[Des d’Alemanya] El 9 de novembre de 1989, en el marc de les protestes en la vella Alemanya Oriental contra la burocràcia, es va enderrocar el mur que formava una frontera física entre les dues meitats de Berlín (i, simbòlicament, entre les dues Alemanyes), construït en 1961, i que va ser la gran icona mundial de la Guerra Freda. La posterior reunificació del país, ocorreguda el 3 d’octubre de 1990, va ser el començament del discurs sobre el final de la confrontació entre l’Occident “capitalista i democràtic” d’una banda, i l’Orient “comunista i totalitari” per l’altre, declarant el triomf del primer, així com donant lloc a una borratxera de triomfalisme capitalista i d’una enorme reculada quant a la consciència i la subjectivitat del moviment obrer i l’esquerra, que va marcar a foc particularment l’última dècada del segle XX i que té ressonàncies fins als nostres dies.
La caiguda del Muro de Berlín va ser per tant, com a símbol d’època, un esdeveniment històric mundial que va excedir enormement el país on va ocórrer, ja que a més va ser el punt de partida per a la desintegració de la Unió Soviètica i la restauració capitalista en tot el seu bloc en els anys que van seguir. Avui, a 30 anys d’aquest esdeveniment, presentem una versió resumida d’una nota que va ser publicada originalment en alemany en Klasse gegen Klasse, el portal que forma part de la Xarxa Internacional de l’Esquerra Diari a Alemanya, com a part d’un dossier més extens que examina aquest esdeveniment històric, especialment des de la perspectiva del que va ocórrer amb els treballadors i les masses populars d’aquest país.
En l’actualitat, la situació que està marcada per la crisi històrica del capitalista que va esclatar en 2008, on el nacionalisme de les grans potències torna a l’escena, i violentes revoltes travessen les més diverses latituds, i tot això augura majors enfrontament de la lluita de classes a nivell internacional, es plantegen noves condicions per a lluitar per la recomposició subjectiva del poderós moviment obrer alemany.
***
Fa 30 anys, els alemanys de l’est van experimentar una gran decepció després de grans esperances. Aquest moment estava inscripte en una fase de derrota global que coneixem com a neoliberalisme. Avui, per a les celebracions del 30è aniversari, la situació internacional és molt diferent per a la classe obrera: França, Xile, Guatemala, l’Equador, Haití, l’Iraq, Líban, Catalunya.... en moltes parts del món, el poble s’aixeca contra les imposicions del neoliberalisme que s’havia consolidat en 1989/90. Hi ha una nova esperança en el món –amb diferents nivells de lluita, però amb una base comuna– que encara no ha arribat a Alemanya.
Fem primer un balanç de quina mena de coses són les que s’estan celebrant, amb impuls estatal: en l’Est d’Alemanya també poden permetre’s gustos del món capitalista com viatjar lliurement… qui tingui amb què pagar-ho. Això també s’aplica a la possibilitat de la lliure elecció dels llocs d’estudi i formació. Amb l’entrada en vigència, en 2004, del Hartz IV, el nom amb el qual es coneix a l’actual subsidi per desocupació que cobreix només els mínims requisits de subsistència i que pot ser retallat o retirat discrecionalment per l’Estat als qui el reben, es pot afirmar que no hi ha obligació de treballar a Alemanya? Als quals no tenen treball els hi castiga, els hi humilia i els hi exclou. El dret a l’habitatge i a una vellesa digna no són coses garantides en el capitalisme. A més de les imposicions generals a la classe obrera, la població de l’antiga República Democràtica Alemanya (RDA) va sofrir atacs especials, el gran símbol dels quals és el Treuhand, l’ens governamental que es va encarregar de la privatització de les empreses estatals d’Alemanya Oriental. La desindustrialització, dirigida per Occident, no sols va deixar terra arrasada en matèria econòmica.
La caiguda del Muro de Berlín i la restauració capitalista es coneixen aquí a Alemanya com “Wende”, [una paraula que es podria traduir com un moment decisiu de faci fallida o de gir]. Des d’aquest moment, a més dels atacs socials, es va obrir pas un moment iconoclasta d’una magnitud inèdita des del feixisme: des de la història fins a la música i l’esport, la consciència de la RDA en la memòria col•lectiva de l’Alemanya “reunificada” ha estat reinterpretada. La paraula mateixa “reunificació” és una burla, perquè no es “va unificar” a la població de la RDA, sinó que simplement la hi va absorbir. S’ha ridiculitzat als alemanys orientals durant 30 anys, acusant-los de ser els culpables de les destrosses que va produir Occident amb la restauració.
Les contradiccions internes de la RDA i un gran silenci
I després va venir el ressorgiment del feixisme, que es creia derrotat i que apareix avui com la principal força d’oposició al govern de Merkel sota el nom d’Alternativa per Alemanya (AfD), juntament amb el recent atemptat antisemita i feixista el 9 d’octubre d’aquest any en l’estat oriental de Turíngia, i el recent èxit electoral de la AfD de Björn Höcke en les eleccions locals d’aquest mateix estat (on va sortir segona, darrere de la governant esquerra reformista de Die Linke). Com es va poder enfortir tant?
El capital va ser expropiat a la RDA, per la qual cosa oficialment ja no hi havia més feixisme, encara que aquest va continuar existint, per descomptat, especialment en la petit burgesia, encara que molt més feble que a Occident. Fins i tot la burocràcia de la RDA, quan va construir el Muro de Berlín, que va dividir a les famílies treballadores, ho va cridar “Muro de defensa antifeixista”, al mateix temps que va denominar al gran aixecament obrer antiburocràtic del 17 de juny de 1953 com a “feixista”.
No obstant això, el feixisme actual va créixer explosivament només després de la liquidació de la RDA, introduït per quadres nazis i serveis secrets d’Alemanya Occidental i prosperant sobre la base de la devastació social que va quedar després dels tancaments massius de fàbriques i la falta de perspectives dels joves en aquelles zones deliberadament desindustrialitzades. La classe obrera va lluitar contra els enormes atacs que es van portar endavant durant les privatitzacions i el desmantellament de les empreses estatals portades endavant pel Treuhand, des de la resistència dels miners de l’empresa Kali, que extreia potassi a Turíngia, fins a la dels treballadors de les drassanes, però va ser abandonada per la burocràcia sindical d’Alemanya Occidental –alguna cosa que continuen fent avui dia, com es pot veure en els desiguals convenis col•lectius per a l’Est i l’Oest o en el fet que als treballadors metal•lúrgics de l’Est encara se’ls continua negant la setmana laboral de 35 hores–. Però les seves esperances només van ser respostes amb atacs dels capitalistes, al mateix temps que les seves lluites van ser silenciades pels dirigents sindicals; aquest silenci que es renova després de semblant trauma massiu és el que caracteritza a l’Alemanya “unificada”.
La pròpia RDA va estar marcada per contradiccions internes que la van derrocar: el capital havia estat expropiat, però la classe obrera no exercia el poder polític, sinó una camarilla burocràtica que oprimia als treballadors. Es va introduir una economia planificada, però les forces productives van romandre limitades a nivell nacional per la ideologia del “socialisme en un sol país”, la qual cosa la va portar a la gestió de l’escassetat.
Aquestes contradiccions eren una expressió particular de l’estalinisme, que mantenia a la Unió Soviètica i els altres països del “bloc oriental” sota un règim carcerari: els països capitalistes es van veure obstaculitzats per l’existència dels Estats obrers deformats [1], però el triomf temporal del capitalisme sol es va trepitjar cap endavant; l’estratègia de Moscou de “coexistència pacífica” va ser un obstacle per a la lluita de classes internacional. La classe obrera a Alemanya es va desfer dels nazis, però la política de front popular de col•laboració amb la burgesia va portar a la classe obrera a derrotes sagnants a tot el món. La doble cara de l’estat obrer deformat, és a dir, deformat des del seu mateix començament, es va dissoldre completament en benefici del capitalisme quan la burocràcia de la RDA el va lliurar a la restauració capitalista.
La inexistència d’un corrent revolucionari a Alemanya que plantegés una sortida efectiva d’un país socialista unificat, lliure dels buròcrates estatals de l’Est i dels capitalistes de l’Oest, els treballadors ho estan pagant amb 30 anys de derrotes. Els qui es van aixecar a l’antiga RDA per a treure’s a la burocràcia de damunt però no per a perdre totes les seves conquestes, aviat es van adonar que el canceller d’Alemanya Occidental Helmut Kohl estava mentint amb la seva imatge dels “florents paisatges” del capitalisme occidental. Una de les grans contradiccions de la consciència col•lectiva és el trauma associat amb el fet que els van pispar els fruits de la seva lluita, que va desembocar una vegada més en un gran silenci.
Traumes massius que no poden ser processats en el capitalisme
El pessimisme que conforma la consciència de masses no és una qualitat individual o exclusivament psicològica, sinó que té la seva font política en els traumes no processats del segle XX. S’han acumulat, tenen fins a cent anys d’antiguitat i es remunten a la derrota en la Primera Guerra Mundial després de la promesa d’un lloc per a Alemanya en el banquet de les grans potències, a la revolució decapitada de 1918/19, seguida de la derrota sense lluita contra el feixisme i els amargs anys de postguerra, anys de silenci sobre l’Holocaust. La font del pessimisme s’ha alimentat una vegada i una altra des de llavors.
El feixisme victoriós va justificar la por de l’esquerra a les masses, a les quals alguns fins i tot consideren com a feixistoides per naturalesa, com a proclius al ressentiment per les derrotes sofertes [2]. Però el trauma de les pròpies masses, que consistia en una combinació d’humiliació, culpa i silenci, va continuar: amb la divisió d’Alemanya i l’enterrament de la lluita de classes sota els mantres de la Sozialpartnerschaft [“responsabilitat social mútua”, o cooperació entre sindicats i empresaris] a l’Oest i la coexistència pacífica a l’Est; amb la restauració capitalista en 1990 i la Treuhand; amb la contínua humiliació de l’Est; i finalment amb la indefensió de la classe obrera enfront de la versió de la socialdemocràcia de l’era de Gerhard Schröder, una sort de Tony Blair alemany, imposada per la burocràcia sindical. Com es pot continuar tenint confiança enfront d’aquesta sèrie de tragèdies en les quals els dirigents reformistes i burocràtics van impedir una defensa efectiva?
Els traumes de la classe obrera i dels oprimits també es deriven de la promesa incomplida d’igualtat social a les dones treballadores; de l’opressió política, cultural i social dels immigrants, que van ser denominats amb els eufemismes de “treballadors hostes” a l’Oest i de “treballadors contractats” en l’Est, que es va tornar la base de la divisió de la classe obrera en termes racistes, de la marginació i la falta de representació dels migrants a Alemanya; dels assassinats comesos pel grup neonazi NSU, donat suport pels serveis d’intel•ligència de l’Estat; i, més recentment, el nou sistema de camps de concentració als quals s’obliga els refugiats a anar.
(…)
El reformisme a Alemanya es troba en un estat desolat, expressat més visiblement en el Partit Socialdemòcrata (SPD), però també en l’atzucac de Die Linke (partit reformista situat a l’esquerra del SPD). Enfront del creixement de la dreta, els partits socialdemòcrata i verd, que també són atacats pels nazis, adopten al mateix temps una postura poregosa i oportunista. La seva actitud impotent i la seva passivitat és una expressió de la seva incapacitat per a trobar una resposta al re-enfortiment del feixisme. És aquest mateix feixisme les cèl•lules del qual en l’exèrcit, la policia, els ministeris, els grups d’entrenament militar, les fraternitats i societats secretes mai van ser vençudes. Aquest escenari és possible perquè els principals criminals de l’Holocaust entre els industrials i l’exèrcit van escapar després de la guerra, mentre que la tesi de la culpabilitat col•lectiva va tirar tota la culpa sobre la població en general –una maniobra per a encobrir el contingut capitalista del règim nazi–.
(…)
Sobre el pessimisme de dreta i el pessimisme d’esquerra
En els estats de situació sobre el tema que sovint publiquen l’esquerra reformista, les universitats, les ONG i les moltes burocràcies sempre citen com a excusa la suposada falta de consciència de les masses: que no hi ha més vagues; que les campanyes antiracistes són difícils per a la població en general; que només es pot fer alguna cosa en petita escala i que en realitat no es pot canviar la política, etc, etc. Però també els treballadors d’altres països que s’estan aixecant en l’actualitat han experimentat traumes de dictadures, guerres i catàstrofes socials més profundes. El derrotisme generalitzat té una projecció en la superestructura, en les burocràcies, que són particularment fortes en l’imperialisme, i es trenca una vegada i una altra en les empreses, escoles i universitats mateixes que, amb la renovada rebel•lió dels precaritzats i els que enfronten els acomiadaments, els joves pel clima i el feminisme, els refugiats que són perseguits per motius racistes, continuen creant noves esperances.
(…)
A Xile, després de l’augment de 30 pesos en el preu del bitllet de Santiago, que actualment és l’equivalent de quatre centaus d’euro, la gent diu: “No són 30 pesos, són 30 anys”. Això es refereix als 30 anys des del final de la dictadura militar, que va ser continuada pel neoliberalisme que es va instal•lar a sang i foc. A França, un impost de Macron sobre el combustible va depassar el got, després que la reforma laboral del seu predecessor ja havia enfurit i provocat la resistència massiva dels joves. Alemanya no és França i Alemanya no és Xile, però la població a Alemanya està experimentant 30 anys de promeses incomplides, complementada amb 30 anys d’avanços sobre les conquestes i de restriccions a la democràcia, com es va veure fa poc a Bavaria amb l’enduriment de les lleis relatives a la policia. No vull especular sobre quin serà l’espurna que encengui un futur ascens de l’activitat de la classe obrera a Alemanya, però vull fer un comentari sobre el pessimisme, l’optimisme i la preparació.
El pessimisme de l’esquerra i de la dreta és generalment diferent. El pessimisme cultural de dreta es relaciona amb el romanticisme i la “revolució burgesa”, i demana a crits un líder redemptor com Björn Höcke, la gran figura actual de l’extrema dreta de l’AfD. El fet que aquest home, que se sent inclinat a sobreactuar la seva masculinitat, no brilli precisament amb una gran personalitat, no lleva res respecte a la influència que exerceix sobre la seva base. Parafrasejant a Trotsky quan feia un retrat del nazisme en 1933, no són les robes o les insígnies del rei les que li donen poder, sinó la seva relació amb els seus subordinats, que es reconeixen a si mateixos com a tals a través d’ell i així se sotmeten a si mateixos. Així que no és el geni de Höcke el que l’eleva davant la seva base, sinó la necessitat de subordinació sobre la base de la impotència de la petita burgesia insultada, els desclassats desesperats i els estrats més espantats i xovinistes del proletariat. La seva pròpia impotència enfront dels grans trastorns d’un neoliberalisme en decadència s’expressa en la necessitat d’elevar-se per sobre les humiliacions d’aquest trauma de masses i transformar-se ells mateixos en opressors. L’AfD troba en Höcke el líder [Führer] fàcilment irritable que es mereix i que ara com ara li basta.
Per tant, la dreta no necessita una estratègia especial, perquè s’alimenta de la decadència del capitalisme. Quant pitjor vagin les coses, més trobaran un sòl d’on abonar la seva ideologia. L’esquerra, per contra, necessita una estratègia especial, perquè l’espontaneïtat de les accions de masses és insuficient per a abolir el domini d’una classe sobre una altra o fins i tot per a prendre un curs audaç sense després ser demolida pels contraatacs de la dreta –el gir reaccionari de la “Tardor Àrab” va mostrar això últim de manera cruel–. El pessimisme d’esquerra es basa en la impotència estratègica. En un moment en què la lluita de classes internacional en majúscules torna a escena, aquest pessimisme no sols és inapropiat sinó perjudicial.
L’optimisme necessita un programa
Més amunt vaig parlar dels traumes alemanys, i amb això em refereixo no sols al fet que els traumes dels alemanys, sinó també als traumes a Alemanya, no van ser processats. El que mancada és un balanç honest. L’optimisme que m’agradaria promoure no hauria de ser una crida buida, una consigna de perseverança, ja que aquest guant pot ser recollit pels socialdemòcrates. L’optimisme revolucionari no es basa en una lectura positiva de la situació mundial, sinó en la lluita de classes actual i en la pròxima.
Internacionalment la lluita de classes està tornant a l’escena mundial, per què hauria de frenar-se permanentment a Alemanya? Existeix un encanteri màgic en aquest país mentre la Unió Europea s’enfonsa i el món sencer es torna més inestable? No, perquè tornarà a haver-hi lluites de nou i ja n’hi ha, especialment en els sectors marginats i deprimits de la societat. L’estratègia per a aquestes lluites és connectar amb la classe treballadora a aquells que avui han pres la davantera, en la perspectiva de dirigir a aquests sectors. No és la tasca principal agitar en el sentit de més lluita, sinó buscar un diàleg social sobre el programa, la teoria, l’estratègia i el mètode dels treballadors, així com sobre el contingut de l’organització.
(…)
Els governs d’ “esquerra”, que a Alemanya és sinònim dels governs de Die Linke, han demostrat ser inútils aquí; només continuen administrant la misèria de la restauració capitalista. Les lluites necessàries han d’incloure la reducció de la jornada laboral i l’augment dels nivells salarials perquè no hi hagi discriminació contra els treballadors de la part Est d’Alemanya. Necessitem la prohibició dels acomiadaments i tancaments d’empreses, així com la nacionalització de les empreses que tanquen, com a amenaça constantment, per exemple, la metal•lúrgica Neue Halberg Guss prop de Leipzig, per exemple, o la Maschinenbauer Union Chemnitz, sota control dels seus treballadors. Necessitem que els sindicats emprenguin una lluita contra la dreta, amb mobilitzacions i vagues en lloc dels discursos dominicals i l’anti-racisme només per a la tribuna. Necessitem una lluita feminista i anti-racista contra la divisió dels treballadors, que s’enfronten al xovinisme neoliberal de l’AfD i els capitalistes. I abans d’això, necessitem una lluita antiburocràtica a escala nacional dins dels propis sindicats, on avui tant a l’Est com a l’Oest preval la col•laboració amb els empresaris.
Pot ser que aquestes lluites no existeixin encara a Alemanya, però amb Fridays for Future hi ha un moviment juvenil que es connecta amb els moviments juvenils dels últims anys i amb el qual es pot discutir un programa. Perquè una generació jove entra en la fase inicial de politització, una generació que encara no ha experimentat les grans derrotes a Alemanya i que per primera vegada des de la guerra ja no pot creure que estarà millor que els seus pares. Aquesta generació es pregunta sobre els fonaments del seu futur en vista de la catàstrofe ecològica que ja està ocorrent. És una generació que necessita un programa i una estratègia, i que no està aïllada com els treballadors en 1989, sinó que pot unir forces amb la joventut que s’aixeca avui a tot el món.
NOTES Al PEU
[1] Es tracta d’aquells Estats on es va expropiar al capital, però on, des d’un començament, els treballadors no van estar en el poder, sinó que aquest va ser exercit per una casta burocràtica, com va ocórrer en l’anomenada Zona d’Ocupació Soviètica d’Alemanya (SBZ), posteriorment República Democràtica Alemanya. L’expropiació del capital en un terç del planeta, com va ocórrer durant l’existència de l’anomenat “bloc socialista” va representar, objectivament, una trava per a la valorització del capital i la seva expansió mundial, que va fer a més que molts països capitalistes haguessin de fer concessions i atorgar reformes a les seves classes treballadores per a mantenir-les dins del sistema. No obstant això, a la llarga la política de la burocràcia estalinista de “coexistència pacífica” amb el capitalisme es va tornar insostenible [NdelT].
[2] A Alemanya existeixen avui corrents de pensament considerades d’esquerra, com els anomenats “anti-alemanys”, que combinen el pessimisme vers a la classe obrera alemanya de la vella Escola de Frankfurt amb un concepte que reforça el mite de la suposada “culpa col•lectiva” pel sorgiment del nazisme del conjunt de la població, que seria procliu per idiosincràsia al feixisme i responsable de l’Holocaust, la qual cosa utilitzen com coartada per a una defensa sense condicions de l’Estat d’Israel [NdelT].
