Un nou cop institucional de la Judicatura i el bloc “progressista” de Moncloa, amb la vènia del processisme

El 28 de setembre del 2020 el Tribunal Suprem decidia destituir un president electe per la col·locació d’una pancarta en favor de la llibertat dels presos polítics que aquesta mateixa instància judicial havia empresonat. El president destituït al costat del seu partit i ERC van acceptar sense major problema una nova ingerència de la Judicatura per a interferir en la política catalana. Per la seva part, el bloc “progressista” que governa a Moncloa va començar a operar per a aprofitar l’ocasió, sempre sense renunciar ni detenir l’ofensiva repressiva que continua sumant processos i condemnats.

Com el 21D sorgit del 155, el 14F seran unes noves eleccions autonòmiques imposades pel Règim del 78. Un nou intent per a forçar una aritmètica parlamentària en favor, en aquesta ocasió, d’aquesta restauració autonòmica que encarnen el PSC, els Comuns i els propis partits processistes. Tot per mitjà d’un nou cop institucional.

Però aquesta nova operació d’Estat s’executa enmig d’una situació especialment dramàtica. L’Estat espanyol de conjunt, i també Catalunya, es troben enmig d’una tercera onada completament descontrolada que torna a arribar a ritmes d’incidència iguals o superiors als viscuts durant la primavera.

Sindicats i col·legis de diferents categories sanitàries, al costat del conjunt dels partits polítics i la mateixa Generalitat, havien sol·licitat un retard de les eleccions al·legant els riscos sanitaris. Però la voluntat del govern “progressista” per assestar un cop electoral a ERC i JxCat no entén de nombres de contagis ni de morts.

La “operació Illa” que es va posar en marxa des de Ferraz i el PSC, compta amb el silenci còmplice dels seus socis de govern, Unidas Podemos i els Comuns, i el braç executor de la Judicatura. Els partits “processistes” acaten la decisió. Ni tants sols la CUP està denunciant com es mereix aquest nou atac, dedicant més esforços a les recomanacions sanitàries que a dir alt i clar que per al PSC i els Comuns la presidència de la Generalitat ben val uns quants milers de morts.

Aquest escenari reaccionari beneficia també als elements més a la dreta del tauler. Ciutadans s’escalabra en favor del PSC, però també de la recuperació del PP i de l’emergència de Vox. La dreta populista guanya terreny en el camp espanyolista. Ni el “progressisme” a la Moncloa, ni el processisme autonomista, són cap dic a aquest avanç, més aviat continuen obrint el camí al seu enfortiment.

La CUP renuncia a ser una alternativa des d’una esquerra anticapitalista i de classe

Després d’unes setmanes en les que s’han creuat comunicats crítics respecte a l’acord amb Guanyem per part de corrents com Endavant, la publicació d’un compromís de 12 punts amb elements més d’esquerra en el programa social o els últims documents aprovats pel Consell Polític que criticaven les declaracions en favor de poder sumar-se a un govern de coalició, aquest dimecres s’ha presentat la campanya i el programa electoral definitiu.

En aquest document es reprèn un programa social de reformes possibles en l’actual marc legal i autonòmic. Ja no es parla de nacionalització de la banca, sinó de desenvolupar una banca pública a través del Institut Catalá de Finances, s’accepten les ajudes i subvencions a empreses a canvi de mantenir llocs i condicions de treball o es planteja una reforma fiscal en la línia de les propostes del neo-reformisme avui en el govern central. Aquests són només alguns dels elements més destacats d’aquest gir a la moderació i a ser una esquerra de gestió de l’Estat capitalista, en aquest cas en el seu nivell autonòmic.

Pel que fa al full de ruta “cap a la independència”, es reprèn la proposta d’un nou referèndum, la cerca de la negociació amb l’Estat i fins i tot la intervenció de la comunitat internacional, és a dir altres governs capitalistes. Respecte a la participació en un possible govern sembla que la negativa quedarà en els documents interns, quan els periodistes han preguntat sobre aquesta qüestió en la roda de premsa de presentació, el membre del Secretariat Nacional de la CUP, Edgar Fernández, ha respost amb una fórmula evasiva de “la CUP està disposada a assumir totes aquelles responsabilitats que siguin necessàries”.

Aquest 14F: vot nul o abstenció, per una alternativa anticapitalista i de classe

La CUP va iniciar a mitjans del 2020 un procés de debat per a l’elaboració de la proposta política de cara a aquestes eleccions. En aquest procés, del que el CRT va ser partícip, apostant que a partir de les lliçons que van quedar plantejades de la tardor de 2017, poder impulsar un agrupament sota els eixos de lluitar per un programa transicional anticapitalista lligat a la lluita pels drets democràtics, el desenvolupament de la mobilització obrera i popular i una posició independent dels partits i governs dels capitalistes, que no caigués en el seguidisme portat endavant per l’esquerra independentista a aquestes direccions durant tot el procés.

Lamentablement el procés es va encaminar en una altra direcció, amb un gir a la moderació en un intent de buscar encaix amb altres formacions, com són els Comuns, ERC i JxCat. La pròpia elecció de Dolors Sabater com a cap de llista suposava precisament un pont cap a aquesta política. Per això des del CRT no cridem a votar a la candidatura de la CUP i Guanyem i ens posicionem pel vot nul o l’abstenció.

Durant els últims mesos hem plantejat a tots aquells sectors que vénen sostenint crítiques similars a aquest “nou cicle” de la CUP a avançar en posar dempeus un agrupament de l’esquerra amb aquestes coordenades.

Lamentablement organitzacions crítiques amb el curs de la CUP, com LI o Corrent Roig, van refusar treballar en aquesta direcció. En el cas de LI va optar per secundar finalment la candidatura. Ho van fer escudant-se en l’ambigu acord de 12 punts que avui el programa electoral deixa en lletra morta. Corrent Roig per la seva part va optar per integrar-se en una llista amb un programa d’implementació de la república des de les institucions autonòmiques, que finalment va aconseguir solament els avals per Tarragona. Tampoc sectors interns de la CUP, com Endavant, que va qüestionar en un recent comunicat les pulsions governistes de Sabater, però es nega a portar aquestes crítiques a una resolució que permeti posar en peus un nou agrupament.

El 14F passarà i continuarà sent una tasca urgent aixecar una esquerra anticapitalista i que tingui total independència de la política tant dels sectors processistes d’ERC i JxCat com dels sectors dels Comuns. El grup parlamentari de la CUP-Guanyem, amb Sabater al capdavant, està lluny de proposar-se una cosa així.

Una alternativa que treballi per enfortir l’organització i mobilització obrera i popular, per imposar un programa perquè la crisi la paguin els capitalistes des dels carrers i els centres de treball i per obrir el camí a una ruptura amb el règim del 78 que obri el camí a conquistar veritables repúbliques de treballadors.

La situació internacional i estatal posa de nou sobre la taula la possibilitat que s’obrin nous cicles de la lluita de classes com els que va donar la crisi anterior. Aquests no sorgiran en el buit, sinó sobre les experiències anteriors i especialment les més recents. Construir una esquerra que es prepari per a arribar més ben preparada per a intervenir continua sent una tasca estratègica perquè vells i nous desviaments, com va suposar a Catalunya el processisme o en la resta de l’Estat Podemos, no tornin a deixar en els calaixos les aspiracions democràtiques i la possibilitat d’acabar amb un sistema que no té res més que misèria per a oferir-nos.