El mateix dia que el govern de la Generalitat anunciava les noves restriccions que previsiblement entraran en vigor aquest divendres, el seu conseller de Sanitat, Josep María Argimon, es despatxava amb unes cíniques declaracions en les que tornava a usar a les treballadores i treballadors sanitaris com a parapet per a tapar la responsabilitat del govern ERC-Junts en aquesta sisena onada.

“Tenim les mans i la gent que tenim. I hem de cuidar als professionals, perquè és la gent que ens ha de cuidar”. El missatge anava dirigit a la ciutadania a la que va acusar que “no vol saber res de la pandèmia, volen sortir i viure” mentre que el personal sanitari es troba “molt esgotat i molt cansat”.

Argimon enviava així dos clars missatges, la responsabilitat d’allò ocorregut recau en la gent i el seu govern està fent tot el que pot fer. Dues màximes que no poden ocultar la dura realitat de la sanitat catalana, una de les més retallada i privatitzada en els últims anys, i que les seves treballadores i treballadors venen denunciant des de primera línia.

Et pot interessar: Més restriccions i toc de queda de la Generalitat. I per quan reforçar Sanitat?

L’actual conseller, en el càrrec des de la conformació del govern Aragonés a proposta de Junts, justificava el mes d’octubre passat en una entrevista a SER Catalunya les retallades del govern Mas i l’odiat conseller Boi Ruíz, vinculat directament a la patronal d’hospitals privats. Entre 2010 i 2012 van realitzar les retallades més brutals contra el sistema de salut públic català, un total de 1.500 milions de tisorada en aquells anys, que s’eleven a 3.267 milions si prenem les dades de tota la dècada.

Per a Argimon “en el moment de l’any 2010 i 2011, poques coses més es podien fer. La recepta era austeritat, austeritat, austeritat. Des del meu punt de vista, en una crisi importantíssima es fan les retallades”. Durant aquesta etapa es van perdre 2.400 professionals sanitaris i 1.100 llits. Es van tancar quiròfans, centres d’atenció i plantes hospitalàries senceres. Es va deixar així un sistema que ja estava enormement tensionat abans de l’arribada de la covid-19 fa ja 20 mesos.

Però les retallades de la crisi de 2008-2012 van anar molt més enllà d’aquestes xifres. A inicis de 2021 el Sindicat Mèdic estimava en 5 mil milions d’euros la inversió extra necessària per a poder reconstruir el sistema després d’aquesta dècada de retallades, i la contractació de mil metges només per a l’atenció primària.

El 10 de març d’aquest mateix any la Mesa Sindical de Sanitat, que inclou a la CGT, CATC, COS, USOC, Infermeres de Catalunya i PSO Lluitem, convocava una vaga general, a la qual es van adherir els MIR, contra la sobrecàrrega laboral i la precarització, en la qual demanaven acabar amb els contractes de misèria, l’estabilització de tot el personal i la recuperació del 5% salarial retallat.

Altres col·lectius com el transport sanitari, el servei 061, l’atenció a domicili i els professionals de les residències, també es van mobilitzar denunciant un sistema d’externalització que deixa aquests sectors en mans d’empreses com Clece, de Florentino Pérez, i els condemna a unes condicions de treball extremes i a oferir un servei cada vegada pitjor.

Què ha fet Argimon en tot aquest període? Com a conseller dels hereus del pujolisme i les retallades que van desfermar la marea blanca o que el 15M envoltés el Parlament en 2011, beneir l’obra dels seus antecessors i perpetuar-la.

La seva conselleria ni ha consolidat els reforços contractats, que han continuat passant de la llista a l’atur i de l’atur a la llista, encadenant contractes temporals i condicions salarials i laborals molt per sota dels treballadors fixos o funcionaris. Les plantilles segueixen amb un dèficit estructural enorme, sobretot en la primària, i les patronals de la sanitat – que inclouen mútues, clíniques i laboratoris – continuen fent negoci amb el sistema de concessions i captant clientela davant el col·lapse del sistema públic.

Argimon parla de “cuidar” als i les sanitaris, però la seva manera de fer-ho ha estat no prendre cap de les mesures preventives davant una possible nova onada que el personal i els sindicats sanitaris venen exigint des de 2.020. Així, avui a Catalunya, com al Madrid d’Ayuso, els centres d’atenció primària tornen a col·lapsar-se, el sistema de rastreig deixa a 12 mil contactes sense cridar per dia perquè no arriba, mèdiques i infermers dobleguen torns i guàrdies, urgències i els hospitals comencen a saturar-se... i tot apunta a que tota aquesta situació acabarà empitjorant.

El maltractament de la Generalitat a les i els treballadors de la sanitat és la contracara de la cura amb la que continuen tractant a la patronal sanitària. Mentre ens dirigim a un nou col·lapse no es pren cap mesura per a intervenir i posar al servei d’atendre aquesta emergència els llits i instal·lacions de mútues i laboratoris, que continuaran fent el seu agost aquest desembre i gener, com ja veiem amb les llargues cues i preus pels núvols per a fer-se les PCR que els centres de salut no tenen.

A les i els sanitaris els “cuidarem” nosaltres, la classe treballadora i els sectors populars. Ho farem donant tot el nostre suport a les seves reivindicacions i jornades de mobilització, com la vaga del març passat o les accions del servei d’atenció a domicili o el transport sanitari en lluita per la seva internalització. Defensar una sanitat pública de qualitat i suficient només es pot fer colze a colze amb els qui estan en primera línia, bandejant la precarietat i sobrecàrrega que s’emporta per davant la seva salut i la nostra.