La crisi sanitària provocada per l’epidèmia de coronavirus està posant de manifest les manques estructurals del sistema en el qual vivim. Estem veient el col·lapse de la sanitat, després d’anys de privatitzacions i gestió neoliberal, la saturació en plena quarantena d’un transport públic degradat per les retallades. Hem vist com durant dues setmanes només es realitzaven tests a persones vips, parlamentaris o membres de la família reial. En aquest sentit es fa obligatori obrir un debat profund sobre el paper que estan jugant les universitats i al servei de què està la recerca científica.

En una situació crítica com la que estem vivint la qual és necessari mobilitzant tot el coneixement i els recursos sanitaris, científics i tècnics; la universitat, que hauria d’estar a l’avantguarda en la lluita contra l’epidèmia, està contribuint de forma molt parcial i discreta.

Si en un primer moment el tancament de les universitats va provocar que milers d’estudiants tornessin a les seves localitats d’origen –moltes vegades obligats pel tancament sorprenent de les residències– facilitant l’extensió del contagi, a poc menys de dues setmanes des de llavors l’aportació d’aquestes institucions ha estat més aviat modesta. La Conferència de Rectors d’Universitats Espanyoles (CRUE) va anunciar la posada en disposició de 275 laboratoris i 1.200 experts, no obstant això les capacitats potencials i reals de les universitats són moltíssim majors. Només el número de personal docent i de recerca en medicina i ciències de la salut de les universitats espanyoles ronda els 5.000.

Els recursos de les universitats han d’estar en primera línia de la lluita contra el coronavirus

El Sistema Universitari Espanyol està conformat per un total de 82 universitats, 50 públiques i 32 privades, distribuïdes en 235 campus en el cas de les universitats presencials i 113 seus d’universitats no presencials i especials. En el curs 2017-2018 es van comptabilitzar 1.047 centres universitaris entre escoles i facultats, als quals se sumen 532 instituts universitaris de recerca, 49 escoles de doctorat, 57 hospitals universitaris i 75 fundacions. Aquestes reuneixen a al voltant d’un milió i mig d’alumnes i alumnes, més de 120.000 docents i prop de 25.000 investigadors. L’any 2016 es van comptabilitzar 5.802 investigadors en els Organismes Públics de Recerca. Podem imaginar què passaria si està enorme força social i material es posés al servei de donar resposta a aquesta epidèmia?

Les cinc universitats públiques de València ja han posat les seves instal·lacions i mitjans a disposició, com les impressores 3D per a fabricar respiradors o aquelles recerques que puguin ajudar en qüestions com la fabricació de màscares de baix cost o l’elaboració d’hidrogels, i altres necessitats que es derivin. Aquest exemple mostra que és perfectament possible i que cal estendre’l i generalitzar-lo a totes les universitats implicant el conjunt del personal docent i no docent i de l’estudiantat.

Carmen Marcuello, catedràtica de la Universitat de Saragossa, reflexionava en una nota d’opinió: “Hem de ser aquí. Sumant-nos a les mostres de solidaritat, d’auto-organització, que van més enllà de l’alarma i ens permeten treballar junts. Com a societat, a més d’ajudar i complir les directrius, fent costat als treballadors i treballadores, hem de pensar què fer comunament, per l’interès general. En el nostre cas, des de la universitat hem de contribuir activament mobilitzant recursos i, sobretot, el coneixement i les competències de les i els universitaris. No sols amb mesures internes, evitant el contagi dins dels centres de treball; aclarint quins són i com s’organitzaran els serveis bàsics necessaris durant aquests dies; assegurant eines per a facilitar la docència; mesures de conciliació familiar per a la cura. La universitat ha d’estar en primera línia sumant-se per a respondre al repte del coronavirus i treballant pel bé comú“.

Els i les estudiants volem ser part de la solució

Davant aquesta crisi sanitària és imprescindible, en primer lloc, que les universitats facin públic el nombre de docents, científics, laboratoris, equips i àrees de fabricació d’inputs lligats a la salut amb els quals compten. Actualment aquesta informació sol s’està transmetent al govern quan el conjunt de la població tenim dret a conèixer els mitjans amb els quals comptem.

És també fonamental que s’obrin urgentment formularis perquè els estudiants puguem apuntar-nos com a voluntaris per a fer tests i col·laborar en totes les tasques i necessitats socials com s’ha fet de manera molt inicial en algunes universitats. Els i les estudiants volem que els nostres coneixements siguin part de la solució, per això demanem la capacitació d’estudiants, docents i investigadors per a respondre a les necessitats socials derivades d’aquesta crisis sanitàries amb la garantia de condicions dignes de treball i seguretat.

Cal adoptar totes les mesures necessàries per a la fabricació d’elements de protecció i higiene, test de detecció ràpida i totes aquelles proves diagnòstiques que siguin eficaces per a frenar el contagi, alliberar els articles científics en mans de les revistes i les patents que s’han desenvolupat amb empreses privades i dirigir tota la recerca a aconseguir la vacuna contra el virus, reforçar el sistema de salut capacitant i emprant amb salaris i condicions dignes al personal investigador i estudiants de medicina, infermeria, psicologia, biologia i altres àrees, en equips gestionats per l’estudiantat i el personal investigador que són els qui millor saben les necessitats per a desenvolupar el treball i les condicions de seguretat, i no per empresaris de farmacèutiques o l’equip rectoral.

Docents i estudiants d’enginyeria podrien ajudar a orientar les capacitats productives de la indústria a la fabricació de respiradors i altres equipaments per a dotar massivament les UCIS, garantir les condicions de seguretat i higiene en els centres de treball en col·laboració amb les organitzacions de treballadors, utilitzar massivament les impressores 3D per a la fabricació d’equipament, realitzar tests massius sense saturar més els centres de salut, etc. En alguna universitat, com la Complutense de Madrid, estan recaptant voluntaris per a un laboratori de diagnòstic, però rebutgen als qui no compten ja amb un contracte previ. No és el moment d’estalviar-se costos, necessitem totes les mans possibles! És el moment de, per exemple, recuperar els milions que la universitat pública ha generat durant anys per a empreses privades i posar-los a la disposició d’enfrontar-nos a aquesta crisi.

No pensem exclusivament en els elements més tècnics i metges. Les facultats de dret podrien proporcionar assessorament legal a totes aquelles persones a les quals les empreses estan obligant a treballar sense les mesures sanitàries adequades, a aquells treballadors i treballadores que han estat acomiadades aprofitant la situació o a a els qui s’obliga a usar les seves vacances en el període de quarantena, entre altres exemples d’explotació per part de les patronals.

Des de psicologia, treball social i sociologia assistir i acompanyar a les famílies que tenen membres malalts o que estiguin sofrint els pitjors efectes de l’aïllament. Des de nutrició col·laborar amb els treballadors i treballadores d’hostaleria per a elaborar menús nutricionalment adequats i no el menjar escombraries de Telepizza i Genoll que Ayuso pretén que mengin els nens més pobres. Els i les estudiants de magisteri col·laborar en la docència a distància i en el reforç extra als nens amb majors dificultats en els seus estudis. Els i les estudiants de periodisme investigar perquè es proporcioni una informació veraç i independent. O per exemple, es podrien obrir les residències estudiantils que avui romanen tancades davant la falta de llits en hospitals o per a qui no té casa per a fer la quarantena. Les possibilitats que s’ofereixen són enormes.

Que les grans fortunes i la banca paguin el pressupost d’emergència per a les universitats

Tot això hauria d’anar acompanyat d’un augment pressupostari d’emergència per a les universitats, la recerca i el sistema sanitari, procedent de recuperar el rescat milionari que es va fer a la banca i de forts impostos a les grans fortunes i les empreses de l’IBEX35.

Per descomptat una iniciativa així des de les universitats xoca frontalment amb el model neoliberal d’universitat-empresa en el qual es van transformar aquestes institucions. I és que, de la mateixa manera que l’escassetat de recursos que afecta la sanitat pública per a fer front a la pandèmia no s’explica sense les polítiques de retallades i la privatització, la falta de resposta des de les universitats està estretament relacionada amb la seva elitización i mercantilització, que ha separat la pràctica científica de les necessitats de les grans majories i l’ha posat en funció dels grans interessos empresarials.

L’ofensiva neoliberal en les universitats públiques empresa pels governs del PPSOE i materialitzada en lleis com la LOU de 2001, el Pla Bolonya de 2008 i el 3+2 de 2016 va tenir com a resultat la ingerència directa de les empreses en els assumptes universitaris. A través dels Consells Socials, representants d’organitzacions patronals com la CEOE i consellers de bancs com el Santander i grans companyies voten, al costat d’una casta privilegiada de rectors i degans, els plans d’estudi, les línies de recerca, el finançament i el pressupost, entre altres assumptes d’importància cabdal en la gestió universitària.

El resultat és la utilització d’aquestes empreses del nostre coneixement i recerca científica per a incrementar els seus beneficis, no per a resoldre les grans problemàtiques socials com aquesta pandèmia.

Recentment l’investigador Francés Bruno Canard, va publicar una carta denunciant que va treballar durant anys en el cep dels coronavirus però que després les seves recerques van quedar a la deriva per falta de recursos una vegada es va contenir l’epidèmia de SARS-*CoV en 2006. En 2016, Peter Hotez, al costat del seu equip del Col·legi de Medicina de Houston, van denunciar que va estar a punt d’aconseguir una vacuna contra el coronavirus que no es va portar endavant perquè les farmacèutiques van tallar el finançament al no considerar-la rendible.

L’estretor de mires i el pragmatisme capitalista negocien amb les nostres vides. I és que la recerca científica preventiva, encara que redundaria en el benefici de les majories, no resulta rendible per als laboratoris mèdics els beneficis dels quals es disparen tractant malalties ja esteses. Així les multinacionals Roche i Glaxo van multiplicar els seus ingressos i el valor de les seves accions durant l’epidèmia de Grip A amb la venda massiva de fàrmacs que no van demostrar ser més eficients que un paracetamol.

Precisament aquestes dues farmacèutiques mantenen estrets vincles institucionals amb les universitats. Roche i la Universitat Autònoma de Madrid van formar una càtedra per a la recerca de malalties pulmonars els resultats de les quals estan lligats per les patents d’aquesta empresa. De debò algú podria esperar que gestionades per aquests interessos les universitats puguin proporcionar les respostes necessàries a les necessitats apressants que genera aquesta crisi?

En una crisi com la que ens està tocant viure, més que mai, és necessari acabar d’una vegada amb el model neoliberal d’universitat. Recuperar-la de les mans de la casta universitària i les empreses privades. Per a des de la crítica de la universitat de classe, passar al qüestionament de la societat de classe i posar-la al servei de les necessitats de la classe treballadora i el poble.

Contra la resignació, l’enorme força social de docents, investigadors i estudiants

Els missatges que es transmeten des del govern criden a la resignació i al temor. Ens diuen que el pitjor està per venir, no obstant això, no s’estan utilitzant tots els recursos disponibles a l’abast perquè això significaria en primer lloc posar en qüestió els beneficis empresarials, la propietat privada dels capitalistes. En defensa d’aquest dret reservat a una minoria es pensa deixar morir a milers de persones perquè no hi ha suficients respiradors. Més encara, es pretén que ho acceptem com un fet natural i inevitable.

Contra la resignació catastrofista és necessari oposar l’enorme força social del personal docent i investigador i dels estudiants, que no ens volem quedar de braços plegats, que no ens resignem a treballar i estudiar per als interessos dels capitalistes; que ens veiem commoguts per la crisi sanitària que afecta principalment els sectors més empobrits perquè, al costat de la classe treballadora que és la que genera la riquesa, fem front a aquesta pandèmia amb un veritable pla de guerra.

Cridem als estudiants, a les associacions, agrupacions i al conjunt del moviment estudiantil a sumar-se a aquestes mesures i exigir juntes a les universitats que juguin el paper que l’emergència mereix. Són només algunes propostes, com pot haver-hi moltes més, perquè des de la joventut pensem les solucions que podrien donar-se si els recursos i la producció es posessin democràticament al servei de les necessitats del poble treballador i no un grapat de capitalistes que volen sotmetre’ns a les vel·leïtats d’un sistema irracional per al seu benefici particular.