tsipras.

Per a nosaltres, no hi ha suport possible a un govern imperialista. Però tampoc existeix cap justificació perquè una força que es reivindica anticapitalista romangui a Podemos.

L’única sortida realista a la crisi, a l’augment de la pobresa i la precarietat passa per expropiar als expropiadors. Per a fer-ho no hi ha una altra possibilitat que lluitar per un govern i un Estat d’un altre tipus, un govern de la classe treballadora, sostingut pels seus propis organismes de democràcia directa i sobre les ruïnes de l’actual Estat dels capitalistes. A Grècia hi havia alternativa a la hipòtesi Syriza. Però va faltar una esquerra que s’hagués plantejat desenvolupar les enormes forces socials que la classe treballadora i la joventut van posar en acció en més de 30 vagues generals en un sentit revolucionari, perquè es fessin amb el control de les empreses estratègiques, aixequessin els seus propis organismes de poder i autodefensa i per a imposar el no pagament del deute, el bloqueig de tots els capitals i l’expropiació dels grans capitalistes nacionals i estrangers, entre altres mesures urgents.

Des del CRT no ocultem que encara ens separen grans diferències de programa i estratègia amb aquestes formacions, però així i tot venim insistint en la necessitat d’almenys obrir un debat fraternal i franc sobre quina esquerra és necessari construir. Hi ha un govern que manté polítiques neoliberals en el marc de la UE i defraudarà, una dreta a l’ofensiva i perspectives econòmiques, geopolítiques i ambientals a nivell mundial que auguren nous salts en la crisi. D’altra banda, estem veient el ressorgir de la lluita de classes a Xile, l’Equador, el nord d’Àfrica o a França, amb una vaga històrica. Per a aquest escenari ens hem de preparar, per això ens hem dirigit a la CUP, que podria emplaçar a un agrupament de l’esquerra anticapitalista de tot l’Estat, i també a les companyes i companys d’Anticapitalistas, instant-los que surtin de Podemos i siguin part d’un procés així, que cal posar en marxa des d’ara mateix.

L’única manera de poder enfrontar els atacs que vindran del següent “govern progressista” i alhora construir una alternativa que davant a l’extrema dreta que espera el seu torn, és posar dempeus una esquerra diferent que lluiti per un programa anticapitalista, que mantingui total independència dels partits del règim i de la burgesia catalana i posi en el centre el desenvolupament de la mobilització i l’autoorganització, amb la perspectiva de lluitar per governs de treballadors.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
info@izquierdadiario.es
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic