Segons la xifra avançada el dilluns passat per l’INE la inflació va tornar a pujar el mes de maig, fins a aconseguir el 8,7% en taxa interanual. Cal retrotreure’s més de trenta anys, a mitjan dècada de 1980, per a assolir xifres similars. Després d’un lleuger descens durant el mes d’abril, al maig es torna a produir un repunt de 0,4 punts. Portem ja un trimestre en el qual la inflació no ha baixat del 8%, un autèntic rècord, mentre que va tancar en 2021 en el 6,5%. I la corba anual que dibuixen els preus és clarament una línia ascendent. Les estimacions dels experts s’han agreujat, indicant que s’esperen unes taxes mitjanes anuals de l’IPC per a 2022 entorn del 7,5% (Banc d’Espanya).
Fins i tot la inflació subjacent, que avança més lentament per no tenir en compte els preus dels productes energètics i els aliments frescos que són més volàtils, camina dislocada en paràmetres desconeguts des de 1995, assolint ja el 4,9%. Això ens indica que no es tracta d’un fenomen temporal i de curt abast. De fet, ja hi ha experts que comencen a indicar que la pujada dels preus durarà com a mínim durant tot l’any 2022 i que llastrarà el creixement econòmic previst, alentint-lo, en el millor dels casos, o portant a una recessió econòmica. Fins i tot alguns vaticinen que es pot obrir un període d’estagflació similar al de la dècada de 1970, quan l’economia va sofrir una forta garrotada per la confluència d’elevats preus amb la caiguda de l’activitat econòmica.
La inflació es relaciona de manera directa amb els bloquejos en les cadenes de subministraments després de l’aturada per la covid-19, l’elevat preu de les tarifes elèctriques i els carburants -accentuat per la guerra d’Ucraïna, però que ja venia en ascens. Tendència que es va agreujar producte de la guerra d’Ucraïna i les mesures de sancions econòmiques a Rússia.
La conseqüència directa és la caiguda constant dels salaris en relació amb el creixement dels preus. L’any passat l’increment salarial no va passar de l’1,5% i enguany està en el 2,3%, amb la qual cosa han quedat molt per darrere de la inflació.
Això se suma a una caiguda dels salaris de llarga data en l’Estat espanyol que ja ve produint-se des de la crisi financera de 2008 que es va saldar amb una devaluació salarial molt forta -amb caigudes de més del 20% per als salaris més colpejats. Això al costat de la precarització del mercat laboral facilitada per la reforma laboral de Rajoy, que ampliava i aprofundia les línies mestres d’aquella de Zapatero. Les que ara han quedat vigents en molts dels seus més regressius i lesius dels drets de les i els treballadors amb la reforma de Yolanda Díaz.
És a dir, que mentre els preus dels productes de primera necessitat estan augmentant, els salaris han caigut per diversos flancs. Però la burocràcia sindical mira per a un altre costat i continua en la seva línia de signar noves reculades salarials i socials en els convenis col·lectius i acords marcs amb la patronal i el Govern.
Per als empresaris, tot redunda en majors beneficis. En aquest sentit, la bretxa amb l’eurozona és tot un símptoma. A la fi de 2020, el salari per treballador en l’Estat espanyol era un 22% inferior al conjunt dels països de l’euro. Mentre els beneficis empresarials, sobretot de les grans empreses, continuen creixent i obtenen guanys rècord en 2021, els salaris es veuen cada dia més atacats. Les 35 majors empreses cotitzades de l’IBEX 35 van incrementar els seus beneficis ni més ni menys que un 83,5% respecte dels aconseguits en 2019. Situant-se en 57.797 milions d’euros, la xifra més alta de la seva història. Recuperant d’aquesta manera i amb escreix els nivells previs a la pandèmia, en superar en un 33,4% els assolits en 2008. Tot això, segons dades del Servei d’Estudis de Borses i Mercats Espanyols (BME).
L’escut social del Govern era de paper
La inflació dels preus dels aliments i l’energia ve colpejant durament el nivell de vida de les classes més humils. Aquests ocupen un gran percentatge de les despeses totals entre els treballadors més precaris. Aliments i energia ocupen fins a un 35% del conjunt de les seves despeses, mentre que per als rics aquest consum a penes pesa un 15% o menys.
I mentre els lloguers continuen pujant com un coet, les hipoteques es dispararan al compàs de les pujades dels tipus d’interès. Els costos energètics segueixen sense estar controlats i els efectes de l’ajuda del Govern dels 20 cèntims ja han estat absorbits per noves pujades en més de la meitat del seu valor. El topall al preu del gas segueix sense aplicar-se i ja es diu que del 30% de rebaixa que es va prometre, es quedarà en tan sols el 15% o menys, per les compensacions que caldrà pagar a les elèctriques. Un altre autèntic engany que torna a demostrar que aquest Govern social liberal del PSOE i Unidas Podemos és incapaç d’atacar realment els beneficis de les grans empreses de l’IBEX 35.
D’aquesta manera, la pujada del salari mínim de 2022 del 3,6% (35 euros) ha quedat reduïda a monedes si tenim en compte l’alça dels preus. En aquest context, l’"escut social" del Govern es desfà com a paper en l’aigua.
Aquesta situació ja li està passant factura electoralment al govern, amb pèssimes estimacions de vot a Andalusia, una autonomia que solia ser un graner de vots per al PSOE. Per això, no deixen de fer autobombo i des del Ministeri d’Economia asseguren que les mesures de resposta a l’impacte de la guerra "clarament estan limitant l’alça dels preus". Alguna cosa que ningú es creu. Més fins i tot perquè la situació geopolítica es pot complicar molt en els pròxims mesos. La UE ha anunciat un bloqueig al petroli rus i Rússia continua tancant l’aixeta del gas, la qual cosa pot disparar els preus i generar problemes de proveïment per al pròxim hivern.
Davant aquesta greu situació, des del Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030 de Podemos, encapçalat per Ione Belarra, proposen prorrogar les mesures de l’escut social, falta un mes perquè s’extingeixin. A més d’implantar un abonament mensual de 10 euros en el transport públic i ampliar el bonus social perquè arribi a dos milions de famílies. Cosa totalment insuficient davant la crisi actual, i que mostra la total impotència de Podemos.
Les úniques mesures realistes per a afrontar la crisi social i econòmica en l’Estat espanyol després de la pandèmia i accentuada per la guerra d’Ucraïna impliquen atacar els beneficis de les grans fortunes i les empreses de l’IBEX35. Cosa que el Govern de coalició no està disposat a implementar, mentre destina cada vegada més fons milionaris a l’enviament d’armes a Ucraïna i per al rearmament imperialista.
Des de la CRT defensem un programa perquè la crisi la paguin els capitalistes i no els treballadors i el poble. Començant per implementar impostos progressius a les empreses de l’IBEX 35 i les grans fortunes, prohibint els acomiadaments i ERTO i atacant la desocupació mitjançant el repartiment de les hores de treball sense disminució salarial. Enfront de la inflació, fa falta de manera urgent establir pujades salarials que recuperin el poder adquisitiu perdut, amb clàusules gallet perquè aquests pugin d’acord amb la pujada dels preus. Però més de conjunt, cal impedir l’especulació dels grans supermercats i empreses alimentoses amb els productes bàsics: control de preus sota supervisió de comissions de treballadors i veïns. Enfront del desenfrenament dels preus de l’energia, l’expropiació de les elèctriques ja no pot postergar-se, sota control de treballadors i usuaris. Després d’anys d’haver obtingut superguanys a costa del poble, l’estatització sense indemnització de les energètiques és una cosa vital per a la subsistència de gran part de la població.
A això cal sumar-li l’augment dels pressupostos del sector públic, que possibiliti una sanitat, educació i serveis socials potents i de qualitat, i derogar tots els atacs soferts per les pensions assegurant la seva capacitat adquisitiva segons l’IPC, entre altres mesures.
