La caixa B del Partit Popular (PP) ha saltat a les portades novament. Aquesta mateixa tarda del dimecres s’ha conegut l’enviament d’un escrit per part de Luís Bárcenas, extresorer del Partit Popular, a la Fiscalia Anticorrupció. Bárcenas, a la presó des de fa quatre anys (compleix una condemna de vint-i-nou anys pel cas Gürtel), destapa detalls de la trama de finançament il·legal per part del PP que havien estat ocultes fins avui, segons ell, per recomanació del seu advocat.

L’escrit de Bárcenas remès a la Fiscalia Anticorrupció es produeix a penes sis dies abans que s’iniciï el judici que dictaminarà sobre, precisament, el finançament il·legal del Partit Popular, on el propi Bárcenas és el principal acusat.

Segons aquest escrit al qual diversos mitjans han tingut accés, Bárcenas ha ampliat i detallat la informació sobre el procés de finançament il·legal del PP com a mostra de “la seva voluntat de col·laborar amb la Justícia”, i que si bé en 2013 ja va confessar en els jutjats l’existència d’una caixa B, la declaració en aquell moment no va ser més àmplia, segons l’imputat, per una estratègia de defensa i per unes promeses rebudes des de la seu de Gènova.

Bárcenas declara que, des del PP se li va prometre que la seva dona, Rosalía Iglesias, no entraria a la presó a conseqüència de la sentència de la peça Època I. La sentència a la qual fa referència és la realitzada per l’Audiència Nacional en 2018, on es condemnen a penes de fins a cinquanta-un anys de presó a 29 dels 37 acusats en el “cas *Gürtel” després del judici de la peça Època I (1995 -2005).

L’extresorer del PP va ser condemnat a trenta-tres anys i quatre mesos de presó i multes per més de 44 milions d’euros, mentre que a la seva dona l’Audiència li va imposar una pena de quinze anys i un mes. Aquesta promesa, incomplida, va ser la que va provocar, en paraules de l’extresorer, que en aquell moment signés, segons les seves paraules, “la pau amb aquest partit polític, retirant la denúncia que havia interposat per la destrucció de la informació continguda en ordinadors de la meva disposició personal, o de les meves pretensions laborals en la jurisdicció laboral a conseqüència de la meva sortida del Partit Popular”.

Però una vegada oberta la caixa no sembla haver-hi secrets. Segons els detalls aportats per Bárcenas, el finançament il·legal del PP es considera “institucionalitzada” ni més ni menys que des de 1982. Bárcenas assegura en aquest sentit que "des de 1982 va existir institucionalitzat un sistema de finançament del PP amb percepcions en B que es realitzaven a través de donatius (…) En 2008 existien uns ingressos anotats en aquesta comptabilitat paral·lela d’1.000.000 d’euros dels quals es van destinar entorn de 900.000 euros amb càrrec a aquells fons B a la remodelació de la seu del Partit Popular a Madrid al carrer de Gènova número 13."

I quina era la naturalesa d’aquests donatius? Molts d’aquests donatius es van donar en el marc de contraprestacions, especialment a canvi de contractes públics. De fet, tal com es detalla en l’escrit, una vegada el donatiu s’havia realitzat, tant *Bárcenas com Álvaro Lapuerta eren els encarregats de notificar en el ministeri de torn el donatiu perquè es posés en marxa la contrapartida en forma de contracte d’obra públic.

Per a sorpresa de… ningú, resulta que M (punt) Rajoy és l’expresident del Govern, i en l’escrit que consta en mans de la Fiscalia Anticorrupció, Bárcenas ha anat una mica més lluny que el fet de descobrir qui era aquest misteriós personatge. Ha assegurat que el llavors president del Govern era “perfecte coneixedor don Mariano Rajoy, fins al punt que en 2009 vam tenir una reunió en el seu despatx en el qual vaig mostrar els papers d’aquesta comptabilitat B, etzibant-me que com podia continuar conservant tota aquesta documentació comprometedora, que va acabar, personalment, destruint-la en la màquina destructora de papers, sense saber que jo guardava còpia d’aquesta documentació”.

En aquest punt també assegura que existeix un enregistrament, que mostrarà en el seu moment per raons processals, on s’escolta a Álvaro Lapuerta afirmar-li a una persona de la seva confiança, la realització d’aquests pagaments mensuals en metàl·lic i en la qual s’esmenta entre altres, expressament a Mariano Rajoy.

De fet, és difícil negar que no ho sabés, ja que el mateix expresident era un dels beneficiaris dels “complements salarials” al costat de Dolores de Cospedal, Federico Trillo, Pío García Escudero, Francisco Álvarez Cascos, Ángel Acebes, Javier Arenas, Rodrigo Rato i Jaime Ignacio del Burgo.

I és que els partits del Règim del 78, si en alguna cosa s’han esforçat és a mostrar sens dubte que són especialistes a aprofitar els escons públics i les administracions públiques per a fer suculents negocis privats.

Abans del cas Bárcenas, el Partit Popular va tenir uns altres, com el finançament il·legal de la campanya d’Esperanza Aguirre en el 2003 o el també finançament il·legal a Balears en els anys 90, conegut com el cas del “Túnel del Sóller”.

Tampoc l’“altra pota” principal d’aquest Règim té res a envejar-li. El PSOE compta entre els seus qüestionables assoliments, la despesa de gairebé 700 milions de manera opaca durant la primera dècada del 2000 a Andalusia a través de les ajudes gestionades per la Conselleria d’Ocupació.

Per no parlar del famós cas Filesa, un dels grans escàndols que va tenir (i va tenir molts) el govern de Felipe González. En aquest cas parlem d’un conglomerat d’empreses creat pel Partit Socialista català i que es va utilitzar per a cobrar informes inexistents a companyies afins al Govern socialista. Els fons obtinguts per aquesta via es van dedicar a finançar les campanyes del PSOE per a les eleccions generals i europees de 1989.

També a Catalunya es troba el cas de CiU i el seu 3%. Aquest cas del 3% també anomenat cas ADIGSA, és un escàndol de corrupció política que assenyala el cobrament de comissions il·legals en un percentatge del voltant del 3% del pressupost de les obres públiques adjudicades pel Govern de la Generalitat de CiU.

Tràfic d’influències, facilitadors, contractes públics a dit, falsificació d’informes tècnics, prevaricació, extorsió, sobrefacturació, frau a hisenda, finançament il·legal i comptabilitat B, sobresous en sobres, requalificació urbanística, suborns i regals, malversació de fons públics, enriquiment il·lícit, blanqueig de capitals, són algunes de les pràctiques dels dirigents de l’Estat i la classe a la qual representen.

Així, l’Estat és un botí d’un sector o l’altre de la burgesia, de la mà del partit del règim que respongui millor als seus interessos. Dit d’una altra manera, el personal polític de torn està al servei dels empresaris o banquers amics del seu partit i en general, dels negocis comuns de la burgesia de conjunt. Això sí, una amistat molt lucrativa, que garanteix una posició econòmica privilegiada.

Si tots els alts els funcionaris de l’Estat com a jutges, policies i militars i els representants polítics cobressin el salari mitjà, s’acabarien part dels privilegis per a la casta al servei de grans empresaris i banquers.