×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

7 raons per les quals Pablo Iglesias és fan de David Simon

El creador de les mítiques sèries The Wire i Treme ha estat recentment entrevistat -i ovacionat- per Pablo Iglesias a La Base amb motiu de l'estrena de l'última producció en la qual ha participat: la minisèrie de sis episodis We Own This City (La ciutat és nostra)

Lucía Nistal

Miguel Brea

dimecres 22 de juny
Facebook Twitter

Escriptor, periodista, guionista i productor, David Simon és un dels creadors més reconeguts per crítics i públic. Part del seu èxit resideix a la seva capacitat d’oferir un marc holístic, podríem dir global, no gaire comú a les produccions audiovisuals del moment.

I és que Simon intenta als seus treballs que la mirada de l’espectador no estigui limitada a la d’uns protagonistes als quals seguirem durant el visionat, sinó que ens ofereix un panorama ampli que mostra com es relacionen els diferents subjectes, no sols com a individus, sinó socialment situats, és a dir, des de les diferents posicions socials, de poder i històriques des d’una perspectiva de classe, racial, de gènere, d’estatus, culturals i locals.

Aquesta pretensió que afecta clarament el ritme i al volum de minutat de les seves produccions és una rara avis al món de la pressa, l’immediat i instantani, i converteix les seves produccions en sèries socials i fins i tot semblés que polítiques.

Però veient l’última sèrie i escoltant l’entrevista que esmentàvem ens preguntàvem per què Pablo Iglesias és tan fan de l’autor (i ja de pas, per què un grup com els Chikos del Maiz li van dedicar un tema a Simon). Aquí assagem una resposta:

1- David Simon és bo. Molt bo. El seu treball és meditat, conscienciós i ben desenvolupat. A més, està envoltat de grans professionals que atorguen a les qüestions actorals, de muntatge, direcció i art un altíssim nivell. Ja a The Corner, sèrie estrenada fa més de dues dècades, quan la seva experiència i pressupost no aconseguia els nivells d’avui, demostra una qualitat i sensibilitat poc freqüents. Podríem també esmentar altres de les seves sèries, com la mítica The wire, obra mestra sobre el narcotràfic a Baltimore (i molt més), o The Deuce al voltant del sorgiment de la indústria del porno a Nova York entre els 70 i els 80, el final dels quals ens va trencar a molts el cor.

2- Simon és periodista i això li atorga l’habilitat d’entendre a la perfecció l’actualitat, però també de ser capaç de construir narratives fàcilment assumibles. Fugint de les modes és capaç d’entendre la necessitat d’abordar les conseqüències dels diferents processos socials, polítics i econòmics. A Treme ens mostrarà una comunitat, la ciutat de Nova Orleans, després de la catàstrofe del Catrina i com va afectar els seus ciutadans tenint en compte la seva posició social. Alguna cosa semblança ha fet amb We Own This City on aborda la brutalitat policial, el racisme i els conflictes socials que donarien lloc al moviment avui conegut com Black lives matter.

3- Conèixer l’obra de Simon dona prestigi social. Un prestigi, el d’estar al dia de sèries amb un cert aire polític, que a Pablo Iglesias li encanta. Algunes encara ens recordem del major acte de desafiament a la monarquia de l’antic líder de Podemos, reglar-li els Dvds de Joc de trons (perquè això d’un referèndum ja en una altra ocasió). En aquest cas, les produccions del guionista estatunidenc tenen un “plus”. Com diem la seva obra escapa dels estàndards actuals pel seu ritme. Són capítols llargs en els quals es travessen múltiples línies argumentals, sovint inserits en temporades llargues i normalment produccions de diverses temporades. Encara que no es donin aquestes particularitats, com en el cas de la minisèrie que acaba d’estrenar, el seu treball sempre té un elenc ampli, molts personatges, moltes accions simultànies i fins i tot un muntatge complex. La seva obra és reconeguda en circuits especialitzats, i en combinar aquesta qüestió amb les dues anteriors, no és d’estranyar que aquest reconeixement s’ampliï i conèixer el seu treball generi cert reconeixement social.

4- Et fa semblar i sentir-te més d’esquerres (encara que no ho siguis tant). Aquí comencem a entrar en el quid de la qüestió. Com va explicar Bourdieu el Capital Social és transformable en Capital Polític allí on aquest té valor. El seu abordatge dels conflictes racials, de classe o els derivats de les ambicions polítiques genera un marc que, sumat a la dificultat del seu seguiment en comparació amb altres productes, ens faci sentir que estem posicionant-nos políticament alhora que ampliem la nostra sensibilitat i conscienciació. No obstant això, hem de matisar, el treball de Simon es queda més aviat a assenyalar l’injust, la misèria, la violència, la qual cosa a literatura diem “la qüestió social”, i a penes esgarrapa -atenció, que això ja és molt més que el que fan la immensa majoria de les sèries- al conflicte estructural que dona origen a aquesta injustícia, ni molt menys planteja vies de transformació profunda.

Per això, hauríem de parlar de sèries socials i no polítiques. Es tracta de productes que, com diria el nostre amic el teòric literari César de Vicente: “salva[nt] la consciència intranquil·la dels esquerrans que volen continuar veient art (l’art burgès) als escenaris,” en aquest cas a les televisions, però sense un revelament profund de les relacions socials en lluita que conformen la història.

5- El seu plantejament holístic dona una àmplia representativitat al seu treball. Com dèiem abans, a la seva obra, Simon aposta per complicar el conflicte abordat. The Wire és el cas paradigmàtic d’aquest fet. A cada temporada augmenta un pla d’observació introduint després de policies vs traficants, el pla de la política institucional, el periodisme o el sistema educatiu.

En We Own This City ens oferirà el punt de vista de molts actors socials i polítics als conflictes racials mostrant-nos diferents càrrecs institucionals i policials, així com diferents perfils; els polis corruptes i els honrats (ajá), però també els que es mouen en un complex equilibri. Els partidaris de reduir el pressupost o qüestionar “la guerra contra les drogues” des d’una perspectiva política enfront dels qui entenen que la solució passa per una reforma integral i fins i tot un augment del pressupost. En aquesta lluita per l’ampliació del camp polític electoral que va liderar l’ex vicepresident, “entendre” les subjectivitats situades és clau per a plantejar els arguments i les agendes. Encara que semblés que les que apunten a una transformació radical sempre queden fora.

6- David Simon és profundament reformista. Això es dedueix fàcilment de les seves sèries, però si queda algun dubte, ell mateix ho explica quan té ocasió. A l’entrevista abans esmentada explicita el que es fa evident en la seva última sèrie, el guionista aposta per una intervenció planificada que refundi la policia. En un moment donat reconeix que la seva sèrie no agradarà als que defensen a la policia i no volen veure la seva mala praxi, però tampoc als “radicals” que aposten per desfinanciar (ja ni parlem dels que volem abolir) la policia, ell se situa amb aquells que pensen que a causa del mal fer d’alguns policies al marc de la guerra contra les drogues ha provocat una situació de descrèdit i rebuig a una policia que no pot fer el seu treball, alguna cosa que Simon lliga directament a l’augment dels assassinats a Baltimore i al reduït nombre d’assassins detinguts.

La policia queda presentada com un cos protector i vigilant del bé comú que s’ha vist descarrilat pel mal fer dels polítics que han creat aquesta guerra contra les drogues i, de pas, de xifres de detinguts i quilos de droga a canvi d’hores extra ben pagades i ascensos que ha promogut la corrupció i la brutalitat policial. I, més enllà que això sigui cert, passa per alt el paper de les forces repressives, que no és un altre que la defensa de la propietat privada d’una minoria, des d’un monopoli de la violència que exerceix contra els i les treballadores, migrants, la joventut, als barris populars… Especialment si ens manifestem, organitzem vagues, mobilitzacions i qüestionem l’statu quo, aquest de la injustícia, desigualtat i misèria que Simon retrata amb mestratge.

7- Pablo Iglesias és profundament reformista, encara que al seu programa de ràdio hagi arribat a comparar-se amb Rosa Luxemburg (increïble però cert). És més, Iglesias no sols sent el seu posicionament polític confirmat per l’obra de Simon, sinó que aquesta legitima la necessitat d’un canvi a base de reformes i sense perdre la confiança en les possibles bondats del sistema.

La figura de Pablo Iglesias i el seu projecte -que ara defensa des del periodisme i l’opinió- es converteixen llavors en la via útil per a aquest canvi, per a pensar aquesta gestió amable del capitalisme, que després resulta que no és tan amable perquè es construeix sobre reformes laborals per a tenir contenta a la patronal, ajuntaments que paguin més ràpid el deute il·legítim, oblidar tot qüestionament profund a la monarquia i el règim del 78, defensar la Constitució d’arrels franquistes, manar tanquetes als vaguistes, apostar per una Unió Europea amb el seu propi exèrcit i agenda imperialista i, això sí, tal vegada plantejar que amb unes reformes podem aconseguir policies que no obren el cap a manifestants ni ofeguen fins a la mort a persones negres, sinó que es dediquen a impedir assassinats i, tal vegada, ajudar a velletes a travessar el carrer. Si ja van pretendre fer passar la incorporació d’un tinent general de l’exèrcit a les llistes de Podemos com una aposta per la democràcia…

Vegem i gaudim les sèries de David Simon, que tenen molt a oferir, però amb un ull crític i menys autocomplaent que els Pablo Iglesias o Els Chikos del Maiz de torn. Almenys si volem trencar amb els falsos possibilismes i els marcs establerts pel capitalisme salvatge que ens deixen criticant la injustícia a la butaca.


Facebook Twitter

3 d'octubre de 2017: una jornada que va demostrar que hi ha una alternativa amb independència de classe al processisme

3 d’octubre de 2017: una jornada que va demostrar que hi ha una alternativa amb independència de classe al processisme

Postals de la repressió espanyolista que no va poder acabar amb l'1-O

Postals de la repressió espanyolista que no va poder acabar amb l’1-O

El procés s'enfonsa: per què la "unitat popular" no emergeix com a alternativa?

El procés s’enfonsa: per què la "unitat popular" no emergeix com a alternativa?

S'agreuja la crisi del Govern: requiem pel processisme i tornada a l'autonomia

S’agreuja la crisi del Govern: requiem pel processisme i tornada a l’autonomia

Unidas Podemos pacta els Pressupostos i s'empassa el "gripau" del rearmament imperialista. Quant pujarà la despesa militar?

Unidas Podemos pacta els Pressupostos i s’empassa el "gripau" del rearmament imperialista. Quant pujarà la despesa militar?

Solidaritat amb els acomiadaments de Decathlon a Getafe

Solidaritat amb els acomiadaments de Decathlon a Getafe

Èxit de seguiment a les aturades de TMB Busos a Barcelona

Èxit de seguiment a les aturades de TMB Busos a Barcelona

Crisi a UP: Podemos i Izquierda Unida anirien per separat a les eleccions municipals i autonòmiques

Crisi a UP: Podemos i Izquierda Unida anirien per separat a les eleccions municipals i autonòmiques