Si en la "vella normalitat" la joventut ja tenia problemes per a accedir a una ocupació digna i d’igual forma, a un habitatge, la situació després de la pandèmia no fa més que empitjorar. Les últimes dades ho reflecteixen clarament.
El 40,45% de joves entre 16 i 25 anys de l’Estat espanyol estan desocupats, segons les dades del tercer trimestre d’enguany tal com recollia aquests dies l’Enquesta de Població Activa (EPA). Dades en sintonia amb els aportats també per l’Oficina d’Estadístiques europea de l’Eurostat.
Els sous a més no aconsegueixen, ja en 2019 la joventut havia d’haver cobrat el doble per a accedir a un habitatge, és el que indica aquests dies l’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya. Les dades assenyalen que la població menor de 34 anys (ja fins i tot sectors que no són pròpiament joves) hauria de cobrar 1.935 euros per a poder comprar-se un habitatge sense destinar més d’un 30% dels seus ingressos. I aquestes dades no reflecteixen el dràstic empitjorament de la situació per la pandèmia.
L’observatori afegeix que només el 18,7% de la joventut d’entre 16 i 29 anys resideix fora de la llar familiar, la qual cosa suposa la pitjor dada d’emancipació juvenil des de 2002. Llogar o comprar un habitatge per a una jove precària significaria destinar un 90,7% i un 60,4% del seu sou net, respectivament. Quan habitualment invertir més d’un 20-30% només per a tenir un sostre ja reflecteix un problema social.
Aquesta situació és més greu en ciutats grans com Madrid o Barcelona. A Madrid la joventut hauria de destinar el 105% del seu sou per a cobrir el lloguer mitjà en la comunitat, que vindria a ser de 1.776 euros. Xifres que són del tot inassumibles per a una joventut que si té la sort de treballar ho fa amb temporalitat i on arribar a ser mileurista és tot un desafiament.
A Barcelona una enquesta municipal ha assenyalat que gairebé un 6% de la joventut (uns 25.000) no ha pogut pagar alguna mensualitat del lloguer o quota de la hipoteca, així com un 24% ha tingut més problemes per a fer front a les despeses de l’habitatge.
La situació és lògicament pitjor en els barris populars, amb pisos petits i on conviuen molts familiars i de diverses generacions, per la impossibilitat d’independitzar-se la joventut. I continua empitjorant amb la pandèmia, perquè l’amuntegament en les petites i precaris habitatges és un focus de contagi i amb els confinaments domiciliaris, la qualitat de vida de milions empitjora dràsticament.
De la mateixa manera, la política dels ERTOs del Govern del PSOE i Unides Podem, no sols suposa salvar desorbitadament amb diners públics a l’empresa privada sense qüestionar ni per un moment els seus beneficis, sinó que la reducció que suposa en els ingressos de la classe obrera dificulta fer front als lloguers, hipoteques i despeses bàsiques com la llum o el gas. Una gestió capitalista desastrosa que acaba amb confinaments i mesures repressives, al mateix temps que desnonen a centenars de milers de persones.
No hi ha perspectives de futur per a una joventut que està marcada per la precarietat en benefici del negoci i l’explotació de les grans empreses. Tret que donem la baralla per un programa anticapitalista perquè la crisi la paguin les grans empreses, qüestionant els seus beneficis i la seva explotació. Amb mesures estructurals com la reducció de la jornada laboral amb repartiment de les hores, sense reducció del salari, perquè puguem treballar menys, millor i tots. La nacionalització i reconversió de sectors estratègics o essencials de l’economia sota control de les seves treballadores i treballadors, com són la sanitat privada, el sector energètic o grans empreses que aprofiten la situació per a deslocalitzar i abaixar la persiana. O mesures tan urgents com un parc públic d’habitatges que posi fi a l’especulació urbanística i dels lloguers.
