Els últims discursos de Borrell en el Parlament Europeu i Pedro Sánchez en el Congrés van avisar que la guerra a Ucraïna portaria importants sacrificis als pobles del continent.
Borrell, que acumula un patrimoni personal de gairebé 3 milions d’euros, demanava a les i els europeus que baixessin o apaguessin la calefacció. El govern del PSOE i Unides Podemos promou un pacte de rendes que segelli un acord que, com els Pactes de la Moncloa de 1977, assegurin que els salaris creixen per sota de l’IPC. La factura, com en totes les crisis, es descarrega fonamentalment sobre la classe treballadora i sectors més humils.
Aquests sacrificis ja són aquí. Ho veiem tots els dies quan reposem combustible a gairebé 2 euros el litre, comprem oli de gira-sol a preu d’oliva o veiem com es dupliquen o tripliquen les factures de subministraments. Amb una inflació en el 7,6%, mentre veiem les nostres nòmines congelades o amb pujades ridícules - un 1,5% de mitjana en els convenis, un 2% si ets empleat públic i un 2,5% si cobres l’SMI o ets pensionista -, els beneficis de l’IBEX35 baten rècord i sumen més de 60 mil milions.
Els governs de la UE prometen abordar la pujada de l’energia el pròxim 25 de març. Rebaixes d’impostos indirectes o ajudes als consumidors i empreses són les sortides que es proposen. Les opcions sobre la taula comparteixen deixar al marge el gravamen sobre els beneficis extraordinaris de les elèctriques, que podrien superar els 200 mil milions enguany.
El govern espanyol anunciava aquest dimecres que el 29 d’aquest mes aprovarà rebaixes de la llum, el gas i els combustibles. Tot apunta que aquesta rebaixa vindrà per via de reducció de càrregues impositives. L’Estat, com vam veure durant la pandèmia, torna a socialitzar indirectament els costos de la crisi per a protegir els beneficis i interessos dels nostres oligarques energètics. A més, el que continua sent una línia vermella - defensada per la Comissió Europea, l’FMI i l’ala Calviño de l’Executiu - és que els salaris han de continuar perdent poder de compra.
Davant aquesta situació, la burocràcia sindical de CCOO i UGT exigeixen un programa alternatiu. Convoquen manifestacions el pròxim 23 de març per a demanar que es continguin els preus de l’energia, no per mitjà de reduir els ingressos fiscals que portarien “a la ruïna al país a mitjà termini”, que s’incloguin clàusules de revisió salarial o es deslligui la pujada de lloguers a l’IPC.
Un programa correcte, però que té poca credibilitat quan al mateix temps negocien amb la patronal un nou Acord d’Ocupació i Negociació Col·lectiva en el qual acceptarien la mossegada salarial per al 2022 i posposaria al 2023 i 2024 la recuperació del poder adquisitiu.
Aquestes reivindicacions contra els “sacrificis” bèl·lics que ens volen fer pagar han de baixar-se als centres de treball. Cal exigir als grans sindicats, i en aquells sectors on l’esquerra sindical i el sindicalisme gallec, basc i català pugui fer-ho, que es convoquin assemblees per a debatre amb quin programa i amb quin pla de lluita podem parar-li els peus als Borrell, Sanchez, Garamendi i la dreta que els aplaudeix.
És urgent imposar una pujada salarial directa que reverteixi la mossegada salarial que ja s’ha efectuat, clàusules de revisió salarial que indexin l’IPC de manera mensual i de manera automàtica, la nacionalització sense indemnització i sota control de treballadors i usuaris de l’oligopoli energètic, la congelació i intervenció del mercat del lloguer, la intervenció dels grans majoristes i intermediaris de l’alimentació o l’expropiació dels habitatges de les grans forquilles per a crear un parc públic de lloguer social. Totes són mesures urgents per a evitar que aquesta crisi es descarregui sobre les famílies treballadores.
Alhora una lluita contra les conseqüències de la guerra no pot deslligar-se de la lluita contra la mateixa guerra i l’escalada bel·licista, de la qual el govern del PSOE i UP, és també part. Molt lluny de la política general de les direccions burocràtiques de CCOO i UGT, que més aviat es venen oposant a la guerra i defensant una sortida diplomàtica, sense oposar-se frontalment a la política guerrerista de l’imperialisme patri.
És necessari que la classe treballadora, al costat de la joventut i la resta de sectors populars, sigui part d’un moviment que condemni i exigeixi la retirada de les tropes russes d’Ucraïna, i al mateix temps s’oposi a la intervenció indirecta dels països de la UE - mitjançant l’enviament de tropes a Europa de l’Est i armes a Ucraïna -, els programes de rearmament imperialista i a la guerra econòmica de les sancions de la UE i els EUA.
Els bloquejos i sancions són una expressió d’una creixent guerra comercial, com no es veia des d’abans de la Segona Guerra Mundial. Els pobles rus, ucraïnès, europeu i d’altres regions del món - com els països del nord d’Àfrica i Orient Mitjà que tenen ja compromesa la seva seguretat alimentària - seran els pagans d’un conflicte entre potències capitalistes que pot escalar a episodis de barbàrie molt pitjors.
És urgent que en el moviment obrer, des dels sectors combatius dels grans sindicats i l’esquerra sindical, comenci a emergir una ala que es planti davant els atacs econòmics i socials en curs, i alhora prengui a les seves mans les banderes i un programa internacionalista com aquest, que declari la “guerra a la guerra”, teixeixi llaços de fraternitat entre els treballadores i treballadors del continent i apuntar a una sortida independent a l’actual crisi tant del règim reaccionari rus de Putin, com dels governs imperialistes de la UE i l’OTAN i el govern Zelensky subordinat a ells.
