Hi ha tot un debat entorn de l’acord entre Ajuntament de Barcelona -amb el vot favorable de tots els grups menys ERC-, CCOO i UGT i patronals, per a obrir els diumenges els comerços de diferents districtes de Barcelona, entre maig i setembre. Abans d’aquest acord, es podia obrir cinc diumenges a l’any i els comerços amb menys de 300 metres quadrats del Barri Gótic i el Born podien obrir els que volguessin.

Els barris que entren dins d’aquest acord són aquells que reben més turisme i que l’Ajuntament engloba en la zona de gran afluència turística: Ciutat Vella, Eixample, Sant Martí, Gràcia, Les Corts i Sarrià. I aquest, el turisme, és una de les grans claus de l’acord.

Desgranarem els diferents punts de l’acord i el que implica realment.

Quins són els punts de l’acord?

L’acord es basa en diferents punts: treball voluntari i compensat amb el següent dissabte lliure; horari de 12 a 20.00; menjar pagat; fomentar la contractació; inspecció perquè es compleixin totes les anteriors. En un gir dramàtic que ningú s’esperava -amb la major de les ironies- dues setmanes després de signar l’acord, UGT va denunciar a moltes empreses com Party Festa o Massimo Dutti per incomplir l’acord. Dues setmanes van trigar les grans empreses a deixar clar el rumb que anaven a continuar tenint i la importància que li donaven a l’acord.

Parlem de la voluntarietat de treballar els diumenges. Els primers diumenges que va entrar en vigor la mesura, moltes botigues van tenir problemes per a organitzar les plantilles perquè molts treballadors i treballadores no volia fer aquests torns sense que els paguessin com a festiu. Què passarà quan això es repeteixi de manera continuada? Que deixarà de ser voluntari sota amenaça d’acomiadament o que es contractarà gent -segurament a joves precaris que estudien entre setmana- per a fer jornades de cap de setmana per una misèria.

El límit entre el voluntari i l’obligatori sota un sistema com el capitalisme, és pràcticament inexistent quan has de treballar per a sobreviure.

Des de la Plataforma Stop Diumenges i Festius, creada arran de l’acord, recullen testimoniatges de treballadors i treballadores de grans empreses com Celio, Mango, Primark o Mediamarkt que deixen veure que això del treball “voluntari” és una mesura de màrqueting més que una altra cosa.

El mateix respecte a lliurar el següent dissabte perquè els horaris es fan en funció de les necessitats de l’empresa i sempre necessitarà tenir més personal en cap de setmana, per la qual cosa per a no contractar més gent i no perdre vendes, et farà lliurar un dilluns.

L’horari de 12.00 a 20.00 es ven com un gran avanç quan, en realitat, és un obstacle més al descans i a la conciliació, perquè el temps de treball i el de desplaçament impliquen perdre per complet aquest dia. A més, els qui hem treballat en comerç sabem que l’horari de tancament és només per al client perquè una vegada la persiana de la botiga baixa, toca fer caixa, escombrar, netejar i deixar tot llest per al següent torn.

En paraules de Jaume Collboni, tinent d’alcalde, l’acord situarà a Barcelona com un “millor destí de compres”, reforçant un model turístic basat en la gentrificació, la massificació i la degradació de la ciutat. Els creuers; la retallada en pressupost d’escombraries; l’oci accessible sols per a turistes; la precarietat lligada al sector turístic; la pujada dels lloguers i la gentrificació que cada vegada s’expandeix més per la ciutat. Aquesta és la veritable marca Barcelona, la que se’ns agenolla davant grans hotelers i comerciants.

Per molt que hagin volgut vendre l’acord com a beneficiós per als barris i els petits comerços, des de diferents associacions veïnals denunciaven en un comunicat promogut des de l’associació del Barri Gótic que “Perd el veïnat, perd el petit comerç, perden les treballadores. Guanyen, un cop més, els grans empreses, els franquícies i els grans grups de restauració".

L’impacte que ha tingut l’obertura els diumenges en els comerços de barri és zero, segons el vicepresident de Barcelona Comerç, que agrupa els eixos comercials de barri. Aquí hi ha uns beneficiaris molt clars d’aquesta mesura, i són les grans empreses, multinacionals, com El Corte Inglés, Zara o Mango, que podran permetre’s mantenir els locals en les zones turístiques, pagant el consum elèctric, la reposició de mercaderies i al personal -encara que sigui en condicions totalment precàries-. Poca competència poden suposar les merceries o xarcuteries de barri que des d’abans de la pandèmia i, sobretot, després, es mantenen a flotació amb moltíssimes dificultats, deixant un escenari de tancaments i locals abandonats com a postal de moltes grans ciutats.

D’on ve el descans setmanal?

Fem un petit parèntesi per a parlar d’una mica d’història. D’on ve el descans els diumenges? De l’aprovació de la Llei del Descans Dominical (1904) que, per primera vegada, obligava per llei a descansar aquest dia. La història del dia de descans setmanal està lligada, a la nostra societat, a la religió catòlica. Una relació que ja existia en època romana de la qual el cristianisme es va aprofitar i va adoptar com a pròpia.

Abans d’aquesta llei, el Ministeri de Governació -l’actual Ministeri d’Interior- recomanava que garantissin que tothom pogués anar a missa els diumenges, com ja a l’Edat mitjana feia Alfons X. No obstant això, al segle XIX, moment de la industrialització, la legislació sobre aquest tema es va abolir, o era tan ambigua, que la classe treballadora no tenia descans, més enllà de festivitats molt concretes, i suportant jornades de fins a 18 hores diàries.

La llei de descans dominical entraria en vigor l’11 de setembre de 1904, sota el govern de Maura (Partit Liberal-Conservador) president del Consell de Ministres durant el regnat d’Alfons XIII. El context polític i social de l’aprovació de la llei no és menor ja que parlem que es venia de la crisi del “desastre del 98”, de la pèrdua de les últimes colònies espanyoles i de les mobilitzacions en contra de les conseqüències de la guerra colonial, contra la inflació, i la carestia de vida i la pujada d’impostos.

Ampliar la jornada laboral vs repartiment de les hores de treball

Un dels arguments que van donar en el seu moment els que estaven a favor de l’acord, és que es generarien més llocs de treball. La realitat diu el contrari; també ho fa l’experiència dels treballadors i treballadores que a l’estiu es van tirar al carrer a denunciar que havien de treballar més cobrant el mateix i que la càrrega laboral havia augmentat precisament perquè no s’estava contractant més personal, com denunciaven durant la vaga d’Apple Store de Plaça Catalunya.

I, en el cas que així fora, en quines condicions es generarien? Des de l’aprovació de la nova reforma laboral de Yolanda Díaz hem vist un augment de contractes d’un dia o de jornades parcials. En aquests casos, les condicions laborals no fan més que aprofundir la precarietat de sectors que històricament sofreixen aquesta precarietat -la joventut, les dones i les persones migrants- que són majoritaris en els sectors vinculats al turisme, com el comerç o l’hostaleria.

Es vol posar el focus sols en les condicions laborals de l’ampliació de jornada, però en realitat el focus hauria d’estar en la jornada en si mateixa. Si la patronal, amb el beneplàcit dels grans sindicats, signés un acord perquè la jornada laboral en comptes de 8 hores al dia fora de 10, el debat no hauria de girar en si és voluntari, et paguen aquestes hores com a extraordinàries, etc. El debat hauria de ser per què uns han d’ampliar la seva jornada, treballant cinc o sis dies a la setmana, vuit o deu hores, mentre milions estan en atur condemnats a la misèria. Per què continuarem augmentant els beneficis d’un grapat de capitalistes mentre disminuïm el nostre temps d’oci i gaudi.

La proposta de la reducció de la jornada laboral és inseparable de la demanda del repartiment de les hores de treball. No podem acceptar que mentre la seva explotació augmenta cada vegada més el seu pes sobre les nostres vides, generin i perpetuïn un exèrcit de desocupats crònics que usen com a mesura d’extorsió per a retallar els nostres drets, augmentar les nostres jornades i ritmes de treball i retallar o congelar el nostre salari.

Actualment, el desenvolupament tecnològic permetria reduir pogressivament la jornada de treball. Però això té un cost que, des d’un punt de vista marxista, ha de sortir dels beneficis que any rere any fan les mateixes empreses que ens exploten. Perquè sense les treballadores i treballadors, les seves fàbriques, empreses i comerços no són res. Els seus beneficis surten del treball de milers de cossos que s’arrosseguen pels transports públics per a continuar amb jornades esgotadores que a poc a poc s’emporten la nostra salut i la nostra vida, i que són descartats com a escombraries quan ja no són útils per a continuar generant guanys.

També hi ha un altre punt relacionat amb la reducció de la jornada laboral i és la baralla amb la burgesia per a arrencar-li el nostre temps lliure. Temps lliure per a la cultura, l’art, la ciència, l’oci, les relacions socials, per al que sigui, però que és nostre. L’aturada del cap de setmana és un descans en fals perquè des del punt de vista capitalista només existeix perquè puguem descansar prou per a poder iniciar el cicle de treball el dilluns següent. Per a què usem els caps de setmana? La majoria, per a fer totes aquelles tasques de reproducció de la vida que no tenim temps a fer entre setmana i, si ens queden forces, per a una mica d’oci.

L’oci històricament ha estat destinat a una classe privilegiada que podia dedicar-se a enriquir el seu intel·lecte, mentre que la resta estava destinada al treball, a no descansar. Un altre debat serà entorn a com s’ha construït el nostre temps lliure, dirigit per complet al consum de més productes de grans empreses, o repressiu amb la joventut que no pot permetre’s els luxes de ciutats megaturístiques com Barcelona.

Però tot això implica posar sobre la taula el debat -avui més necessari i urgent- sobre qui dirigeix la producció i amb quins fins. Si segueix en mans dels capitalistes, els seus guanys sempre estaran per davant de les nostres vides. Per això, des de la CRT, com a treballadors i treballadores marxistes revolucionàries, barallem per acabar amb aquest sistema voltor i explotador i sobre les seves ruïnes començar a posar en peus una nova societat

Qui vulgui que ens digui utòpics. Però cada nou dia demostra que la veritable utopia és creure que un sistema polític, econòmic i social com el capitalisme, que destrueix tot al seu pas per a poder mantenir-se viu, es pot reformar perquè alguns visquin una mica millor.