La crisi sanitària originada pel COVID-19 està castigant sense pietat a les residències d’ancians, on avui dia, segons informa el diari “Públic”, hi ha més de 8.000 morts, que sumen un 50% del total de morts a Espanya.
Tanmateix, això no és accidental. Hi ha qui pensarà que és així pel fet que les nostres ancianes són un grup d’alt de risc per al virus, però el que de debò està causant estralls en les residències és la total negligència del govern a l’hora de gestionar els problemes que aquestes arrosseguen (falta de personal, de material sanitari, etc.).
Les treballadores d’aquests centres (que en un 90% són dones), afirmen que se senten abandonades pel govern al no mostrar-se gens d’interès per la situació crítica que estan atravessant. Segons una anàlisi publicada en “CTXT”, un 75% d’aquestes residències està en mans de multinacionals, fons voltors i l’església catòlica. Aquesta última, a sobre, disposa d’un gran nombre d’avantatges fiscals, com el no pagament de l’IBI o exempcions parcials que se li permeten respecte al pagament de l’Impost de Societats, entre altres coses. I tot això pel seu suposat caràcter “benèfic”, caràcter que sembla que no van tenir les monges que es van donar a la fugida abandonant a la seva sort a les ancianes del centre de majors en el qual treballaven. Tot un espectacle lamentable, al qual per desgràcia ja ens té acostumades l’Església catòlica.
Pel que fa a les multinacionals i els fons voltor, empreses de tota mena, com “DomusVi”, “Orpea”, “Amavir”,”Vitalia”, “Ballesol”, “Sacyr” o “Saint Lucia”, entre altres, són les principals operadores de residències en l’Estat Espanyol. Tant capital estranger (les dues primeres són les més importants), fins a empreses dedicades a la construcció (com és el cas de Sacyr) i asseguradores (Saint Lucia). Vist el panorama, cal preguntar-se com pot ser que empreses que no semblen no tenir absolutament res a veure amb el tracte i cura de persones ancianes, són les principals posseïdores de centres per a majors en tot l’Estat.
Això és alguna cosa sens dubte és problemàtic, ja que, amb la condició de no afrontar pèrdues econòmiques, en comptes de contractar a més personal de cures i comprar el material sanitari necessari per a evitar possibles contagis, prefereixen deixar morir a les ancianes internades en els centres.
No és d’estranyar que la taxa de mortalitat en centres de geriatria sigui més elevada en aquells que estan en mans privades, a comunitats com la de Madrid, on el 10% de persones mortes pel coronavirus eren ancianes ingressades en tan sols 13 residències privades, segons “CTXT”. El govern, que no es queda enrere en negligència, ha permès aquest maneig de les residències d’ancianes per part de capital privat provinent de tot tipus d’empreses, sense atrevir-se a intervenir en elles per a millorar la cura de les majors, deixant abandonades a aquelles i a les empleades.
Es podria gestionar millor l’organització de les residències? Per descomptat que si, ja que està sent desastrosa. La pregunta principal és com podríem gestionar-la d’una forma més humana i molt més eficaç. En primer lloc, no hauria de permetre’s a aquestes multinacionals i fons voltor accedir al que ells veuen com un simple mercat del qual treure profit. Per això hauria de procedir-se a la nacionalització de totes les residències en mans privades, per a ser posades sota el control i organització de les empleades dels centres, ja que posseeixen una visió més qualificada sobre com organitzar-les.
A l’establir una xarxa pública de residències autogestionades podria donar-se una major complementarietat entre elles i esclarir quines són les condicions de cadascuna, de manera que es podria decidir quins són les que tenen més necessitat de material sanitari, personal, etc.
No obstant això, el suposat govern progressista del PSOE i Unides Podemos no està ni ha estat mai per la labor d’oferir una alternativa d’aquest tipus per a millorar la situació greu per la qual estan passant els centres de gent gran. En canvi, s’agenollen sense pensar-s’ho dues vegades davant les grans multinacionals. Les residències geriàtriques no haurien de ser un negoci en el qual invertir per a augmentar els seus guanys, sinó centres públics gestionats per les treballadores, dins dels quals es pugui acollir a les persones grans i donar-les-hi un tracte i una vida digna. Aquest govern de titelles de les grans multinacionals encobert sota una màscara progressista no ha per tant res a oferir-nos, més que sofriment i submissió al capital privat.
