La crisi sanitària es preveia tan forta que Pedro Sánchez va haver de dir que posaria a la disposició de combatre el virus tots els recursos públics i privats. Evidentment això no ha passat. En tot cas, la situació actual només ha extremat quelcom que ja passava abans, l’interès privat dels capitalistes es contraposa i passa per sobre de l’interès de la majoria social treballadora.

Aquesta contradicció s’ha mostrat en tot el transcurs de la crisi. Sobretot quan en els primers dies el Govern continuava enviant a treballar a milions de treballadors dels sectors no essencials, mentre se’ns bombardejava que ens quedéssim a casa. La crisi sanitària és prou greu com per a no poder fer una passejada en solitari amb mascareta i guants, però no per a deixar d’anar a treballar. Després va arribar la màniga ampla per a aplicar una llista interminable d’ERTOs per part de les empreses, incloses les que tenen beneficis milionaris, i ara ho hem tornat a veure amb la tornada al treball dels sectors no essencials sense poder garantir les seves condicions de seguretat.

Una “unitat” que amaga una bretxa insalvable

Els aplaudiments als sanitaris i altres treballadors i treballadores, com a reconeixement per la seva crucial tasca, han estat aprofitats pel Govern i els mitjans per a crear un clima d’unitat de “tots contra el virus”. La infermera i ex diputada de Podemos Marta Sibina, ara crítica amb la formació, manifestava: No sortiu a aplaudir, si us plau! Sortiu a fer cassolada. Que retroni per tots els racons. Això és de traca. Aplaudir no anima. El que anima és veure una societat rebel!! Prou submissió! Piqueu tan fort com pugueu! Cassoles!!!"

Aquesta unitat de classes i territorial tracta d’ocultar allò evident: les retallades a la sanitat han agreujat la crisi, no hi ha hagut equips de protecció ni test suficients per als sanitaris i treballadors de residències, s’ha prioritzat els beneficis sobre la salut i no s’ha salvat a la classe treballadora de les conseqüències econòmiques de la crisi. A més, el Govern ha repetit fins a la sacietat que “el virus no entén de territoris” i s’han negat a prendre mesures diferenciades per territoris, quan el nivell d’afectació del virus entre diferents zones i barris no és el mateix.

Punt àlgid d’aquesta arengada patriòtic-militar-sentimental el posava el ministre de Justícia anunciant que “aquest final del túnel arribarà. I és veritat, que arribarem amb llàgrimes en els ulls, però també amb l’orgull de ser espanyols, l’orgull de que la unitat aconseguirà vèncer la Covid-19”.

D’altra banda, s’ha mostrat que milions de treballadores amb salari mínim, com les empleades dels supermercats, són totalment essencials per al funcionament de la societat. El dogma econòmic del lliure mercat no es correspon amb la realitat de les necessitats. Què hauria passat si aquestes treballadores s’haguessin posat en vaga reclamant una millora del conveni? No seria d’estranyar que les lloances s’haguessin convertit en un linxament per part del Govern i els mitjans, o fins i tot, en una militarització dels llocs de treball com va passar amb els controladors aeris al 2010.

Economia, salut i llibertat

El trilema plantejat entre economia, salut i llibertat per a enfrontar-se al Coronavirus és fals des del principi. Perquè cap d’aquests ítems es pot plantejar com a neutre. Si es frena l’economia per a garantir la no propagació del virus, qui ho pagarà? Ho pot pagar el capital o el treball, no hi ha més opcions. Però l’opció que es presenta com un fatalisme inevitable, aquella que diu que els costos els hauran de pagar els treballadors, és simplement fals.

Per exemple, al 2018 es van recaptar 24.401 milions de l’impost de societats sobre un benefici de 246.154 milions. Quelcom que indica que els beneficis després d’impostos van ser de 221.753 milions. Restant-li el 19% d’IRPF per cobrament de dividends queden 179.619 milions. Per a fer-nos una idea, aquesta quantitat representa un salari brut de 20.000 euros anuals (cost d’empresa de 26.600 €) per a 6,75 milions de treballadors. Com a referència, la població activa (ocupats + aturats) del quart trimestre de 2019 era de 22 milions. Aquests beneficis també representen el 40% dels pressupostos generals de l’Estat. A més, ens podem preguntar quins són els beneficis reals quan el frau fiscal de grans empreses i fortunes en 2012 va ser de 42.000 milions.

Per altra banda, respecte a la salut i la mesura de confinament per a alentir la propagació del virus, no tothom pot permetre’s quedar-se a la seva casa per igual, i més encara sense treballar. Així que el virus no afecta a tots per igual com defensa Sánchez en la recerca d’aquesta unitat. A més, quedar-se a casa no suposa el mateix per a tothom. Exemple d’això són, sens dubte, les milers de dones que sofreixen violència de gènere i s’han quedat en una pitjor situació.

El desplegament policial ha estat diametralment proporcional a la falta de tests massius que podrien haver suavitzar les mesures restrictives. Com a mínim, el confinament hauria d’haver estat acompanyat per tests constants per a la totalitat del personal sanitari i de les residències, presentessin o no símptomes. La mort d’ancians en residències està representant un percentatge molt elevat del total de morts per Coronavirus. Cal preguntar-se quina estructura econòmica impedeix la producció massiva a nivell mundial de test. El desenvolupament de les forces productives permet fabricar milions de cotxes que no necessitem, però no readaptar ràpidament la producció a un bé que es converteix de primera necessitat.

A més, un no pot oblidar que el TEDH va condemnar en nombroses ocasions l’Estat espanyol per no investigar tortures, i en 6 dels casos el jutge instructor era el ministre d’Interior Marlaska. Hem vist durant aquest Estat d’Alarma abusos policials , policies que es convertien en legisladors, una quantitat de multes molt superior a les de Itàlia i militars que van per lliure. Tenint en compte tot això, em pregunto, el mateix PSOE del terrorisme dels GAL és el que ens ha d’evitar les extralimitacions policials?

Quina estratègia per a l’esquerra?

Amb un Podemos totalment assimilat al règim com a part del govern, s’obre un espai per a l’esquerra. Aquesta situació de crisi, que ha mostrat agudament els límits del capitalisme enfront de les necessitats de la població, permet lluitar per un programa que qüestioni la propietat privada dels grans mitjans de producció. Ara aquest programa pot aparèixer com a raonable per a molts que fa pocs dies no ho veien clar. L’esquerra acostuma a rebaixar posicions amb l’excusa del “no es pot”. Però en temps de normalitat s’han d’acumular totes les forces possibles, sense rebaixar discurs, per a fer grans salts en temps convulsos com els actuals. No preparar-se per a aquesta situació, i no defensar ara aquest programa, és una claudicació per passiva.

Un programa que defensi l’expropiació efectiva de la sanitat privada i empreses farmacèutiques, una renda de quarantena per a tots aquells que s’hagin quedat sense treball o no tinguin ingressos, un augment del salari mínim, repartiment de les hores de treball sobre la base de la reducció de la jornada laboral sense disminució de sou, expropiació dels habitatges als grans propietaris i nacionalització de sectors estratègics. Però tot això, no només com una finalitat en si mateix, sinó com a mesures que permetin establir una connexió entre la forma de resoldre les necessitats immediates i la necessitat del socialisme.

A més del programa, queda plantejat també com lluitar per ell. I aquesta crisi ens has mostrat qui té la paella pel mànec a l’hora de la veritat i per tant on és essencial acumular forces:

“Si hi ha quelcom que ha quedat de manifest en aquesta crisi és que és la classe treballadora la que ocupa totes les posicions estratègiques per a la producció i reproducció de la societat. Si, com hem desenvolupat en altres articles, en termes d’estratègia revolucionària aquestes posicions són definitòries tant pel seu “poder” per a paralitzar el funcionament de la societat, així com també en tant el lloc privilegiat des d’on aglutinar al poble explotat i oprimit, també ho són des del punt de vista de la possibilitat de reorganització de la societat sota el criteri de la satisfacció de les necessitats de les grans majories, alternatiu i contraposat, al del benefici capitalista”.

Et pot interessar: Pandèmia i capitalisme, la lluita en dos fronts de la classe treballadora

Els treballadors i les treballadores hem demostrat que sobre nosaltres s’aguanta tot. Així que és l’hora que nosaltres prenem la decisió de que no pagarem aquesta crisi. Perquè la situació ha empitjorat molt, però tampoc ens serveix tornar al punt on estàvem abans de la crisi del Coronavirus. Necessitem un gir de 180 graus, una perspectiva socialista. Sánchez ja parla en termes de guerra i postguerra, i un es pregunta si la guerra de la que parla és contra el virus o contra nosaltres.