En el recinte firal Miguel Ríos de Rivas Vaciamadrid, un dels feus electorals d’IU des dels anys 90, el PCE commemorava el seu centenari. Ho va fer entre el 24 i el 26 de setembre, és la seva tradicional festa anual. Uns actes en els quals es va rememorar la història d’aquests 100 anys amb un to de total actualitat. Els principals oradors eren o havien estat, com Iglesias, membres del govern d’Espanya. Els i les ministres i secretaris d’Estat “comunistes”, amb Yolanda Díaz al capdavant flanquejada per secretaris generals de CCOO i UGT, van ser els grans protagonistes.
El missatge va ser clar: el PCE ha aconseguit, després de quatre dècades de ser un dels pares fundadors del Règim del 78, una integració mai vista en la gestió de l’Estat capitalista. Ho ha fet en rescat d’aquest règim, per a apuntalar-lo i tractar que duri altres 40 anys més, amb una pàtina progressista que cada vegada s’aguanta pitjor. Díaz, a més, es va proposar revalidar i aprofundir aquesta gran empresa d’ordre amb la presentació de la seva candidatura, en la qual vol integrar subordinadament a tota l’esquerra reformista que quedi a l’esquerra del PSOE.
Fent un repàs d’aquests 100 anys a ningú podria sorprendre el nivell de servilisme d’aquests extranys “comunistes” en quan a rescatar l’Estat capitalista espanyol es refereix. Aquesta ha estat la tònica general de la política del PCE en tots els moments crítics en els quals s’ha vist amenaçat en aquest segle d’història.
Fem un recorregut il·lustratiu d’aquesta tradició que, embrutant les banderes del marxisme, passa a la història com el principal aparell enemic de la revolució social, només rivalitzat per la socialdemocràcia, d’entre els corrents que han constituït el moviment obrer i l’esquerra de l’Estat espanyol en aquest llarg segle.
De la fundació a una ràpida estalinització
La història dels primers anys del PCE és difícilment atribuïble a un sol grup de comunistes. L’impacte de la revolució russa en el moviment obrer de l’Estat espanyol i les seves organitzacions va anar més enllà de les files socialistes. Com molts altres partits de la II Internacional, la Primera Guerra Mundial i la claudicació dels dirigents socialdemòcrates alemanys, seguida d’aquells de la resta dels països bel·ligerants, va animar acusades discussions dins del PSOE. La Federació de Joventuts Socialistes es va declarar partidària dels internacionalistes de Zimmerwald i ja en el seu V Congrés celebrat al desembre 1919 va votar adherir-se a la recentment fundada III Internacional.
A l’abril de 1920, els joves socialistes, impactats per la primera revolució proletària triomfant de la història, fundaven el primer Partit Comunista Espanyol. Era conegut com el “partit dels cent nens” donada la joventut dels seus fundadors, entre els quals estaven des dels que posteriorment serien estalinistes recalcitrants com Dolores Ibarruri als que es transformarien en oposicionistes que simpatitzarien amb el trotskisme com Juan Andrade. Al març de 1921 la Komintern va aprovar la seva adhesió i al novembre d’aquell any es va instar la fusió amb el Partit Comunista Obrer Espanyol, escindit del PSOE en el seu III Congrés Extraordinari a l’abril.
Aquest primer grup no va passar d’uns centenars de militants repartits entre Madrid, Andalusia, Astúries i el País Basc fonamentalment, amb una activitat molt restringida per la repressió de la dictadura de Primo de Rivera que va clausurar els seus locals i va realitzar desenes de detencions, inclosa la del seu secretari general César Rodríguez.
Però no eren els únics “bolxevics”. També dins de l’anarcosindicalisme, en particular el català, desenes de militants obrers van prendre com a referència la gesta russa i del Partit Bolxevic. Dins de la CNT catalana va sorgir l’anomenat corrent bolxevic, amb dirigents com Joaquín Maurín, que va arribar a ser el seu secretari general entre octubre de 1921 fins a la seva detenció al febrer de 1922 i ingressaria en 1924 en el PCE, o Andreu Nin, que ingressaria en 1926 en l’Oposició d’Esquerra del PCUS i en 1931 fundaria l’Esquerra Comunista d’Espanya. En 1927 bona part de la CNT de Sevilla va ingressar en el PCE, convertint a aquesta província en un dels principals baluards del partit al començament dels anys 30.
Durant el procés d’estalinització de la Komitern i els respectius partits comunistes occidentals, el procés mal anomenat de “bolxevització”, la direcció del PCE es va plegar a les tesis estalinistes. Un procés que es donava alhora que una important desarticulació i desorganització, fruit de les diferents caigudes que van arribar a empresonar al conjunt de la direcció en 1928. Però també d’escissions d’importància, com la de la Federació Catalano Balear, encapçalada per Maurín, que fundaria el Bloc Obrer i Pagès en 1930 oposant-se a les tesis estalinistes i prenent la dels oposicionistes de dreta de l’URSS encapçalats llavors per Bujarin.
Una burocràcia a la saga de la política erràtica de l’estalinisme de primera època
A l’altura dels inicis dels anys 30, el “comunisme” espanyol no comptava per tant amb una organització homogènia i unificada com a tal, si bé el PCE era la més preeminent amb gairebé 9000 militants, seguida del BOC amb uns 5000 només a Catalunya.
Durant la II República la direcció estalinitzada del PCE, amb José Díaz al capdavant, va replicar en l’Estat espanyol els diferents zig zags de la Komintern dirigida per Stalin des de Moscou. Amb la caiguda de la monarquia i l’inici de la revolució espanyola, amb un fort motor de les il·lusions i demandes democràtiques de la classe treballadora i la pagesia, el PCE va mantenir una política sectària i ultra-esquerran pròpia del “tercer període” de la III Internacional. Es va negar a lluitar per Corts Constituents realment lliures i sobiranes, o “revolucionàries” com plantejava l’Esquerra Comunista de Nin, per la reforma agrària i altres demandes democràtiques, per a recloure’s en un sectarisme ultimatista on agitava propagandísticament la consigna de “soviets”.
Respecte a la resta d’organitzacions obreres es va negar a desenvolupar el front únic, ni tan sols durant l’ascens de la dreta i el govern de Gil Robles. Just abans de la insurrecció asturiana de 1934 van rebutjar aquestes tesis i van ingressar en les Aliances Obreres. Un encert tàctic transcendent que els va permetre entrar en contacte amb les bases socialistes, sobretot de la joventut, que s’estaven radicalitzant, menyspreaven la moderació dels seus dirigents i miraven cap a l’exemple de la revolució russa com a solució a la crisi espanyola.
L’estalinisme ibèric va posar els seus ulls en aquests joves radicalitzats, però no per a sumar-los a construir un partit que lluités per transformar la crisi dels 30 en una oportunitat revolucionària, sinó el contrari. El PCE, fent ús del prestigi que li donava ser el partit oficial de la “revolució russa”, va atreure als joves socialistes radicalitzats amb els quals fusionaria les seves joventuts, la UJCE, amb les Joventuts Socialistes, al març de 1936. Un jove socialista anomenat Santiago Carrillo, que seria el primer secretari general de la nova Joventut Socialista Unificada, reconeixeria dècades més tard en les seves memòries, que gràcies al PCE es va moderar.
La Komintern, en el seu VII Congrés celebrat a l’agost de 1935, va adoptar oficialment la política dels fronts populars. Per a ells, no era el moment de la revolució social a Europa Occidental, sinó de la col·laboració amb les burgesies democràtiques per a fer front a l’amenaça feixista. Es va passar de rebutjar el front únic obrer per a enfrontar al feixisme -una catàstrofe que a Alemanya havia aplanat el camí a l’ascens d’Hitler, tal com va assenyalar una vegada i una altra León Trotsky- a proposar una política de conciliació de classes per a tal objectiu, però que desarmava a la classe treballadora per a poder enfrontar-lo i derrotar-lo. L’experiència espanyola conformaria aquest fet.
El Frente Popular i la contrarevolució republicana-estalinista
Els anys 36 i 37 van ser el bienni que van confirmar el caràcter contrarevolucionari en tota línia de l’estalinisme, i el seu terreny de joc va ser precisament l’Estat espanyol amb les dues seccions oficials de la Komintern: el PCE i el PSUC, fundat al juliol de 1936 absorbint altres grups comunistes i als socialistes catalans.
El govern del Frente Popular va tractar de ser una barrera de contenció a les aspiracions democràtiques i socials de la classe treballadora i la pagesia pobra, encara que sense èxit. Les vagues es van estendre per les grans ciutats entre les eleccions de febrer i el cop d’estat de juliol, exigint rebaixes de jornada, augment de salaris i reincorporació dels obrers acomiadats. En el camp, els jornalers pobres i les seves famílies ocupaven finques, rebel·lant-se contra una “reforma agrària” que es negava a expropiar als terratinents. Tot sempre enfrontant al govern del Frente Popular.
Quan es va produir el cop de juliol de 1936, aquest govern va cridar a la calma i el PCE va replicar aquestes crides en el seu periòdic Món Obrer, deixant tota iniciativa al govern i a Azaña. Mentre els republicans buscaven un acord impossible amb els colpistes, afortunadament la classe treballadora va desobeir al govern i a les seves direccions, incloent l’estalinista, i, sota la iniciativa sobretot de la CNT i sindicats de base de la UGT, derrotant el cop amb les armes a la mà.
L’inici de la guerra civil va desfermar una revolució social sense precedents a Europa occidental. La classe treballadora va col·lectivitzar la indústria, els serveis, les terres, va crear milícies, tribunals revolucionaris, comitès locals per a governar els pobles, de proveïments, patrulles de control per a fer-se càrrec de l’ordre públic. Però el PCE i el PSUC es van oposar en tot moment a aquesta revolució. No només amb posicionaments, sinó des dels governs de coalició, sent els consellers i ministres més bel·ligerants, i encapçalant en la primavera i a l’estiu de 1937 una contrarevolució violenta que va aixafar la revolució a Barcelona i les col·lectivitats aragoneses. Detencions, assassinats i desaparicions -com la d’Andreu Nin- van tenir en l’estalinisme espanyol i català als seus principals executors.
S’imposava un fals “primer guanyar la guerra” que va desmoralitzar el front i la rereguarda i va liquidar les opcions de victòria. El PCE i el PSUC van tractar de salvar a la república burgesa de l’amenaça de la revolució obrera, l’única via que podia permetre derrotar el feixisme i generar a Europa una onada revolucionària -com la que va sacsejar després de 1917- que enfrontés la maquinària de guerra que conduïa als pobles a una nova carnisseria imperialista.
Stalin havia donat l’ordre d’acabar amb tota revolució en la península ibèrica. Volia mostrar-se com un home respectable davant les democràcies capitalistes occidentals -com França i Gran Bretanya- amb les quals esperava arribar a acords econòmics i militars per a “blindar” el seu socialisme en un sol país. A més, el 36 i el 37 són els anys de la consolidació a l’URSS del règim estalinista i el seu terror. Les revolucions són contagioses i Stalin era temorós a que la classe obrera russa, que havia estat despullada de la seva pròpia revolució, es rebel·lés contra aquesta reacció en curs.
De la resistència del maqui a l’assumpció de l’Ordre de Ialta
Després de la victòria franquista la història del PCE és una successió de caigudes i purgues. La repressió franquista va desarticular l’organització a l’interior, que només aconseguiria restablir-se amb una certa estabilitat a partir de 1943, ja amb Dolores Ibárruri com a secretària general.
En tot aquest temps la política de la direcció estalinista va replicar els vaivens de la línia de Stalin davant la Segona Guerra Mundial. Fins a 1944 va mantenir una línia en sintonia amb les tesis de l’últim govern Negrín. Aquest havia plantejat, en l’últim tram de la guerra, la consigna de resistir fins que la contesa mundial s’iniciés. S’albergaven així esperances en què una intervenció dels aliats podria revertir la victòria de Franco. Els primers nuclis guerrillers, conformats sobretot per combatents que havien quedat atrapats a l’interior, van ser reforçats per nombrosos militants comunistes i anarquistes a partir de 1941. La victòria de l’Exèrcit Roig a Stalingrad va animar l’esperança que una victòria aliada propiciaria l’anhelada intervenció.
L’episodi guerriller més important es va viure a l’octubre de 1944, amb l’intent fallit d’invasió de la Vall d’Aran. Aquesta derrota sempre s’ha presentat com la raó que va portar a abandonar la tàctica guerrillera per part del PCE. No obstant, no va ser l’única. Al juliol de 1945 es va celebrar la Conferència de Potsdam, que va assentar l’acord entre l’URSS, Gran Bretanya i els EUA per al final de la Segona Guerra Mundial. A més del repartiment d’àrees d’influència, Stalin va acordar amb els seus socis imperialistes actuar de manera coordinada per a evitar que el món de postguerra derivés en una nova onada revolucionària com havia ocorregut a la sortida de la Primera Guerra Mundial.
L’existència de lluita armada contra la dictadura de Franco, que era contemplada pels aliats -inclòs Stalin- com un Estat estable i un bon tap antirevolucionari en el sud d’Europa, va començar a incomodar als dirigents del PCUS. Si bé entre 1945 i 1947 l’activitat guerrillera es va intensificar -expressió dels centenars de combatents antifeixistes espanyols que tornaven d’haver participat en la lluita contra els nazis a Europa- la direcció del PCE va començar a preparar una retirada que va acabar amb les purgues al sector de Jesús Montsó -responsable de l’operació de la Vall d’Aran- i el més absolut abandonament dels guerrillers a partir de 1948.
Si per als estalinistes, en 1936 en la península ibèrica no podia haver-hi una revolució, molt menys en el món de Ialta i Potsdam. L’abandonament de la tàctica guerrillera, més enllà dels límits de la mateixa per a acabar amb una dictadura que es veuria ràpidament enfortida pel món de la Guerra Freda -amb la sustentació de l’imperialisme nord-americà a partir de 1951-, era la constatació que el PCE es proposava una lenta lluita de desgast enfront de la dictadura sense generar cap situació que reobrís l’oportunitat d’una intervenció independent de la classe treballadora.
La Política de Reconciliació Nacional: un frontpopulisme sui generis amb monàrquics i falangistes
En la dècada dels 50, el PCE definirà les línies mestres de la seva política durant la dictadura. La primera gran decisió, inspirat en l’exemple dels seus homòlegs francesos i italians, va ser tractar de convertir-se en la principal força política del moviment obrer organitzat. Des de 1950 utilitzarà audaçment els estrets canals del Sindicat Vertical per a aconseguir que desenes dels seus militants surtin electes com a enllaços sindicals. Un pacient treball de molts honestos militants que, a partir de la dècada dels 60 i enmig d’una sostinguda recomposició de la conflictivitat obrera, va donar lloc a les primeres Comissions Obreres.
Però aquesta posició en el moviment obrer no era construïda per la direcció de Carrillo i Pasionaria per a fer entrar en escena a la classe treballadora de manera independent. Com el PCF i el PCI, el moviment obrer era concebut com una mera base de maniobra. El control d’aquesta gran força social podia permetre als “comunistes” ser tinguts en compte per la resta dels sectors burgesos de l’oposició i, sobretot, aquells sectors del règim que, quan aquest entrés en crisi, decidissin canviar de jaqueta.
Va ser una aposta encertada per als seus objectius. Entre el V Congrés de 1954 i juny de 1956 el PCE formula la seva Política de Reconciliació Nacional. Un “full de ruta”, com diríem ara, que plantejava conformar un gran front ampli per a liquidar la dictadura. Tenia en comú amb les polítiques de front populars la seva vocació de conciliació de classes, no obstant, era una formulació encara més a la dreta. Entre els agents a incorporar en aquest front s’incloïen monàrquics, falangistes dissidents i altres franquistes reconvertits en “demòcrates”.
Aquest front ampli tindria l’objectiu d’imposar, fins i tot, per mitjà d’una gran mobilització o una “Vaga General Pacífica”, un govern provisional per a portar endavant demandes democràtiques com la convocatòria d’eleccions constituents i el restabliment de les llibertats. L’“agenda obrera”, és a dir aquelles reivindicacions socials que anaven sorgint en les vagues obreres, els barris d’al·luvió, les universitats... podrien servir per a galvanitzar a aquesta gran base de maniobra que era per a la direcció del PCE les lluites antifranquistes, però sempre es detindrien allà on aquests aliats comencessin a “espantar-se”.
De la Ruptura Democràtica a la Reforma Pactada
La Política de Reconciliació Nacional va trobar la seva gran concreció pràctica en les acaballes del Franquisme. Al juliol de 1974 es presentava en Paris la Junta Democràtica. Ho feien el mateix Santiago Carrillo, secretari general del PCE des del VI Congrés de 1960, i Calvo Serer, membre destacat de l’Opus Dei. A més del PCE es van unir altres grups socialdemòcrates, com el Partit Socialista Popular de Tierno Galván, l’Aliança Socialista d’Andalusia o el Partit Carlista. Mesos més tard s’incorporarien les CCOO i el Partit del Treball d’Espanya, el principal partit maoista, que confirmaven la màxima de Carrillo que “els maoistes són com el PCE, però amb uns mesos de retard”.
El seu “full de ruta” es va deixar pel camí allò de la “Vaga General Pacífica” que el PCE havia sostingut en la seva retòrica en els anys anteriors. A l’abril d’aquest mateix any s’havia desfermat en el veïna Portugal la Revolución de los Claveles. Iniciada amb el cop dels capitans, va ser seguida d’una onada de vagues, ocupacions de fàbriques, finques, edificis... que van fer col·lapsar a la dictadura i van obrir una situació revolucionària a Europa occidental. Els esforços del Partit Comunista de Portugal i la resta dels partits reformistes de desviar-la i avortar-la, van convèncer al PCE que la caiguda del Franquisme convenia que fos el més acordada possible.
Això és pel que van apostar el PCE i el PSUC durant els mesos calents de la Transició. La mobilització social que es va desfermar després de la mort del dictador va comptar amb tots dos partits en el rol de mariscals de la contenció i la derrota. Tot el pes acumulat en anys anteriors -que es plasmava en centenars de quadres amb prestigi i disciplinats en el règim partidari estalinista- es va posar al servei que l’ascens vaguistic de 1976 no donés lloc a experiències de coordinació i democràcia obrera que poguessin generar quelcom semblant a allò succeït a Portugal. Evitar costi el que costi l’escenari d’una vaga general -en el sentit insurreccional del terme, no de jornada d’atur de 24h-, aquesta va ser la clau aconseguida amb èxit, i no sense esforç, pel PCE en aquests mesos.
La direcció carrillista emprava el seu pes en el moviment obrer per a intentar forçar la negociació als governs de la monarquia, especialment el de Suárez després del fracàs de la línia més continuista d’Arias Navarro. Però en tots els moments en els quals una vaga podia “desbordar-se” o generar una greu crisi política -Vitòria, Sabadell, el Baix Llobregat o les vagues de la construcció i el metall en moltes províncies– els dirigents del PCE intervenien per a aïllar-les o posar fi. La frase de Marcelino Camacho, secretari general de CCOO i membre del Comitè Central del PCE, de “cal saber acabar una vaga” va ser el mantra del PCE en els mesos de 1976 en el que va estar plantejada la possibilitat d’una caiguda revolucionària de la dictadura.
Amb el cas dels assassinats d’Atocha al gener de 1977, el rol del PCE i el seu servei d’ordre en les manifestacions perquè la ràbia no es transformés en una mobilització “desbordada” -i en els centres de treball no es parés– va ser la prova de foc per a convèncer a Suárez i a l’ala reformista del franquisme que es podia, i convenia, integrar al PCE en aquesta Transició “de la llei a la llei” que garantia el “atado y bien atado”.
L’anomenada Ruptura Democràtica, que s’havia convertit en el programa de gairebé tot l’antifranquisme excepte algunes de les organitzacions que es reivindicaven trotskistes, confiava en l’establiment d’un govern provisional per a acabar amb l’herència de la dictadura i aconseguir una democràcia “plena”. No obstant, per a aconseguir tal ruptura seria necessari posar en marxa les forces socials de la classe treballadora i els sectors populars que el PCE frenava per temor a que volguessin anar a per més. Així que, sense tals mitjans, la conseqüència inevitable va ser renunciar a tal fi. La foto del primer CC del PCE en la legalitat amb una gran bandera monàrquica presidint la reunió va ser la millor metàfora de tot això.
Així és com el PCE va canviar la seva Ruptura Democràtica per la Reforma Pactada que va deixar la Corona, va consolidar la unitat inqüestionable d’Espanya -que d’altra banda els estalinistes mai van qüestionar-, la continuïtat de l’aparell estatal, judicial i policial franquista, la impunitat, el poder social de totes les elits econòmiques enriquides amb la dictadura i el llarg etcètera que constitueix l’ADN del Règim del 78.
Crisi i desfeta de l’aposta eurocomunista
L’aposta carrillista per aconseguir una integració del PCE en la nova democràcia hereva del Franquisme, va situar definitivament al partit espanyol, i al PSUC català, en l’ala eurocomunista que encapçalaven els seus homòlegs francesos i italians.
El 3 de març de 1977 tenia lloc a Madrid la Cimera Eurocomunista, on Carrillo va estar recolzat per Enrico Berlinguer, secretari general del PCI, i George Marchais, secretari general del PCF. Tots dos partits comptaven amb el “pedigrí”, de cara la burgesia, d’haver-se oposat al fet que la situació de postguerra -amb Estats descomposts i un proletariat armat que havia estat clau en la derrota de l’ocupació nazi- es transformés en revolucions. El PCF havia participat breument en els primers governs de coalició de la IV República, el PCI, que ho havia fet més breument, amb la seva aposta per el “Compromís Històric” es va convertir en la pota esquerra de la República italiana. Tots dos eren els partits de l’ordre en el moviment obrer, com havia demostrat el PCF desactivant el maig francès o el PCI contra tota vaga que amenacés amb “desbordar”.
L’eurocomunisme va ser la via per a la socialdemocratització i integració definitiva en els respectius règims dels PC occidentals. La seva teorització no tenia molt d’innovadora, Bernstein l’havia avançat en l’SPD alemany gairebé un segle abans, encara que ara se situaven més a la dreta. La fortalesa dels Estats capitalistes occidentals feia molt difícil i fins a innecessària per als eurocomunistes la revolució. Davant aquesta situació només calia enfortir el pes social i, sobretot, electoral dels PCs per a aconseguir accedir al poder de l’Estat, en el marc de les democràcies liberals, i iniciar des d’aquí una transformació social que, al mateix temps, estaria mediada per la conquesta o no d’altres esferes de poder social, mediàtic i econòmic per part de les organitzacions obreres o populars.
Aquest curs no va caure del cel en els 70. Era totalment coherent amb l’esdevenir de la direcció carrillista en les dècades anteriors. Fins i tot altres dirigents del PCE, com Fernando Claudín i Jorge Semprún, s’havien atrevit a formular gairebé el mateix que en aquella conferència de 1977 però més d’una dècada abans. Tal gosadia els va costar una expulsió del PCE en 1964, que vista l’obra del PCE en la Transició no tenia cap justificació.
No obstant, el PCE se les va prometre molt feliçes mirant-se en el mirall franc-italià. Però l’aposta no va sortir del tot bé. Malgrat els serveis prestats, una vegada el PCE va garantir una certa pau social per a passar el gran ajustament dels Pactes de la Moncloa en 1977 i aprovar la Constitució del 78, el règim i l’imperialisme nord-americà i alemany van triar al PSOE com el partit que havia d’encarnar la pota esquerra del règim. A l’únic nivell que li van permetre integrar-se, i l’acceptarien amb gust, va ser en el municipal. Després de les eleccions de 1979 van proliferar “ajuntaments d’esquerres” en coalicions amb el PSOE, una autèntica escola de cooptació i desmobilització del moviment veïnal i altres moviments socials nascuts en la dècada anterior senilment imitada pels “ajuntaments del canvi” de 2015.
Tot això, unit al desencantament que el PCE va generar, amb la successió de claudicacions i lliuraments, en la seva militància -el que es va traduir en una baixa de 200 mil a 170 mil militants en 1979– i la seva base social i electoral, va portar al PCE a una llarga crisi que duraria fins a 1986.
En el IX Congrés de 1978 s’havia renunciat formalment al “leninisme”, la qual cosa, encara que sembli un exercici de mera sinceritat amb més de 40 anys de retard, va significar un reforç de les tesis eurocomunistes. En 1980, en el X Congrés, es va obrir la guerra entre els carrillistes i els anomenats “leninistes”, amb un ampli sector centre encapçalat per Julio Anguita que tractava de mediar sense èxit. Es va expulsar a l’EPK basc per negar-se a integrar-se amb Euskadiko Esquerra -la formació socialdemòcrata escindida d’ETA – i li van seguir, entre 1981 i 1983, centenars de militants, agrupacions i tot l’anomenat sector “prosoviètic” que fundaria el Partit dels Comunistes Catalans (PCC) i el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPE).
Al mig es van succeir les eleccions generals de 1982, on la victòria per majoria absoluta de Felipe González va estar acompanyada amb el pitjor resultat electoral del PCE amb un 4% dels vots. Aquesta desfeta va portar a la dimissió de Carrillo i a la convocatòria de l’XI Congrés amb ja només 85 mil militants. Tant “leninistes” com “carrillistes” van ser derrotats pel sector denominat com a “renovadors”, que va posar al miner Gerardo Iglesias en la secretària general. Finalment, Carrillo seria expulsat del seu propi partit en 1985, que llavors comptava ja només amb 65 mil militants.
Però sens dubte on aquesta crisi va colpejar amb més força va ser a Catalunya, on els “comunistes” tenien gairebé la meitat del total de la seva militància. El PSUC conformaria en 1987 la coalició Iniciativa per Catalunya (ICV) en comú amb el PCC, per a aquest mateix any dissoldre’s. Una minoritària escissió es va oposar a aquesta decisió, però no seria fins a 1997 quan es decidirien a refundar un PSUC molt més afeblit, sota el nom de PSUC-Viu.
Tota aquesta guerra entre fraccions més o menys estalinistes, o més o menys eurocomunistes, va ser l’expressió del fracàs de les hipòtesis eurocomunistes que totes elles havien “comprat” en 1977. La frustració de les expectatives creades i la condemna a ser una força parlamentària marginal i no els germans hispans del PCF i el PCI, va desfermar una pugna en la qual cap sector va qüestionar el full de serveis del PCE en les passades dècades o els últims anys.
Tant Carrillo, com Gerardo Iglesias o Anguita, van ser defensors del paper dels “comunistes” en la Transició, el suport a la Constitució i el rol de partit d’ordre contra el “desbordament” que, en tot moment, el PCE continuava jugant en aquelles lluites obreres en les quals tenia un paper de direcció, com moltes de les lluites contra la reconversió i les polítiques neo-liberals de Felipe González.
El salvavides d’Izquierda Unida i l’extrema esquerra que no va voler nedar a contra corrent
L’estalinisme social-democratitzat que va sobreviure a aquesta desfeta va trobar, al calor de les primeres grans mobilitzacions que enfrontarien al govern del PSOE, una via per a recompondre’s. En 1986 el moviment en contra de l’entrada de l’Estat espanyol en l’OTAN va reunir en l’anomenada “Plataforma Cívica” a la gran majoria d’organitzacions de l’esquerra reformista del moment.
Després del referèndum de març d’aquell any, el PCE i el PSUC van aconseguir hegemonizar un front permanent que donaria lloc a Izquierda Unida. Grups com a Esquerra Republicana, Partit d’Acció Socialista, el Partit Humanista, el Partit Carlista, la CUT lligada al Sindicat d’Obrers del Camp d’Andalusia o els recentment escindits prosoviètics del PCPE es van sumar.
Amb Gerardo Iglesias al capdavant fins a 1989 i Julio Anguita fins a 1998, IU va aconseguir recuperar-se electoralment amb un perfil d’oposició per esquerra al govern de Felipe González que aplicava la mateixa agenda que Reagan i Thatcher amb vernís “socialista”. Una esquerra que, mantenia un programa essencialment de reformes i era respectuosa amb tots els consensos del 78 -monarquia, unitat nacional, impunitat dels crims franquistes, unitat nacional contra el “terrorisme”-, però que, al calor de la vaga general del 88, les lluites contra la guerra del Golf o les últimes vagues contra les reformes laborals del PSOE, va aconseguir recuperar-se i obtenir el seu millor resultat electoral en 1996, amb 2 milions 600 mil vots -més del 10%- i 21 diputats.
En tot aquest temps, el PCE mai va perdre la seva hegemonia dins de la coalició i va saber mantenir-la en aquestes coordenades d’una esquerra crítica però lleial al règim. D’altra banda, el seu rol en CCOO, on mantenia un pes molt important en la direcció i l’estructura, continuava sent el de practicar un sindicalisme d’una certa combativitat controlada i cada vegada més pacte social. A partir dels governs d’Aznar, la signatura de les reformes laborals del PP per les direccions de CCOO i UGT va comptar amb la reprovació formal del PCE i IU, però una acceptació en els fets sense posar les seves posicions en el moviment obrer al servei d’algun tipus d’oposició real a aquesta política de traïció oberta.
En aquells anys, a més de diferents corrents reformistes, es van integrar en IU gairebé tots els grups de l’esquerra trotskista com a Izquierda Alternativa en 1995, format pels integrants de l’antiga Lliga Comunista Revolucionària, que serien allà fins ni més ni menys que l’any 2008 quan van trencar per a formar Izquierda Anticapitalista (avui Anticapitalistas). Un any abans ho havia fet el grup Nueva Claridad, mentre El Militante es mantenia dins del PSOE, el PCE i la mateixa IU. En 1998 es van sumar el Partit Obrer Revolucionari i el Partit Revolucionari de Treballadors, que es va mantenir en un acord amb un sector estalinista fins a 2004 en el corrent intern Corriente Roja, dels quals se separarien quedant-se amb aquest nom en 2010.
Que en tot aquest temps la major part dels corrents de l’extrema esquerra es pleguessin per l’una o l’altra via a ser part d’aquest projecte, va suposar una subordinació política i organitzativa, que obstaculitzava enormement la possibilitat que emergís una esquerra diferent, en ruptura amb la tradició estalinista i eurocomunista, amb una clara posició anticapitalista i d’independència de classe.
Els ministres sense cartera de Zapatero i la crisi de representació
Els últims anys del PCE i IU abans de la crisi de 2008 i la irrupció del 15M són la història d’una lenta agonia, amanida d’una moderació sense límits. Després de la dimissió d’Anguita al desembre de 1998 com a secretari general del PCE, el XV Congrés va triar com a successor a Francisco Frutos. Aquest dirigent, de profunda tradició estalinista, va ser el que acceleraria un curs d’acostament al PSOE que no es va frenar fins que desenes de milers de joves van omplir les places en 2011 al crit de “que no ens representen”.
En les eleccions generals del 2000, Frutos va signar un acord preelectoral amb el PSOE de Joaquín Almunia per a formar un govern de coalició. La majoria absoluta d’Aznar va frustrar el projecte i va marcar l’inici d’un nou declivi electoral, del 5,45% d’aquell any al 3,77% de 2008. La derrota va destronar a Frutos del càrrec de Coordinador General d’IU i va donar pas a l’etapa Llamazares, que va deixar per primera vegada a la direcció del PCE sense el control directe de la coalició. Es van succeir anys d’intents de recuperar el comandament, amb la candidatura fallida d’Enrique de Santiago en 2004, fins que en 2008 Cayo Lara va aconseguir substituir a Llamazares.
En aquest període, el PCE i IU van fer un primer salt en la seva integració en el règim i la gestió de l’Estat capitalista, depassant l’escala municipal i arribant a l’autonòmica. Van formar part de governs com el basc -al costat de la dreta nacionalista-, el balear, l’aragonès o el català. Des d’allà van aprovar i van defensar l’ampliació de concerts educatius amb la privada, externalitzacions de serveis o, en el cas català, es van destacar per la gestió directa -al costat dels seus ex companys d’ICV – ni més ni menys que de l’ordre públic i la repressió al moviment okupa o les lluites estudiantils contra el Pla Bolonya en 2008.
Amb l’arribada de Zapatero al govern en 2004, Llamazares primer i Cayo Lara després, es van convertir en autèntics ministres sense cartera. El paper de crossa del PSOE es va plasmar en el seu suport a qüestions tan poc d’esquerra com els Pressupostos Generals de l’Estat dels anys de plena bombolla immobiliària o, fins i tot, els de 2008 per a mostrar una “estabilitat d’esquerres”, o l’enviament de tropes espanyoles al Líban en 2006. Aquesta última decisió va generar un enorme esbronc de Francisco Frutos en la Festa del PCE d’aquell any mentre l’estava defensant, al que el secretari general va respondre amb un lapidari “ningú farà callar la veu del partit”.
Durant el mandat de Cayo Lara, enmig de la crisi de 2008 i els anys posteriors, el PCE i IU van tractar de reubicar-se d’alguna manera. Les polítiques de rescat als bancs i empreses, i els primers ajustaments i contra-reformes del 2010 i 2011, van comptar amb la seva oposició parlamentària. Però sempre dins d’un lleial suport que arribava al súmmum de declarar que respectava la “sobirania dels sindicats”, en referència a l’acord al qual van arribar les direccions de CCOO i UGT amb el PSOE al febrer de 2011 per a allargar l’edat de jubilació de 65 a 67 anys.
Quan el 15 de maig de 2011 es va iniciar el moviment dels indignats, s’obria una crisi de representació com mai abans en el Règim del 78. El “no ens representen” d’aquella generació apuntava directament al PP i al PSOE. No obstant, per a una gran part dels qui omplien les places, manifestacions o accions contra els desnonaments, IU i el PCE eren “més del mateix”. Anys veient-los confabular amb la burocràcia sindical i ser crossa d’aquesta “esquerra” que reunia l’IBEX35 en Moncloa per a decidir quines mesures econòmiques imposar, va deixar a aquesta tradició política en els seus moments més baixos.
L’emergència de Podemos, un nou reformisme no tan nou
La crisi del Règim del 78 oberta amb el 15M no podia no afectar a un dels partits que havia estat un dels seus “pares fundadors”. Malgrat els esforços dels últims anys d’Anguita i una part de la direcció del PCE posteriorment de voler marcar distàncies o reprendre, encara que de manera més folklòrica que real, el republicanisme, el partit de Cayo Lara continuava sent un dels partits del règim.
En aquells anys, l’onada de mobilitzacions juvenils i socials era vista per televisió pels dirigents del PCE i IU. Encara van jugar, al costat de la resta de sectors de la burocràcia sindical de CCOO, un rol important a tractar d’evitar que aquesta agitació social entrés en les empreses. Els quadres “comunistes” seguien, i segueixen, tenint un relatiu pes en sectors industrials o de l’administració pública, i van administrar el malestar amb lluites aïllades contra tancaments, dues jornades de vaga general de 24 hores en 2012 contra la reforma laboral -sense cap continuïtat ni pla de lluita seriós– i, de forma molt especial, deixant la vaga minera d’aquell any, on encara tenien un cert pes, condemnada a una derrota que va conduir a la majoria dels pous al tancament.
Quan el cicle de mobilitzacions es va anar esgotant es va generar un momentum en el qual es combinaven algunes vagues dures –com la de Panrico en 2013 i 2014, en la qual els dirigents “comunistes” de la burocràcia van exercir d’agents directes de la patronal- i una lenta reculada en el qual va començar a discutir-se sobre quina representació política de tota aquesta indignació podia construir-se.
Les marques tradicionals del PCE -IU o ICV-EUiA a Catalunya- estaven profundament desprestigiades. Una part de l’aparell volia defensar-les aferrissadament, i una altra, seguida de molts quadres amb aspiracions a créixer en la “finestra d’oportunitat” que començaven a representar els Errejón i Iglesias, van decidir abandonar, encara que fos temporalment, el vaixell.
L’emergència de Podemos en 2014 va tenir dues grans contribucions. D’una banda, Anticapitalistas, que va brindar el seu aparell estatal per a fer-la possible, contribuint a la supervivència d’un reformisme renovat que jugaria un paper molt més reaccionari que IU a la qual havien entrat en 1995. Per l’altre, desenes de quadres provinents del PCE, com el mateix Iglesias o Irene Montero en la seva joventut, que veien en aquesta nova formació la possibilitat de fer realitat el somni eurocomunista de Carrillo frustrat per l’emergència del PSOE.
Podemos naixia amb el ferm propòsit, manifestat obertament tant per Iglesias com per Errejón des del minut u, de recosir el consens de 1978 que la crisi de 2008 havia trencat. Parlaven fins i tot amb part del seu argot, com quan defensaven construir un “compromís històric” com el PCI de postguerra, i reivindicaven obertament que el reeixit pel PCE en 1978 era el màxim que es podia aconseguir donada la “correlació de febleses” del moment. Aconseguir restaurar l’Estat capitalista espanyol, donar-li una nova legitimitat sobre la qual poder administrar amb tota la política de reformes socialdemòcrates que fos possible -que Grècia i avui el govern “progressista” demostren que era molt poca- i, sobretot, aconseguir que la tradició de la qual eren hereus, la del PCE, fos finalment acceptada com a força de govern del país.
Els ministres “comunistes” de Sa Majestat
Després de l’arrencada de Podemos per separat, en les eleccions de juny de 2016, Garzón, el nou Coordinador General d’IU, amb el suport del secretari general del PCE José Luis Centellas, va signar amb Iglesias el “pacto de los botellines” que donava lloc a Unidos Podemos. Una coalició que arriba fins als nostres dies i amb la qual el PCE aconseguiria, aquesta vegada sí, el somni carrillista d’asseure’s en el Consell de ministres d’un govern de la monarquia.
Seria el mateix Iglesias el que, una vegada retirat, reconeixeria quan orgullós que se sentia d’aquesta gesta: “ni tan sols el líder del major partit comunista d’Occident, Enrico Berlinguer, havia aconseguit arribar on he arribat jo: un marxista en un govern de l’Aliança Atlàntica. I això que Berlinguer va guanyar les eleccions europees, havia parlat al Corriere del ’tranquil·litzador paraigua de l’OTAN’. Des del punt de vista històric, observar el que he realitzat em produeix vertigen”.
Després de diverses eleccions fallides o semifallides, al novembre de 2019 el PSOE va acceptar formar un govern de coalició. A més dels ministres de Podemos, dos ministres “comunistes” van prendre possessió de la seva cartera: Alberto Garzón en Consum i Yolanda Díaz en Treball, que ascendiria a Vicepresidenta segona al maig de 2021 després de la sortida d’Iglesias. Enrique Santiago, secretari general del PCE des de 2018 s’integraria també amb el càrrec de Secretari d’Estat per a l’Agenda 2030.
Repassar la gestió d’aquest govern “progressista” mereixeria un article sencer, però això és el que les i els lectors tindran més present. Un govern que va gestionar la pandèmia negant-se a prendre cap mesura contra els grans capitalistes, ni tan sols els de la sanitat privada i els laboratoris, que ha reprimit desenes de manifestacions, enviat a l’Exèrcit a Ceuta, respecta a les elèctriques mentre pugen el preu de la llum, reparteix -al costat de la resta d’empreses de l’IBEX35- un nou rescat de 140 mil milions, manté la reforma laboral, i un llarg etcètera.
La paradoxa pot ser que del desgast que suposa integrar-se en el govern de la quarta potència imperialista de la UE, la part pitjor parada pugui acabar sent Podemos. Avui el PCE i IU mantenen un pes relatiu en la coalició que és creixent, i la candidatura de Yolanda Díaz per a les següents generals ho testifica. L’eurocomunisme ibèric, si bé està lluny d’aconseguir ser el principal partit de l’esquerra del règim –en la seva aventura governamental ha apuntalat a qui ja ostentava aquest títol, el PSOE—, s’ha recompost de la crisi amb la qual va entrar en el segle XXI i es prepara per a continuar actuant com un dels partits de Sa Majestat del nou sistema pluripartidista.
Una tradició que superar, construir una esquerra revolucionària i de la classe treballadora
L’estalinisme i eurocomunisme ibèric estan doncs de celebració. No són només 100 anys, sinó que aquest centenari es produeix havent aconseguit unes quotes d’integració en l’Estat capitalista espanyol inèdites des de la guerra civil. Des d’aquí, amb els ministres en el govern, però també des de les posicions que encara conserven en els sindicats i moviments socials -molt menors i més febles que en qualsevol altre moment de la seva història- tracten de recompondre un règim en crisi i governar, al costat del PSOE, dins dels límits d’allò possible marcats per l’IBEX35.
Una tradició política que, encara que conserva allò essencial de la seva naturalesa, ho fa amb unes formes i un múscul molt més afeblit. Ni el PCE és avui el representant “oficial” d’una revolució obrera com en els 30, ni compta amb la implantació en fàbriques, barris i centres d’estudi i el control dels moviments socials dels 70. La seva adaptació a la democràcia del 78 i el neo-liberalisme, i el seu enllaç de conveniència amb la hipòtesi populista de Podemos, l’ha convertit en un aparell molt més buit i pres del relat, la vídeo política i un electoralisme carrincló.
Això fa que avui, com a aparell enemic de tota intervenció de les masses en escena de manera independent, sigui més feble. Que construir una altra esquerra, una tradició nova, anticapitalista i revolucionària, sigui no només necessari sinó també possible. Més quan són moltes les i els joves i treballadors que estan fent una experiència amb la seva penúltima claudicació, la seva integració en el govern amb el PSOE.
Tota la miríada de grups estalinistes actuals que arremeten contra Carrillo o Yolanda Díaz, però reivindiquen a les seves mestres Passionaria o José Díaz -ni més ni menys que els botxins de la revolució social del 36 - no tenen res a aportar a la superació d’aquesta tradició antirevolucionària. La política de conciliació de classes i rescat de l’Estat capitalista en tots els moments crítics són un patrimoni comú dels dirigents “comunistes” que detesten i els que admiren.
Tampoc podem reproduir la que ha estat la política de la major part de l’extrema esquerra en l’Estat espanyol, incloent la que es reivindicava del trotskisme. La tònica general en aquests 100 anys ha sigut la de subordinar-se a aquest corrent (en altres casos, o de forma combinada, a les corrents independentistes petit burgeses d’esquerra basques o catalanes). Des del POUM, que va acabar integrant-se en el Front Popular i el Govern de la Generalitat abans de ser aixafat per ells i el PSUC, fins a tots els grups que van decidir integrar-se en IU en els 90 o que van ser peça clau en el ressorgir i enfortiment d’aquest espai polític amb Podemos com a palanca, com Anticapitaliastas.
Amb aquesta adaptació, precisament van contribuir a evitar que es pogués posar dempeus una esquerra revolucionària que es preparés per a disputar-li a la que ha sigut el corrent hegemònic a l’esquerra del PSOE, la seva influència sobre joves i treballadors d’avantguarda. No voler “nedar contra corrent” quan tocava ha estat la característica comuna d’aquests grups. Alguna cosa que no feia més que obstaculitzar la possibilitat de construir el nucli d’un partit revolucionari en l’Estat espanyol.
Recordar aquest segle de traïcions és una bona oportunitat per a reivindicar la necessitat d’avançar en aquesta tasca estratègica. La urgència, enmig d’una crisi sistèmica sense precedent en dècades, de posar dempeus una esquerra que lluiti per un programa anticapitalista i vulgui recuperar el fil roig de les millors tradicions de lluita de la classe obrera i els sectors populars de l’Estat espanyol. Les milícies que van derrotar el cop feixista, els obrers i obreres que van col·lectivitzar terres i indústries, aquells que van reconstruir el moviment obrer en la clandestinitat, els que van prendre el país després de la mort del dictador o van lluitar amb totes les seves forces contra l’ofensiva neo-liberal de Felipe González. Totes, baralles que van tenir als dirigents del PCE enfront, actuant com a autèntics mariscals de la derrota.
