El 25 d’octubre de 2001 desenes de milers d’estudiants vam esmicolar una asfixiant pau social que l’aznarisme havia imposat des de finals dels 90 i revalidat amb la majoria absoluta del PP de l’any 2000. El motiu? Intentar tombar una contra-reforma universitària, la Llei Orgànica d’Universitats, que donava un pas més cap a una universitat més anti-democràtica, intervinguda per les empreses, cada vegada més elititzada i amb treball precari.
Un ampli moviment estudiantil havia començat al setembre a prendre forma en facultats i instituts. Assemblees, tancaments, concentracions... Un clima d’agitació i mobilització, que va tenir com a epicentres els campus de Sevilla i Santiago, però que va ser d’abast estatal. El primer trimestre d’aquell curs es van viure tres jornades de vaga general universitària, en les quals van participar també les i els docents i el personal d’administració de serveis. L’1 de desembre una gran mobilització estatal va omplir els carrers de Madrid amb més de 200 mil persones.
El PP va emprar la seva majoria absoluta per a aprovar-la en el Congrés en les vespres de les vacances nadalenques. La LOU va tirar endavant el 20 de desembre amb els vots del PP, Convergència i Unió i Coalició Canària. Les negatives de les direccions de CCOO i UGT d’una banda a no cridar a noves vagues al PDI i el PAS després de la primera, i de moltes organitzacions universitàries a estendre la lluita a secundària i FP -on s’estaven cuinant altres contra-reformes com la Llei de Qualitat i la Llei d’FP-, van ser també part de les raons i el balanç de perquè no es va poder torçar el braç a Aznar i la seva ministra d’Educació, Pilar del Castillo.
Como muches jóvenes ahora, en 2001 yo también luchaba contra una reforma universitaria: la LOU. 20 años después, el ministro "progresista" de UP presenta la #LOSU, que deja intacto y profundiza el legado de aquel brutal ataque a la universidad pública impuesto por el PP. Sigue 👇 pic.twitter.com/m9G3aOoDzs
— Santiago Lupe (@SantiagoLupeBCN) November 10, 2021
Aquest 20 aniversari té, no obstant, un interès especial, perquè es dóna alhora que el govern de PSOE i Unidas Podemos preparen una nova reforma universitària. Seria la tercera de tota l’etapa democràtica, després de la Llei de Reforma Universitària de 1983, durant el primer govern González, i la mateixa LOU de 2001. El responsable és ara Manuel Castells, un ministre d’Unidas Podemos.
Es podria pensar doncs que aquest govern, el “més progressista de la història”, ve a esmenar la reculada que va significar la LOU. Però res més lluny de la realitat. Llegint la Llei orgànica del Sistema Universitari -LOSU- tot el que ens va portar a milers d’estudiants, docents i PAS a mobilitzar-nos en la tardor de 2001 continuarà vigent.
L’anti-democràcia universitària: tot el poder per als rectors i la casta universitària
El principal òrgan de representació universitària, el Claustre, va ser un dels objectius a gairebé liquidar per la LOU. No és que es tractés d’un òrgan democràtic anteriorment. Ja amb l’LRU del PSOE s’havia fixat una representació que mantenia als i les estudiants com una posició minoritària, així com al PAS. Sobre això la LOU simplement va aprofundir, garantint que el 51% dels claustrals haurien de ser per als professors funcionaris. Tot un blindatge de la casta universitària.
La Llei Castells no modificarà això. Es presenta el mínim del 25% per als estudiants com una millora, quan la veritat és que en gairebé tots els estatuts universitaris ja es contempla aquesta xifra o fins i tot altres majors. En el Claustre i la resta d’òrgans de govern estudiants i PAS continuaran pintant entre poc i res.
Però la gran contra-reforma en aquest apartat va venir en el buidament de funcions d’aquest òrgan. Des del 2001 el Claustre és una figura merament decorativa. Se li va treure la prerrogativa d’aprovar comptes, regulacions, calendaris... Algú recorda alguna mesura aprovada pel Claustre de la seva universitat en les últimes dues dècades? Impossible, perquè amb la LOU es va convertir en un òrgan completament buit de funcions rellevants.
El poder va passar directament al Consell de Govern, el Rectorat i un òrgan molt particular, el Consell Social. Els rectors van passar a ser electes per un sufragi ponderat que és de vergonya, en el qual el vot d’un estudiant o un PAS pot valer 25 vegades menys que un professor funcionari. A més es converteixen en intocables. Ni el Claustre ni cap altre òrgan pot fiscalitzar la seva acció de govern, molt menys revocar-los.
Castells deixa aquest sistema intacte en allò fonamental. El Claustre continuarà sent un decorat, encara que volia una cosa més petita, amb 100 membres màxim. L’elecció del rector la volia fer encara més anti-democràtica, electe per un “comitè d’experts”. Finalment ho ha tret de l’últim esborrany de la Llei i continuarà sent com marcava la LOU.
Una universitat al servei de les empreses
Tota aquesta casta de rectors, degans i caps de departament no governen sols. La LOU va donar prerrogatives enormes al Consell Social, l’òrgan on tenen representació empreses, bancs i fundacions privades. Aquestes entitats participen amb donatius en el finançament universitari, a canvi d’influència en la presa de decisions sobre què s’estudia i què s’investiga. Les universitats s’han convertit així en aquests 20 anys en els centres de formació i recerca low cost de moltes empreses.
Castells i la LOSU no només no estan en contra d’aquest model de la universitat empresa, sinó que el volen aprofundir. Pretenen fomentar el finançament mixt de les universitats -en comptes d’augmentar d’una vegada el pressupost al 2% del PIB com ja reivindicava el moviment estudiantil al 2001-, donar més espai a la competència entre universitats per a accedir a fonts públiques i privades -quelcom que ja introduïa la LOU i més tard la reforma parcial de la mateixa que va fer Zapatero al 2007 per a adaptar-la a Bolonya - i donar més poder encara al Consell Social en la presa de decisions.
Una universitat més cara i elititzada: 300 mil estudiants menys que en 2001
L’altre gran objectiu de la LOU, com l’havia fixat també un any abans l’Informe Brical -un estudi realitzat per un acadèmic lligat al PSOE que va servir d’inspiració a Pilar del Castillo -, era reduir el nombre d’estudiants universitaris. Al començament del segle XXI es va voler instal·lar un sentit comú que en l’Estat espanyol, en ple boom del maó, sobraven llicenciats i eren cars de formar, per tant calia buscar les fórmules per a reduir-los.
La LOU es va encarregar de posar traves acadèmiques i socials que després es van acabar de desenvolupar amb altres lleis, en particular la Llei de Qualitat de l’Ensenyament que va reformar l’educació primària i secundària. Les Proves d’Accés a la Universitat es van flexibilitzar perquè cada universitat pogués realitzar, si ho considerava, exàmens específics. Alhora, es va acabar pujant el rang a 14 punts – afegint 4 per mitjà d’exàmens “optatius” - que van allunyar encara més les possibilitats d’accedir als estudis desitjats.
Però en aquesta matèria la destralada va venir amb la crisi de 2008 i les polítiques d’ajustament de Zapatero i Rajoy en els anys posteriors. Els preus públics es van disparar multiplicant-se per dos en moltes comunitats en aquestes dues dècades. Alhora el sistema de beques s’ha mantingut en xifres de cobertura mínima -amb uns 2000 milions a l’any- i fonamentalment per a cobrir només les despeses de matrícula.
En aquests 20 anys el nombre d’estudiants que cursaven una carrera llavors i estudien un grau ara, ha passat d’1.270.000 a 965.000. És a dir, 300 mil estudiants menys, una baixada del 20%. Les que sí han millorat, sobretot fent caixa, han estat les universitats privades, que han doblat el número de matriculats -de 100 mil a 230 mil- en aquest mateix període.
El ministeri ofereix les dades globals d’estudiants de tot el sistema universitari per a presentar una aparent pujada, d’1.525.000 a 1.680.000. Però és una dada enganyosa i que oculta un altre mal afegit de la nova universitat post-LOU i post-Bolonya. En ell inclouen a les i els estudiants de màster i altres estudis de postgrau, quelcom que expressa la necessitat d’un màster habilitant o simplement d’acumular titulacions per a accedir a una primera ocupació, que obliga a moltes estudiants a allargar la seva presència en el sistema universitari i a desemborsar o endeutar-se encara més.
La LOSU no recull ni una sola mesura per a corregir aquest procés d’elitització. Ni una paraula de rebaixa de taxes, millora del finançament públic o el sistema de beques, ni molt menys la gratuïtat. Amb Castells la universitat seguirà el mateix curs de deixar a les seves portes a milers d’estudiants de la classe treballadora i famílies humils.
Una universitat precària
La LOU va ser a més una gran reforma laboral per al personal docent i investigador. A les dues categories laborals existents abans de 2001, funcionaris i contractes laborals, se li van afegir moltes altres que van flexibilitzar i precaritzar al màxim les condicions de les noves incorporacions, amb un cost mitjà un 50% inferior al d’un funcionari.
Fins al 2001 el nombre de contractats no podia passar del 20%, la qual cosa obligava les administracions a obrir processos d’oposicions. La LOU va pujar aquesta xifra al 49%, la qual cosa explica que avui figures com el “professor substitut interí” o els “associats” representin un 40% a la UB o més d’un 50% en la UAM, per posar només dos exemples. Una situació que ja ha estat reconeguda jurídicament com un “abús de temporalitat”.
Quina és la solució que planteja Manuel Castells per a aquesta situació? La mateixa que el ministre Iceta per als interins. Si el problema és que hi ha molt de personal en precari, acomiadem als precaris fins que suposin només el 20% del total. El pas a fix, com reclamen els interins o les plataformes d’associats, no està contemplat a la LOSU. Això, a més d’un atac brutal contra els que se’n van, ho és també contra els que es queden, que hauran d’assumir una càrrega de treball extra.
Sobre els treballadors de serveis la situació no ha estat millor. L’esperit neo-liberal de la LOU i les competències absolutes per als equips de govern ha suposat una onada de subcontractacions i externalitzacions de tota mena de serveis, com a cafeteries, reprografies, neteja o manteniment. Un altre abús sobre el qual la LOSU tampoc diu una paraula de com revertir-ho. Per a Castells tots aquests treballadors imprescindibles són també invisibles.
Una nova generació que tombi aquesta contra-reforma i conquereixi una universitat al servei del poble
En algunes universitats de l’Estat el moviment estudiantil comença a organitzar-se. Hem vist les primeres assemblees i protestes en campus com el de Somosaguas de la Complutense o la Carlos III, a Madrid. El pròxim 18 de novembre hi ha convocatòries de concentracions, i en algunes assemblees de facultat de Catalunya debaten anar a una jornada de vaga general estudiantil per a les pròximes setmanes.
El fet que aquesta contrareforma porti el segell d’un govern “progressista” és, sens dubte, un factor de contenció, sobretot perquè tant Podemos, com sobretot IU i el PCE, compten amb influència en associacions i organitzacions estudiantils que tracten de descafeïnar i frenar l’emergència d’un fort moviment contra la LOSU. D’altres, com és el cas de Contracorrent, lluiten contra això i vénen des de setembre treballant allà on tenen presència perquè sorgeixin assemblees àmplies i democràtiques des d’on organitzar aquesta lluita.
Dues dècades després una nova generació té el repte de tornar a “revolucionar” facultats, campus sencers i instituts. Per a enfrontar un nou atac en clau neo-liberal contra la universitat pública, i conquerir una educació gratuïta en tots els seus nivells, governada per estudiants, professors i no docents en organismes de majoria estudiantil, finançada amb impostos a les grans fortunes i els beneficis empresarials i on les empreses quedin per fora, per a poder posar el coneixement al serveis dels interessos socials i no de la seva cerca de dividends per als seus accionistes.
Esperem que, com al 2001 quan les lluites contra la LOU van iniciar un cicle de mobilitzacions contra el govern del PP que es va allargar fins al moviment contra la guerra de l’Iraq, la joventut encengui la metxa, contagiï i s’uneixi amb les i els treballadors, per a frenar la LOSU, i els altres atacs que prepara el govern “progressista”, com la nova reforma laboral o el “pensionazo”. Només així, des de la mobilització social, amb independència del govern i lluitant per un programa perquè aquesta crisi la paguin els capitalistes, es podrà posar fre a l’ascens de la dreta i l’extrema dreta que es nodreixen del desencantament i desmoralització que produeix el fals progressisme.
