Qatar és un petit país en la península del mateix nom a l’est de la península aràbiga. El país té el 13% de les reserves petrolíferes del món i una població de 2.900.000 d’habitants, la qual cosa deixa una renda per càpita de més de 90 mil dòlars, una de les més altes del món. La població de Qatar només conforma el 20% dels habitants del país. La majoria són treballadors estrangers vinguts de l’Índia, l’Iran o països nord-africans.
Va ser protectorat britànic des de 1916 i va obtenir la independència el 3 de setembre de 1971. Des de llavors és governat per la família Al Thani i el tron es transmet de pares a fills homes. En 2013, l’emir Tamim bin Hamad bin Khalifa Al Thani va accedir al tron després de l’abdicació del seu pare Hamad bin Khalifa Al Thani. Justament l’Emir i la seva família van fundar en 2005 Qatar Sport Investments, organització que posseeix entre altres negocis el Paris Saint-Germain FC.
Se sol dir que la vida al país és menys opressiva que la dels seus veïns. La vida quotidiana està regida, com en altres països de la regió, per la Xaria, la llei islàmica. La monarquia de Qatar és de la branca sunnita wahhabita, com Aràbia Saudita, una de les que més extrictament segueix les suposades regles de l’Islam.
Per a maquillar això la monarquia en 2003 va permetre una nova Constitució que, en teoria, garanteix la divisió de poders i conté un catàleg de drets i llibertats per als ciutadans de Qatar. Entre els canvis va sorgir la Shura, o consell consultiu, encara que la primera elecció es va concretar recentment a l’octubre de 2021, a un any del Mundial i només van poder votar els de Qatar amb avis que havien nascut en l’emirat.
Excepte aquestes concessions continuen regint imposicions com que les dones han de romandre sota tutela masculina, la qual cosa les obliga a demanar permís, per exemple, per casar-se, viatjar a l’estranger en unes certes situacions o aconseguir treball a l’Estat, especialment, si tenen menys de 25 anys.
La majoria dels treballadors, migrants, no tenen drets i estan exposats a condicions laborals d’extrema precarització, com comptem sobre els que treballen per organitzar el mundial.
Qatar ha guanyat rellevància regional en l’últim temps, especialment en una rivalitat amb la monarquia saudita que s’aprofundeix després de la primavera àrab, els de Qatar van fer costat als sectors que demanaven reformes o teixint aliances amb l’Iran.
Tanmateix això no evita que el país continuï mantenint llaços amb els Estats Units. A força de petrodòlars, la monarquia de Qatar es va fer un lloc en el món. Amb aquests milions va arribar a comprar fins i tot un Mundial de Futbol.
La transmissió d’aquest segurament ens portarà molts relats de l’espectacular desenvolupament en el mig del desert reeixit per aquest país, construït sobre la base dels beneficis de les petrolieres i l’esforç, no dels monarques, sinó de centenars de milers de treballadors.
