Segons han anunciat en roda de premsa, l’11 de febrer hi haurà concentracions en les subdelegacions de govern de cada ciutat per a exigir “millores de les condicions laborals”, una demanda històrica elemental de la classe treballadora, la qual aquests sindicats no han volgut atendre.

Concretament, els secretaris generals de CC.OO. i UGT, Unai Sord i Pepe Álvarez, han declarat que els motius per a la mobilització són l’alta taxa de desocupació del nostre país, la gran temporalitat de l’ocupació, l’augment de la precarietat juvenil i dels i les treballadores de baixa qualificació i demanar la pujada del SMI. “Europa porta tres anys dient a Espanya que cal millorar i prendre mesures en el mercat de treball”, escrivien en un tuit aquest matí els caps sindicals.

Les condicions laborals de l’Estat Espanyol són tan escandalosament precàries que fins a les institucions de l’Europa del capital els ha semblat massa. Però a no sentir-se enganyats. Lluny de vetllar pels interessos de la classe obrera, la UE representa els interessos dels grans capitalistes europeus. I als buròcrates acomodats de CC.OO. i UGT no se’ls ocorre millor idea que apel·lar a la UE per a justificar el seu tímid anomenat a la mobilització, just quan el Govern del PSOE i Unides Podem es proposa dur a terme nous atacs contra les pensions i noves reformes laborals… com demana la UE per a atorgar els fons Covid.

Et pot interessar: Pensions i reforma laboral: els ajustos que exigeixen els fons europeus

La classe treballadora, les dones, la joventut precària, els moviments socials, no han necessitat un any sencer de decepció del Govern “progressista”, una pandèmia brutal les conseqüències de la qual han estat pagades principalment per la classe treballadora ni un temporal que ha tret el pitjor de les condicions laborals d’aquest país, per a exigir la immediata derogació de la reforma laboral.

Et pot interessar: Covid, Filomena i retallades: un còctel explosiu està col·lapsant els hospitals

No obstant això, per a Unai Sord i Pepe Álvarez, aquestes exigències només tenen sentit ara, com s’expressa en l’etiqueta amb el qual treuen la campanya “#AhoraSíToca”, justificant així la seva immobilitat política, que s’expressa, per exemple, en què portéssim anys sense una vaga general fins que la va imposar el moviment feminista en 2018; la qual els grans sindicats pactistes només van acceptar parcialment, convocant aturs de dues hores.

Des de l’última reforma laboral de 2013, aquests sindicats han actuat fidels al govern de torn, desmobilitzant a la classe treballadora o fins i tot utilitzant les pitjors parts de la reforma laboral, que ara demanen derogar, per a pactar convenis lesius en empreses “pirata” de telemarketing.

La mobilització que proposen aquests sindicats és totalment insuficient. En les seves paraules busquen “enviar-li un missatge nítid al govern”, però l’únic missatge que envien aquests sindicats és que sempre estaran disposats a pactar amb els governs i la patronal traint els interessos de la classe treballadora. La seva estratègia sempre és la mateixa: una petita mobilització, sense gran impacte, després de la qual cosa vindrà algun tipus de pacte que no solucioni els veritables problemes dels i les treballadores i que actuarà desmobilitzant altres possibles propostes.

Et pot interessar: El 70% de l’ocupació perduda és d’hostaleria i comerç A què esperen CCOO i UGT per a fer alguna cosa?

Però en el que sí que tenen raó aquests sindicats és en què toca lluitar. No pot detenir-nos la tercera ona de la pandèmia, la repressió policial en els barris mitjançant restriccions o les nevades. Ara és més urgent que mai lluitar contra les injustes mesures que, emparades en motius de salut, no fan més que empitjorar les condicions de vida de la població i impedir la seva mobilització.

Un exemple el vam veure en l’article 6 del Reial decret segons el qual es va tornar a imposar l’Estat d’Alarma, on es plantejava la possibilitat de prohibir o limitar manifestacions per motius sanitaris; malgrat que en altres circumstàncies el govern no actua de forma tan contundent (el transport públic massificat o els exàmens presencials en les universitats).

Enfront de l’immobilisme que s’amaga després de la consigna “queda’t a casa” és el moment de lluitar, d’organitzar-nos des de baix i de no regalar els carrers als qui exigeixen que es reobrin els camps de golf o els centres comercials. Encarar la lluita de classes com a eina per a canviar el món és avui més important que mai. Des de baix cal imposar-li a CC.OO. i UGT un pla de lluita seriós per totes les nostres demandes.