http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
TRIBUNA OBERTA
El becari com a metàfora del futur obrer
Becària de Universitat

“L’obrer té més necessitat de respecte que de pa” enunciava Marx. Parafrasejant-lo m’atreveixo a afirmar que en el cas dels becaris no es tracta de diners, sinó que es tracta de dignitat.

Ver online

Que el sistema té formes enginyoses d’inventar capçaleres fabuloses per a encobrir el seu caràcter esclavista és una realitat que, sovint, ens defuig. La figura del becari oculta una submissió i servilisme propis d’un lacai sense drets. Podria dir-se que un passant és, fins i tot, un virtuós: sense vacances, sense estabilitat, sense formació, faedor de les tasques que ningú vol realitzar i amb un sou de subsistència.

La formació és merament un pretext, una excusa: molts no acaben sent treballadors fixos i no treuen cap rèdit formatiu de la beca. En altres paraules: els hi fan treballar gairebé gratis en tasques que podria realitzar qualsevol i que no constitueixen un aprenentatge vàlid per al mercat laboral.

Atenció perquè el primer paràgraf és introductori i narra els meus dos primers anys com a becària en els quals, paradoxalment alienada, vaig ser feliç.

En la meva primera setmana com a becària se’m va supervisar durant tres dies. Després d’ells vaig passar a exercir una tasca estructural atenent de manera individual, única i exclusiva els reclams, necessitats i préstecs dels usuaris de la sala d’informàtica i audiovisuals (molt concorreguda).

La possibilitat de demanar ajuda quedava subrogada al fet que el meu coordinador es trobés en el seu despatx; despatx que, per cert, estava agotzonat i lluny, per la qual cosa mai va haver-hi un control directe de la meva activitat. Entre les meves tasques se’m va ordenar que, almenys, una hora al dia, ordenés la col·lecció d’audiovisuals. Si acabava amb la secció corresponent (quatre becaris ens giràvem en aquest lloc) devia immediatament tornar a començar. Com hi havia la flexibilitat per a intercanviar torns amb altres becaris i repartir-nos la quantitat d’hores, aquestes minúcies eren insignificants.

La passantia semblava un complement idíl·lic als meus estudis ja que, amb sort, en les meves estones lliures podia passar anotacions. Tenia constància que els caps sabien que alguns becaris no ens demanàvem tots els dies d’exàmens fixats en el conveni i que, per a estalviar-se el treball de gestionar el personal fix, feien sempre els ulls grossos.

No em va importar. Pràcticament tots els dies em tocava tancar l’edifici sola, ja que el meu supervisor tenia classe d’idiomes i havia de sortir 1 hora abans de l’horari de tancament. No era rellevant per a mi. Que no tinguéssim a penes formació i que, moltes vegades, ni tan sols estiguéssim supervisats tampoc em va importar.

Així mateix, ni tan sols va fer mossa en mi que no tinguéssim dies de festa ni dies de lliure disposició. Mentre que la plantilla fixa gaudeix d’un marge bastant folgat de dies per què poden absentar-se, ja sigui per problemes personals o vacances, els becaris només tenen permès fer-ho per causa d’extrema gravetat (aportant sempre justificant o prova documental).

En aquests anys l’única cosa que m’importava era que gràcies a la beca disposava d’unes hores al dia per a estudiar i que, al cap i a la fi, cobrava entorn del 60% del que se li pagava a un treballador en aquest lloc. Això sí, sense pagues dobles, sense atur, sense vacances (més que quan tancava la universitat) i sense acomiadament.

El meu problema va ser creure que en aquest engranatge jo tenia dignitat. I és que, en precisar-la i demanar-la, les tornes es van girar en contra meva.

Tercer any. Mentre a una companya de beca la hi deixava sortir abans, manejar-se els horaris i tenir descansos, a mi se’m va dir que era inadmissible. Se’m va prohibir la flexibilitat horària.

A més, se’m van encarregar tasques que requerien tot el temps de beca. Se’m van posar terminis per a aquestes tasques i, sovint, se’m va obligar a rectificar-les. Vaig haver de dir adéu al temps d’estudi “extra”, per la qual cosa vaig passar a ser una treballadora precària de 6 hores al dia.

Se’m va qüestionar i se’m va censurar per demanar-me hores per a anar al metge, encara que sofreixo d’endometriosi i estigués contemplat en el conveni (i encara que aportés els justificants requerits). Van començar a enviar-me emails fora de l’horari de la beca qüestionant el meu treball per a sotmetre’m a més pressió i així complir nous terminis. I quan, cansada, vaig protestar pel que em semblava un abús, se’m va convidar cordialment a renunciar a la beca (cosa que la meva situació econòmica no em permet). I recordem que no tinc atur.

Actualment segueixo en la beca, busco una altra ocupació i estic en tractament psiquiàtric.

La figura del becari es presta a abusos perquè manca de l’adequada protecció. Un becari és una entitat ancilar, devaluada. I en semblant situació de vulnerabilitat es fa amb ell el que es vol, perquè queda a l’arbitri i bon procedir de la resta de treballadors i dels seus superiors. El dia en què un company em va piular “tsch, tsch, tsch, A on vas tu tan fresca?” quan em dirigia a ordenar material a una altra secció, vaig comprendre que, sense drets, un obrer és poc més que un gos.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
info@izquierdadiario.es
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic