Organitzacions socialistes revolucionàries dels Estats Units, França, Itàlia, Alemanya, Estat Espanyol, l’Argentina, el Brasil, Mèxic, Xile, Bolívia, Veneçuela, l’Uruguai, Costa Rica i el Perú, integrants i simpatitzants de la Fracció Trotskista per la Quarta Internacional, publiquem la següent declaració en moments en què la crisi de la pandèmia del Coronavirus està en ple desenvolupament. La situació desastrosa dels sistemes de salut en la gran majoria dels països evita respostes adequades (com els test massius i la infraestructura hospitalària necessària), genera milers de morts evitables i proveeix informació confusa de la realitat de la pandèmia en cada país. Els efectes econòmics i financers de la crisi busquen ser descarregats sobre les i els treballadors i sectors empobrits, que al seu torn són els més desprotegits enfront del perill d’infecció. Proposem mesures urgents perquè els grans empresaris que sempre es van beneficiar amb els ajustos en la salut pública i en la precarització del treball, portats endavant pels governs, estats i partits al seu servei, siguin els que paguin els costos d’aquesta crisi. Són banderes de lluita per a l’organització dels treballadors, les dones i la joventut. A grans crisis, grans solucions.
1. La crisi del coronavirus va començar colpejant centralment a la Xina, i des d’allí a l’economia mundial. Després es va estendre a Itàlia, l’Iran, Corea del Sud i molts altres països. Es va combinar amb la crisi (derivada) del petroli (per la falta d’acord entre Aràbia Saudita i Rússia per a limitar la producció i contenir la baixa dels preus), fent un salt el 9 de març amb l’enfonsament de les bosses de tot el món, que va continuar tota la setmana amb noves caigudes, particularment agudes el dijous 12. De crisi sanitària limitada, va passar a crisi econòmica (paràlisi de la producció a la Xina i la seva conseqüència en les cadenes globalitzades de producció, tendències recessives i devaluatories accentuades a tot el món) i a crisi financera (que està en ple desenvolupament). Al seu torn, la crisi sanitària mateixa va continuar desenvolupant-se, amb la declaració de l’OMS de “pandèmia” (dimecres 11) i les mesures extraordinàries preses pels governs d’Itàlia (posar a tot el país en quarantena) i els Estats Units (suspendre vols amb Europa, declaració de la “emergència nacional”). Mentre la Xina sembla començar a superar la crisi, tots els governs pronostiquen un agreujament de la pandèmia en altres països, amb conseqüències impredictibles si arribés amb força als països més pobres d’Àfrica, Àsia o Llatinoamèrica.
2. Quin tipus de crisi sanitària s’està desenvolupant? Quin tipus de malaltia és la que genera el COVID-19? Segons les dades conegudes fins ara (tenint en compte la possibilitat de mutacions del virus i consegüents canvis en el seu comportament) sembla haver-hi un consens entre els “especialistes” que, respecte a la grip comuna, per a prendre com a paràmetre una malaltia virica que causa entre 290.000 i 650.000 morts a l’any, es tracta d’un virus que té una major taxa de contagi (el més preocupant) i també una major taxa de mortalitat o letalidad (sobretot en els adults majors, encara que menor que el SARS i altres virus similars, i moltíssim menor que l’Ébola i altres malalties). El límit és que ara com ara no ha arribat a afectar la proporció de la població mundial que afecta la grip comuna (influença) que es calcula entre un 10 i 20% del total (difícil determinar perquè molta gent passa les grips sense atenció mèdica i, per tant, sense registre). A més de la inexistència de vacunes contra el COVID-19, el més preocupant sembla ser la taxa de contagi alta, ja que fa que la malaltia es propagui amb major rapidesa i això generi crisis sanitàries. En els “pics” no aconsegueixen les infraestructures hospitalàries, en particular les “unitats de vigilància intensiva” i els respiradors artificials per als casos més crítics. Els metges italians van informar que el 10% dels infectats que van arribar als hospitals van requerir assistència respiratòria, la qual cosa se suma al fet que, segons l’experiència a la Xina, els respiradors mecànics ajuden però augmenten els contagis a l’hospital, per la qual cosa diuen que el més efectiu és la intubació, de la qual hi ha molta menys disponibilitat. A més, requereix períodes relativament llargs d’internació (entre 15 i 20 dies). La taxa de mortalitat és incerta ja que no són fiables les xifres d’infectats en cada país sobre les quals es calculen (sobretot a Itàlia i la Xina, on les taxes van ser pròximes al 4%, contra un 0,8% a Corea del Sud). La gran diferència és que a Corea del Sud es van realitzar gairebé 200.000 test contra uns pocs milers en països com Itàlia i els EUA, comparant les primeres setmanes, per la qual cosa va haver-hi detecció primària i aïllament dels infectats. Aquest és una dada clau per a definir les mesures que hem d’exigir! Als Estats Units els test es feien només a les persones amb tots els símptomes, amb ordre mèdica i amb un cost de fins a 3.000 dòlars, mentre la Reserva Federal va decidir destinar milers de milions de dòlars per a rescatar als especuladors financers i les Forces Armades nord-americanes continuen gastant milers de milions, mantenint fins i tot bloquejos salvatges a països colpejats per la pandèmia com l’Iran!
3. Els governs que van ser negligents des del començament (els Estats Units, l’Iran, Itàlia i tants altres) estan reaccionant amb mesures que es limiten a prohibir vols i enfortir les quarantenes i l’aïllament, però sense establir respostes més profundes que permetin reduir el més possible les morts. Temen demostrar incapacitat enfront d’una crisi sanitària d’aquest tipus. Trump, a últim moment, va declarar la “emergència nacional” i va acordar amb els demòcrates en el Congrés un paquet especial per a llicències i tests ràpids. Si apareix com a incompetent davant de la crisi i sumen milers els morts, pot perdre la presidència dels EUA, fins i tot davant de Biden i la seva “deterioració cognitiva”. El mateix qualsevol altre govern. De pas, s’imposen mesures de control policial sobre la població. El govern xinès ara apareix com a “reeixit” però les primeres setmanes des que va aparèixer el nou coronavirus, va practicar un negacionisme típic de la burocràcia capitalista restauracionista, desoint els advertiments que podrien haver reduït les morts (entre elles la de Li Wenliang, el metge que va advertir sobre l’epidèmia, va ser acusat per les autoritats per “propagació de rumors” i després va morir pel COVID-19). la Xina va ser el més extrem exemple d’autoritarisme, amb un ferri control burocràtic que impedeix tenir notícies directes de Wuhan i altres zones afectades.
4. La crisi dels sistemes de salut pública és una demanda molt sentida en diversos països, en particular als EUA on les enquestes mostraven que ja abans d’aquesta crisi es trobava entre les principals preocupacions de la població, pels deutes que genera a les famílies i perquè hi ha 27,5 milions de persones sense cap mena de cobertura. Bernie Sanders l’ataquen durament, no sols Trump sinó també el demòcrata Biden, per plantejar una assegurança de salut universal (Medicare for all)! Tots els sistemes de salut estan organitzats en funció dels negocis dels grans laboratoris. La decadència de la salut pública no és una cosa privativa de les forces de dreta, sinó també de les forces que es diuen “progressistes” o de centreesquerra, com es veu a Llatinoamèrica on els governs “progressistes” no van canviar l’estructura d’una salut “de primera” i privada per als rics i una salut pública en decadència absoluta per als pobres, degradant al seu torn la recerca científica estatal. Sent les i els adults majors els que més necessiten i sofreixen la falta d’atenció mèdica i sanitària, és indignant l’atac a les jubilacions que recorre tots els continents i governs, transformant l’augment en l’expectativa de vida de les persones en un “drama” per als pressupostos dels estats capitalistes, que d’una banda precarizan el treball i per l’altre redueixen impostos als més rics.
5. En diferents països, especialment on hi ha major lluita de classes, els governs buscaran fer un ús polític de la crisi sanitària del COVID-19, amb l’objectiu de restringir les llibertats democràtiques i impedir manifestacions de descontentament i lluita. El cas de Xile el mostra: el govern de Sebastián Piñera, va passar d’una completa desídia a un discurs en el qual assenyala que les conseqüències del virus poden ser enormes pel que pren mesures com la cancel·lació d’esdeveniments massius però no estableix que el poble treballador pugui tenir accés als test gratuïts i el sistema de salut pública segueix fortament desfinanciado i en crisi. Així, comença a gestar un clima per a desincentivar les mobilitzacions, que totes les setmanes es desenvolupen en els principals centres urbans del país. Voldrà usar l’argument sanitari per a aprovar lleis repressives com la que pretén facultar al president per a decretar la militarització de la “infraestructura crítica” (hospitals, ports, etc.). Rebutgem qualsevol mesura repressiva disfressada de política sanitària, contra les masses i les seves mobilitzacions (organitzades o espontànies). No ha de ser el govern qui decideixi si es fa o no una manifestació sinó les organitzacions en lluita amb assessorament de professionals de la salut i investigadors.
6. La dinàmica de la crisi econòmica i financera portarà a un aprofundiment de les tendències recessives, agreujant els efectes de la crisi sanitària, fent dependre la durada i profunditat de la combinació entre elles. Les caigudes borsàries estan punxant una bombolla que ajudava a mantenir el feble creixement econòmic (en particular als EUA), sense haver-hi resulto cap dels problemes estructurals que van esclatar amb la crisi del 2008 (baixa productivitat, baixa inversió). Les empreses estan endeutes més que en aquell any, per la qual cosa una sèrie de fallides (aerolínies, empreses petrolieres de shale als EUA, turisme, etc.) podria colpejar als bancs. A diferència del 2008, els bancs estan aparentment millor, però tot depèn de la profunditat de la recessió. Hi ha altres grans diferències amb aquell moment: lluny d’una coordinació entre els governs de les principals potències que es va veure sobretot en 2009 (òbviament terroritzats per la profunditat de la caiguda), avui vénen prevalent els enfrontaments per les tensions geopolítiques i la competència despietada no sols entre els Estats Units i la Xina, sinó també del primer amb Alemanya (amb forta vinculació econòmica amb la Xina) i fins i tot entre el Regne Unit i la Unió Europea.
7. Per tot això, cridem a lxs treballadrxs, les dones i la joventut a prendre a les nostres mans la lluita per mesures per a enfrontar la crisi. Ja a Itàlia estem veient treballadors que es rebel·len contra la falta de mesures de protecció i llicencies pagues a les fàbriques i empreses. Presentem mesures que en cada país tindran la seva expressió concreta:
• Que els estats garanteixin la distribució gratuïta de tot el necessari per a la detecció primerenca de la infecció: des dels elements bàsics (alcohol en gel, sabó!, màscares, guants, etc.) fins als necessaris kits de test perquè es realitzin en forma gratuïta i massiva a tot el que tingui símptomes, assumint el control dels grans laboratoris privats. Segons cada país, això pot implicar la producció local o garantir fons per a la importació d’emergència, al costat de la confiscació de les empreses que produeixen tot això i posada a produir baix control dels seus treballadors i tècnics. Producció a càrrec l’estat de tots els medicaments que tinguin efectivitat (provada pels organismes de control) per a enfrontar la pandèmia.
• Centralització de tot el sistema de salut, incloent tota la salut privada (des dels grans laboratoris a les clíniques i hospitals privats), baix gestió pública i control de treballadors i especialistes, per a garantir l’assenyalat en el punt anterior i totes les instal·lacions necessàries per a rebre als eventuals infectats que necessitin internació: confiscant totes les sales que faltin (hotels, etc.) i proveint respiradors (mitjançant producció d’emergència, importació, etc.).
• Sou al 100% (a càrrec de les empreses i de l’estat) de tota persona infectada o en perill de contagi, així com de totes les persones majors de 65 anys i de pares i mares que no poden enviar les seves filles i fills a les escoles que tanquin. Pagues per l’estat i empreses per a les i els treballadors en negre, “de plataformes” o immigrants indocumentats en zones afectades perquè no es vegin obligats a treballar exposant-se a la infecció per a rebre el seu salari. Prohibició d’acomiadaments. Congelament dels lloguers a desembre del 2019 i moratòria del seu cobrament en aquells països on l’onada d’acomiadaments i suspensions està deixant a centenars de milers al carrer. Suspensió de tot judici de desallotjament, perquè totes les famílies veuran els seus ingressos reduïts.
• Ampliació d’emergència de tot el personal el sistema de salut pública, començant per hospitals i clíniques. Capacitació immediata i augment de salaris. Reincorporació de tot el personal mèdic i d’infermeria acomiadat en els últims anys o desocupat.
• Comissions independents integrades per professionals i membres de les organitzacions de treballadors, que controlin tota la informació que manegi l’estat sense cap mena de censura: dades de l’evolució de l’epidèmia, comparació amb altres epidèmies, mesures preventives que s’aconsellen a la població, etc. No pot quedar en mans de l’estat, que sempre respon als lobbies de les grans empreses, la informació sobre la salut pública. L’OMS també ha de ser controlada (recordem l’escàndol de suborns dels grans laboratoris per la seva gestió de la crisi de la grip H1N1).
• Comissions d’Higiene i Seguretat en tots els llocs de treball, amb plens poders per a investigar, consultar, qüestionar, les mesures que fan a la seguretat de les i els treballadors i usuaris (en cas de serveis públics).
• Augment d’emergència dels pressupostos de salut i assistència social, deixant de pagar el deute extern i imposant impostos progressius i extraordinaris als grans capitalistes. Aixecament de les sancions dels Estats Units a l’Iran, un dels països més colpejats per la pandèmia, Veneçuela i Cuba.
Impulsem que les organitzacions de la classe treballadora intervinguin amb un programa independent de les diferents fraccionis capitalistes en la crisi, alhora que assenyalem la necessitat d’enfrontar el poder dels capitalistes per a posar fi a la seva explotació irracional de les i els treballadors de tot el món i del mateix planeta (canvi climàtic). Lluitem per governs de les i els treballadors i la revolució socialista per a canviar d’arrel aquesta societat que demostra estar organitzada en funció dels guanys i no de la vida de les classes laborioses. A grans crisis, grans solucions.
La Fracció Trotskista està conformada per les següents organitzacions: l’Argentina: Partit dels Treballadors Socialistes (PTS), el Brasil: Movimento Revolucionário de Trabalhadores (MRT), Xile: Partit de Treballadors Revolucionari (PTR), Mèxic: Moviment de Treballadors Socialistes (MTS), Bolívia: Lliga Obrera Revolucionària (LOR-*CI), Estat Espanyol: Corrent Revolucionari de Treballadores i Treballadors (CRT), França: Courant Communiste Révolutionnaire (CCR) que formen part del NPA (Nouveau Parti Anticapitaliste), Alemanya: Revolutionären Internationalistischen Organisation (RIO), els Estats Units: companys de LeftVoice, Veneçuela: Lliga de Treballadors pel Socialisme (LTS), l’Uruguai: Corrent de Treballadors Socialistes (CTS)
Signen també les organitzacions simpatitzants: Itàlia: Frazione Internazionalista Rivoluzionaria (FIR), el Perú: Corrent Socialista de les i els Treballadors (CST) i Costa Rica: Organització Socialista.
