Vivim en una època convulsa marcada pel teletreball, els acomiadaments i els ERTO. El sosteniment de l’economia de les grans empreses per part del govern “més progressista de la història” a canvi de la salut de milers de persones. Un temps en el qual les burocràcies sindicals de CCOO i UGT s’han convertit en els garants de la pau social. És més necessària que mai una resposta social combativa aprofitant el Dia Internacional de la classe treballadora.

Amb les eleccions en la comunitat de Madrid del 4M no s’han atrevit ni tan sols a plantejar la prohibició de manifestació com sí que van fer el 8 de març, encara que sectors del moviment feminista van prendre igualment els carrers.

Existeixen motius suficients per a sortir aquest 1 de maig a omplir els carrers contra la impossibilitat d’aquest sistema de donar una resposta a la majoria social. Enumero els meus motius des del punt de vista d’un treballador del telemarketing, en concret de l’empresa Marktel, especialment repressiva amb els sindicalistes i els que ens organitzem.

1. Per la derogació de les reformes laborals

Encara que aquest punt és un acord dels partits que pertanyen al govern “mes progressista de la història”, aquesta derogació ha sortit d’agenda i no es realitzarà si no és perquè la imposem mitjançant la mobilització social. Des del PSOE ja apuntaven a només derogar alguns aspectes de l’última reforma laboral del PP, mentre la ministra de Treball “comunista” apel·lava al diàleg social per a no mullar-se contra la patronal.

A la fi de gener els grans sindicats van llançar una campanya en xarxes socials dient que #AhoraSiToca, però no se’ls va veure als carrers, no van mobilitzar a les seves bases, no van voler fer grans protestes, només es van limitar a sortir en les fotos.

La priorització del conveni d’empresa respecte al conveni de sector és una cosa que en Marktel coneixem de sobres. Tenim un conveni caducat al 2018, aprovat al 2014 per un comitè d’empresa triat al 2009, en el qual només quedaven 6 treballadors de 21 triats, en tot just dos anys després de les eleccions. Des de la secció sindical de CGT Marktel hem posat una demanda col·lectiva perquè ens passin al conveni sectorial, que al seu torn està en negociació.

2. Contra la repressió sindical i laboral

Hem pogut viure de primera mà el que és la repressió sindical d’una empresa que es nega a conviure amb sindicats combatius que qüestionen el seu model laboral basat en l’abaratiment de costos en detriment dels treballadors per a així poder fer dúmping social, no acatant el conveni que té la resta de les empreses pertanyents a la patronal del Contact Center.

Després d’una vaga per negar-se a pagar els costos del teletreball, com diu el Reial decret llei 28/2020, vam tenir diverses reunions de mediació convocades per l’Institut Laboral de la Comunitat de Madrid en el qual ens van dir incendiaris, problemàtics i que només buscàvem el benefici individual. Si això fan davant de l’Institut Laboral, que no estan fent quan no els miren?

Per organitzar als treballadors en la meva empresa ens han sobremonitoritzat les crides, ens estan manant burofax amb avisos d’un fals sota rendiment, ens deneguen les vacances sol·licitades sense motius reals, ens aïllen de la resta de treballadors, transmeten faules sobre nosaltres, ens intenten canviar de campanyes per a provocar el baix rendiment, i a sobre, la gota que ha omplert el got, han acomiadat a un company del comitè de vaga i de la secció sindical amb una clara intenció d’apagar tot el treball que estem fent els companys per tombar el conveni d’empresa.

3. Per una sortida a la crisi econòmica que no carregui sobre la classe treballadora

Som de la generació que encara estava sortint de l’anterior crisi econòmica de 2008 i que ara no es resignarà a carregar també sobre les seves espatlles les reformes i els ajustos que vindran obligats després de rebre d’Europa els fons de reconstrucció.

Barallarem contra una volta de rosca a les reformes laborals i de les pensions i contra la llei mordassa que ens reprimeix en els barris amb impunitat per a defensar als partits del règim enfront de qualsevol protesta.

Perquè lluitarem contra els ERO i els acomiadaments que se succeiran una vegada acabin l’estat d’alarma i les mesures de contenció creades per a dosificar aquests acomiadaments i evitar l’esclat social.

4. Repartir el treball: treballar menys per a treballar totes pel mateix salari

Fa un segle que vam aconseguir la jornada de 8 hores setmanals després d’una gran vaga de més d’un mes, però en aquest segle els capitalistes per mitjans de les tecnologies han multiplicat el rendiment que pot generar un sol treballador en el seu lloc de treball. Aquesta millora tecnològica solament ha estat utilitzada per a precaritzar cada vegada més el treball, mantenint desocupat a un gran percentatge de treballadors perquè els que tenen treball se sentin afortunat de cobrar 900 miserables euros. En molts casos aquest sou únicament serveix per pagar gairebé íntegrament el lloguer i la llum en una comunitat autònoma com Madrid o Catalunya.

La solució implica repartir-nos les hores de treball entre tots els treballadors; ocupats i desocupats, amb papers i sense papers, nadius o immigrants, assalariats i no assalariats. Cal treballar menys per a treballar totes pel mateix salari.

Però aquesta solució, per a no oblidar-nos de Totes, i sense deixar a ningú enrere, ha d’anar unida a demanar la derogació de la Llei d’Estrangeria, del tancament dels CIE, d’acabar amb els falsos autònoms i de polítiques d’accés al treball de les oblidades.

5. Per la unitat de la classe treballadora i la participació de la majoria social.

Hem de barallar per la unitat de l’esquerra sindical des de la base dels diferents sindicats i les organitzacions que operen per fora dels sindicats tradicionals, com poden ser els Riders, les Kellys o les cuidadores del SAD. Però també buscar la unitat d’acció amb els sectors honestos i combatius de l’afiliació i delegats que estan en els grans sindicats i no combreguen amb les polítiques de les seves direccions burocràtiques. Des d’aquí denunciar les seves polítiques, exigir un pla de lluita perquè aquesta crisi no la paguem els de sempre i desemmascarar-los davant els ulls dels treballadors que encara confien en ells.

Perquè això sigui possible hem d’acompanyar les demandes amb les dels altres sectors oprimits, i per a això necessitem avançar a agrupar les experiències d’organització més combatives que desenvolupen els treballadors per dins o fora dels diferents sindicats, posar en peus noves instàncies d’autoorganització amb llibertat de tendències, en el camí de poder construir una alternativa a les direccions dels grans sindicats burocratitzats.