Aquesta setmana EUA va organitzar una “Cimera per la democràcia” de la qual va excloure als països que no s’alineen amb la principal potència imperialista, entre ells la Xina. Continuant amb una línia de provocacions iniciada per Donald Trump, el president Joe Biden va incloure a la llista de convidats a Taiwan, illa que manté reclams independentistes però a la qual la Xina considera part del seu territori. Durant aquests dies, els EUA també van anunciar un boicot diplomàtic als Jocs Olímpics d’hivern que es realitzaran en 2022 a Pequín escudat a la preocupació per les violacions als drets humans per part de la Xina. Són les mostres més recents que l’escalada de la disputa que es ve produint fa anys no ofereix cap signe d’apaivagar-se, sinó tot el contrari.
Per a poder donar compte d’aquesta rivalitat cada vegada més exacerbada i comprendre les seves perspectives, és necessari en primer lloc definir amb claredat de quina mena de conflicte es tracta, la qual cosa implica, en primer lloc, caracteritzar la naturalesa dels adversaris. En el cas de la Xina, lluny de resoldre’s la qüestió de quina mena de formació és, continuem trobant les posicions més diferents, com torna a mostrar la bibliografia més recent, part de la qual abordarem a continuació.
Deng Xiaoping, un retorn a Marx?
Entre els qui afirmen que la Xina no es va apartar d’una línia socialista, sinó que per contra ho ha aprofundit, es troba John Ross, que va publicar recentment La gran ruta de la Xina [1]. La opinió de Ross, la “reforma i obertura” iniciada per Deng Xiaoping el 1978, lluny d’apartar a la Xina del socialisme, haurien significat un veritable retorn a les nocions de Marx sobre la transició, primer del capitalisme cap al socialisme, per a aconseguir finalment l’estadi comunista. La privatització de nombroses empreses que va deixar només les grans signatures dins del sector estatal, “juntament amb la creació d’un nou sector privat va crear una estructura econòmica més d’acord amb la prevista per Marx que la propietat soviètica essencialment estatal del cent per cent establerta després de 1929” [2].
Ross sosté que la “reforma i obertura” es va iniciar com una crítica de la política econòmica soviètica des de la introducció del Primer Pla Quinquennal (1929), “i per implicació la política econòmica soviètica posterior”, que “havia comès l’error de confondre l’etapa ‘avançada’ del socialisme, en la qual la producció no està regulada pel mercat, amb l’etapa ‘primària’ de desenvolupament del socialisme durant la qual té lloc la transició del capitalisme a una economia socialista avançada” [3]. D’aquesta manera, la formulació d’una “economia socialista de mercat amb característiques xineses” seria la més adequada a l’estadi actual, i les reformes, lluny d’una regressió o l’inici d’una restauració capitalista, serien l’abandó d’una ruta voluntarista i equivocada per a realitzar una transició ràpida al socialisme que no resulta viable, com afirma Ross que va comprendre la direcció del PCCh. La transició al socialisme “ha de concebre’s com alguna cosa que s’estén durant un període prolongat: moltes dècades” [4].
Ross segueix la senda de Giovanni Arrighi de mirar a la societat xinesa des de l’esquema conceptual d’Adam Smith, però va un pas més enllà, en construir un Marx molt més smithià del que suggereix una lectura atenta del capital. L’autor completa el seu esquema teòric bastant eclèctic amb el rescat del plantejament que realitza John Maynard Keynes al final de la Teoria general de l’ocupació, l’interès i els diners sobre la necessitat d’una socialització de les inversions en un estadi avançat del capitalisme, com a única via per a sostenir el creixement. Per a Ross, seguir aquesta prescripció de Keynes que els Estats capitalistes són incapaços de dur a terme, ha estat la clau de l’èxit de la “reforma i obertura”. Com veiem, l’enteniment i defensa que fa del “socialisme de mercat amb característiques xineses” és bastant peculiar. Només amb el prisma d’aquest Marx smithià i keynesià, per al qual la clau és la divisió del treball i el comerç, i l’estímul de les inversions, però cap “expropiació dels expropiadors” generalitzada fins a un estadi molt avançat de socialisme al llunyà futur, pot afirmar-se el “retorn a Marx” que troba Ross a les polítiques iniciades per Deng.
El principal punt de suport al qual acudeix Ross una vegada i una altra als articles compilats al llibre, és que cap país capitalista exposa una trajectòria similar en matèria de creixement econòmic sostingut, ni a milions de persones que van sortir de la pobresa. Això es comprova, afirma Ross, ja sigui que comparem el que va ocórrer a les últimes dècades als països més rics –que segons l’autor estan situats a una “nova mediocritat” de feble creixement econòmic i limitat augment de la productivitat– o si veiem el que va ocórrer durant tota la història del capitalisme, a la qual cap país va generar un impacte equivalent al de la Xina, que va involucrar al 22% de la població mundial al seu “miracle”. Ross vol desmuntar la ideologia que aquest acompliment s’explica per la decisió del PCCh d’abraçar el capitalisme. Si la manera de producció capitalista no va reduir la pobresa ni va portar al desenvolupament a cap país pobre a les últimes dècades, com podria atribuir-se a un gir capitalista els resultats aconseguits a la Xina?
Evidentment, una cosa de la qual no poden donar compte els que volen prendre l’evolució de la Xina per a fer una apologia del capitalisme, és que difícilment podria haver tingut lloc qualsevol “miracle xinès” sense la Revolució de 1949, que va aconseguir la unitat nacional, va portar a una ruptura amb l’imperialisme (fins al restabliment de relacions iniciat per Mao al començament de la dècada de 1970), va liquidar la gran propietat agrària i va apuntar a l’enfortiment d’una indústria nacionalitzada. Tot això, que no havia pogut dur a terme el nacionalista Kuomintang [5] ni cap altre sector de la burgesia, ho va aconseguir la revolució.
Però en el seu esforç d’atacar la ideologia burgesa que es construeix també a partir de la Xina per a reafirmar que “no hi ha alternativa” al capitalisme, el plantejament de Ross exposa nombrosos punts febles.
En primer lloc, com assenyala Michael Roberts –amb qui ja hem polemitzat en notes anteriors respecte del plantejament que fa que a la Xina la llei del valor no té una gravitació rellevant, i per tant està lluny de ser capitalista–, Ross
… gairebé es fa ressò de les opinions d’aquest socialista antisocialista, l’economista hongarès Janos Kornai, recentment mort, àmpliament aclamat als cercles econòmics dominants. Kornai va argumentar que l’èxit econòmic de la Xina només va ser possible perquè va abandonar la planificació central i el domini estatal i es va traslladar al capitalisme.
Ross li atorga una coherència a les polítiques implementades des de Deng fins a Xi Jinping, sota aquest paraigua d’un socialisme inspirat en el retorn a Marx que no es concreta amb els fets. Per començar, la “reforma i obertura” va estar marcada per nombroses instàncies de prova i error, travessades per una forta disputa entre sectors de la burocràcia del PCCh, com relaten Yue Jianyong en China’s Rise in the Age of Globalization. Myth or Reality? o Isabelle Weber al recent How China escaped shock therapy. Tots dos llibres donen compte dels múltiples girs i reculades als quals es van veure obligats els líders de la República Popular a les polítiques de privatització i introducció de reformes capitalistes, croades per la resistència de sectors assalariats de la ciutat i del camp i amb divisions en el propi grup dirigent (més sobre els ritmes de les reformes que sobre la direcció de les mateixes).
Potser el més important, al seu esforç per mostrar el camí progressiu de la “gran ruta” recorreguda per la Xina, sempre a la seva opinió cap al socialisme, Ross nega tots els aspectes profundament regressius que van tenir les transformacions iniciades el 1978. No s’esmenta la destrucció massiva d’ocupació en les empreses de propietat estatal que van ser privatitzades –i també a les quals es van mantenir en mans estatals que van ser “modernitzades”–; tampoc la creació d’una força laboral “de segona” que va arribar a ser majoritària, composta pels sectors rurals migrants que no compten amb “hukou” (permís de residència) a les ciutats, la qual cosa els priva l’accés a nombrosos drets. La massiva petjada ambiental que va ser de la mà de la transformació de la Xina en el taller del món, i que s’aprofundeix amb el ritme frenètic de construcció d’obres d’infraestructura i ciutats senceres (moltes d’elles gairebé buides i amb emprenedories immobiliàries de vida útil notablement curta), també és englobada per Ross dins dels atacs ideològics sense fonament que rebria la Xina.
La Xina apareix com un far per a la resta del món, una alternativa al capitalisme neoliberal, i cap esment atorga Ross al lloc central que va ocupar la Xina per a habilitar a gran escala l’“arbitratge global del treball”, que va permetre a les patronals de tot el planeta muntar un gran atac contra la força de treball. Com afirmem en el nostre recent llibre L’imperialisme en temps de desordre mundial,
El resultat d’aquest arbitratge va ser un marcat canvi al “repartiment del pastís” entre les classes, amb un augment de la participació del capital a l’ingrés generat, la qual cosa va ocórrer als països imperialistes però també en aquests països que van atreure inversions i a altres economies dependents que van quedar relegades. La Xina, amb la seva població actual de 1.400 milions de persones i 940 de força laboral, va ser una peça central de l’anomenada “duplicació” de la força de treball mundial disponible per al capital trasnacional.
Aquest rol central que va ocupar la Xina al socialmetabolisme global del capitalisme trasnacionalitzat durant la internacionalització productiva de les últimes dècades, mostra que el “miracle” xinès que Ross qualifica de “socialista” i la regressió social que va imposar el capital a la resta del planeta van ser les dues cares d’un mateix fenomen.
La via comunista al capitalisme
El llibre The Communist Road to Capitalism, de Ralf Ruckus [6], ofereix una mirada de la trajectòria de la Xina des de la revolució de 1949 fins a l’actualitat. L’autor sosté, i compartim, que des de les reformes de Deng es va iniciar una transició al capitalisme, i que la mateixa va anar cristal·litzant en una nova formació social, amb preeminència del capitalisme, “amb característiques xineses”, podríem dir.
Un aspecte interessant del mètode amb el qual analitza Ruckus les transformacions a la Xina és l’èmfasi amb les transicions. L’autor assenyala que des de la revolució va haver-hi dues transicions, que van anar en sentit contrari. La primera, des de 1949, cap al socialisme, i la segona, des de mitjan dècada de 1970, cap al capitalisme. L’autor a més posa en relleu el paper de les accions de les masses durant tota la història de la República Popular.
En aquest marc encertat, l’autor caracteritza, equivocadament des del nostre punt de vista, que a la fi de 1950 o començaments de 1960 podia caracteritzar-se la formació que hauria sorgit de la primera transició com a socialista. Això té a veure amb la posició de l’autor, crítica sense distincions del que identifica com a marxisme-leninisme (que juntament amb la socialdemocràcia considera dos “grans narratives” que l’esquerra hauria de superar) en favor d’una estratègia amb trets autonomistes. Ruckus caracteritza correctament diverses de les contradiccions que va produir la consolidació del PCCh, que lluny d’acabar amb l’estratificació social va produir noves jerarquies amb la burocràcia del partit i de l’Estat ocupant el lloc privilegiat, que malgrat les promeses d’acabar amb l’opressió de la dona va crear noves formes d’opressió, que després de lliurar terra als pagesos es va recolzar en l’apropiació d’elevats excedents dels mateixos per a sostenir el creixement industrial. Però aquests trets, que com a mostra Ruckus van alimentar ràpidament el descontentament social i van donar lloc a profundes commocions que expliquen totes les disputes i girs de les diferents faccions del PCCh, no donen compte d’una formació socialista ni res que se li sembli, sinó d’un Estat obrer que des del seu origen estava burocratitzat, tret que no va fer més que aprofundir-se. Això és el resultat de les forces socials que van actuar en la Revolució. Com assenyalen Emilio Albamonte i Matías Maiello que “no va ser la classe obrera amb el seu propi partit revolucionari la que va portar endavant les tasques democràtic-burgeses i les va lligar amb el seu propi programa, sinó que un partit comunista de base pagesa va acabar aferrant-se a part del programa del proletariat”. La conseqüència va ser que “no es va desenvolupar una dinàmica ‘permanentista’ (internacional i nacionalment) cap al comunisme després de la presa del poder, sinó que aquesta perspectiva es va bloquejar des del començament” [7]. Si bé per les seves bases socials l’Estat era obrer, amb la propietat nacionalitzada dels mitjans de producció, una planificació (burocràtica) i el monopoli estatal del comerç exterior, l’estructura el partit-exercito va imposar des del començament un aparell burocràtic, sense cap mena de democràcia soviètica. Aquesta burocràcia que es va apoderar de l’Estat es va constituir en un barrera per a qualsevol avanç cap al socialisme.
Al marc d’aquestes importants objeccions, Ruckus identifica bé alguns dels punts d’inflexió al curs de restauració capitalista. “Les protestes massives van marcar una vegada més el punt d’inflexió històric, aquesta vegada incloent demandes de canvis polítics i una participació més democràtica”, observa [8]. L’anomenat Moviment 5 d’abril, que va tenir lloc el 1976 després de la mort del premier Zhou Enlai, i el Moviment del Mur de la Democràcia dos anys després, van donar lloc una altra vegada “al patró repetit d’agitació seguit d’una mescla variada de repressió, concessió, cooptació i, finalment, reforma” [9]. El primer va ser rebut amb duresa, però, després de la mort de Mao el mateix 1976 la situació política va tenir una bolcada:
La facció conservadora al lideratge del PCCh va organitzar un cop reeixit i va despullar de poder als rivals d’esquerra agrupats entorn de l’anomenada Banda dels Quatre. Un grup afí a Deng Xiaoping, que havia estat rehabilitat, es va fer càrrec. Va cooptar les demandes de canvi democràtic i, el 1978, va anunciar oficialment les polítiques de Reforma econòmica i Obertura [10].
L’inici de les reformes econòmiques va ser de la mà de la negació de qualsevol concessió significativa en matèria de participació democràtica. A partir d’aquest moment es va iniciar el lliurament de terres rurals per a usdefruit privat (sense transferir la propietat), el desenvolupament de les empreses industrials privades en zones rurals, i l’obertura de les primeres Zones Econòmiques Especials per a l’ingrés del capital multinacional, per a la qual les migracions rurals van proveir la necessària força de treball. A mitjans dels anys 1980 es van introduir els contractes laborals i van començar a desenvolupar-se els mercats laborals. “La transformació gradual de l’economia planificada i les indústries urbanes van conduir a la turbulència econòmica, a la corrupció dels quadres i a l’agitació social” [11]. Les vagues i altres formes de protesta de treballadors i estudiants durant la dècada de 1980 van aconseguir el seu punt cúspide al Moviment de Tiananmen de 1989, que va ser reprimit de manera sagnant per l’Exèrcit d’Alliberament del Poble. La commoció que va seguir (a un moment on col·lapsaven l’URSS i els règims estalinistes d’Europa de l’Est) va crear un punt mort d’uns anys en l’avanç de les mesures de restauració però, sota la pressió de Deng (ja formalment sense cap càrrec) que va realitzar una gira per tot el sud del país per a defensar la política de reforma i obertura, a partir de 1992 es produeix un avanç accelerat. L’ingrés en quantitats creixents d’inversió estrangera i la migració massiva de força de treball rural a les ciutats i les Zones Econòmiques especials “va convertir a la República Popular de la Xina en la fàbrica del món” [12]. A aquest marc, el PCH “va accelerar la transformació de l’economia socialista planificada i va reestructurar o va privatitzar les empreses de dirigides per l’Estat, ara anomenades Empreses de Propietat Estatal –un procés que va resultar marcant el final de la transició al capitalisme” [13].
El llibre de Ruckus finalitza assenyalant els signes d’agitació que amenacen les ambicions de Xi d’eternitzar-se i que expliquen els trets cada vegada més bonapartistes del seu govern, del que vam donar compte en un altre article recent.
Capitalisme, imperialisme i desordre mundial
La naturalesa de la disputa entre els EUA i la Xina no pot analitzar-se llavors com la de dos règims socials de bases antagòniques, com va ocórrer a la Guerra Freda. És igual d’il·lusori pensar que perquè la Xina està enfrontada a la principal potència imperialista pot oferir una perspectiva d’una hegemonia més benvolent, no imperialista, per als països oprimits. Per contra, i com ja va mostrar en alguns terrenys on el seu pes com a potència es fa sentir més forta, la Xina no es proposa impugnar el sistema imperialista. A Àfrica, on va aconseguir en molts països posicionis d’avantatge respecte dels EUA i les potències europees, va mostrar en diverses oportunitats comportaments que tenen poc a envejar-li al colonialisme tradicional en matèria de rapacitat i despreocupació pels impactes ambientals. El desenvolupament de la Iniciativa del Cinturó i la Ruta de la Seda, amb la qual Pequín apunta a l’accés privilegiat a recursos naturals en tot el planeta, també va portar a conflictes en diversos països per la càrrega d’endeutament que imposa el gegant asiàtic als seus socis per a portar endavant les ambicioses obres d’infraestructura que integren el projecte. En institucions com l’FMI, on la Xina va guanyar pes, si bé continua sent minoritari respecte els EUA, no va fer cap pas per a imprimir-los una orientació diferent, com van mostrar les respostes que va donar als funcionaris argentins que es van il·lusionar amb el seu suport i finançament per a saltar-se les exigències d’ajust de l’organisme que presideix Kristalina Georgieva.
La Xina apunta a disputar les condicions a partir de les quals s’organitza la jerarquia imperialista i barallar per una posició predominant en aquesta, la qual cosa determina el xoc amb els EUA, és aquesta amenaça el que porta al fet que, tant abans amb Trump com ara amb Biden, l’eix central de la política de la principal potència imperialista estigui avui en la disputa amb el que veuen com la principal amenaça per a perpetuar el seu domini. Per als pobles oprimits no es tracta d’apostar per una hegemonia més benvolent, sinó de concentrar les forces i forjar les aliances per a acabar amb l’opressió imperialista, la qual cosa exigeix lluitar per posar fi al capitalisme.
Notes
[1] John Ross, La gran ruta de la Xina. Lliçons per a la teoria marxista i les pràctiques socialistes. Articles 2010-2021, Tricontinental, 2021.
[2] Ibídem, p. 59.
[3] Ibídem, p. 243.
[4] Ídem.
[5] El Kuomintang (*KMT) és el partit nacionalista xinès de la República de la Xina fundat després de la revolució de Xinhai de 1911. El 1923, seguint la tàctica del Front Únic Antiimperialista que la III Internacional havia definit en 1922 a les Tesis d’Orient, els comunistes xinesos van ingressar a les files del KMT unint forces per a lluitar contra l’ocupació imperialista. Seria aquest partit el que reprimiria les insurreccions a Shangai i Cantó el 1927, malgrat la qual cosa Stalin, consolidant-se ja al capdavant de l’URSS com a resultat de la burocratització en curs, ordenaria al PCCh obeir a la direcció del KMT. Tot sota la idea que en aquesta “primera etapa” de la revolució, la classe obrera no estava cridada a dirigir. El 1934 el KMT reprendria obertament la iniciativa d’exterminar als comunistes accelerant la ruptura definitiva. Després de la revolució, el KMT va mantenir el domini de Taiwan amb suport imperialista.
[6] The Communist Road to Capitalism. How Social Unrest and Containment Have Pushed China’s (R)evolution since 1949, Oakland, PM Press, 2021.
[7] Emilio Albamonte i Matías Maiello, Estratègia socialista i art militar, Buenos Aires, CEIP, 2017, p. 394.
[8] Ibídem, p. 123.
[9] Ídem.
[10] Ibídem, p. 124.
[11] Ídem.
[12] Ibídem, p. 125.
[13] Ídem.
