Després de diverses setmanes des que comencessin les classes, a Catalunya es confirma el que ja s’espera: les mesures en educació per a evitar els contagis són insuficients. En menys d’un mes, el nombre de grups confinats va superar ahir els 600, la qual cosa equival a més del 8% dels centres educatius del territori català.
Durant els últims anys, la falta de professorat, de recursos, de nous centres d’estudi i les elevades ràtios ja havien deteriorat enormement la qualitat de l’ensenyament públic en benefici de la privada i la concertada, afavorint així a la segregació. Amb l’arribada de la pandèmia, aquesta situació estructural s’ha convertit en un veritable perill per a la salut pública, especialment per a la classe treballadora i els sectors populars, perquè són els seus fills i filles els qui majoritàriament assisteixen als centres d’educació pública.
Abans que arrenqués el curs, diferents sectors de la comunitat educativa ja havien denunciat la impossibilitat de mantenir les condicions higienicosanitàries a les escoles si la Generalitat no prenia més mesures. Sense una major dotació de recursos per a l’educació pública, sense la contractació massiva de docents i l’habilitació de nous espais per a l’ensenyament, qualsevol protocol de seguretat per part del Govern estava destinat a ser pur fum, i així s’ha demostrat.
No es tracta d’una falta de planificació o de la incertesa de la situació com han volgut vendre, sinó de la continuació de les polítiques neoliberals per a educació que els diferents governs – centrals i autonòmics – han mantingut sempre.
Les retallades i la privatització de l’ensenyament públic mitjançant el tracte de favor a les concertades, la reducció de la democràcia interna dels centres i l’externalització de serveis com el de neteja representen un desmantellament de l’ensenyament públic. Abans del coronavirus, el cost d’aquestes polítiques el pagaven principalment la classe treballadora i els sectors populars, però per descomptat que a les grans elits no els importava, ja que això significava més mà d’obra barata per a les seves empreses.
Ara bé, si això pot arribar a afectar la seva salut quina via prendran? A Madrid ja donen pistes d’això. Si els més afectats són els barris obrers, una opció sembla ser confinar-los però que continuïn anant a treballar per a acréixer els beneficis de les empreses. Per descomptat, tot això amb l’aval del govern del PSOE-UP que efectius per a mantenir el brutal confinament de classe.
No prendre les mesures necessàries per a evitar contagis en educació també és retallar en el sector. Davant aquesta situació, resulta necessari transformar el malestar de la comunitat educativa en un programa que doni resposta als problemes actuals. Un pla d’emergència on s’inclogui la contractació massiva de professorat, l’habilitació d’espais d’ensenyament i, atès que aquests són escassos, la intervenció de la xarxa de col·legis privats i concertats per a crear una xarxa pública única sota control d’estudiants, docents, pares i treballadors.
El sector de l’educació ha de posar-se en peus per a enfrontar aquesta situació, però no està necessàriament aillat. Durant aquesta setmana, els MIR de Catalunya s’han mobilitzat per a denunciar les seves llargues jornades de treball, amb sous de misèria i escassa formació. Buscar la unitat entre sectors en lluita, com els sanitaris o altres precaris colpejats per la crisi, és clau per a barallar per un impost a les grans fortunes que permeti finançar la despesa extraordinària necessària en educació, sanitat i altres sectors essencials.
