Fora les tropes i a baix l’OTAN! A Ucraïna: ni intervenció imperialista ni ingerència militar russa! Per una Ucraïna independent, obrera i socialista!
A l’est d’Europa sonen tambors de guerra. L’OTAN ve augmentant el desplegament armat en el seu flanc oriental, amb l’enviament d’avions i embarcacions, mentre que Rússia acumula tropes prop de la frontera amb Ucraïna. Segons els Estats Units i les potències occidentals, Putin estaria preparant una invasió militar a Ucraïna. El president rus nega que el seu objectiu sigui l’ocupació del veí. Més aviat es tractaria fins ara d’una demostració de forces per a negociar en millors termes amb el govern de Biden una sèrie de demandes considerades “línies vermelles”: que Ucraïna es mantingui neutral, que l’OTAN detingui la seva expansió cap a les proximitats de les fronteres russes i que retiri míssils i armes tàctiques dels països de l’anomenat ex espai soviètic. Encara que la via diplomàtica continua, l’escalada de tensions té en suspens a la regió i al món.
L’últim episodi de la crisi a Ucraïna ha estat la resposta escrita de l’OTAN i dels EUA a Rússia, rebutjant les exigències de Putin per a frenar l’expansió de l’OTAN cap a l’est. En els pròxims dies es coneixerà quina és la reacció del Kremlin. Encara que el conflicte armat no pot descartar-se -amb el risc d’un accident o un imprevist durant els pròxims exercicis a conseqüència dels respectius desplegaments militars-, no sembla el més probable en aquest moment. El que sí que és probable és que la disputa s’escalfi a l’est ucraïnès. La política del govern de Biden és evitar involucrar-se en un conflicte d’aquest tipus en el cor d’Europa, que implicaria potències amb armament nuclear. El president nord-americà va inflamar la situació fa uns dies, acusant a Rússia de voler envair Ucraïna. No obstant, l’eina privilegiada dels Estats Units per a bregar amb el desafiament que planteja Putin és endurir les sancions econòmiques. Aquesta va ser la resposta d’Occident també davant l’annexió de Crimea per part de Rússia en 2014. Aquesta política de sancions està sostinguda per una creixent amenaça militar. Qüestió que, contràriament al que pretén Washington, tendeix a actuar com a factor d’acostament entre la Xina i Rússia en el tauler d’Àsia-Pacífic.
El desplegament armat de l’OTAN inclou embarcacions enviades pel govern espanyol, una fragata i avions de combat de Dinamarca i més de 170 tones d’equipament militar dels EUA, que ha posat en “alerta” a 8.500 soldats apostats als països bàltics. França s’ha compromès a enviar tropes a Romania i Països Baixos posa a disposició vaixells, avions i unitats terrestres. Alhora, el Regne Unit, els Estats Units i els països bàltics venen armant de manera directa al govern ucraïnès. Alemanya, per part seva, té importants interessos en la seva relació amb Rússia i tracta d’evitar un conflicte armat en el continent. Alguns ministres fins i tot han arribat a parlar de la possibilitat de paralitzar la posada en marxa del gasoducte Nord Stream 2, amb la intenció de pressionar in extremis a Rússia. Encara que aquesta seria una decisió molt costosa, ja que l’escalada del conflicte pot posar en risc la provisió d’energia que Alemanya importa fonamentalment de Rússia, enmig de l’hivern. La UE té sobre la taula el xantatge de noves sancions econòmiques.
L’escalada del conflicte amb Rússia està generant més tensions a l’interior de la UE. Novament la crisi ha posat de manifest les divisions entre les potències imperialistes en funció dels seus interessos. Per això el canceller alemany Olaf Scholz s’ha negat fins al moment a enviar armament i fins i tot a que s’utilitzi l’espai aeri d’Alemanya per a enviar armes de països de l’OTAN amb destinació a Ucraïna i altres països de l’est europeu. Mentre que el govern “progressista” espanyol s’ha alineat més obertament amb la línia dels Estats Units. La realitat és que la crisi d’Ucraïna s’està convertint ràpidament en una prova decisiva del lloc que ocupa cada país europeu en l’esfera d’influència estatunidenca. Les noves sancions que s’estan discutint tenen també l’objectiu d’afeblir a una potència aliada no alineada fins al final amb els plans dels EUA, com és Alemanya.
Més enllà d’aquestes diferències, l’imperialisme nord-americà i els seus aliats europeus són els principals responsables de l’escalada bel·licista a l’Est d’Europa. L’administració Biden ha comptat amb el suport incondicional del Partit Republicà i el Partit Demòcrata pel que fa a Ucraïna, després de mesos de tensions i diferències entre tots dos partits respecte a l’agenda domèstica. Això demostra l’acord bipartidista pel que fa als interessos imperialistes més urgents.
La resposta russa, que ve acumulant forces militars a la frontera alhora que sosté a tots els règims autoritaris de la ex URSS, tampoc representa cap sortida progressiva per als pobles de la regió. Així es va veure recentment, amb el seu suport a la repressió a sang i foc a la revolta obrera i popular a Kazakhstan o en el passat a Bielorússia. Per part seva, la burocràcia bonapartista xinesa, impulsada pels seus propis interessos, va fer costat a la resposta nacionalista reaccionària de Putin.
V. Zelinsky, cap del govern d’Ucraïna afí a la UE, ha rebut en els dos últims anys una quantiosa ajuda financera i militar per part de la UE i les administracions estatunidenques, tant de Trump com de Biden. En els últims mesos això s’ha vist reforçat amb l’enviament directe de tropes a la Mar Negra.
A més de 30 anys de la fi de la guerra freda, els Estats Units manté una política hostil cap a Rússia (que després de la Xina és la segona hipòtesi de conflicte en la nova estratègia de seguretat imperialista). Des de la caiguda de l’URSS, els Estats Units i l’OTAN van seguir una estratègia de reduir la influència russa. L’objectiu era limitar les aspiracions de Putin de retornar-li a Rússia l’estatus de gran potència i bloquejar la seva eventual aliança amb la Xina. Aquest cèrcol es reforça amb l’expansió de l’OTAN per tot l’espai exsoviètic. Una ampliació que va cobrar impuls des de 1989, sent que la meitat dels seus actuals membres es van incloure després d’aquesta data. Darrere d’aquest desplegament hi ha un imperatiu estratègic nord-americà de mantenir la seva influència en el vell continent i evitar el joc autònom propi dels seus aliats europeus, especialment Alemanya.
Ucraïna es troba en el centre d’aquesta disputa de l’OTAN amb Rússia. Un enfrontament que està darrere de conflictes recents com el de Geòrgia en 2008, el que va partir Ucraïna després del moviment reaccionari de la plaça Maidan en 2014 o de l’actual escalada de tensió que pot desembocar en una guerra reaccionària.
El govern bonapartista de Putin defensa els interessos de l’oligarquia russa
La resposta del règim bonapartista de Putin a aquesta ofensiva imperialista ha estat igualment reaccionària. Des de la invasió territorial de la regió prorussa del Donbass (les anomenades “repúbliques populars” de Donetsk i Luhansk), l’annexió de Crimea o el suport a governs reaccionaris i impopulars com els de Bielorússia o Kazakhstan. Allà, fa unes setmanes, es reprimia a sang i foc un aixecament popular contra la pujada del preu del gas. L’acumulació de tropes a la frontera amb Ucraïna i l’escalada del conflicte és un intent de posar fre a l’expansionisme de l’OTAN sobre el que Rússia considera la seva zona d’influència. Però també és part de l’intent de Putin d’augmentar la influència de Rússia en les repúbliques de la exURSS i evitar tot moviment desestabilitzador que provingui d’elles, que comparteixen amb Rússia el mateix tipus de règim antidemocràtic. Tot això contra la majoria de l’opinió pública russa, unida per milers de llaços als ucraïnesos i que s’oposa a tota mena de guerra.
El conflicte a Ucraïna és conseqüència del procés de restauració capitalista en l’ex Unió Soviètica, que va portar al poder a oligarquies locals a la regió que van saquejar la propietat estatal i van generar enormes fortunes. Aquestes es van dividir profundament entre ales prorusses i sectors afins a la integració a la UE i l’OTAN. Tot això en el marc d’una deterioració sense parangó de les condicions de vida. En aquests països, l’avanç de la restauració capitalista i la penetració del capital imperialista va implicar un fort procés de privatitzacions i desposessió per a les masses obreres i populars. Atacs a les condicions de vida que es van portar endavant tant sota les polítiques de les ales pro occidentals com sota els governs prorussos.
Per una sortida independent i una Ucraïna obrera i socialista
Els qui signem aquesta declaració considerem que fa falta una posició independent i socialista davant aquest conflicte. Els imperialismes nord-americà i europeu, juntament amb els seus governs titelles com l’ucraïnès només ofereixen una sortida reaccionària. Però el govern de Putin i la resta dels governs reaccionaris prorussos tampoc són una alternativa progressiva. Només mitjançant una política independent serà possible enfrontar l’imperialisme, la política reaccionària de Putin i als nacionalismes reaccionaris que divideixen a Ucraïna. Ja siguin les organitzacions nacionalistes neonazis prooccidentals que fan costat al govern ucraïnès, com els nacionalismes prorussos.
Una política independent i socialista implica una posició ferma contra el desplegament guerrerista de l’OTAN. Per això promovem la mobilització per a exigir la retirada de totes les tropes i el tancament de les seves bases militars, així com l’anul·lació de totes les sancions econòmiques. Al mateix temps, denunciem que la “via diplomàtica” per la qual aposten diversos governs de la UE encobreix la mateixa política imperialista expansionista de l’OTAN. Encara que no volen arribar a una guerra amb Rússia, ja que això els obligaria a aplicar sancions que són contraproduents per a les seves pròpies economies. I per això busquen reavivar línies de diàleg amb Putin, com fa el president francès Macron. Això s’aplica també als partits de l’esquerra institucional que són part de governs imperialistes, com Podemos a l’Estat espanyol o els verds a Alemanya.
Com a internacionalistes i socialistes rebutgem la idea que el govern de Putin pugui representar alguna alternativa a l’imperialisme que sigui favorable als treballadors i sectors populars. Aquesta idea, que sostenen diversos sectors populistes i estalinistes a nivell mundial, avala la política reaccionària de Putin, que només defensa els seus propis interessos, els de l’oligarquia russa i a governs reaccionaris i repressors.
Dècades d’opressió russa sobre Ucraïna, imposada a foc per l’estalinisme, van obrir pas al nacionalisme antirús i a la propaganda occidental anticomunista al país. Això explica en part l’auge de grups nacionalistes d’extrema dreta com els seguidors de Stepán Bandera, líder ultranacionalista ucraïnès que va ser col·laborador dels nazis. Aquests grups són profundament antirussos i busquen aliar-se amb les potències occidentals, com durant el moviment reaccionari Maidan del 2014. Per part seva, Putin també utilitza el “patriotisme” rus per als seus propis fins reaccionaris.
Contra els quals busquen aprofundir la penetració imperialista i la semicolonització del país, l’única perspectiva realista perquè Ucraïna sigui independent és expropiar als oligarques i trencar el sotmetiment amb occident. Trencar tots els acords amb l’FMI i la tutela dels organismes financers, impedir el lliurament dels recursos naturals a les multinacionals. És a dir, lluitar contra els capitalistes, en la perspectiva d’una Ucraïna independent obrera i socialista.
Només una sortida d’aquest tipus, encapçalada per la classe treballadora, en el camí de conquistar una Ucraïna obrera i socialista, podria garantir el respecte a tots els drets democràtics i nacionals, així com la fi de l’espoli sistemàtic a les mans d’empreses estrangeres i de les oligarquies locals. A més, sens dubte això seria una gran inspiració per a la classe treballadora i la joventut oprimida a Rússia, que suporten avui una enorme crisi social i les polítiques autoritàries del govern bonapartista. Potser així es podria obrir pas una nova revolució social en aquest país.
Finalment, els socialistes internacionalistes que impulsem la Xarxa Internacional de La Izquierda Diario cridem desenvolupar una mobilització unitària contra l’escalada guerrerista. Ho fem especialment en aquells països que són part de l’OTAN, on denunciem i enfrontem la política imperialista dels nostres propis governs.
La Fracció Trotskista - Quarta Internacional (FT-CI) és una organització revolucionària internacional, impulsora de la Xarxa Internacional de diaris La Izquierda Diario, present en 14 països i 8 idiomes. Està integrada per:
ARGENTINA: Partido de los Trabajadores Socialistas (PTS) / BRASIL: Movimento Revolucionário de Trabalhadores (MRT) / XILE: Partido de Trabajadores Revolucionarios (PTR) / MÈXIC: Movimiento de los Trabajadores Socialistas (MTS) / BOLÍVIA: Liga Obrera Revolucionaria (LOR-CI) / ESTAT ESPANYOL: Corriente Revolucionaria de Trabajadoras y Trabajadores (CRT) / FRÀNÇA: Courant Communiste Revolutionnaire (CCR) / ALEMANYA: Revolutionäre Internationalistische Organisation (RIO) / ESTATS UNITS: Left Voice / VENEÇUELA: Liga de Trabajadores por el Socialismo (LTS) / URUGUAI: Corriente de Trabajadores Socialistas (CTS) / Organitzacions simpatitzants: ITÀLIA: Frazione Internazionalista Rivoluzionaria (FIR) / PERÚ: Corriente Socialista de las y los Trabajadores (CST) / COSTA RICA: Organización Socialista Revolucionaria (OSR).
