La crisi de Vox s’ha cobrat finalment el cap del seu secretari general, Javier Ortega Smith, que ha estat destituït després d’un torrent de crítiques internes que han guanyat publicitat mediàtica arran de l’enfrontament de Vox amb Macarena Olona, excandidata de la formació a Andalusia. El seu substitut, Ignacio Garriga, portaveu de Vox en el Parlament de Catalunya, ha pres el relleu aprofitant el festival Viva22, l’esdeveniment anual de Vox, on ha pres contacte amb les bases. Garriga s’enfronta ara a la tasca de solucionar la feblesa estructural d’un partit que sofreix constants crisis internes i un desgast orgànic que amenaça les seves possibilitats electorals en les pròximes eleccions municipals i autonòmiques.
La caiguda d’Ortega Smith
Javier Ortega Smith, vicepresident de Vox, ha estat durant sis anys el secretari general del partit d’Abascal i íntim amic d’aquest últim. Precisament ha estat Santiago Abascal el primer a sortir a abrigallar-ho tractant de tancar la crisi oberta exposant que el destituït dirigent de Vox es dedicarà ara a preparar la seva candidatura per a l’alcaldia de Madrid, obrint novament un enfrontament amb Almeida i el PP madrileny. Potser és per aquesta lleialtat i amistat és pel que lluny d’abandonar la direcció del partit Ortega Smith és ara vicepresident de la formació.
El fins ara secretari general arrossegava una sèrie de problemes interns com a escissions i sectors crítics a Múrcia o Andalusia, contínues dimissions de direccions provincials com la recent a Badajoz o anteriorment a Alacant. Exemples que demostren que malgrat el seu èxit electoral en el període 2018-2022, Vox no ha aconseguit estabilitzar una estructura orgànica prou forta per a resistir un període de baixada d’expectatives electorals com el que es va obrir aquest estiu després de la derrota a Andalusia.
La formació d’Abascal afronta una difícil situació de cara al cicle electoral de maig, en el qual alguns mitjans afins dubten fins i tot de la capacitat d’aquest partit de cobrir amb suficients candidats els municipis de més de 50.000 habitants i de si hauran de presentar a més figures nacionals com a caps de llistes en les autonòmiques. Aquesta feblesa va ser reconeguda en part pel mateix Abascal, en una entrevista on explicava que havien canviat el reglament intern per a la presa de decisions respecte a les llistes electorals per a resoldre una problemàtica de descontrol en les bases on les lluites de poder i els arribistes havien dificultat anteriorment els processos electorals. Una política que ha estat rebuda per part d’un sector crític com una altra mostra del funcionament antidemocràtic del partit d’extrema dreta.
La sortida d’Ortega Smith en aquest context s’ha llegit per part d’alguns analistes com una solució impulsada per Iván Espinosa de los Monteros i d’Abascal, per a atallar aquestes crítiques internes en un moment tibant on han perdut el grup parlamentari a Múrcia. I que deixa al seu successor la complicada tasca de resoldre la crisi de les estructures locals en pocs mesos tenint en compte que el partit espera.
Un canvi en l’estructura orgànica que no sols ascendeix a Ignacio Garriga, un dels grans pesos institucionals de Vox, a la direcció del partit, sinó que redueix el pes de Víctor González, l’"ànima econòmica liberal" del partit en paraules de Macarena Olona, a simple vocal en la direcció. Si atenem els perfils dels dirigents, se suma a la direcció un representant de l’ala ultracatòlica del partit, amb vincles pròxims a l’Opus Dei, però que també és pròxim a Jorge Buxade, vicepresident polític i representant de l’ala neofalangista en el partit, per la qual cosa el pes d’aquest corrent en la direcció no sembla reduir-se a priori malgrat la destitució d’Ortega Smith.
El de Garriga ha estat presentat per mitjans afins a la formació com un perfil de consens, lleial a Abascal i que pot unificar un aparell dividit. Però també podria ser un al·licient per a recuperar a un sector ultracatòlic més crític lligat a HazteOír, el lobby religiós que inicialment va impulsar a Vox i que recentment va trencar amb el partit per la seva falta de duresa en temes com l’avortament i la defensa de la família tradicional, que podria unir-se a una possible escissió capitanejada per Olona. Una excandidata i ara exmilitant que fa poc va rebre el suport públic d’HazteOír pel fet que identificaven que sí que defensava els valors reaccionaris del lobby amb la fermesa suficient. Una falta de combativitat que el lobby atribueix a Vox i que alguns llegeixen com un intent d’Abascal de perdre votants de centredreta que podrien tornar pròximament al Partit Popular.
És impossible saber si, com diuen alguns, Abascal estaria assajant una estratègia de tall més "centrista" a l’estil Reagrupament Nacional a França; el que sí que és clar és que la seva formació continua mantenint una divisió interna marcada per disputes entre famílies polítiques i que encara estan a la cerca d’una síntesi que estabilitzi les coses. Una necessitat per a una formació que ha perdut l’impuls inicial que una sèrie de ràpides victòries successives en l’àmbit electoral li van donar i a la qual se li han començat a obrir esquerdes una vegada el triomfalisme va deixar d’unir diferents elements de l’extrema dreta que no necessàriament estaven d’acord en tot.
