Des d’avui fins al dijous tindrà lloc a Madrid la cimera de l’OTAN, motiu pel qual la ciutat ha estat militaritzada i s’han desplegat milers d’efectius policials i militars per l’arribada de mandataris de les principals potències econòmiques de l’Aliança; en la que serà la seva reunió més important al mig segle.

Segons un estudi de l’Institut Watson de la Universitat Brown, les morts violentes de civils en zones de guerra des de 2001 per la intervenció directa de l’aliança, i en concret, de les intervencions militars llançades pels Estats Units, ascendirien a gairebé 351.000. Aquestes morts haurien estat produïdes a causa d’armes de foc, bombes, drons i mines, però també en llocs de control de carretera o mentre cuiden del camp o són segrestades, segons assenyala l’estudi.

Tots ells, en paraules de l’estudi són “víctimes dels Estats Units, els seus aliats i insurrectes i sectaris en les guerres civils propiciades per les invasions d’aquests”. És a dir, assassinats directament o indirectament per aquestes intervencions.

Dos anys abans de 2001, a Kosovo, es veia una altra intervenció que es va saldar amb 1 500 civils assassinats i milers de ferits. Des de la caiguda de la Unió Soviètica, Kosovo estava sent un escenari en disputa entre Sèrbia i rebels albanesos que reclamaven l’autonomia en aquesta regió.

L’OTAN va intervenir a favor d’aquest últim bàndol, però no per a defensar el legítim dret d’autodeterminació del poble albanokosovar, sinó per a instal·lar un govern titella a la regió en favor dels Estats Units i Europa i així fer que Rússia perdés poder en la seva vella zona d’influència.

La intervenció va incloure el bombardeig amb 600 avions de tretze països sobre Kosovo, Sèrbia i Montenegro que va produir la devastació de multitud de ciutats. El resultat no va ser l’autodeterminació del territori, sinó una independència fictícia en 2008 d’un país que va passar a estar sota la dependència de l’ONU i l’OTAN i que va ser convertit en una base militar per a vigilar la zona balcànica i Europa de l’Est.

De la mateixa forma, l’Afganistan ha estat víctima d’una de les majors creuades polític-militars dels Estats Units en els últims temps. Des de dos mesos després de l’atemptat del 11S, moment en el qual s’inicia una “guerra” contra el terrorisme, l’Afganistan ha estat envaït i ocupat per les forces militars estatunidenques durant vint anys.

La invasió a l’Afganistan va ser justificada amb l’excusa que allí es refugiava Bin Laden, cap de l’organització que va provocar l’atemptat. Però la veritat és que els interessos dels Estats Units i Europa a la regió anaven més enllà. És una zona clau per la seva ubicació geopolítica particular i permet mantenir més ben controlades a Rússia o la Xina. A més, la guerra va servir perquè empreses dels països invasors es repartissin les enormes reserves de petroli del territori.

La guerra entre l’Aliança i les milícies va durar dues dècades i va acabar amb la sortida dels exèrcits de l’OTAN i l’arribada d’un nou govern talibà després d’una enorme devastació del país (la seva edat mitjana és de 18 anys). A més, segons assenyala l’estudi esmentat es va saldar amb 46 319 civils assassinats.

Més tard, en 2011, l’OTAN va bombardejar i va intervenir a Líbia amb l’excusa de protecció als civils i per a reconduir el procés revolucionari de la Primavera Àrab a un govern afí als interessos dels Estats Units, França i Anglaterra. L’OTAN va aprofitar els aixecaments per a tancar nous negocis en la zona i augmentar el seu control territorial amb un nou govern. Líbia juga un paper clau al Mediterrani per les seves reserves de combustibles fòssils i la seva capacitat de control de la migració provinent de l’Àfrica subsahariana.

En el cas de Líbia, l’Aliança va admetre haver provocat diverses morts, però mai es va obrir una recerca. El país continua ara travessat per la guerra civil. L’estudi assenyala, a més, que a l’Iraq van morir altres 185.000 civils. A Síria, el número ronda els els 100.000. Al Pakistan van ser més de 24.000. A les Malvines, l’OTAN va fer costat a Reunit Unit contra la sobirania nacional argentina, la qual cosa fa molt evident que el discurs pro ucraïnès que enarbora ara és terriblement hipòcrita.

Aquesta és la veritable cara de l’OTAN. Intervencionisme militar per a treure rèdit geoestratègic i econòmic i un discurs de defensa de la democràcia que amaga més del que revela. Un intervencionisme que serà incapaç d’oposar una alternativa realista a l’horror de Putin perquè no pot suposar un bàndol progressiu en cap conflicte.

En aquest cim, la primera en dècades amb una guerra en sòl europeu en curs, serà crucial per a afermar els compromisos imperialistes dels Estats participants i generar un marc estratègic que res té de nou. Es tracta d’un aprofundiment en l’augment de despesa militar, el blindatge de la davantera sud d’Europa per a evitar les onades de migració provocades pel desproveïment en curs i l’intervencionisme militar a Ucraïna, que de moment es redueix a l’enviament d’armes i entrenament de milícies.

Es tracta de fer una política més crua i obertament imperialista, però que no es distingeix en l’essencial d’una la política genocida anterior. Una política que porta dècades convertint el Mediterrani en una fossa comuna d’homes i dones que migren per tenir una vida millor. Que utilitza al Marroc i a Turquia com a gendarmes per a blindar les fronteres europees. Que condemna a centenars i milers de migrants d’Amèrica Llatina a l’extradició o a la mort, com ha estat el cas del camió abandonat aparegut ahir a Texas, on s’han trobat 46 persones migrants mortes.

Una política d’intervencions militars en diversos punts del globus que se salda amb milers de morts, centenars de milers de desplaçaments i millors negocis per als capitalistes dels països més rics del món. Una política contra la qual no cal contraposar una diplomàcia, també imperialista, entre els mateixos governs dels Estats que depenen de l’espoli global, sinó una política independent que tracti d’emancipar als pobles oprimits i la classe treballadora globals, que són els qui paguen el preu de la política criminal de l’imperialisme.

Enfront d’això, i en un temps on se’ns imposa una nova carestia i se’ns demanen sacrificis, el govern alberga el cim de la major organització criminal del món i gasta 37.000 milions d’euros per a blindar la ciutat de Madrid. Uns diners que no troba per a invertir en recursos socials, i que no existia quan del que es tractava era de reforçar la sanitat enmig de la pandèmia.

L’agenda de la cimera no deixa lloc a cap dubte: els governs de l’Aliança es preparen per a passar a l’ofensiva. La demanda històrica dels Estats Units que els Estats membres elevin la seva despesa militar serà atesa com ja anticipen països com l’Estat espanyol o Alemanya. En aquest segon, s’acaba de modificar la Constitució per a desbloquejar un fons de 100 000 milions d’euros i aconseguir així el 2% del PIB per a despeses de Defensa, un rearmament sense precedents des de la Segona Guerra Mundial. La lluita contra l’imperialisme, i en particular el nostre propi imperialisme, és una de les principals tasques de l’esquerra que es reivindica anticapitalista i revolucionària en el pròxim període.