En el quart dia de protestes contra la sentència, milers d’estudiants d’instituts i universitats han tornat a omplir els carrers de Barcelona i d’altres ciutats de Catalunya. Avui, ho feien convocats pel Sindicat d’Estudiants (ES) i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), marxant des de Plaça Universitat fins a Plaça Sant Jaume.
Pel camí, molts ens anàvem assabentant que diversos rectorats de les universitats de Barcelona s’estaven ocupant per estudiants per a exigir als rectors que no es facin classes el dia de la vaga general. Perquè els estudiants no volíem una “aturada universitària” institucional, volíem parar els centres d’estudi amb la nostra auto-organització i buidar les aules amb la nostra auto-organització i lluita independent. Aquestes accions, encara que hi havia desenes d’estudiants, podrien haver estat molt més massives si s’haguessin fet públiques i debatut en assemblees obertes.
D’una banda, hem de deixar a un costat la idea que si ho discutim en assemblees, estem donant informació al nostre “enemic” o que la policia s’assabentarà del que planegem. Deixar en mans d’un “grup d’afinitat” la decisió de la nostra organització i pla de lluita no garanteix que no s’assabentin. Els nostres enemics ja s’assabenten, però els qui no s’arriben a assabentar són els milers de joves que podrien haver participat activament i acaben anant a remolc de consignes que vénen per a dalt. A més de que deixa a un costat la motivació de que més estudiants es comprometin a organitzar-se com a veritables protagonistes de la lluita, perquè “no són part” dels “petits grups de confiança”. Per a això ha de servir un sindicat d’estudiants, per a convertir-se en una eina de l’extensió i auto-organziació de la lluita, i no per a bloquejar-la i per fora del control de les assemblees organitzades des de baix.
La consigna d’assemblees a totes les facultats no és per fetitxisme. Si la defensem és perquè sense aquestes assemblees, en cada centre d’estudi, estem moltíssim més exposats a la repressió de l’Estat. Per què? Perquè necessitem que el moviment sigui molt més massiu i s’enforteixi amb tota aquesta joventut que està tallant carreteres i està sortint des de fa quatre dies als carrers, buidant les aules, però que no té cap espai on organitzar-se i debatre com continuar aquesta lluita.
La millor manera de garantir que un moviment acabi morint és que aquest depengui de consignes que vinguin únicament des de dalt en comptes de que es treballin les convocatòries des de la base. Tenim centenars d’exemples aquests dies. Hem vist com en instituts i algunes facultats s’han fet assemblees espontànies per a discutir i votar la vaga. Preparar-nos aquestes mateixes assemblees a totes les facultats i instituts per a pensar com continuar aquesta lluita i com enfrontar la repressió, que ja estem vivint, no només amb les càrregues sinó també amb les detencions i les presons sense fiança.
Justament perquè la joventut està encapçalant les mobilitzacions d’aquesta setmana, està més exposada a ser reprimida. No és qüestió només d’ara: la sentència és un dur precedent contra la dissidència política. Com dèiem aquí, què passaria si tornés a haver-hi un 15M o un procés estudiantil com la lluita contra Bolonya?
Una altra qüestió és que l’aturada que garanteixen els rectorats -els mateixos als quals assenyalem per precaritzar-nos i privatitzar la nostra educació- ens deixa davant una vaga general on, com a estudiants, estarem diluïts en infinitiat de barris, piquets, marxes, etc. Un dia de lluita en el qual podríem haver convocat a assemblees i haver anat a les manifiestaciones com a bloc estudiantil, per, d’aquesta manera, preparar-nos millor per a la vaga del 18O i conformar una unitat amb la classe treballadora i altres sectors populars.
