×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube
banner

A Catalunya guanya la restauració social-liberal i creix la dreta racista: necessitem una alternativa política anticapitalista i socialista

La victòria del PSC consolida la restauració de la normalitat autonòmica per la qual treballen PSOE, Comuns i ERC. Les opcions per governar no són segures i poden costar-li a Sánchez la presidència. Creix el vot de dreta i els discursos racistes. La desafecció per esquerra s'ha expressat en forma d'abstenció. Cal construir una alternativa política anticapitalista i socialista.

Santiago Lupe

dilluns 13 de maig
Facebook Twitter



Una victòria de la restauració autonòmica de Sánchez i Aragonès que només capitalitza el PSC

El PSC aconsegueix imposar-se com a primera força en vots i en escons per primera vegada en la història del Parlament de Catalunya. Amb gairebé un 28% dels vots -5 punts més que en 2021- i 42 diputats -9 més-, Salvador Illa espera ser investit president amb els vots d’ERC i els Comuns.

Es consolida així el projecte de restauració autonòmica que ve encarnant el PSOE en el govern central i, fins ahir, el govern d’ERC des de la Generalitat. No obstant, qui capitalitza aquesta operació de desactivar el moviment democràtic català i establir una agenda social-liberal, és clarament el partit de Sánchez.

El partit de Pere Aragonès és el gran derrotat de la nit. Baixa del 21 al 13,6% dels vots, i passa de 33 a 20 escons. Perden el govern i la primera posició dins del bloc independentista.

Puigdemont recupera aquesta primera posició, pujant, tot just, dos punts fins al 21,6% i dels 32 als 35 escons. Ho fa després d’una campanya en la que ha formalitzat la seva suma al procés de restauració autonòmica i un retorn obert a la defensa de polítiques neoliberals i la tradició pujolista.

La CUP pateix una baixada en vots i escons que la retorna als 127 mil vots de les eleccions de 2012, les primeres en què es va presentar al Parlament, i baixa dels 9 als 4 diputats. Una campanya marcada per una moderació programàtica, la vocació de governar i sense tancar la porta a la possible investidura a Puigdemont, representant per excel·lència del desprestigiat processisme, ha estat un obstacle enorme per mobilitzar el vot del desencantament i la desafecció.


El PSC aspira a un nou Tripartit, però no li serà senzill

En aquest escenari, l’opció amb més possibilitats seria un govern de Salvador Illa amb el suport de Comuns i ERC. Els primers ja han anunciat que esperen poder ser part. No obstant això, Aragonès va declarar que la seva intenció era passar a l’oposició, encara que sense descartar un vot a favor en la investidura. De ser així, sumarien els 68 diputats necessaris. Sempre que, el vot exterior no canviï els resultats. Hi ha un escó en disputa entre el PSC i la CUP a Tarragona, que de passar als cupaires deixaria sense majoria a aquest nou tripartit.

D’altra banda, Puigdemont sortia amb la proposta de ser investit amb els vots d’ERC, la CUP, i l’abstenció del PSC. Una petició amb poca aparença de tirar endavant, però que podria amagar un advertiment a Pedro Sánchez que pot guanyar Catalunya, però seria a canvi de deixar-lo caure en el Congrés dels Diputats o fer-li una legislatura molt complicada. Els 7 diputats de Junts a Madrid són essencials per a la supervivència del govern de coalició de Sánchez.

Per tant, encara que un govern del PSC és avui una possibilitat, la de la repetició electoral no es podrà descartar fins a l’últim moment.


Derrota de l’independentisme i auge de la dreta

La suma dels partits independentistes queda, per primera vegada, per sota de la majoria absoluta en escons. La combinació de repressió i lawfare -amb la participació directa tant del PP com del PSOE- i la claudicació de les direccions independentistes han aconseguit enterrar al principal moviment democràtic que va desafiar al Règim del 78 en l’última dècada.

L’altra novetat d’aquestes eleccions ha estat la pujada de la dreta i l’extrema dreta. La desaparició de Ciutadans -que en 2021 ja va treure un pírric 5% i 6 diputats-, queda superada amb la pujada del PP -que passa del 3,7 a l’11%- i el manteniment de Vox en un 8%. Tots dos conformen un bloc de la dreta espanyolista de 26 diputats, 15 el PP i 11 Vox.

Finalment, l’extrema dreta independentista entra per primera vegada amb un 3,8% dels vots i dos diputats. Aliança Catalana irromp amb un discurs racista que competeix amb Vox i que ha aconseguit moure el marc del debat a la ultradreta. Tant Junts com el PP s’han sumat definitivament a la cursa per veure qui proposa mesures més dures contra la immigració i al desplegament d’un discurs lepenitzador i securitista.

La suma de totes aquestes dretes arriba gairebé a un 45%. Una clara expressió de com els vents reaccionaris que assoten el continent europeu han tingut expressió en aquestes eleccions també. Tots ells coincideixen en donar suport a l’Estat genocida d’Israel, l’enduriment de les polítiques de frontera i el rearmament de la UE, una agressiva agenda de mesures antiobreres i d’una fiscalitat a mesura de les grans empreses.


No es pot frenar a la dreta de veritat amb una "esquerra" de mentida

Anys de “progressisme”, o la versió catalana del processisme o el “govern republicà” d’Aragonès, combinant discursos simbòlics, polítiques social-liberals i l’aplicació de la mateixa agenda de la dreta en matèria d’immigració o rearmament, són la principal benzina d’aquest augment de la dreta.

Els Comuns estan plenament compromesos amb aquestes polítiques. Són part del govern de Sánchez i a Catalunya han estat crossa del govern d’Aragonès fins a l’últim moment. Les exigències de campanya de que no farien costat a Illa si no renunciava als macro projectes o a la intervenció del mercat immobiliari, ja han quedat en res en la salutació d’anit de Jessica Albiach i el seu oferiment a investir-lo i entrar en el seu govern.

Aquestes eleccions han estat una mostra de com la desafecció està trobant una canalització molt clara per dreta. Mentre que per esquerra la seva principal expressió és l’abstenció. Encara que baixa respecte al rècord de 2021 -quan es va situar en el 48%- es manté en el 42% i el signe d’aquesta ha estat clarament desigual. Aquesta vegada la mobilització en clau espanyolista, racista i de suport a una tornada a l’ordre de la mà del PSC ha estat major que en 2021.

No és real el discurs que la joventut o els sectors populars estan virant cap a la dreta completament. Paral·lelament a aquests comicis es venen estenent les acampades per Palestina que, si bé encara són impulsades per uns centenars de joves, han generat una simpatia que és auspiciosa i que pot estar anticipant una nova crisi de representació amb la política institucional en clau, aquesta vegada, més anticapitalista i antiimperialista que en 2011.


Necessitem construir una alternativa política independent de tots els partits capitalistes i que lluiti per una sortida anticapitalista i socialista

La CUP s’ha oposat a les polítiques de restauració i de dretes, i les ha denunciat, tant en el Congrés durant el govern de PSOE i Unidas Podemos, com en el Parlament de Catalunya. No obstant això, aquesta oposició parlamentària no l’ha acompanyat d’una aposta pel desenvolupament d’una mobilització social independent que enfrontés obertament al govern i les seves polítiques, i reprengués l’agenda democràtica contra el règim. El pacte d’investidura amb Aragonès s’ha demostrat des del primer dia com un enorme error. La continuïtat de les crides a recompondre el bloc independentista, al fet que ERC girés a una agenda de reformes socials, fins i tot oferint-se a cogovernar a canvi d’un programa de mínims, els ha situat com una baula esquerra d’un processisme en plena crisi de representació.

Hi hagi o no hi hagi investidura, hi hagi o no repetició electoral a la tardor, la situació que deixen aquestes eleccions té un marcat signe a la dreta. Sigui Illa o Puigdemont el qui ocupi la presidència, tots dos seran governs d’estabilització del règim i aplicació de polítiques cada vegada més agressives contra la classe treballadora. Tots dos estan compromesos amb l’agenda de rearmament, enduriment de les fronteres i mantenir el suport a l’Estat genocida d’Israel. Tots dos continuaran generant el creixement de l’extrema dreta, sota la rojigualda o l’escalada.

Perquè el malestar que es comença a expressar als carrers, no l’acabin capitalitzant altres dispositius d’engany i desviament com els que es van posar en marxa després de la crisi de representació del 15M -el procés o Podemos-, és urgent construir una alternativa política, que faci bandera de l’absoluta independència política dels partits capitalistes i rebutgi, per tant, qualsevol entrada en governs o suport d’investidures als seus candidats, posi en eix el desenvolupar la mobilització social amb la classe treballadora al capdavant i defensi un programa antiimperialista, anticapitalista i socialista.


Facebook Twitter

Santiago Lupe

Portaveu del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores i director de Izquierda Diario.

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

El racisme de l'extrema dreta no es combat amb el mal menor

El racisme de l’extrema dreta no es combat amb el mal menor

Eleccions Catalunya: A qui beneficia l'ampliació del Prat? PSC, ERC i Junts ho tenen clar

Eleccions Catalunya: A qui beneficia l’ampliació del Prat? PSC, ERC i Junts ho tenen clar

Eleccions Catalunya: Què proposen PSC, ERC i Junts sobre l'educació pública?

Eleccions Catalunya: Què proposen PSC, ERC i Junts sobre l’educació pública?

L'extrema dreta catalana o com el processisme ha possibilitat l'engendre d'Aliança Catalana

L’extrema dreta catalana o com el processisme ha possibilitat l’engendre d’Aliança Catalana

Sis claus per seguir la jornada electoral a Catalunya

Sis claus per seguir la jornada electoral a Catalunya

Pablo Castilla: "No hi ha 'regeneració democràtica' possible del monàrquic Règim del 78"

Pablo Castilla: "No hi ha ’regeneració democràtica’ possible del monàrquic Règim del 78"

Sánchez no dimiteix i crida a la “regeneració democràtica”: una maniobra perquè res canviï

Sánchez no dimiteix i crida a la “regeneració democràtica”: una maniobra perquè res canviï

Fora els bucs de guerra de l'OTAN del port de Maó

Fora els bucs de guerra de l’OTAN del port de Maó