"Clic". Avui fa 40 anys que el “compromís històric” aconseguit entre les restes de la Dictadura, la Monarquia, les direccions obreres reformistes -especialment el PCE, el PSOE i les cúpules de CCOO i UGT- i les direccions polítiques del catalanisme conservador "van posar el cadenat". S’aconseguia l’aprovació de la Constitució del 78, un text que va consagrar en Llei Suprema allò que deia Franco de “atado i bien atado”.

La Prefectura de l’Estat recauria a la Casa Real, restaurat el tron en l’hereu del Cabdill des de 1975. El títol sobre la unitat d’Espanya, que nega tota possibilitat d’exercici del dret a l’autodeterminació i consagra vetllar per això a l’Exèrcit, va ser redactat per un grapat de generals excombatents de la guerra civil. Altres lleis fonamentals ja havien estat aprovades i confirmades en Corts, com la d’Amnistia que garantia la impunitat dels crims franquistes, o l’electoral que assegurava un model majoritari i no proporcional.

Així començava a caminar un nou règim basat en una democràcia representativa, que mantindria en la recambra un poder arbitrari com és el Rei per a moments de crisis -vegeu el seu últim paper el 3-O- i sobretot una continuïtat directa en l’aparell judicial, policial, militar i de l’alt funcionariat. Franco havia mort, però el franquisme podia estar tranquil. I sobretot podien estar tranquil·les la banca, les grans empreses i fortunes. Igual que la dictadura, la naixent democràcia ho seria només per a la seva classe.

De fet el seu acte inaugural seria el més gran ajustament contra la classe treballadora des del final de la guerra civil. La desocupació va pujar en els anys següents per sobre del 20%, al començament dels 80 van començar les contrareformes laborals -la majoria obra del govern de Felipe González- i els apartats constitucionals de drets socials o les promeses de desenvolupament de l’Estat del Benestar dels Pactes de la Moncloa s’anirien lliurant a degoteig i sempre vinculades al fet que els capitalistes estiguessin fent grans negocis. Per això quan van deixar de fer-los, el que s’havia donat amb la mà esquerra al llarg de 20 anys, es va treure amb la dreta per Zapatero i Rajoy d’ença el 2010.

El 6 de desembre de 1978 va culminar l’intent d’evitar que la caiguda de la Dictadura, que no va concloure el 20 de novembre de 1975, es produís per la via de la mobilització obrera i popular que es va desfermar amb inusitada força des del gener de 1976. Les direccions reformistes van treballar per bloquejar i boicotejar tota dinàmica en aquest sentit, erigint-se com a enemigues de l’autoorganització i fins i tot de qualsevol mobilització que “desestabilitzés”, especialment a partir de 1977. Si això succeïa no solament es podria haver portat endavant el programa de “ruptura democràtica”, sinó també imposar un programa per resoldre els grans problemes socials sobre els privilegis dels capitalistes.

Per la seva banda el Franquisme i la Monarquia, per mitjà del seu home, Adolfo Suárez, van acceptar integrar a la taula als líders de l’oposició. Molts d’ells acabarien en menys d’una dècada engrossint les files de la “beautifull people” de l’època de González, i uns altres en retirs daurats com Santiago Carrillo. Al mateix temps van acceptar sotmetre a eleccions i plebiscit la seva reforma de la “llei a la llei”, això sí, sempre comptant amb que guanyaven, ja fora amb l’ajuda dels grisos, TVE, la llei electoral, el soroll de sabres o els petrodólars saudites per a la campanya de la UCD.

Naixia així l’anomenat consens del 78. Un consens edificat sobre la traïció i el desviament de la lluita de milers d’obrers, estudiants, dones... de l’antifranquisme. Sobre la desocupació de masses, la reconversió industrial que va arruïnar regions senceres, sobre la plaga de l’heroïna en la joventut. Sobre la repressió estatal a tot el que se sortia del consens, muntatges policials com el cas Scala a Barcelona, terrorisme d’Estat contra l’esquerra abertzale i el manteniment de la tortura i els maltractaments. Sobre la negació del dret d’autodeterminació, la inviolabilitat del rei i la impunitat absoluta dels crims de la dictadura.

Un consens que més aviat s’assemblava al concepte de la "pax romana", i que, definitivament, es va donaqr per mort fa ja gairebé una dècada. Amb l’eclosió de la crisi capitalista es va començar a gestar una profunda crisi de règim que segueix completament vigent. El 15M i la crisi de representació del “no ens representen”, va ser la seva primera gran manifestació, el moviment democràtic català i l’1-O el moment més crític, i avui sembla haver arribat ja fins al profund qüestionament de la casta judicial i la mateixa Monarquia, com expressen les manifestacions contra el Suprem, les sentències de la Manada o el moviment dels referèndum sobre la monarquia.

En aquest marc de "vaixell fent aigües" s’ha volgut commemorar aquesta setmana en el Palau del Pardo -curiosament antiga residència de Franco- i el Congrés tan distingida efemèride. La Casa Real ha volgut aprofitar l’ocasió per rehabilitar al Rei emèrit, que ha fet un buit en la seva agenda repleta de saraos i trobades casuals amb “demòcrates de tota la vida” com el príncep saudita, Mohamed Bin Salman, àlies el “descuartitzador”.

Propostes de sortida per a aquesta crisi n’hi ha per a tots els gustos. Primer Felipe VI, al costat del bloc monàrquic i la Judicatura, van proposar la recepta 155: aprofitar l’ocasió que presentava la repressió al moviment català per redefinir en clau repressiva i centralitzadora el Règim del 78. Se les prometien feliços i reeixits, amb milers de balconades engalanades de vermell i gualda per beneir l’operació. Però de sobte, es van topar amb un 8M històric, en el que la vaga de dones, al costat de les marees de pensionistes o noves manifestacions a Catalunya, van demostrar que el malestar social i polític no empassava amb les seves rodes de molí.

El PSOE i Unidos Podemos van proposar llavors una regeneració amb vernís progre, el projecte de la moció de censura. Però aquest tampoc ha sortit. Ni el PSOE vol tirar enrera la recepta anterior de la qual va ser part, el 155, especialment a Catalunya. Ni compta amb la vènia de La seva Majestat i la Judicatura, que insisteixen en tornar al pla que es va presentar en societat en el discurs del 3-O i que aquest mateix 6D Felipe VI ha tornat a defensar en la seva aposta per que es facin complir les lleis.

Com a ala més conseqüent de la restauració conservadora, emergeix Vox, que alhora que competeix electoralment amb el PP i Cs, pot ser un recolzament perquè el seu projecte s’acabi cristal·litzant en algun govern bonapartista de dretes com els que ja poblen diversos països d’Europa, Amèrica Llatina i el mateix EUA.

I mentre això passa, on estan Podemos i IU? Sorprenentment avui s’han sumat als actes de commemoració del 40 aniversari. En el cas d’IU torna a aquest esdeveniment després d’una llarga absència de 7 anys. Ho han fet des d’una posició crítica a l’estil de les “lleials oposicions a La seva Majestat”, inclòs el rebre en peus, com tot lleial súbdit, a SS. MM. els Reis en la seva entrada en l’hemicicle. Gestos concordes amb l’eix dels seus discursos avui. En tot moment han reconegut els èxits d’aquell consens i la seva aposta per reconstruir-lo o modernitzar-lo. És a dir, canvi sí, però “sense treure els peus del plat”.

Pablo Iglesias en un video-entrevista per El País ha assenyalat tres grans assumptes a tractar en una possible reforma constitucional. D’una banda convertir al Senat en una càmera territorial, una reforma que ja va ser proposada aquesta mateixa setmana pel mateix Felipe González com a contrapartida a no acceptar-se “mai” el dret a decidir. Per l’altre una reforma de la llei electoral que ampliï la circumscripció de la província a la comunitat autònoma. I finalment, obrir el debat sobre la utilitat de la Monarquia, quelcom que ja va avançar en un article recent i que deixa la porta oberta al fet que Felipe VI pugui demostrar-nos la seva “utilitat”, com ja vaig explicar en aquest article.

A més d’allò limitat de la crítica i proposta del neorreformisme, és de ressaltar que en cap cas es parla de promoure un procés constituent, ja no totalment lliure i sobirà -és a dir sense límit d’agenda ni de poders tutelars-, sinó ni tan sols com el del 77-78. La proposta és una mera reforma, d’agenda prèviament pactada i en la qual el poble sobirà, com el 6D de 1978, solament serà convidar a confirmar-la o no.

Una proposta que és perfectament coherent amb la seva reivindicació del consens del 78 i el model de Suárez i Juan Carlos I, totalment acceptat per González i Carrillo, d’anar de la “llei a la llei” i desactivant tota mobilització per a baix, especialment de la classe treballadora.

El “canvi” de l’“esquerra del canvi” costa cada vegada més poder distingir-se. Quelcom que explica també que com a expressió electoral de la desafecció al règim de vastes capes, i especialment els més joves, torna a ser l’abstenció la forma més estesa, com s’acaba d’evidenciar en les andaluses. Com a discurs, el de Podemos i IU ha deixat fa molt de gosar impugnar al Règim del 78.

Contrasta no obstant això amb altres fenòmens que comencen a desenvolupar-se per a baix, com el moviment de les consultes sobre la monarquia que ja s’estén a 33 universitats. Aquests joves de 18, 19 o 20 anys, estan plantejant que volen ser consultats sobre la forma d’Estat, però també exigeixen poder qüestionar la pròpia Constitució, el seu origen mític en una Transició, el relat oficial de la qual no es creuen i, en el cas de diverses universitats, lliguen aquestes demandes a la lluita per obrir processos constituents totals, lliures i sobirans, on no solament debatre que fer amb el Senat o la Llei Electoral, sinó reconèixer el dret d’autodeterminació, decidir si es paga o no el deute, com acabar amb la precarietat, amb l’especulació urbanística o si cal nacionalitzar la banca i les empreses estratègiques.

Mentre Iglesias i Garzón feien aquest discurs al Congrés i s’aixecaven al pas de La seva Majestat, a les seves portes se celebrava una manifestació contra la Corona i la Constitució del 78, en la qual per primera vegada un nodrit festeig d’universitaris feia acte de presència encarnant aquest qüestionament.

Com plantejàvem a l’última declaració de la CRT, nosaltres “lluitem per acabar amb la monarquia i el corrupte règim hereu del franquisme per conquistar una democràcia molt superior a la més democràtica de les repúbliques burgeses. En un estat plurinacional com l’espanyol, lluitem per una federació de repúbliques basades en consells obrers triats democràticament”. Encara així “som conscients que encara som una minoria els qui defensem aquesta perspectiva, mentre que la majoria del poble treballador encara té il·lusions en els mecanismes del sufragi universal com a via per aconseguir una democràcia més generosa”.

Et pot interessar: Eleccions andaluses: el creixement de l’extrema dreta i com combatre-la

És per això que “defensem la lluita al costat de la classe treballadora, al moviment estudiantil, de dones, els sindicats i organitzacions del moviment de masses, per imposar la institució més democràtica concebible dins de la democràcia representativa: assemblees constituents lliures i sobiranes en tot l’Estat”.

Una demanda que comença a ser presa per sectors de la joventut i de moviments democràtics, com el català, i que cal transformar en un gran moviment que empalmi amb altres com el de les dones i impacti a la classe treballadora. Despertar aquesta gran força social per lluitar per aquesta perspectiva és l’única manera de poder desbaratar totes les receptes de restauració o regeneració d’aquest règim, fins i tot les que surten pel seu extrem dret, i aspirar a donar una sortida a les grans aspiracions democràtiques i socials pendents.