Imatge de portada de la sàtira ’Los Borbones en pelota’, dels germans Valeriano i Gustavo Adolfo Bécquer
"Aquesta nit en el llit he pensat que estava besant-te, però m’he adonat que no eres tu, sinó un simple coixí arrugat i amb mala olor”. Qui escriu aquestes línies? A qui van dirigides?
Les escriu Juan Carlos I en algun any de la dècada dels ’50, des d’un vaixell, el Bribón, segurament, i embarcat per ordre de Franco i el seu pare don Juan, per mor d’evitar bastards per onsevulla. La destinataria era Olginha de Robilant, com podria haver sigut qualsevol altra de les amants de l’emèrit.
Ja com a monarca va ser llarga la llista de romanços que se li van atribuir. I després de l’abdicació va fer-se públic el romanç sense cap tipus d’ocultació amb Corinna Larsen, en el que després es va passar a posar-li vigilància per a controlar obsesivament els seus passos.
Però, de que estem parlant? Tant escandaloses han sigut les indiscrecions de l’ex monarca que, fins i tot, va ser considerat com a un problema d’Estat en les clavegueres del règim? Si, però per a respondre aquestes preguntes cal tirar enrere i situar-nos als primers anys de la dinastia Borbó a l’Espanya de 1700.
Felip d’Anjou era coronat a Madrid per part del seu avi Lluis XIV de França, el Rei Sol, i un testament més que falsificat. Ja com a Felip V i mentre es dilucidava la questió de la Guerra de Successió, la monarquia borbònica a Espanya era el centre de totes les "nobles" mirades per la relació que mantenia amb la seva primera esposa Gabriela de Savoia. Compten les cròniques del moment que ambdós es passejaven nus pels passadissos de palau, o quan no, el propi rei es vestia amb les vestidures de Gabriela i feia passar la cort per la seva cambra. També era habitual en Felip V, al qual ja anomenaven el Fogoso, les pallisses i abusos sexuals cap a la seva dona o els escàndols als prostíbuls de l’època.
A Carles III, el rei Il·lustrat, "el millor alcalde de Madrid", el mateix que va iniciar diferents persecucions envers les minories com el català i d’altres ètnies que romanien des de feia segles a les Espanyes, se’l podia trobar també en els "millors" prostíbuls i festes de la noblesa, entre retrat i retrat reial, clar. El rei de les reformes va ser també l’artífex dels primers símbols com l’himne i la bandera espanyols.
Dècades més tard Ferran VII el Desitjat, o també anomenat en les corts europees el rei falón per les proporcions del seu penis, va ser reconegut per les seves pasions luxurioses. Però com tots els que ostenten el poder, sense necessitat de comptar amb el vist i plau de qui gosés no correspondre-li. El Borbó va vendre momentaneament la monarquia espanyola a Napoleó Bonaparte a canvi d’una pensió econòmica, el regne fictici d’Etruria i un casament reial amb alguna princesa europea del moment que pogués obligar a mantenir relacions sexuals al seu antull. Poc després, quan Napoleó va ser derrotat, Ferran VII, la seva quarta muller i neboda Maria Cristina de Borbó, i el fal·lus del primer eren novament les enraonies de la ja vetusta noblesa europea. Alhora, però, que la monarquia restaurava la Insquisició espanyola. És considerat també el primer rei Campechano.
Isabel II, filla dels dos últims i ja avançat el període de la Restauració implantada pel seu pare, va fer de palau i amb el seu marit Francisco de Asís de Borbón, una autèntica casa de barrets. D’aquella època daten les il·lustracions satíriques de Los Borbones en pelota, amb autoria de Gustavo Adolfo Bécquer i el seu germà Valeriano, en les que expressen les qüestions més relevants de la monarquia, mentre el poble romania en la pobresa.
Per últim, Alfons XIII, avi de l’emèrit i besavi de Felip VI el Preparao, es va debatre entre enfrontar la decadència restauracionista o dedicar-se als plaers ocults de palau i mantenir les seves escapades als bordells de la ciutat. Finalment, per poder seguir amb la seva vida de Borbó, va encomanar una dictadura al militar Miguel Primo de Rivera.
Sens dubte, la posició de poder que atorga posar el cul en un tron durant segles mante una insalvable separació d’aquesta casta privilegiada i desenteniment dels greus problemes del poble i la classe treballadora. I no és quelcom que sigui originari del regnat de Juan Carlos d’Aràbia, tal i com podem veure. La dinastia Borbó, a més, prové de l’absolutisme francès, de la millor tradició d’ostentar tot el poder a palau.
No obstant, avui, la monarquia parlamentaria implantada amb el procés de La Transició no impedeix que els monarques es possin al capdavant de decisions que concerneixen a la majoria de la població. Ho vam veure amb el Cop d’Estat de Tejero en 1981, i organitzat per a poder represtigiar a JCI; i ho hem vist molt més recentment en el moment en que Felip VI es situava al costat de la repressió al poble català i digitar personalment l’’A por ellos’ amb el discurs del tres d’octubre de 2017.
Com hem vist, l’ADN Borbó és més que evident si tenim en compte els avantpassats reials. Però els afers de llençols i banyes, o d’abusos i obsessions luxurioses, no són els únics que es van repetint cíclicament. Si prometeu fer bondat en aquestes festes, per a els pròxims dies garanteixo una nova edició dels borbons i la seva tradició corrupta, així com també de les creuades contra el poble pobre.
Mentrestant, seguim lluitant per plantejar una alternativa que no es conformi amb pactes de despatx per a protegir la monarquia, mentre alguns gaudeixen de retirs daurats a Abu Dhabi. Una alternativa a l’esquerra institucional que estigui disposada a qüestionar el règim monàrquic de principi a fi i a lluitar per a decidir-ho tot.
I, ja que parlem del tema, continuem lluitant també pel dret a la luxúria, l’amor lliure (i "la mandra", com diria Paul Lafarge) sense monarques ni capitalistes.
