La contra-reforma de Gallardón la vam parar als carrers, amb joves, treballadores i migrants organitzades contra un atac a aquest dret. Per desgràcia, algunes qüestions van seguir endavant, com que les noies de 16 i 17 anys necessitessin permís familiar per a avortar. A més, les dones migrants van veure retallat el seu dret a la sanitat pública i, per tant, al dret a l’avortament.
Ara, 7 anys després de l’intent de reforma de Gallardón, i amb la dreta i l’extrema dreta atacant els nostres drets, ens trobem que no totes les dones poden accedir al dret a l’avortament.
A prop nostre, a Andorra, l’avortament està penat amb dos anys i mig de presó, i no es pot practicar en cap situació, encara que posi en risc la salut de la mare o hi hagi malformacions en el fetus.
A Catalunya, podríem dir que els avortaments quirúrgics estan externalitzats a la sanitat privada. Els avortaments farmacològics -que es realitzen fins a la novena setmana de gestació- si són atesos en la sanitat pública, i van suposar en 2019 el 47,7% del total. Però els avortaments quirúrgics, es deriven en un 97,8% a clíniques privades que tenen un concert amb la Generalitat. La Generalitat paga uns 3 milions anuals repartits entre els deu centres amb els quals té concert.
Això que suposa? Sobretot, que hi hagi dones que s’hagin de desplaçar fora de la seva comarca o província per a anar a aquestes clíniques privades. Com dèiem, hi ha 10 clíniques privades amb concert a Catalunya, amb un repartiment totalment desigual: set a Barcelona, dos a Girona i una a Tarragona. A Lleida la situació es complica, amb un 72% dels ginecòlegs del SISCAT que són objectors de consciència. Fins al 2021, no hi havia cap clínica privada per a realitzar avortaments, i fins que aquesta entri en funcionament, les dones de Lleida continuaran anant a avortar a altres províncies.
També, que moltes dones desconeixen com funciona el circuit de la sanitat pública o que no volen passar per ell, i acabin anant a una clínica privada, pagant-se l’avortament.
El motiu darrer d’aquesta derivació no és clar, però des de diferents sectors sanitaris apunten a l’estigma que encara hi ha sobre l’avortament i a la falta de formació per part del personal sanitari que l’ha de realitzar.
Com veiem també en altres qüestions, un dret conquistat pot retrocedir en qualsevol moment, i fins i tot, una llei no és cap garantia que aquesta s’exerceixi. Des del moviment feminista i de dones, hem de continuar lluitant per l’accés a un avortament segur, gratuït, universal i legal de totes les dones, sense excepció. Però també, per a acabar amb el negoci de la sanitat privada, que com hem vist en aquesta pandèmia, treu benefici de les situacions més crítiques, mentre que la sanitat pública implica els anys de retallades i polítiques neoliberals dels diferents governs de la Generalitat.
