A l’Estat espanyol, l’any 2020 està tancant amb més de 80 dones assassinades per violència masclista. Des de 2010, any que es documenten els feminicidis a Espanya, s’han registrat 1.168 dones assassinades.

Lluitar contra la violència masclista i els feminicidis, és lluitar contra l’última baula de tota una cadena de violències que vivim la gran majoria de les dones, les treballadores, les migrants, les joves enfront de l’actual crisi. La nostra lluita contra les violències i assassinats masclistes està estretament vinculada a la lluita contra la violència de la precarietat, de l’explotació que sofreixen les treballadores de la llar o de l’hostaleria amb acomiadaments massius. O la violència del racisme institucional i patriarcal que sofreixen les temporeres de la fruita o les treballadores de la llar.

En els 12 últims mesos la taxa de l’atur ha augmentat 2,34 punts i actualment se situa en el 16,26%. Una xifra que està afecta durament el conjunt de la classe treballadora, encara que la taxa d’atur femenina puja 1,67 punts i se situa en el 18,39%.

L’augment de l’atur es destaca en sectors d’ocupació altament feminitzada, com el treball administratiu, el de serveis, hostaleria i restauració o de venda; tots representats en un 80% per dones. Però les dones també som majoria en tasques laborals essencials als hospitals, de la neteja, serveis socials i de cures. Però és en aquestes mateixes tasques on més s’ha retallat en drets laborals i augmentat la precarietat, deixant a les dones exposades al contagi i a major explotació.

Aquesta desigualtat no és nova. Sinó que es recolza en el model laboral espanyol configurat des de fa dècades pels governs del PP i del PSOE després de les pernicioses reformes laborals, especialment per a les dones i la joventut. Les bretxes en l’ocupació ja existien des de fa molt temps, igual que la bretxa salarial que supera el 23%, el mateix que el volum de la taxa de temporalitat contractual, representada en un 74% per dones, mentre que 3 de cada 4 ocupacions són a temps parcial. Això condemna a la pobresa a les dones per a tota la vida, perquè aquestes múltiples bretxes sancionaran també a les seves pensions.

La violència econòmica estructural que sofrim especialment les dones de la classe treballadora, generadora d’atur i pobresa femenina, possibilita i reforça la dependència econòmica existent de les dones en el si de la família patriarcal i és la responsable que les dones en situacions precàries que sofreixen violència masclista no hagin més alternativa de continuar suportant-la, sense comptar amb alternatives d’habitatges i treballs, portant a situacions que moltes vegades acaben en femicidis.

Si les causes de la violència masclista són estructurals, és obvi que no es resoldran perquè existeixi la possibilitat individual de denunciar, sinó que fa falta atendre les seves causes estructurals en la societat capitalista i patriarcal.

En aquest context, tal com denuncien desenes de col·lectius feministes, de treballadores o de migrants, les promeses del govern que es diu tan “feminista i progressista”, mai arriben i les seves mesures són del tot insuficients. I encara que anunciï plans d’igualtat, actua amb tot el pes de la reaccionària llei d’estrangeria i continua tancant a les persones migrants en CIEs o deportant-les com avui a Canàries.

Entre la llista de promeses estava la d’avançar en drets laborals de les treballadores de la llar, un sector de més de 600.000 dones que no estan incloses al règim de la Seguretat Social, pel qual no tenen dret a prestacions com l’atur. Tampoc es va complir amb les promeses de derogar les reformes laborals que sotmeten a les treballadores com Las Kellys, les precàries de l’educació o les cuidadores de serveis socials a l’explotació de les empreses subvencionades pel mateix Estat.

No hi ha pla d’igualtat si no es deroguen la Llei d’Estrangeria i les reformes laborals

Des del Ministeri d’Igualtat es parla d’un augment de pressupost per a dependència i de més places públiques per a educació infantil. Un pressupost limitat, però que, a més, quedarà sota les ombres si no es posa fi a la precarietat en l’educació i la subcontractació de monitores i de tot el personal externalitzat, a més d’intervenir l’educació privada i posar-la al servei de la pública.

També és insuficient respecte a la llei de dependència, ja que a més de l’augment de pressupostos, és necessari intervenir el negoci sinistre dels serveis públics on empreses com les de Florentino Pérez es fan milionàries amb contractes amb els ajuntaments i institucions públiques, a costa de la precarietat de les treballadores i d’oferir pèssims serveis.

Un veritable pla d’igualtat necessita de mesures d’urgència i realment efectives. Per a posar fi a la precarietat és necessari derogar les reformes laborals i l’externalització. Enfront de l’atur, repartir les hores de treball i alliberar a les treballadores migrants de les reaccionàries lleis d’estrangeria que impedeixen que puguin gaudir de drets laborals bàsics. També imposar impostos a les grans fortunes per a expropiar als que sempre han expropiat a la classe treballadora, meitat femenina, perquè aquesta crisi la paguin els capitalistes.

Sortirem als carrers també exigint la implementació de les mesures necessàries contra la violència masclista i per a prevenir els feminicidis: més centres d’acolliment per a les dones i els seus fills i filles víctimes de violència. Garantits per l’Estat i sota l’autogestió de les organitzacions de dones i les treballadores, amb assistència professional i sense presència policial i judicial.

Pressupost per a plans d’igualtat i no per a pagar deute. Per comissions de dones i persones LGTBI en els centres de treball, en els centres d’estudi i en els sindicats, independents de les patronals, que abordin els casos d’assetjament sexual i laboral, i que exigeixin subsidis per a les treballadores que travessen situacions de violència.

Separació efectiva de l’Església i l’Estat. La fi del Concordat i de les subvencions a l’educació religiosa. Educació sexual per a decidir, anticonceptius gratuïts per a no avortar i avortament legal, segur i gratuït per a no morir!, per a totes les dones. Per la despatologización de la transsexualitat. Exigim que es respecti la identitat de les persones trans en col·legis, instituts, universitats i centres de treball. Contra la criminalització de les dones en situació de prostitució. Reconeixement del seu dret a autoorganizarse. Habitatge i treball garantits per l’Estat per a les dones en situació de prostitució que busquin alternatives laborals.

Des de Pan y Rosas, ens sumem a les accions en aquest 25N, per a fer escoltar ben alt aquestes reivindicacions i per a plantejar que és necessari que ens organitzem per a lluitar, al costat de tots els oprimits i explotats, contra aquest sistema capitalista i patriarcal.

Som essencials en les tasques de cures, sanitat i educació, i estem a la primera línia en la lluita contra les múltiples violències, la precarietat i l’explotació!

Suma’t a Pan y Rosas!