Es commemoren en aquests dies els 85 anys dels anomenats fets de maig, la insurrecció de la classe treballadora de Barcelona que es va aixecar en defensa de la revolució social iniciada després de la derrota del cop feixista de 1936. Deu mesos més tard del 19 de juliol aquesta revolució es veia amenaçada per l’Estat republicà i l’estalinisme que volia acabar amb ella. Com es va arribar a aquesta situació?

Per explicar els fets de maig del 37 cal remuntar-se als fets de juliol d’un any abans, per la pròpia naturalesa de la revolució social del 36 i la dicotomia del que passava als carrers, les fàbriques i el front i la política dels líders de la CNT.

Entre el 19 i el 20 de juliol els comitès de defensa de la CNT van derrotar el cop d’estat. Però això no succeeix espontàniament, amb un “clic”. Hi ha una preparació des de l’any 31 molt rigorosa i seriosa. Aquests comitès són uns 20 mil militants anarcosindicalistes organitzats en un exèrcit revolucionari que aconsegueixen derrotar a un exèrcit professional molt preparat.

Però l’endemà d’haver vençut a l’Exèrcit es deixa a l’Estat burgès en peus. Companys continua sent el president de la Generalitat. És una diferència brutal amb el bolxevic Antonov Ovseenko, que quan pren el Palau d’Hivern puja a la taula i deté a tot el govern de Kerensky. Aquí no, aquí es va al Palau de la Generalitat i es pacta una unitat antifeixista amb els partits burgesos i els estalinistes.

Es crea l’anomenat Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que no és un govern revolucionari, sinó un organisme de col·laboració de classes que després de nou setmanes i mitja d’existència aconsegueix una reconstrucció important de l’Estat. A més, les bases de la contrarevolució són fortes. La insurrecció de juliol del 36 ha derrotat a l’Exèrcit però la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt no han estat dissoltes, sinó que queden armats i aquarterats.

La direcció de la CNT, com la del POUM, decideixen entrar al govern català al setembre de 1936 i més tard, al novembre, al govern republicà. Com actua l’Estat republicà i la Generalitat per desmantellar la revolució social en els 10 mesos que van fins a maig del 37?

El Comitè Central de Milícies es dissol a l’octubre perquè unes setmanes abans s’havia format el primer govern de coalició amb consellers de la CNT i del POUM, aquest era realment una continuïtat del Comitè més institucional. El 24 d’octubre el govern català aprova dos decrets contra la revolució: el de col·lectivitzacions i el de militarització de les milícies.

El primer suposa detenir les col·lectivitzacions en marxa i limitar-les només a les empreses de més de 100 treballadors. És un decret obra del conseller d’Economia Fàbregas, de la CNT. Però en la remodelació del govern del 17 de desembre, en la qual també s’expulsa a Nin, Fábregas surt i entra Tarradellas, d’ERC. Per tant qui desenvolupa aquest decret és Tarradellas, que al gener de 1937 aprova 58 decrets a S’Agaró que busquen fer xantatge financerament als ajuntaments i les empreses col·lectivitzades per imposar interventors de la Generalitat que substitueixin als comitès obrers. Els que no se sotmetessin quedaven sense crèdit per a matèries primeres, salaris i poder funcionar.

Sobre la militarització de les milícies es tractava de convertir aquests cossos de voluntaris en un exèrcit regular regit pel Codi de Justícia Militar de la monarquia. Durruti i molts altres no ho accepten. Però aquesta oposició només aconsegueix retardar la seva aplicació. Finalment, davant la pressió de que les que no ho acceptessin serien dissoltes, no els pagarien la soldada o no se’ls proveiria d’armes i municions, entre el 5 i el 8 de febrer en un ple de milícies confederals s’acaba acceptant.

A més, a primers de desembre del 36 en una reunió del comitè regional de la CNT, aquest s’enfronta als comitès de barri per fer complir una decisió del govern de la Generalitat. Aquest havia acordat desarmar-los per enviar totes les armes al front, però els comitès de barri responen que no retornaran les armes que van conquistar a l’Exèrcit al carrer perquè són la garantia de la revolució i que, si volen armes, que enviïn les de la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt. Davant aquesta negativa el comitè regional “hiberna” als comitès de barri, els dona l’ordre de no actuar.

No obstant, al mateix temps, en aquests mesos d’avanç de la contrarevolució a base de decrets, també es van gestant les forces socials que acabaran fent-li front al cop de maig de 37. Com és aquest procés?

Per exemple, en la primavera del 37 en moltes fàbriques de Barcelona es fan assemblees de treballadors envoltades per la policia en la qual es votava entre col·lectivització, és a dir acceptar el marc del decret de la Generalitat, o socialització, que tot el ram industrial quedés sota control del sindicat. Aquesta última opció és la que tira endavant en gairebé totes les assemblees. Aquesta és una qüestió clau, fixa’t que els fets de maig comencen quan la Generalitat intenta imposar per la força un interventor en la Telefònica.

Sobre les milícies, la quarta agrupació de Gelsa de la Columna Durruti va ser l’única que es va oposar a la militarització en el ple de febrer, encara que no els van deixar intervenir en el debat amb excuses burocràtiques. Estava al capdavant Pablo Ruiz i al llarg de febrer 800 milicians baixaran a Barcelona armats i seran els que fundin, juntament amb Balius i el corrent anticol·laboracionista de la CNT, l’agrupació Amigos de Durruti, que al maig ja havia emès 5.000 carnets.

Les desercions cap a Barcelona d’altres grups de milicians en les setmanes prèvies a la insurrecció de maig són també un degoteig constant. Per exemple, Máximo Franco, delegat de columnes confederals, al costat d’altres 30 milicians que van combatre en el Paralel, i molts altres de la Roja Negra i altres columnes.

Finalment els comitès de barri que havien quedat pràcticament desmantellats pel comitè regional amb aquesta “hibernació” de desembre, el 4 de març de 1937 es reactiven. La Generalitat, que ha anat recuperant les seves funcions, aprova dos decrets i diverses ordres per crear un cos unificat d’aquests dos cossos policials. Això posa de nou en alerta als sindicats i reactiven els comitès de barri perquè saben que aquest cos unificat es crea per dissoldre les patrulles de control, una força formada per militants obrers, i als propis comitès.

Denúncies en tota la teva obra la responsabilitat de la direcció cenetista en aquest afebliment de la revolució, la reconstrucció de l’Estat que es convertiria en el seu enterramorts i en la mateixa derrota de la insurrecció de maig, de la qual dius que va ser derrotada des de la ràdio, en referència als discursos d’Oliver i Montseny cridant a detenir els combats. Com va ser el paper i la responsabilitat de la direcció de la CNT?

Al maig del 37 els treballadors que havien fet una de les majors revolucions de la història es trobaven lluitant contra els seus propis dirigents. L’instint revolucionari, format per 70 anys de propaganda anarquista, serveix fins determinat punt. Però en determinat moment, necessites una organització i una direcció, i el grup “Nosotros” o els diferents grups anarquistes no van exercir aquesta direcció que es necessitava.

La majoria dels dirigents anarquistes van rebutjar aquesta revolució que hi havia al carrer i van adoptar la ideologia antifeixista de col·laboració de classes, van abandonar així els seus principis llibertaris, alguns amb grans contradiccions personals, i van adoptar els de la democràcia burgesa. Col·laboraven amb estalinistes, amb partits burgesos o la Generalitat, i s’enfrontaven amb els comitès de base. Al punt que els comitès superiors al maig del 37 estaven de l’altre costat de la barricada.

El 3 de maig, després de l’intent d’assalt de la Telefònica, en tot just dues hores, la CNT controla tota la ciutat excepte algunes parts del centre on estaven les seus dels partits del govern. Els comitès de barri aixequen barricades, però no és una cosa improvisada. Manuel Escorza, que dirigia el comitè d’informació de la CNT, els havia advertit que es preparava el cop després de l’assassinat del líder anarquista Antonio Martín a la Cerdanya el 27 d’abril.

La CNT, en la reunió del comitè regional del 4 de maig, promou un comitè insurreccional dirigit per Julián Merino amb dues comissions per estendre la lluita en l’avinguda del Paralel i plaça d’Espanya. Mentrestant, també nomena una delegació per negociar amb la Generalitat encapçalada per Abad de Santillán. Juga una doble baralla, la insurreccional i la negociadora.

La insurrecció estava pràcticament guanyada. Companys arriba a ordenar, sense aconseguir que els oficials l’obeeixin, que es bombardegin els edificis sota control de la CNT després de la mort del dirigent de la UGT, Antonio Sesé, acabat de nomenar conseller, en saltar-se un control de barricada. Això és així fins que venen García Oliver i Federica Montseny des de València i fan els seus discursos en la ràdio. Sobretot “el discurs del petó” d’Oliver en el qual deia que besava per igual als guàrdia civils i els camarades cenetistes caiguts al carrer.

A l’altura de maig del 37 el POUM ja portava mesos fora del govern de la Generalitat. No obstant, tampoc va jugar un paper de direcció alternativa al col·laboracionisme de classes de la direcció cenetista. Quin va ser per a tu el rol del partit de Nin en aquests mesos previs a maig i durant la mateixa insurrecció?

El que digui jo no importa tant, és més interessant el que deia un militant del POUM com Josep Rebull, part de l’ala esquerra d’aquest partit, que va criticar molt durament la política del Comitè Executiu i el mateix Andreu Nin. Sostenia que no es podia criticar al govern i participar del govern, i amb ell molts altres militants. A més Nin, Andrade i la majoria dels dirigents del POUM tenien una política completament seguidista de la direcció de la CNT, mai la criticava ni llançava propostes revolucionàries que xoquessin amb ella.

El diari “Avant” del POUM al juliol del 36, quan estava en discussió ni més ni menys que el problema del poder, les reivindicacions que llança parlen d’augment de salaris, reducció d’hores de treball… en lloc de plantejar la qüestió del poder, d’advertir davant aquesta situació d’una revolució enorme per baix i uns dirigents cenetistes que estaven pactant amb els estalinistes i la burgesia. Un partit marxista que no planteja el problema del poder en un moment així… no se que feia, gairebé sembla que “passava per allà”.

Al maig del 37 succeeix quelcom semblant, tampoc va plantejar la qüestió del poder i se sumarà a les crides a la calma de la direcció de la CNT. El que sí que hi ha molts militants del POUM que combaten en les barricades. Aquest mes s’havia de realitzar el Congrés del POUM, per això mateix hi havia molts militants a Barcelona. Rebull i molts altres van criticar a la seva direcció per no plantejar-se la qüestió del poder.

Ets probablement un dels investigadors que millor coneixen l’experiència dels Amigos de Durruti, una agrupació sorgida a poques setmanes de la insurrecció de maig en oposició a tota aquesta línia de la direcció anarcosindicalista. Lligant-ho a aquesta falta d’una direcció revolucionària, la fundació dels Amigos de Durruti és un intent tardà o sobre els esdeveniments d’intentar posar en peus aquesta alternativa de direcció a la de la CNT?

És tardà, com ha ocorregut altres vegades amb altres minories revolucionàries. El seu naixement es va produir al març del 37 arran d’una deserció revolucionària en el front per defensar a Barcelona la revolució. Una previsió que es conformaria només dos mesos després. Una vegada aquí conflueixen amb sectors de les Joventuts Llibertàries, el Sindicat de la Fusta i tot un corrent d’opinió que criticava la col·laboració amb el govern que era molt àmplia.

Abans de maig trauran un cartell que engantxaren per tota la ciutat on criden a defensar la revolució de la Generalitat, plantegen qüestions com la socialització de l’economia sota control dels sindicats o la necessitat d’establir un govern de treballadors, amb la consigna de Junta Revolucionària. Aquest mateix programa és el que plasmen en un full volant que reparteixen entre les barricades.

Després de maig del 37 començaran la publicació del seu diari “El Amigo del Pueblo” , el 19 de maig. Aquí desenvolupen la reflexió sobre la consigna de Junta Revolucionària, són gent que ha après enmig de la lluita les lliçons de l’ocorregut i que plantegen que el que s’havia fet al juliol de 1936 era tot el contrari del que havia d’haver-se fet.

Sostenen que el Comitè Central de Milícies va ser un error, i que el que caldria haver-se constituït era una Junta Revolucionària formada per representants de les fàbriques, les milícies… excloent als partits burgesos, als estalinistes i a la Generalitat. És a dir, un govern autònom dels treballadors revolucionaris.

Aquest concepte de la Junta Revolucionària no deixa de ser una consigna de poder obrer. Que sectors llibertaris plantegessin una sort de govern obrer no suposava una ruptura amb el rebuig al rebuig al poder de l’anarquisme?

El poder és el poder de fer les coses. Un poder de decisió sobre la teva vida. Aquest poder l’has de tenir tu. No pots deixar-lo en mans de l’enemic perquè t’aixafa. Aquest és un important ensenyament que van aprendre en la pròpia lluita. Cal construir aquest poder, un organisme propi, una societat en la qual la gent pugui realment decidir. En el cas de la revolució del 36 els comitès tenien aquest poder, però era un poder atomitzat, que no es va contraposar prou al poder de l’Estat que es va anar recomponent fins que va aconseguir imposar-se mitjançant una repressió coordinada entre la burgesia, l’estalinisme i els comitès superiors de la CNT.

Lleó Trotsky escriu i polemitza molt durament amb la direcció anarcosindicalista i també amb Nin i el POUM per la seva negativa a adoptar una política independent de les direccions de la CNT que es lligués als sectors més avançats dels obrers anarquistes i tractés d’oferir una alternativa de direcció per a la victòria de la revolució. A Barcelona en aquest moment els trotskistes eren només unes desenes de militants, amb molt poca incidència en els esdeveniments, però que van coincidir en el programa d’acció amb sectors com els Amigos de Durruti. Què ens pots explpicar d’ells?

Grups trotskistes n’hi havia dos. Un era la Secció Bolxevic Leninista d’Espanya, dirigit per Munis, i l’altre, el grup dirigit per Fosco que editaven en francès “Le Soviet”. Aquests segons eren quelcom testimonial, una sucursal del partit francès, uns 8 militants, amb un diari molt interessant però amb una influència nul·la.

El grup de Munis eren una trentena de militants en la seva majoria estrangers. Van intentar contactar amb un grup de milicians alemanys, però els van infiltrar espies soviètics i van ser detinguts al febrer de 1938 i van quedar dissolts. Al maig del 37 Munis i Peret havien marxat a París a contactar amb el grup francès. Encara així van ser els únics, al costat dels Amigos de Durruti, que van llançar un full volant a les barricades per tractar d’oferir una perspectiva revolucionària a la lluita plantejant la consigna de Junta Revolucionària. Per a Munis, com escriu en el seu diari “ La Voz Leninista”, la Junta era una expressió espanyola de la idea de soviet, però els de 1917´, no el que després havia fet l’estalinisme.

El POUM en general no va respondre a les crítiques de Trotsky i els trotskistes. Nin solament ho va fer en vespres del seu segrest en un article en la revista internacional del POUM sobre els òrgans de poder en la revolució espanyola. Aquí Nin sosté que no havia existit una situació de doble poder i justificava la seva participació en els governs de coalició i que en el cas espanyol no era necessari desenvolupar organismes del tipus soviètic o consells per la fortalesa mateixa dels sindicats.

Per concloure, la revolució espanyola és la història d’una de les majors revolucions obreres de la història. Una història que va acabar en derrota però que va deixar un ric llegat d’ensenyaments. Quines són per a tu les principals lliçons perquè en les revolucions del futur la victòria sigui possible?

Crec que les principals lliçons són part de les aportacions teòriques que van fer sectors com els Amigos de Durruti, que les van treure a la meitat dels combats i sobre la base d’una dura experiència de lluita, de caiguda dels seus companys…

En primer lloc, la necessitat d’un programa revolucionari, clar i precís, que ha de ser defensat per les armes i que ha de defensar-se i reprimir els intents de ser aixafada per la contrarevolució.

En segon lloc que tot el poder econòmic ha d’estar controlat pels sindicats, per la classe treballadora. Encara que no n’hi ha prou amb controlar o gestionar l’economia. Per això la idea que la revolució ha de ser totalitària, en el sentit de total, de no detenir-se en el control de les empreses i l’economia com va succeir aquí, sinó abastar la resta d’ordres socials i culturals.

Per a això la inevitable necessitat d’una direcció revolucionària durant la insurrecció i en la primera fase del procés revolucionari. Quelcom que sens dubte va faltar, encara que hi hagués intents molt valuosos de construir-la tardanament.

Finalment la necessitat de destruir l’Estat, que en el cas de la revolució del 36 passava per desenvolupar i coordinar els comitès per destruir-lo. En aquest cas es tractava de substituir l’Estat, la Generalitat, per una Junta Revolucionària, un organisme de poder unitari de tota la classe treballadora. Una cosa completament oposada a la línia de col·laboració amb la burgesia i el seu aparell estatal.

Com he escrit en algun dels meus pròlegs, les meves recerques tenen la vocació que serveixin per a no tornar a cometre els mateixos errors del passat, pensar la revolució per estar preparats per tornar a fer-la algun dia. L’anarquisme revolucionari va sucumbir davant la repressió, però ens va llegar l’exemple, la reflexió i el combat d’algunes minories, com Els Amigos de Durruti, les Joventuts Llibertàries, determinats grups de la Federació Local de Barcelona, que ens permet teoritzar les seves experiències, aprendre dels seus errors i reivindicar la seva lluita i la seva història.