A aquestes hores les aigües de la mar cantàbrica estan sent solcades pel vaixell saudita Bahri Yanbu amb tones d’armament. El vaixell del règim sunnita carrega amb 5 contenidors plens d’explosius, com han assegurat activistes de la comissió “La Guerra Comença Aquí”, d’Ongi Etorri Errefuxiatuak (Benvinguts Refugiats).

Aquest col·lectiu d’activistes, que va romandre fins a 50 hores en vela per a tractar d’esbrinar la tipologia i procedència del carregament, ha aconseguit trencar el secretisme que sol acompanyar aquest tipus d’accions.

De fet, durant el temps que s’han dut a terme els treballs de transport i càrrega del material bèl·lic, tant l’Autoritat Portuària com la Delegació del Govern a Euskadi no van deixar anar una sola paraula.

El vaixell saudita va salpar del port de Bilbao direcció a la ciutat italiana de Gènova, on realitzarà la seva següent parada. No obstant això, com temen des de diferents col·lectiu i organitzacions de drets humans, tristament la seva final serà, molt possiblement, Yemén, un territori castigat pel règim de l’Aràbia Saudita.

L’operació saudita en territori iemenita ha deixat, en data d’avui i segons dades de l’ONU, 200.000 morts, una sang que no sols esquitxa a l’Aràbia Saudita, sinó que ho fa també sobre la resta d’Estats imperialistes que, com l’Estat espanyol, col·laboren activament en aquesta massacre.

Segons va explicar Ina Robles al diari Públic, el bomber expedientat per negar-se a carregar armes per a l’Aràbia Saudita s’han “carregat cinc contenidors amb explosius. Un d’ells hauria arribat de València, però no s’ha pogut determinar des de quina fàbrica ni, per tant, quin tipus d’explosius ha carregat".

Referent a aquest nou enviament d’armament a orient pròxim, tant organitzacions de drets humans com Ongi Etorri Errefuxiatuak han sol·licitat respostes al Govern. A més, el diputat d’EH Bildu, Jon Iñarritu, ha sol·licitat les mateixes explicacions al Govern però via pregunta escrita. També a Gènova s’espera ja al vaixell amb protestes, i és que es preveu que pugui estar atracant en el port italià el proper dilluns.

Per a Unidas Podemos les cadires en el Consell de Ministres del govern del social liberal Pedro Sánchez no sols han suposat un llarga llista de renúncies i enrogiments, sinó que també ha significat l’acceptació de tota la política d’Estat en els grans assumptes. Això ha estat així tant de portes cap a dins, amb la repressió al poble català, com de portes cap a fora, amb l’acceptació de l’agenda imperialista de l’Estat espanyol.

Això ha estat així, no sols en el recent cas del vaixell saudita Bahri Yanbu, sinó que també ho va ser abans amb el silenci per l’assassinat de de el general iranià Soleimani a les mans dels seus socis estatunidencs en l’OTAN. O podríem mirar més enrere i recuperar la polèmica sobre la fabricació de les corbetes en el port de Cadis, sota l’ajuntament de l’anticapitalista, en aquell moment en la formació morada, José María González Santo, Kichi. Per no nomenar les bases militars estatunidenques i de l’OTAN en el territori de l’Estat espanyol.

No només en el camp bèl·lic els nous i vells reformismes assumeixen i naturalitzen la política imperialista de l’Estat espanyol. Ni una crítica a la usurpació que a principis de mil·lenni va realitzar la burgesia espanyola a llatinoamèrica, on en països com a l’Argentina, en col·laboració amb la burgesia nacional i la burocràcia sindical, es van privatitzar les grans empreses estatals per a gaubança del capital imperialista espanyol.

El xovinisme “progre” per part del vell i nou reformisme és un dels serveis que gustosament li ha brindat Unidas Podemos al Règim del 78, injectant en l’imaginari col·lectiu de l’esquerra que la pobresa i els morts que l’imperialisme espanyol acumula a la seva esquena és alguna cosa que no ens concerneix.

Però res més lluny de la realitat. El “no a la guerra”, el “no a l’OTAN” o la condonació del deute extern als països espoliats històricament per l’imperialisme són banderes que molts sectors d’esquerra han aixecat i continuen aixecant en l’Estat espanyol.

És necessari que aquests sectors tornin a tenir veu pròpia, amb independència de classe i aliena a tots els interessos tacats de sang de la burgesia espanyola.

Una esquerra que sigui antiimperialista, i per tant totalment independent del govern i els partits que el sustenten i que baralli per un programa anticapitalista, internacionalista i de la classe treballadora.