El Suprem busca forçar una rendició incondicional de la direcció del procés
Les mesures imposades pel Tribunal Suprem contra els membres independentistes de la Taula del Parlament s’han volgut presentar com una desescalada per part del Règim del 78. El no haver-los enviat a presó és venut com un pas de la Judicatura en favor de la distensió, que podria fer-se extensiu a la resta dels detinguts si l’Alt Tribunal es fa amb totes les causes.
No obstant això, la “doctrina del Suprem”, encara que diferent a la de la jutgessa Lamela de l’Audiència Nacional, és part del cop institucional del 155. Com si es tractés d’un tribunal inquisitorial, la condició per concedir la llibertat és que hi hagi “penediment” i “propòsit d’esmena”. És a dir, que es reconegui que no s’hauria d’haver creuat la línia de proclamar la república i que s’ha d’abandonar tota nova temptativa d’exercir el dret a decidir per fora del marc constitucional.
L’Estat espanyol ha engegat una ofensiva autoritària sense precedents. Ha intervingut, dissolt i empresonat a les institucions catalanes i ha obert centenars de causes judicials. Tot per garantir que les eleccions imposades del 21D es duguin a terme en el seu terreny: que els agents que participin se cenyeixin a la Constitució del 78 i les sentències del Tribunal Constitucional.
Catalunya és el laboratori d’una restauració reaccionària del Règim del 78, en clau recentralizadora i basada en una forma de governar recolzada en els jutges, fiscals i policies. Una restauració que, com ja ha anunciat el PP, es vol plasmar en una reforma constitucional regressiva que ja comença a executar-se en altres zones de l’Estat, com amb la intervenció de Montoro sobre l’Ajuntament de Madrid.
PDeCAT i ERC acaten els marcs constitucionals per a la següent legislatura
Les direccions del PdeCAT i ERC estan enviant cada vegada més senyals que “capten el missatge”. “Autocrítiques” parlant de la impossibilitat de portar endavant la república, per part de Marta Pascal, o un control erroni dels “temps polítics”, per Artur Mas, vénen a justificar que l’objectiu de fer efectiva la voluntat majoritària del poble català expressada l’1-O ha d’abandonar-se per un temps. Alguns, com Ana Simón d’ERC, ja han deixat clar que en la propera legislatura queda descartada la via unilateral. El diputat Joan Tardà ha negat fins i tot que hi hagi una majoria de catalans partidaris de la república i Oriol *Junqueras, en una carta a la militància, es suma a aquest silenci sobre el dia després i anima a buscar aliances amb els “comuns”, els qual equiparen la república amb el 155.
La direcció del “procesisme” abandona el vaixell amb excuses poc creïbles. Que l’Estat espanyol anava a reaccionar repressivament no podia agafar per sorpresa a ningú, i que la UE s’anava a posar del seu costat només podia sorprendre a aquells que neguen el caràcter reaccionari d’aquesta institució que no va dubtar a aixafar al poble grec i deixar morir a milers de refugiats en el mediterrani.
Puigdemont i Junqueras diuen haver-se adonat ara de tot això, quan han sentit el cop repressiu en les seves pròpies carns, però la veritat és que no van prendre mesura alguna per enfrontar el que era previsible. Per “ingenuïtat”? No. Com ha manifestat obertament Puigdemont, perquè per enfrontar-ho era necessari cridar a una mobilització que transcendia amb escreix el model de manifestacions pacífiques que han imposat des de 2012 (que en les últimes setmanes van ser qüestionades en jornades de lluita com l’1-O, el 3-O o el 8N).
Els representants polítics de la burgesia i la petita burgesia catalana temien més a una gran mobilització social que defensés la república catalana recentment proclamada -amb vagues, ocupacions d’edificis públics i punts estratègics, control territorial- que a la repressió de l’Estat espanyol. Per això van preferir lliurar la Generalitat i les Conselleries, acceptar les eleccions del 21D i fins i tot acatar els judicis polítics, uns des de presó i uns altres des de Bèlgica.
La marxa enrera d’aquests dies de la direcció sobiranista és part de tot això. Una cosa que ajuda directament al bloc monàrquic, per intentar desmoralitzar a l’electorat i a la base social del moviment independentista. Es busca domesticar per dalt i desactivar per baix, per seguir amb l’ofensiva repressiva en forma de multes, judicis i nous empresonaments contra l’activisme i les formacions que no assumeixin el nou ordre de coses, com ja va anunciar Zoido contra els qui van participar dels talls de carretera el 8N.
Per una candidatura anticapitalista amb representants dels qui sí es proposen lluitar i defensar una república dels treballadors i el poble
El moviment sobiranista de conjunt ha assumit les eleccions del 21D com una oportunitat per mostrar el rebuig al 155. És molt possible que així sigui, no obstant això, el nou “full de ruta” del PDeCAT i ERC, a la qual se sumen també les direccions de l’ANC i Òmnium, pot conduir a una victòria del soberanisme en les urnes però per recuperar una Generalitat encadenada per l’amenaça d’un nou 155, els judicis polítics pendents i el sempre vigilant TC.
La CUP va decidir aquest diumenge presentar una “candidatura independent, anticapitalista i per la ruptura” a les eleccions del 21D, sense deixar de reconèixer el seu caràcter il·legítim i imposat. Segons l’acordat en la seva assemblea aquesta candidatura pretenia estar oberta als qui comparteixin aquesta perspectiva. No obstant això, finalment el Secretariat Nacional ha presentat unes llistes tancades pel comfirmament telemàtic de la seva militància.
A pesar de que el termini per presentar les candidatures tanca en pocs dies, des de la CRT consideràvem que s’haurien de fer tots els esforços necessaris perquè en aquestes llistes poguessin tenir cabuda representants de l’activisme que ha posat en peu els Comitès de Defensa de la República, que ha estat part de les ocupacions d’escoles l’1-O, dels sectors de treballadors que van parar el 3-O i el 8N, dels mestres que estan enfrontant la repressió a l’educació, els treballadors de TV3 que han promogut la desobediència al 155.
El 21D és necessària una llista que expressi des de la seva composició als qui l’1-O, el 3-O i el 8N “van posar el cos” i “van aturar el país” en defensa del referèndum, del seu resultat i de la república. La lluita del poble català per la seva independència ha estat molt per davant de la seva direcció, que avui abandona el combat generant desconcert i desbandada. La CUP té la responsabilitat i el desafiament, com a principal força de l’esquerra independentista, de donar expressió política a aquests sectors.
Però no pot fer-se reeditant la mateixa política que també el resultat del “procesisme” ha posat en qüestió, la de la mà estesa cap a aquells que van vacil·lar a l’hora de fer efectiu el resultat de l’1-O, que després ho “van proclamar” i es van negar obertament a defensar-ho i han deixat que la repressió de l’Estat espanyol avanci sense resistència. Una política que ha conduït a una subordinació a la direcció del “procés” i al seu “full de ruta”, que des del 3-O es va centrar a intentar frenar el desenvolupament d’una mobilització independent dels sectors populars.
El cop institucional i les seves conseqüències no podran ser derrotats exclusivament des d’unes urnes imposades per Rajoy i Felip VI. Estendre i aprofundir l’autoorganització, per mitjà dels CDR en barris, però també universitats i centres de treball, la resistència dels treballadors públics contra el 155 i les ingerències que es preparen per més endavant i la mobilització social, és una peça fonamental per poder realment derrotar aquesta ofensiva. Una candidatura com la que estem parlant hauria d’estar posada al servei de desenvolupar aquest programa d’acció i lluita.
Per una candidatura anticapitalista que defensi un programa que unifiqui les demandes democràtiques i socials
Cinc anys de procesisme i gairebé dos mesos d’una mobilització històrica han demostrat que els representants polítics de la burgesia i petita burgesia catalana no estan disposats a impulsar les forces socials necessàries per poder conquistar una república independent en ruptura amb el Règim del 78 i la Corona. Aquesta lliçó fonamental ha d’explicar-se obertament al moviment independentista, tant per combatre la desmoralització que la marxa enrera generà a milers, com per obrir pas a la lluita perquè l’hegemonia d’aquest moviment passi als sectors obrers i populars, des dels quals poder articular una direcció alternativa.
Un objectiu d’aquesta magnitud ha de comptar amb els mitjans necessaris per a la seva realització. I no són uns altres que la mobilització i l’autoorganització de la classe treballadora i els sectors populars. Per això és necessari que la candidatura que presenti l’esquerra independentista plantegi un programa que, a més de recollir totes les demandes democràtiques contra la repressió i per la llibertat i absolució dels presos polítics i la lluita per la república, incorpori i lligui mesures que resolguin els grans problemes socials com l’atur, la precarietat, la pobresa o el desmantellament dels serveis públics.
Per sumar als importants sectors de la classe treballadora que no han estat part del moviment independentista, i als quals Cs, el PP i el PSC volen guanyar per a la causa monàrquica, és imprescindible que la CUP obri el debat sobre quina república catalana és per la qual es vol lluitar: si la de Puigdemont i Junqueras, els “padrins” dels ajustos a Catalunya, o una dels treballadors, la joventut i els sectors populars.
Per a això cal recuperar la lluita per un procés constituent veritablement lliure i sobirà -i no l’emmanillat que proposava la Llei de Transitorietat- lligat a un programa que inclogui demandes com el repartiment de les hores de treball sense reducció salarial, la prohibició dels acomiadaments, la nacionalització sota control obrer de la banca, les empreses estratègiques, les privatitzades i aquelles que vulguin acomiadar o precarizar, l’expropiació dels habitatges dels especuladors o impostos a les grans fortunes amb els quals finançar l’educació i la sanitat, entre d’altres.
Una candidatura d’aquest tipus podria servir per donar expressió política i reagrupar a una gran part dels milers que han fet la seva experiència amb la direcció del ’proces’ i busquen extreure les lliçons necessàries per prosseguir la lluita per la república i per una transformació social més profunda. Des de la CRT estaríem disposats a ser part del mateix, de la mateixa manera que hem estat part d’aquest profund moviment democràtic, des de la defensa de lluita per una república catalana socialista i la batalla per la confluència en una lluita comú amb els treballadors de la resta de l’Estat contra la Corona i el Règim del 78, per a nosaltres l’única política que pot garantir la pau entre els pobles i assentar les bases d’una lliure federació de repúbliques socialistes en la península ibèrica.
