El racista expresident dels Estats Units, Donald Trump, va incrementar les mesures de bloqueig comercial sobre de Cuba, les quals Joe Biden ha mantingut fins avui, aquestes mesures, combinades amb l’arribada de la pandèmia de la Covid-19 que ha significat una important baixa en les entrades per turisme, està generant una situació de forta crisi a l’illa.

Resulta totalment cínic i repudiable que la dreta ometi que és justament aquest bloqueig criminal, el mateix que ha estat rebutjat per la immensa majoria dels països a excepció dels Estats Units, el seu soci l’Estat terrorista d’Israel i el seu principal soci a Amèrica Llatina, Colòmbia, el que ha generat condicions de pobresa i misèria a l’illa.

Intenten portar al poble cubà a condicions d’inanició, per a després dir-se preocupats pels drets humans i la llibertat a l’illa. I és encara més criminal, que en el context de la pandèmia més forta que ha viscut la humanitat en l’últim temps, es mantingui el bloqueig per exemple de respiradors, medicines o aliments.

Per part seva, la burocràcia del Partit Comunista Cubà (PCC) ha decidit portar endavant un ajust important contra el poble cubà intentant pal·liar la crisi, reduint subsidis i implementant la sortida de circulació del Pes Convertible Cubà (CUC) a partir de gener implementant una única taxa de canvi de 24 pesos (CUP) = 1 dòlar la qual cosa ha significat una enorme devaluació de la moneda nacional del 2400%.

L’anterior ha generat un escenari de desproveïment, elevats preus d’aliments i talls de llum mentre la pandèmia i la crisi sanitària es mantenen. En aquest moment Cuba enfronta el pitjor moment de la pandèmia, havent-hi denúncies que parlen de centres de salut col·lapsats i falta de medicaments.

És en aquest context que s’han convocat manifestacions massives en tota l’illa, en les quals van participar sectors de la població motoritzats per aquesta situació de crisi social i que mantenen reclams legítims.

Et pot interessar: Què expressen les manifestacions contra el govern cubà i la seva resposta repressiva?

A l’una, les mateixes també han estat encoratjades per sectors de dreta que amb les consignes “pàtria i vida” o “llibertat” busquen capitalitzar el desgast del règim cubà. Parlem de sectors que busquen mesures pro mercat i que, amb les reformes impulsades per Raúl Castro en 2010, on se’ls va permetre l’explotació de mà d’obra de manera controlada per l’Estat, han acumulat major pes.

Per part seva, el règim desgastat i ja sense els Castro en el poder, manté un repressiu aparell estatal, amb militars i policies que sostenen a una burocràcia que viu amb privilegis respecte a la majoria de la població. Alguna cosa molt lluny del que hauria de ser el socialisme, per més que a la dreta mundial li agradi dir que en aquesta petita illa voltada per l’imperialisme més gran del planeta, es viu el comunisme.

Règim polític, partit únic i democràcia soviètica

Lleó Trotski va denunciar amb força la degeneració que travessava el règim polític en la Unió Soviètica assenyalant que el que aquí s’estava vivint no era ni socialisme, ni molt menys comunisme, sinó estalinisme: un règim despòtic amb una camarilla en el poder que ha expropiat el poder de les masses i que governa en benefici propi.

La revolució cubana de 1959, es va constituir en el que el marxisme revolucionari caracteritza com un Estat obrer perquè es va avançar amb l’expropiació de la burgesia nacional i sobretot estatunidenca, sense que aquest fos el projecte original de la guerrilla comandada per Fidel Castro. Al principi l’objectiu del moviment armat era únicament acabar amb la dictadura de Fulgencio Batista i avançar en un règim de capitalisme democràtic, no obstant això, la pressió de les masses d’una banda i l’estrenyi de l’imperialisme per un altre, va empènyer el procés “de contraatac” que va acabar prenent mesures anticapitalistes i, alhora, acostant a la direcció del procés a l’òrbita estalinista de la Unió Soviètica.

En aquest marc, es van conquistar drets fonamentals com una educació i salut universal, no obstant això, la presa de decisions va quedar centralitzada en el partit governant emanat d’una guerrilla, copiant en gran manera el funcionament de l’URSS.

Així, després de la revolució, s’instaura un govern que ràpidament va avançar en reprimir la dissidència política d’esquerra, i els partits diferents del PCC encara que defensessin la revolució, ni sindicats que funcionessin sense el control del partit en el poder, ni molt menys amb consells obrers i assemblees democràtiques on es poguessin expressar diferents opinions i tendències polítiques.

De manera similar al que va ocórrer sota Stalin o Mao, el PCC en el poder s’encarrega de promoure el culte al líder i no permet que es desenvolupin organismes de discussió política de la classe treballadora.

En els anys immediats a la revolució, el Partit Obrer Revolucionari (Trotskista), demanava la independència dels sindicats de l’Estat i l’establiment de la més àmplia democràcia en el moviment sindical. Exigien també l’elecció dels dirigents sindicals sense la imposició de llistes úniques i sense la intervenció de cap institució estatal en suport de qualsevol tendència revolucionària.

Així mateix, el PER (T) exigia l’elecció dels oficials pels milicians, l’establiment de consells obrers que controlessin l’administració del nou estat a través dels seus delegats, la convocatòria a un Congrés Nacional de la Central de Treballadors de Cuba Revolucionària amb delegats lliurement triats, i el dret de tots els partits de la classe obrera i de les tendències que defensessin a la revolució a tenir una existència legal i a la llibertat d’expressió.

Per aquestes exigències, que es contraposaven amb la política del PCC i la lògica estalinista, els trotskistes van ser perseguits i empresonats; sent que el mateix Che Guevara, en xocar amb la lògica del socialisme en un sol país i amb la política d’aliar-se amb les burgesies nacionals en països endarrerits, encara que inicialment sostenia hostilitat cap al trotskisme, després va buscar intercedir, en 1964, pels trotskistes empresonats a Cuba.

Des dels seus inicis, la revolució cubana va obrir la necessitat d’un debat: si l’Estat obrer havia de ser dirigit i controlat des de consells obrers i populars i permetre la llibertat de tendències i partits que es proposessin la defensa i aprofundiment de la revolució. De la mateixa forma com van funcionar els soviets russos previ a la burocratització estalinista de l’Estat soviètic, Cuba havia de donar-los el poder als organismes d’autodeterminació de les masses, permetent la més àmplia democràcia i deliberació política: la democràcia soviètica.

Contra la repressió, el bloqueig i contra la restauració capitalista

Les protestes que veiem en aquests dies a Cuba, busquen ser capitalitzades per la dreta gusana i intenten ser presentades com la “demostració” que el socialisme no funciona. És necessari sortir a l’encreuament d’aquestes posicions, plantejant en primer lloc que gens bo vindrà de la mà del capitalisme i la "democràcia" imperialista.

I, a la vegada, que a Cuba, si bé va haver-hi una revolució que va enfrontar el poder de l’imperialisme i a la burgesia expropiant-la, no es va avançar -pel que plantegem prèviament- en la construcció del socialisme, començant perquè si no pot haver-hi socialisme en un sol país, en aquest cas, en una sola illa.

En el context actual, en primer lloc, cal lluitar en contra de la repressió governamental, per la llibertat a tots els detinguts en les manifestacions, per llibertat d’expressió, manifestació i la democràcia sindical.

D’altra banda, és fonamental defensar les conquestes que es mantenen de la revolució i enfrontar la política de restauració capitalista que manté la burocràcia en el poder, la qual busca convertir-se en accionistes de les empreses que es privatitzin com va ocórrer en la restauració a l’URSS. Això, partint d’enfrontar els atacs cínics de la dreta que busquen tornar al fet que Cuba sigui un casino i un prostíbul de l’imperialisme estatunidenc com ho va ser previ a la revolució, denunciar el bloqueig criminal i la ingerència que mantenen des dels Estats Units o des d’esglésies pro capitalistes.

És necessari una nova intervenció revolucionària dels treballadors i les masses, que davant l’ofensiva imperialista i restauracionista, li arrenqui el poder a la burocràcia, acabi amb el règim de partit únic, i conquistar un govern de treballadors i el poble basat en organismes d’autodeterminació, en consells i comitès. El que Trotsky va cridar en el seu moment una revolució política, que mantingui els mitjans de producció en mans de l’Estat, però que planifiqui l’economia de manera democràtica buscant que aquesta revolució sigui un punt de suport per a l’extensió de processos revolucionaris en altres latituds.