http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CORONAVIRUS
Coronavirus: l’internacionalisme de classe com a antídot davant la crisi
Josefina L. Martínez
Giacomo Turci
Ver online

La crisi del coronavirus i la recessió global estan exacerbant el nacionalisme reaccionari dels Estats imperialistes. L’esperit de l’“America first” de Donald Trump sembla haver-se expandit com un virus. Com a contracara, la classe obrera mundial és l’única força social que pot donar una sortida progressiva a aquesta crisi, reorganitzant la producció sota control obrer i aprofundint en l’internacionalisme.

Com a part de les mesures inèdites que vénen prenent alguns Estats imperialistes per a gestionar la crisi del coronavirus –quarantenes imposades a milions de persones i militarització de les ciutats–, el 17 de març s’anunciava una altra de gran importància: la UE tancava totalment les seves fronteres durant 30 dies. Era una resposta, a contraatac, al que ja havia començat a produir-se sense cap coordinació; el tancament de fronteres que de manera unilateral havien anunciat ja Espanya, Portugal, Àustria, República Txeca, Dinamarca, Estònia, Alemanya, Hongria, Lituània, Polònia, Noruega i Suïssa.

L’espai Schengen de lliure circulació entre els països comunitaris, que va entrar en vigor en 1995 i fins ara s’havia mantingut actiu com uns dels pilars del projecte de la UE, entrava en coma. Encara que, recordem, ja havia tingut una bretxa important durant la crisi dels refugiats de 2015, quan països com Àustria o Hongria van tancar les seves fronteres, amb la xenofòbia com a política d’Estat.

La crisi del coronavirus ha exacerbat les respostes nacionalistes reaccionàries. Quan es va identificar el virus al gener a la província xinesa de Wuham, des de la premsa occidental el van estigmatitzar com un “virus xinès” i fins i tot es va especular com altres estats podrien aprofitar la crisi en el seu propi benefici. “Aquest és l’esforç més agressiu per a enfrontar un virus estranger en la història moderna (dels EUA)”, assegurava Donald Trump en un dels seus primers discursos sobre el Covid-19, recuperant la retòrica d’uns Estats Units “pur” amenaçat per la invasió estrangera –xinesa, musulmana, mexicana—, enfront de la qual cal aixecar nous murs.

Quan la pandèmia es va desfermar a Itàlia, la primera resposta d’Alemanya i França va ser prohibir a les empreses d’aquests països l’exportació de material mèdic, especulant amb acaparar per al futur. En plena crisi italiana, no va haver-hi cap mena de suport, cap cimera europea es va reunir per a declarar una emergència i enviar massivament inputs mèdics ni personal sanitari. La resposta va ser reforçar fronteres i assegurar la producció nacional en països dels més rics del planeta, que en aquest moment no tenien gairebé contagis. És a dir, que mentre seguien obertes les fronteres per a la lliure exportació de cotxes alemanys i francesos, es tancaven per a exportar material mèdic. Tampoc el govern espanyol, en mans de la coalició entre el PSOE i Podemos, va actuar de manera diferent.

Per al que no va faltar resolució, en canvi, va ser per a anunciar plans de rescat massiu a les empreses per part dels governs imperialistes, amb centenars de milers de milions d’euros a la disposició de nous crèdits i exempcions fiscals. No fa falta una altra mostra del caràcter profundament reaccionari de la UE i del sistema capitalista de conjunt. Al mateix temps, els Estats imperialistes mantenen els bloquejos a països com l’Iran, Cuba o Veneçuela, enmig d’aquesta catàstrofe social, condemnant a pobles sencers a la mort.

En diferents actes, els caps d’Estat d’Itàlia, França, Estat espanyol o Alemanya, es van dirigir en els últims dies per cadena nacional fent ús de la metàfora de la guerra contra un “enemic invisible”, de la “ciutat emmurallada” per a prevenir el contagi. Cada mandatari va apel·lar a la “unitat nacional” i el “esforç de guerra”, buscant insuflar el sentiment nacional, com si s’enfront de l’epidèmia se suspengués el conflicte de classes.

L’estratègia del confinament massiu de les poblacions sota control policial, al costat del tancament de fronteres, cerca reforçar el sentit comú de salvament individual o del salvament de les nacions més fortes contra les més febles.

Al mateix temps, els països imperialistes han aprofitat aquesta crisi sanitària per a blindar les fronteres contra les migracions. El que Donald Trump o Salvini venien agitant de manera grotesca i que els dirigents de la Unió Europea fins ara no podien dir en veu alta (encara que la realitat és la de milers d’immigrants amuntegats en camps d’internament a les fronteres exteriors, en països com Turquia, Líbia o el Marroc, deportacions expresses i l’enduriment de les lleis d’estrangeria), ara troba una contundent justificació en la pandèmia.

En última instància, la metàfora de la ciutat emmurallada contra la pesta presenta al virus com un enemic estranger que ve a “envair-nos”. La lògica de la pesta porta a desconfiar del veí (i a incentivar la delació del que no “compleix” la seva responsabilitat social), desconfiar fins i tot de l’altre que viu a les nostres llars i que pot ser portador d’aquest enemic “extern” i invisible que es fica en els nostres cossos.

Els estats nacionals i les grans corporacions: una trava insuperable per a una resposta global a la pandèmia i la crisi capitalista

L’epidemiòleg Peter Piot, un dels primers a investigar el virus de l’Ébola, va assenyalar fa uns dies que aquesta pandèmia del Covid-19 s’estava abordant amb mètodes medievals: confinament, aïllament i distanciament social (li va faltar dir, i militarització de l’espai públic). Un mètode elemental amb què es responia a les grans pestes en segles passats, quan la falta d’antibiòtics, tecnologia i recerca científica no deixava altres opcions. Podríem agregar que aquesta crisi també s’està començant a combatre amb mètodes “clàssics” del capitalisme del segle XX: al costat de les mesures que descarreguen la crisi sobre la classe obrera com a acomiadaments i suspensions massives, s’està produint un major enfrontament entre els estats, enfortiment de les fronteres, recrudescència del nacionalisme imperialista, guerres comercials, i, en perspectiva, no cal descartar, possibles noves guerres.

En un article publicat fa uns dies [1] Slavoj Zizek plantejava que “L’epidèmia no és només un senyal dels límits de la globalització mercantil, també assenyala el límit, encara més fatal, del populisme nacionalista que insisteix en la sobirania absoluta de l’Estat”. Mentre la pandèmia es mostra com un fenomen global, les solucions nacionalistes del “salvi’s qui pugui” només boicotegen la contenció del contagi a nivell internacional.

Com és possible que en el segle XXI puguin escassejar, en països com França, Itàlia o Espanya, béns tan elementals com màscares de tela, alcohol en gel, o respiradors artificials, mentre hi ha empreses a tot el món que podrien produir milions d’aquests productes, i existeixen xarxes de logística desenvolupats internacionalment que podrien aprovisionar a nacions senceres en pocs dies? La resposta és que la propietat privada i la competència entre grans corporacions, d’una banda, i per un altre, la competència entre els Estats, es converteixen en obstacles absoluts per a resoldre aquestes qüestions elementals.

“Una de les causes fonamentals de la crisi de la societat burgesa consisteix en el fet que les forces productives creades per ella no poden conciliar-se ja amb els límits de l’Estat nacional”, assegurava Trotsky en La revolució permanent.

Entre les 20 empreses multinacionals més grans del món es troben farmacèutiques com Johnson & Johnson, Pzifer, Procter & Gamble, Roche i gegants de la logística com Amazon, Alibaba i Walmart, que tenen una estructura logística internacional sense precedents, capaços de proveir de productes a tot el món de manera immediata. Amazon, fins i tot, ha desenvolupat sistemes de lliurament mitjançant drons en zones de difícil accés, però aquesta capacitat no està posada a la disposició de les necessitats socials.

Si es fa l’exercici de comparar el volum de negoci de grans empreses i els pressupostos dels Estats, es dóna el cas que 69 de les 100 entitats econòmiques més importants del planeta són empreses, i les 25 corporacions que més facturen superen el PIB de diversos països. Actualment, algunes d’aquestes corporacions estan competint pel descobriment d’una vacuna per al Covid-19, quelcom que pot ser una font de grans negocis enmig d’aquesta crisi, però està obstaculitzant la posada en comú dels descobriments i recerques que, si fossin públics i col·laboratius, avançarien molt més ràpid.

Un programa de la classe obrera per a donar una sortida a la crisi

La crisi sanitària i el seu efectes econòmics immediats, amb les seves onades d’acomiadaments, col·lapse de sistemes sanitaris sencers, milers i milers de morts, és l’enèsima confirmació pràctica del caràcter fraudulent i ideològic dels discursos de tots els intel·lectuals neoliberals, que parlen del capitalisme com el millor sistema econòmic possible, i de les democràcies liberals, completament sotmeses a la voluntat dels banquers i dels industrials, com el més alt grau de democràcia possible.

La realitat és que els capitalistes i els seus governs en tots els països són incapaços de fer front a aquesta pandèmia i la crisi econòmica global en el terreny en el qual caldria fer-ho, a saber, a escala mundial. Els impulsos nacionalistes i competitius entre els Estats i les corporacions són l’oposat a l’únic criteri que pot permetre la cooperació i el desplegament de mitjans i energia de manera eficient: la planificació social dels recursos, sota el control democràtic de la classe treballadora i els sectors populars.

Algunes mesures ja adoptades pels governs –a contraatac i de manera parcial– han de concedir quelcom a aquest criteri, com, per exemple, l’anunci de la centralització del sistema sanitari de l’Estat espanyol en mans públiques, la medicalització d’hospitals o el requeriment a empreses automotrius que es posin a produir respiradors en altres països. Són, en un sentit, un homenatge que fa la burgesia en plena crisi a la necessitat de la planificació socialista de l’economia.

No obstant això, és evident que el seu compromís amb la gran propietat i els beneficis de la petita minoria de persones milionàries impedeix a la casta política governant seguir aquest camí de manera conseqüent, tal com seria necessari. Els que gestionen els Estats actuals administren els interessos materials, econòmics i dels capitalistes, quelcom que deriva en la impossibilitat d’afrontar la crisi i de superar ràpidament el virus, per a evitar el major nombre possible de morts, així com la caiguda en la misèria de milions de persones en els pròxims mesos.

Aquestes són, en canvi, prioritats per a la classe obrera, que en gairebé totes parts continua anant a treballar, mostrant al mateix temps la importància de les posicions estratègiques que ocupa en la societat. No només el personal sanitari, sinó els estibadors portuaris, el personal de les empreses farmacèutiques, els camioners, els treballadors de magatzems de la logística, les caixeres dels supermercats, les treballadores de neteja, les treballadores i treballadors que recol·lecten fruites i verdures en el camp, i en general, els batallons obrers en tot el sector de l’agroindústria incloent grans fàbriques d’aliments, els treballadors bancaris, els que estan ocupats en la companyies telefòniques i proveïdors d’internet, així com els treballadors de la indústria que podria posar-se al servei de produir tot el material mèdic necessari, són tots sectors fonamentals per al funcionament de l’economia capitalista, fins i tot en temps de “quarantena” generalitzada imposada pels Estats.

Per això, l’única sortida progressiva a la crisi del coronavirus pot venir de l’acció de la classe obrera, no només a escala nacional, sinó internacional. I per a apostar per això, és que necessitem des d’ara aixecar un programa d’emergència que permeti els explotats i oprimits no sortir derrotats, dispersos i empobrits d’aquesta crisi, sinó com una força activa, més organitzada i conscient de la seva pròpia força. Alhora, és la classe obrera, la que s’exposa molt més al contagi, en condicions de precarietat laboral, amb pèssims sistemes de transport, sense condicions de seguretat i higiene en les empreses.

Davant el desastre al qual ens han portat els capitalistes, fa falta mostrar que són els propis treballadors i treballadores els que poden assumir totes les mesures necessàries: no només des del punt de vista de la garantia del treball, contra els acomiadaments massius i de mantenir els salaris, sinó també de proveir els aliments i els recursos mèdics per a tota la població pobra - i no només per a una minoria rica -. Quelcom que només serà possible si s’aconsegueix imposar en els llocs de treball el control democràtic, des de baix, dels treballadors, en l’esforç per assegurar i reconvertir la producció per a respondre a les prioritats socials.

Alguns petits exemples ja comencen a albirar-se, com la iniciativa de les treballadores del calçat a Espanya que han posat les seves mans a cosir màscares per a hospitals, o fàbriques recuperades pels seus treballadors a l’Argentina que s’ofereixen a produir bates, alcohol en gel i altres productes necessaris. Són petits exemples d’una política de classe que brillen com a diamants enmig d’aquesta crisi, i que cal generalitzar i visibilitzar el més que es pugui.

L’alternativa al programa del "business as usual" dels capitalistes passa per la nacionalització dels sectors econòmics estratègics en la producció dels béns essencials, així com la nacionalització de la banca o el control del comerç exterior, per a evitar l’especulació amb el comerç de respiradors o remeis, com ja succeeix en el mercat mundial. Però aquests recursos no poden quedar sota la gestió dels mateixos governs i parlaments que han permès que aquest virus esdevingui en una catàstrofe mundial: per a imposar criteris socials, de seguretat i de planificació general favorables als treballadors, l’única possibilitat és fer que la classe treballadora i comitès d’usuaris controlin tots aquests recursos.

En particular, el control obrer en la indústria farmacèutica és l’única forma que tenim de frenar el desig d’aquestes empreses multinacionals i les potencies rivals, començant per la Xina, els Estats Units i Alemanya, d’obtenir beneficis amb la futura vacuna, o de mantenir el privilegi d’accés a la vacuna restringit als seus propis països, abans que per a ningú.

Aquest procés, a diferència de la forma en què els governs i els capitalistes apliquen les seves polítiques, requerirà un grau de cooperació internacional que pugui aprofitar el desenvolupament internacional de les forces productives i la capacitat de moure béns i persones que s’ha desenvolupat en els últims decennis amb el sorgiment del mercat mundial més connectat de la història. La resposta de la classe obrera a la crisi, i el control del que es produeix i en quines condicions, que podrà ser discutida i implementada primer a nivell d’un hospital, una fàbrica o empresa, necessitarà estendre’s en el terreny nacional, i en última instància, en l’escenari internacional, per a això serà necessari lluitar per governs de treballadors.

L’internacionalisme que necessitem i que pot salvar a la humanitat no és l’internacionalisme de les empreses transnacionals, que estan pressionant per a obtenir més beneficis fins i tot en aquesta conjuntura, però tampoc és cap solució la tornada al nacionalisme reaccionari dels Estats imperialistes, que en el segle XX van portar a dues guerres mundials.

L’exemple que tenim al cap, en aquests temps de crisis i pandèmia, és el de la fraternitat i la cooperació dels treballadors i les treballadores de tots els països, el contagi dels processos revolucionaris i la lluita de classes, així com la construcció d’una organització revolucionària internacional de la classe obrera, el partit mundial de la revolució socialista, la IV Internacional.

Estem davant un nou període històric, que reactualitza l’època de crisi, guerres i, també, revolucions, que són part de la història de la classe treballadora a tot el món. Ningú ens podia fer pensar fa poc que tot començaria amb un virus microscòpic estenent-se pel món; però, en realitat, el malalt és, des de fa molt temps,el capitalisme.

[1] Slavoj Žižek, El coronavirus nos obliga a decidir entre el comunismo global o la ley de la jungla, a CTXT, 17/03/2020

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic