Mentre els mitjans de comunicació agiten 24 hores per dia campanyes que sembren pànic en amplis sectors de la població -generant fenòmens insòlits com el desproveïment en els supermercats, sense que hi hagués motius per a témer quedar-se sense aliments en països com Itàlia, França o l’Estat espanyol-, els governs estan prenent mesures veritablement extraordinàries, en molts casos contradictòries entre si, sense una mínima transparència en la gestió de la crisi.

Mentrestant, entre la població, es multipliquen les preguntes: Quants infectats reals hi ha? Quina és la taxa de mortalitat? És difícil saber-ho, perquè per exemple a Itàlia i l’Estat espanyol sol es realitza a la prova de coronavirus a pacients que presentin símptomes greus. Centenars de milers de persones que intenten comunicar-se amb els nombres d’emergències en aquests dies no aconsegueixen fer-ho; i si ho fan, l’única recomanació és romandre a casa.

De conjunt, les autoritats de la UE preveuen que en el 2020 Europa entrarà en recessió, quelcom que fins fa uns mesos era un fantasma que aguaitava a les economies, ara es materialitza i tindrà conseqüències en la vida de milions de persones. Des de Brussel·les, la Comissió Europea (CE) ja ha anunciat que mobilitzarà una inversió de fins a 37.000 milions d’euros per a sanitat, ocupació i petites i mitjanes empreses, com a part de la seva resposta econòmica a la pandèmia del coronavirus. Al mateix temps, el Fons Europeu d’Inversions proporcionarà crèdits per valor de 8.000 milions d’euros a un total de 100.000 petites i mitjanes empreses. Totes mesures amb les quals la UE busquen atallar la crisi. Però per la seva dimensió, no sembla que aquestes vagin a ser suficients, i novament voldran que aquesta crisi la pagui el poble treballador.

A Itàlia, segons les dades actualitzades pel ministeri de Salut fins al 14 març a les 18.15 hores, els infectats per covid-19 eren 21.157, dels quals 17.750 són positius, 8.372 s’han recuperat amb símptomes, 1.518 estan en teràpia intensiva, 7.860 es troben en aïllament domiciliari, 1.966 s’han curat i 1.441 han mort.

El govern de coalició entre el Partit Democràtic (PD) i el Moviment 5 Estrelles ha declarat el dilluns 9 de març la quarantena en tot el país, afectant 60 milions de persones que es troben limitades per a moure’s, tret que demostrin motius justificats. En l’última setmana, efectius de carabinieri controlaven els carrers, fent controls arbitraris a conductors de vehicles o vianants en la via pública. A més, s’ha decretat el tancament de tots els negocis, una mesura excepcional que no es veia des de la postguerra. Els moviments dins i fora del país ja estaven restringits des de la setmana anterior, havent de sol·licitar autorització per a viatjar per tren, bus o avió.

En pocs dies, l’Estat espanyol ha seguit el mateix camí. El president del govern de la coalició PSOE-Podemos, Pedro Sánchez, ha decretat un Estat d’alarma que estableix el tancament de negocis, excepte dels d’extrema necessitat, i la limitació dels moviments interns, mentre es diu la població a confinar-se a les cases. Sánchez ha assegurat que “es vénen setmanes més dures” i que la quantitat de contagiats superarà els 10.000 en pocs dies. Al moment d’escriure aquesta nota, els casos ascendeixen a 5.753 segons dades brindades pel Ministeri de Sanitat.

A França, Macron també ha anunciat un paquet de mesures de xoc, mentre intenta aparèixer com el “salvador de la nació” davant la pandèmia. Però en un país que ve de grans jornades de protesta obrera i conflictivitat social continuada –des de les Armilles Grogues a la vaga general dels treballadors del transport contra la reforma de les pensions, amb el suport d’altres sectors i estudiants– l’anunci del ministre Edouard Philippe de prohibir tot tipus de reunions, incloent el dret a manifestar-se, no pot passar sense generar desconfiança.

Malgrat les diferències entre els principals actors polítics de la burgesia francesa –que per exemple es va mostrar amb l’actitud que havia de prendre’s abans les eleccions municipals del diumenge 15 i 29 de març, que finalment se celebraran [1]–, és clar que hi ha un intent d’instrumentalitzar la crisi del coronavirus per a restaurar la “unitat nacional” per dalt, enfortir la figura de Macron com el “Júpiter” creador de la “unitat nacional”, i relegitimar el poder de l’Estat i les seves forces repressives.

Però la incoherència d’algunes d’aquestes mesures de “emergència” pot veure’s molt clarament en el cas italià. Mentre la policia patrulla els carrers, imposant restriccions de moviment, milions de treballadors continuen veient-se obligats a prendre el transport públic i anar a treballar en les grans empreses i indústries, ja que les patronals no volen perdre ni un dia de producció, alguna cosa que permet el contagi exponencial. L’Estat garanteix que no es frenin els guanys capitalistes, fins i tot a costa de la salut de milions de persones.

Estat, serveis públics en crisis i tendències autoritàries

En un article publicat a la revista CTXT, Joan Benach [2] assenyalava la contradictòria actuació dels Estats per a la gestió d’aquesta crisi:

La crisi del COVID-19 planteja dos assumptes addicionals d’importància. D’una banda, l’imprescindible paper dels governs, els serveis i la recerca pública per a controlar de manera coordinada tant l’epidèmia en si com una probable ‘epidèmia d’autoritarisme’, visible a la Xina amb mesures de vigilància i control extremes per a detectar casos d’infecció inadvertits i l’aplicació de mesures restrictives poc transparents, quan no directament repressives. La falta de claredat en la informació difosa es reflecteix també en uns mitjans cecs d’immediatesa, lligats al poder de grans corporacions, que busquen audiència mitjançant l’impacte immediat emocional i l’entreteniment, i que són incapaços de transmetre un diagnòstic crític i sistèmic del que ocorre

Efectivament, la crisi sociosanitària generada pel coronavirus, que ha portat al col·lapse al sistema sanitari a Itàlia i amenaça amb fer-lo en altres països del sud d’Europa, posa de manifest les conseqüències devastadores de les polítiques neoliberals que es vénen imposant fa dècades, amb retallades als pressupostos en sanitat o educació i que van tenir un salt després de la crisi econòmica capitalista oberta en 2008. Polítiques que en el cas de la sanitat van beneficiar al negoci de la sanitat privada, els grans laboratoris i les farmacèutiques, que continuen aprofitant cada crisi per a fer negocis.

Encara que els sistemes sanitaris europeus continuen sent més forts que en gran part del món, a Itàlia “el finançament públic reservat per a l’atenció sanitària ha disminuït en uns 37.000 milions d’euros en els últims 10 anys, la major part dels quals (uns 25.000 milions) es van retallar en el període 2010-2015” [3] A l’Estat espanyol, per part seva, des de l’any 2009 s’ha produït una reducció d’entre 15.000 i 21.000 milions de despesa en la sanitat, segons va denunciar el denominat Cim Social en 2018. A aquest ajust es va sumar també el de la plantilla, estimant-se en 9.400 llocs de treball menys en hospitals entre 2010 i 2014 i 5.600 llits menys en aquest mateix període. I només en el que va de l’any, el sindicat de funcionaris CSIF denuncia la pèrdua de 18.320 llocs de treball en el sector sanitari públic.

En aquest escenari i davant l’emergència sanitària del coronavirus, resulta evident la necessitat de prendre mesures de prevenció i control per a evitar que la corba de propagació del virus continuï creixent i controlar la pandèmia. Juntament amb això, és necessari plantejar

… la centralització de tot el sistema de salut, incloent tota la sanitat privada (des dels grans laboratoris a les clíniques i hospitals privats), baix gestió pública i control de treballadors i especialistes, per a garantir l’assenyalat en el punt anterior i totes les instal·lacions necessàries per a rebre als eventuals infectats que necessitin internació: confiscant totes les sales que faltin (hotels, etc.) i proveint respiradors (mitjançant producció d’emergència, importació, etc. [4].

No obstant això, enfront de la instrumentalització de la crisi pandèmica per a enfortir el control policial de les poblacions, també cal denunciar tot intent d’avassallar les llibertats democràtiques, quan s’utilitza la crisi per a imposar elements d’un Estat d’excepció com veiem a Itàlia i ja comencem a veure en l’Estat espanyol.

En la seva famosa obra Vigilar i Castigar, Michel Foucault plantejava que “l’exili del leprós i la detenció de la pesta no porten amb si el mateix somni polític. El primer és el d’una comunitat pura, el segon el d’una societat disciplinada”. I afegia: “La ciutat empestada, tota ella travessada de jerarquia, de vigilància, d’inspecció, d’escriptura, la ciutat immobilitzada en el funcionament d’un poder extensiu que s’exerceix de manera diferent sobre tots els cossos individuals, és la utopia de la ciutat perfectament governada”.

En la seva anàlisi dels mecanismes panòptics de control, la figura de la pesta compleix un paper destacat. Per a Foucault és el naixement de la biopolítica, que actua en les societats contemporànies a partir de múltiples institucions i sabers com l’epidemiologia. Encara que la seva teoria del poder, que es fa ressò de l’enorme desenvolupament que han tingut els mecanisme de control social, tendeix a esborrar tota distinció de les formes de dominació i règims polítics (la seva determinació històrica i detentors específics) sota la categoria d’un totalitarisme totpoderós, i amb això, deixant de costat tot antagonisme de classe [5], és un fet que la crisi del coronavirus és aprofitada pels poders estatals per a instrumentalitzar el pànic i enfortir els mecanismes de control dels carrers i les poblacions. Com planteja Emmanuel Rodríguez:

Considerat des de l’epidemiologia (ciència essencialment biopolítica, això és, del govern de les poblacions), el Covid 19 mostra perfils inquietants. Però ofereix també altres possibilitats d’interpretació i, sobretot, d’acció. És el cas del tractament anti-epidèmic dels Estats, que es volen ajustats a la ciència, però que naturalment sempre operen d’acord amb els seus propis interessos. La perspectiva epidèmica de les polítiques d’Estat interessa, i molt, perquè les sofrim i les patim, però també perquè són, al costat de les guerres, una de les grans oportunitats de la seva posada de llarg. En temps de malaltia, són molts els que reclamen la necessitat d’una autoritat excepcional [6].

Ja coneixem el mecanisme. En altres moments de crisis els Estats capitalistes han actuat sobre la por o el dolor de les poblacions, com hem vist a Europa enfront dels atacs terroristes, o enfront de la crisi econòmica –instigant la por al “altre”, a l’islam, a la població àrab o en general als immigrants–. En aquest cas la por és més extensiu, perquè el virus pot estar a tot arreu; es presenta com una amenaça invisible que porta a justificar les mesures excepcionals de l’Estat, fins i tot sense comptar amb la informació suficient (o justament per això).

És per aquest motiu, entre altres, que resulta igualment fonamental exigir comissions d’especialistes i professionals de seguiment de la crisi que puguin brindar informació veraç a la població en tot moment, així com mantenir la independència política respecte a la “unitat nacional” promoguda pels governs, per a poder qüestionar totes les contradiccions i mancances de la seva gestió de la crisi.

El virus i la sanitat com a qüestió de classe

Darrere del discurs de l’emergència nacional, els governs també busquen crear la “unitat nacional” i posar en suspens els conflictes de classe. Un rol clau per a això ho juguen les direccions sindicals burocràtiques, que, en comptes d’expressar les reivindicacions dels treballadors, els més afectats per aquesta crisi, s’erigeixen com a garants de la pau social i la conciliació amb les patronals (i els seus interessos).

Per exemple, a l’Estat espanyol, els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) han acordat amb les entitats patronals una sèrie de mesures per a agilitar els ERTEs (Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació) que permetran suspensions o reducció de jornada laboral massives, però sense garantir el cobrament del 100% del salari, ni considerar que moltes fàbriques i empreses aprofitaran aquesta situació per a reduir personal després del pic de la crisi. La consigna de prohibició dels acomiadaments es torna així fonamental.

Mentre avancen les mesures de suspensió de classes en instituts i universitats en països sencers com succeeix a Itàlia, França o l’Estat espanyol, o es limiten els moviments a la població, les autoritats no responen per la seguretat sanitària de milers d’empleades de supermercats, netejadores, conductors de busos i trens, recol·lectors d’escombraries, personal de logística i delivery, així com les plantilles de centenars de milers d’empreses i fàbriques que continuen havent d’anar a treballar, sense condicions mínimes de seguretat i higiene enfront d’aquesta crisi.

D’altra banda, les persones migrants són més vulnerables davant aquesta crisi. Ja sigui les que tenen residència legal, però que ocupen els treballs més precaris i són les primeres a ser acomiadades, com aquelles que es troben “sense papers” i en molts països ni tan sols tenen dret a una atenció sanitària suficient. Això sense esmentar a milers de persones que es troben en Centres d’Internament per a Estrangers en tota Europa, en condicions d’amuntegament i sense condicions sanitàries elementals.

Aquesta situació alimenta un ràpid i profund procés d’indignació obrera i popular, que a Itàlia ja ha donat lloc a una ona de vagues espontànies i en l’Estat espanyol s’expressa a través de les xarxes socials i denúncies de milers de treballadors de diferents sectors.

El cas italià és paradigmàtic. La decisió del govern de tancar les botigues i negocis de tot el país, però deixar obertes les fàbriques i activitats de producció, ha estat el brou de cultiu perquè es desenvolupin brots de ràbia obrera i vagues espontànies que avui recorren Itàlia. Des de Brescia i Màntua (en ple nord industrial) fins a Nàpols (en el sud), fa dies que es reporten vagues espontànies amb molt alta participació en les quals el lema “La nostra salut abans que els seus beneficis” s’estén amb encara major rapidesa que el virus [7].

“Contra els patrons i el coronavirus, la nostra salut està abans que els seus beneficis”, "No som carn d’escorxador", "Una pizza no val el risc, deixa de repartir!". Aquestes són només algunes de les consignes amb les quals des de l’IKEA fins al port de Gènova, de les empreses de logística i metalmecánica del nord fins a la històrica fàbrica de la FCA en Pomigliano d’Arc (Nàpols), des dels carrers de Roma fins a la Terminal de PSA a Gènova, centenars de milers de treballadors comença a rebel·lar-se contra una imposició que respon explícitament al despotisme patronal i els interessos dels capitalistes, abans que a una mesura racional per a enfrontar la crisi actual.

La consigna #joemquedoacasa (#yomequedoencasa, en castellà i #iorestoacasa a Itàlia), que s’estén promoguda pels propis governs, els capitalistes i la premsa, és potser la millor expressió de les profundes contradiccions que s’estan desenvolupant acceleradament en la conjuntura actual: si d’una banda es diposita la responsabilitat d’impedir l’extensió d’una pandèmia completament descontrolada en l’acció dels individus, per l’altre aquesta mateixa consigna no aplica per a milions de treballadores i treballadors que es veuen obligats a acudir al treball amuntegats en transports públics, perquè després no els donin cap protecció especial, amb risc per a les seves vides i la de la resta de les persones. I això per a mantenir activitats productives o comercials, encara que no tinguin cap utilitat social ni sanitària en el marc de la greu crisi que estem vivint. Les etiquetes que també comencen a recórrer les xarxes socials #YoMeQuedariaEnCasa i #YoNoPuedoQuedarmeEnCasa, són una resposta a aquesta realitat brutal. El capitalisme i la seva set de guanys no es posen en quarantena.

Enfront de la situació de pànic social, incentivada pels estats i governs perquè es confiï tota la resolució de la crisi en l’acció per “dalt” imposant mesures contradictòries a la població i vulnerant els drets de milions de treballadors i treballadores, desenvolupar l’acció i autoorganització per baix, des dels llocs de treball fins a les xarxes d’informació, incentivant la solidaritat i el suport mutu en les comunitats, és més important que mai.

La crisi del coronavirus ja està implicant dures conseqüències socials i econòmiques per a la majoria de la població treballadores; conseqüències de les quals només estem veient les seves primeres manifestacions i que empitjoraran encara després de controlada la pandèmia amb centenars de milers d’acomiadaments i major precarietat laboral.

Per això, els treballadors, les dones i la joventut hem de prendre des d’ara a les nostres mans la lluita per mesures per a enfrontar la crisi en curs i les devastadores conseqüències que tindrà per al poble treballador d’aquí en més.

Les organitzacions de la classe treballadora han d’intervenir en aquesta crisi amb un programa independent de les diferents fraccions capitalistes, enfrontant el poder de les classes dominants que exploten irracionalment el planeta i la classe treballadora de tot el món. Els recursos necessaris per a afrontar aquesta crisi es poden obtenir afectant els interessos dels grans capitalistes, començant per imposar-los impostos progressius i extraordinaris a les grans fortunes. Com diem en la Declaració de la FT-CI abans citada, a grans crisis és necessari plantejar grans solucions: la lluita pel govern de les i els treballadors i la revolució socialista per a canviar d’arrel aquesta societat que demostra estar organitzada en funció dels guanys i no de la vida de les clases laborioses.

NOTES Al PEU

[1] Macron va tancar els centres educatius i va proposar suspendre les eleccions, però els partits de l’oposició –especialment de la dreta i extrema dreta– es van oposar; fins i tot qüestionant que si proposava suspendre les eleccions municipals, per què no suspenia també el transport públic, alguna cosa que òbviament no està en els plans del president francès.

[2] Joan Benach, “El relat oficial del coronavirus oculta una crisi sistèmica”, CTXT, 10/03/2020.

[3] Ilaria Canale, “El sistema sanitari italià s’esfondra sota el pes de les retallades i la crisi del coronavirus”, Esquerra Diari.

[4] Declaració Internacional de la Fracció Trotskista - Quarta Internacional, Enfront del coronavirus i la crisi de la salut pública: les nostres vides valen més que els seus guanys!”.

[5] Per a aprofundir en una crítica marxista de la teoria foucaultiana de la violència i la tesi del biopoder, veure Emilio Albamonte i Matías Maiello, Estratègia socialista i art militar, Edicions IPS, Buenos Aires, 2017