En els últims dies les tensions entre Rússia/Ucraïna i l’OTAN s’han extremat. Una vegada més, l’encarregat de moure les peces en aquest complex tauler geopolític ha estat el president rus Vladimir Putin. Després que les potències occidentals deixessin clar que no assumirien el compromís en la taula de negociació de no incorporar a Ucraïna a l’OTAN, el 21 de febrer el president rus reconeixia oficialment com a repúbliques independents les províncies de Donetsk i Lugansk a l’est d’Ucraïna, que des de 2014 estan sota control de separatistes prorussos. La repercussió global no es va fer esperar. Van caure les borses, el ruble va perdre el 10% del seu valor i el barril de petroli va superar els 100 dòlars, quelcom que segurament reactuarà sobre les tendències inflacionàries que registra l’economia mundial.
L’anunci de Putin ha tingut una important quota de teatralitat. La televisió russa va transmetre en directe una reunió del Consell de Seguretat en la que els caps militars donaven les seves raons per a reconèixer a les regions separatistes.
Després del vot afirmatiu del consell, Putin es va dirigir al poble rus en un missatge de gairebé una hora amb un to fortament nacionalista i reaccionari. El president rus sosté que Ucraïna com a Estat és una “ficció”, que li deu la seva existència a Lenin i els bolxevics, una reinterpretació en clau anticomunista de la política de la Unió Soviètica revolucionària de reconèixer el dret de l’autodeterminació de les nacions que com Ucraïna havia sofert l’opressió tsarista.
L’objectiu indissimulable d’aquest xou mediàtic de Putin era aconseguir suport intern per al que podria acabar en una aventura militar que com el seu govern, no gaudeix d’alta popularitat entre la població russa. A continuació, el Senat va autoritzar el Kremlin a enviar tropes per a auxiliar a aquestes noves “repúbliques” en cas que consideri que estiguin sota amenaça militar ucraïnesa.
Aquesta última escalada implica que Rússia ja no reconeix els acords de Minsk II, dels quals l’aplicació era una de les demandes del Kremlin davant l’incompliment, segons Rússia, del govern ucraïnès. Recordem que si bé aquests acords eren més favorables a Rússia perquè preveien l’autonomia de Donetsk i Lugansk, mantenia a aquestes províncies dins d’Ucraïna i plantejava la retirada de les tropes russes del Donbass.
Això vol dir que la guerra entre Rússia i l’OTAN és inevitable? No necessàriament en l’immediat, encara que sens dubtes és la conjuntura més perillosa des de desembre de 2021, quan es va iniciar aquesta etapa de la crisi. La situació tendeix cada vegada més als extrems. No obstant, encara sembla haver-hi marge per a una estratègia de “colpejar per a negociar”.
Ara com ara, Putin ha avançat dues caselles: ha trobar una manera d’escalar sense llançar una invasió militar en tota la línia. I ha ampliat el radi d’acció cap a tota la regió del Donbass, estenent les fronteres de les noves “repúbliques populars” que només ocupen un terç d’aquesta regió. El bonus track però, ha estat que amb aquesta jugada ha deixat en ridícul al president francès Emmanuel Macron i altres líders imperialistes europeus que havien comprat que la solució diplomàtica estava a l’abast de la mà i que ells podien ser els artífexs d’aquesta solució.
La resposta dels Estats Units i la Unió Europea ha estat més que previsible. De moment, no s’han sortit del llibret de la “diplomàcia coercitiva”, consistent en un còctel de sancions econòmiques, desplegament militar als països de l’OTAN pròxims a Moscou i enviament d’armes a Ucraïna. Com ja venien anunciant, la "moguda" de Putin ha posat en marxa una nova ronda de sancions econòmiques que afecten els bons del deute sobirà, a institucions financeres, als membres de la Duma (parlament rus) i altres individus de l’elit russa. És una incògnita si en la llista d’individus sancionats està Putin. L’abast d’aquestes sancions encara és matèria de debat. Els partidaris de mesures més dures, com Wall Street Journal i diversos congressistes republicans, sostenen que després d’anys de sancions, el deute públic rus està emés majorment en rubles i que el deute extern està en un nivell manejable del 25%. El cop més important per al Kremlin és la suspensió del procés de certificació per part d’Alemanya del gasoducte Nord Stream 2, que permetria transportar el gas rus directament a Europa sense passar per Ucraïna. Les potències imperialistes s’han reservat un marge per a incrementar les sancions, per exemple, desenganxar a Rússia del sistema internacional de pagaments.
En síntesi, per a Rússia, més enllà de l’últim moviment tàctic, sostenir una guerra i posterior ocupació d’Ucraïna seria molt costós en termes econòmics, militars i polítics. Això explica que escali la pressió militar per la zona de menor resistència: l’est ucraïnès, on la majoria de la població és rus parlant.
Per als socis europeus imperialistes de l’OTAN l’estratègia de moment és tractar d’evitar veure’s involucrats en una guerra d’envergadura amb Rússia. Els Estats Units per la seva part encara no s’han recuperat del retir desastrós de l’Afganistan que ha deixat exposada la seva decadència hegemònica. Les potències de la UE no volen una guerra en el seu propi territori. A més l’OTAN ha sofert una important deterioració durant els quatre anys de la presidència de Donald Trump i si bé l’escalada russa li ha donat una certa unitat, també ha exposat les diferències sobretot entre els Estats Units i Alemanya (i França). Juntament amb la dependència energètica d’Europa –en particular d’Alemanya- del gas rus és la carta més forta que juga Putin. Això és el que s’ensuma Volodymyr Zelenski, el president ucraïnès avui subordinat a les potències imperialistes occidentals, que es va queixar amargament en la Conferència de Seguretat de Munic i va acusar els patrocinadors de l’OTAN de tenir una política d’“apaivagament”. No obstant, la situació es fa cada vegada més tibant i s’acosta a un punt en el qual es van tancant els camins per a retrocedir.
Les arrels del conflicte entre Rússia, Ucraïna i l’OTAN es remunten al final de la Guerra Freda amb el triomf dels Estats Units, la dissolució de la Unió Soviètica i la restauració capitalista. Després d’haver retrocedit a nivells històrics en el període de Boris Yeltsin, sota el règim bonapartista de Putin, Rússia va reemergir com una potència que si bé no té l’estatus de la ex Unió Soviètica i es basa en una economia rendista dependent del petroli, ha heretat l’arsenal nuclear de la ex URSS, quelcom que li dona una projecció geopolítica que excedeix amb escreix les seves bases materials i alimenta les ambicions de Putin d’incidir en l’escena internacional en funció dels interessos del capitalisme rus.
Els Estats Units a més de promoure governs prooccidentals en el veïnatge de Rússia ha avançat amb l’expansió cap a l’est de l’OTAN que gradualment ha anat incorporant els països que formaven part de l’esfera d’influència de la Unió Soviètica. L’Aliança Atlàntica, que tenia per objectiu defensar a l’Europa capitalista d’un eventual atac de la Unió Soviètica sota la direcció dels Estats Units, una vegada desapareguda l’URSS va duplicar els seus membres i es va estendre fins a les fronteres de Rússia. La lògica que guia aquesta acció expansiva dels Estats Units és l’objectiu estratègic d’avançar en una política de semicolonització de Rússia.
Aquesta és una política d’Estat de l’imperialisme nord-americà, portada endavant per demòcrates i republicans, realistes i neoconservadors. Només alguns pocs s’han oposat, entre ells George Kennan, ni més ni menys que el creador de la “política de contenció” que va ser la base de la Guerra Freda.
Després d’haver perdut molt de terreny i influència –els països bàltics, la instal·lació de míssils i bases militars de l’OTAN als països d’Europa de l’Est-, la “línia vermella” de Putin és la incorporació de Geòrgia i Ucraïna a l’OTAN i a la Unió Europea. Aquesta política d’expansió de les potències occidentals cap a Rússia fa que aquests països hagin estat escenaris de guerres de baixa intensitat en els últims anys. Geòrgia en 2008, on Rússia va intervenir a favor de les repúbliques separatistes d’Ossètia del Sud i Abkhàzia després de l’ofensiva de l’exèrcit georgià. I Ucraïna en 2014, amb l’annexió de Crimea després de l’aixecament de Maidán que va portar a la fracció prooccidental al govern, una posició d’importància estratègica per a Rússia (en particular la base de Sebastopol) i les regions separatistes del Donbass.
Per això una de les demandes de Putin era tenir una reassegurança que no s’incorporaria a l’OTAN a Ucraïna i Geòrgia, amb lla corresponent negativa dels Estats Units i la UE.
Després del final de la “guerra contra el terrorisme”, la principal hipòtesi de seguretat nacional dels Estats Units és el “conflicte entre potències”, i els seus principals enemics Xina i Rússia. Històricament, un dels objectius de la política exterior de l’imperialisme nord-americà ha estat separar a la Xina de la ex URSS, quelcom que va aconseguir sota la presidència de Nixon en 1972, que va segellar un acord amb la Xina. Encara que hi ha un debat obert sobre la conveniència d’aquest acord, que d’una banda va aïllar a l’URSS però per un altre va permetre l’emergència de la Xina com a competidor estratègic dels Estats Units. La política de Biden per a recompondre el lideratge imperialista és articular un front ampli en contra dels “règims autocràtics” que empeny de fet a una aliança entre Rússia i la Xina. La trobada i la declaració comuna de Putin i Xi Xinping és un primer pas en aquest sentit.
Però més enllà dels frecs i rivalitats amb els Estats Units i les potències imperialistes europees, el règim de Putin és completament reaccionari. No només està al servei dels interessos capitalistes d’oligarques afins sinó també d’objectius contrarevolucionaris en un sentit més ampli, com va mostrar la intervenció militar ordenada per Putin per a aixafar l’aixecament popular a Kazakhstan, o la ingerència a favor de sostenir el règim d’Assad a Síria. Dècades d’opressió nacional, primer sota el tsarisme i després sota l’estalinisme, i ara amb la negació llisa i plana per part de Putin de l’estatus d’Ucraïna com a estat, alimenten a Ucraïna un nacionalisme antirús reaccionari, utilitzat pel govern de Zelenski, pels oligarques lligats als negocis amb els Estats Units i la UE, i per les potències imperialistes.
Amb el pretext de la “sobirania d’Ucraïna” o la defensa de la “democràcia” contra la “autocràcia”, els Estats Units i l’OTAN estan empenyent les tendències a una guerra que serà catastròfica per als treballadors i els pobles. Per això els socialistes cridem a enfrontar amb la mobilització la possibilitat d’aquesta guerra reaccionària, contra l’OTAN i les sancions imposades per les potències imperialistes, així com rebutgem la ingerència de Rússia a Ucraïna. Ucraïna és en aquest joc una moneda de canvi.
La possibilitat d’una Ucraïna independent està indissolublement lligada a la lluita contra els oligarques de tots dos bàndols i a una perspectiva socialista. La possibilitat de detenir les guerres reaccionàries al desenvolupament de la revolució socialista i a acabar amb la dominació imperialista a tot el món.
