Aquesta mesura, no obstant això, és només una part de la reaccionària agenda de retallades en polítiques estructurals que s’aveïna i que serà avalada pel “Govern més progressista de la història”- la nova contrareforma laboral serà una altra-, com a condicionalitat per a rebre els 140 mil milions del fons de recuperació anti-covid19 destinat a l’Estat espanyol.
El Ministre de Seguridad Social, José Luis Escrivá, i la part socialista del Govern de coalició, tenien reservada una amarga sorpresa per al seu soci de coalició Unidas Podemos, respecte a la política d’un tema tan delicat socialment com són les pensions. Res menys que una retallada en les futures pensions d’entre un 5,5% i un 6,3%, per l’ampliació en 10 anys del període de còmput per al càlcul, que passaria de 25 a 35 anys.
Et pot interessar: Retallades socials: Escrivà proposa allargar de 25 a 35 anys el període per calcular les pensions
Pedro Sánchez rememora així la reforma de Zapatero de 2011, que va ampliar de 15 a 25 anys, encara en procés, el període de còmput. Quelcom que és només l’avantsala de l’extensió del còmput a tota la vida laboral, i de facto és ja pràcticament això, davant la dificultat que està suposant actualment tenir carreres professionals de més de 35 anys per a les i els treballadors de l’Estat espanyol. Tot, per fora del Pacte de Toledo i després d’haver aprovat ja dures reformes en pensions, estàs sí que consensuades amb el seu soci de Govern i els sindicats burocratitzats de CCOO i UGT, en el marc del Pacte i l’acord parlamentari. L’excusa són les exigències en reformes estructurals imposades de la UE per a rebre l’ingent fons anti covid-19, que passen per una forta retallada de les pensions i l’aprofundiment de la contrareforma laboral, a més de solucionar problemes d’homogeneïtzació del mercat intern.
Així, entre bastidors s’ha mogut Sánchez i els seus ministres, retornant el cop a Pablo Iglesias d’alguns moviments en l’ombra d’aquest, com la presentació pública d’una esmena als Pressupostos Generals de l’Estat acordats entre ells prèviament, per a presentar una esmena contra els desnonaments i els talls de subministraments a famílies vulnerables. O, la insistència pública de la pujada, encara que escassa, del salari mínim, per exemple. Un cop difícil d’encaixar per a Unidas Podemos donada la sensibilitat de gran part del seu electorat i de la seva base social cap a les polítiques de retallades de pensions -inclòs un ampli moviment de pensionistes, que cal veure com reaccionarà-, però també de la pròpia base del PSOE.
CCOO i UGT s’han declarat contraris a aquesta ampliació. No obstant això, recordem que la reforma de Zapatero ja va comptar amb el seu beneplàcit en la mateixa direcció, per la qual cosa està per veure si la seva oposició no passa de ser merament formal pel fet d’haver plantejat la reforma sense passar prèviament per la taula de diàleg social, o si plantegen accions de lluita.
El Pacte de Toledo queda tocat
En realitat, i com s’ha assenyalat, tot va començar amb la pantomima de l’aprovació del document del Pacte de Toledo sobre la reforma de les pensions en el Congrés dels diputats, fa a penes unes setmanes. Encara que els acords, amb la ratificació d’una gran majoria parlamentària, ja implicava importants atacs a les pensions en retardar l’edat de jubilació, acostant-la el més possible als 67 anys, evitant costi el que costi les jubilacions anticipades. I obrint, a més, un procés de privatitzacions molt perillós, en imposar la creació de fons de pensions públics sota gestió privada, per a gestionar privadament les aportacions de les i els treballadors sorgits de la negociació col·lectiva i a costa de part de les futures pujades salarials, i tot per a complementar les pensions públiques.
L’ampliació del període porta a un còmput que abasta en la pràctica la vida laboral total de gran part de les i els treballadors, ja que pocs podran aconseguir aquest nombre d’anys donada la fragilitat del mercat laboral espanyol, amb índexs de desocupació històrics que difícilment baixen del 15% de la població activa. A més de condemnar a les futures generacions que si per alguna cosa es caracteritzen és, precisament, per la precarietat laboral i la desocupació, a rebre pensions de misèria. Serà, doncs, un cop dur per a àmplies capes de les i els treballadors joves i dones, conseqüència dels pocs anys de cotització efectiva de mitjana que podrien arribar a tenir, i amb molt baixos salaris, que és, i tot apunta serà, la realitat fonamental en les seves dificultoses i complicades carreres laborals fins a la seva jubilació.
L’atac i la conseqüent rebaixa de les pensions, per tant, serà molt important per als drets socials de les i els treballadors que veuran així amenaçats greument els seus ingressos després d’anys i anys de treball i explotació. És un atac directe a un dret essencial que hauria de permetre una vellesa en condicions de vida digna, alguna cosa que com es veu el Govern del PSOE i Unidas Podemos per molt d’esquerres i progressista que es declari, com a gestors del capitalisme, són incapaços de garantir. La veritat és que com a aquest dret s’universalitza i comença a aconseguir prestacions una mica més quantioses, de seguida és estigmatitzat i valorat com a insostenible per a les arques públiques.
La majoria dels 140.000 milions aniran per a augmentar els enormes beneficis de les grans empreses
Els fons europeus que es rebran i seran la raó justificativa de les retallades estructurals, que sofriran la classe treballadora i les classes populars, com a conseqüència de les exigències de Brussel·les. I no sols en les pensions sinó també en l’aprofundiment de les contrareformes laborals de Zapatero i Rajoy, es dirigiran en la seva gran majoria a garantir els negocis i els beneficis de les grans empreses espanyoles.
Sobretot, respecte dels 72.000 milions a fons perdut que rebrà l’Estat espanyol i que és la part més sucosa, en tractar-se d’ajudes directes, per a les grans corporacions empresarials. Només en 2021 s’espera que arribin uns 27.000 milions, segons els pressupostos recentment aprovats.
El Govern de coalició del PSOE i Unidas Podemos ha preparat tot un procediment administratiu que garantirà que aquests fons arribin canalitzats cap a grans projectes que encapçalaran societats mixtes públic-privades, sota un paraigua jurídic que han denominat PERTE (projectes estratègics per a la recuperació i transformació econòmica). En aquests projectes que seran de gran magnitud per a garanteix una despesa potent i ràpida dels recursos, jugaran el paper de locomotora les grans empreses associades amb l’Estat, que realment serà qui corri amb tots els riscos, la inversió dels capitalistes estarà plenament assegurada.
El Govern de coalició confiarà l’execució d’aquests recursos, en definitiva, a la gran empresa perquè només així es posaran en marxa “projectes de gran envergadura, que no acabin enfangats en problemes d’execució, i fins i tot, que hi hagi menys escletxes per a la corrupció” (sic), segons assenyalaven fa alguns dies fonts de l’Administració.
Baixos salaris i baixos imposats per a les empreses i les grans fortunes són el corol·lari del dèficit de les pensions
Mentre la crisi generada per la pandèmia colpeja durament els ingressos fiscals de l’Estat i les contínues ajudes a les empreses rebaixant cotitzacions, facilitant moratòries i exempcions a la seguretat social de les empreses, aprofundeixen el dèficit de la seguretat social, el Govern de coalició no s’ha plantejat en cap moment augmentar significativament els ingressos atacant els beneficis de les grans empreses, les entitats financeres i els grans capitalistes.
Venim d’un sistema fiscal que ha anat incrementant des de la crisi de 2008 els ingressos recaptats per impostos indirectes, els més injustos socialment parlant. Durant l’últim període després de la crisi de 2008, es van recuperar també els ingressos per IRPF, no obstant això, l’impost de societats, el que paguen les empreses més grans, s’ha reduït a la meitat. Això contrasta amb el fet que els beneficis de les grans empreses de l’IBEX 35 van créixer durant els últims anys, mentre els salaris van sofrir fortes devaluacions.
Així, les empreses de l’IBEX 35 han guanyat un 11,3% més des de 2008, mentre els salaris han disminuït de mitjana un 4,2%, segons un estudi d’Oxfam Intermon. Les baixades salarials, a més tenen pics molt superiors en alguns casos, per als més precaritzats que poden arribar al 20%. Per a fer-nos una idea del volum de beneficis de les empreses de l’IBEX 35, hem d’assenyalar que en 2017 van aconseguir els 40.238,98 milions d’euros, mentre en 2018 van ser de 39.187 milions, un 2,6% menys. En 2019, ja amb la desacceleració econòmica van baixar fins als 27.792 milions d’euros. No obstant això, és evident que el volum de beneficis és enorme. Doncs bé, malgrat això s’han incrementat la recaptació per IRPF, mentre l’Impost de Societats com s’ha comentat s’ha reduït a la meitat.
Enfront d’aquesta situació el Govern “més progressista de la història” ha plantejat únicament reformes fiscals epidèrmiques per a augmentar la recaptació en tot just 9.000 milions entre 2021 i 2022, segons les estimacions més optimistes. Limitant-se en l’impost de Societats a limitar algunes exempcions per dividends i plusvàlues aplicades a les participacions de les empreses espanyoles en filials estrangeres. Baixant-les del 100% actual al 95%. Deixant abandonada la idea d’un tipus fix mínim del 15%, per a evitar que les empreses sotmeses a un nominal del 25%, acabin pagant xifres ridícules fins i tot per sota del 10%.
Mentre en l’IRPF sol s’han incrementat dos punts sobre les rendes salarials de més de 300.000 euros únicament, en lloc dels dos punts per als de més de 130.000 euros i més de quatre per als de més de 300.000 euros que era els acords originalment entre PSOE i Unides Podemos. Per no parlar de l’impost sobre el Patrimoni sobre les grans fortunes que pràcticament està bloquejat per moltes comunitats autònomes, són les que ho gestionen, que només pujaria un punt del 2,5% al 3,5%. Les *Socimis també han vist incrementar les seves obligacions tributàries passant a ser del 15%.
Et pot interessar: Motxilla austríaca, acomiadament de baixa... els “regals” del “mal menor”
En definitiva, l’ampliació del temps de còmput per al càlcul de la pensió, en cas que es dugui a terme, serà un atac directe als drets essencials de la classe treballadora i les classes populars per part del Govern que s’autoanomena com “el més progressista de la història” però que beneficia a les grans empreses mentre ataca drets essencials dels treballadors. Per això, cal cridar a la mobilització unitària, impulsant assemblees democràtiques en els centres de treball i ensenyament, per a forçar un calendari de lluites que desbordi a les burocràcies sindicals i aconseguir així doblegar el braç al Govern per a garantir unes pensions dignes.
