Política Estat espanyol

CONTRAPUNT

Davant el fracàs d’Unidas Podemos i el processisme: quina esquerra necessitem per a vèncer?

Després de la fallida del neo-reformisme d'Unidas Podemos, el processisme i la política de la CUP: la necessitat d'una esquerra que es prepari per a guanyar es torna avui més urgent.

Pablo Castilla

ContraCorrent Barcelona

diumenge 25 de juliol| edició del dia

Aquest article és una versió de la ponència presentada per l’autor a l’Escola d’Estiu Anticapitalista i Revolucionària del CRT a Barcelona el passat 23 de juliol.

***

La pandèmia i la crisi capitalista auguren un segle XXI on les crisis seran recurrents. Ara bé, les masses populars i treballadores oposaran resistència. Si d’alguna cosa podem estar convençuts, és que en el segle XXI hi haurà noves revoltes. Però que aquestes es converteixin en revolucions contra el conjunt del poder capitalista no està assegurat. Menys encara que aquestes revolucions triomfin.

La victòria com a tasca estratègica i conscient

Com deia Trotsky, la victòria és una tasca estratègica, què vol dir això? Significa que perquè l’enorme energia de les masses es transformi en revolucions i aquestes triomfin, establint les bases d’una altra societat, lliure d’explotació i opressió, fa falta una tasca conscient de preparació. És a dir, per a passar de la revolta a la revolució i de la revolució a la victòria fa falta la tasca conscient de l’estratègia.

Nosaltres volem prendre partit en la política revolucionària. Pensar quina és l’estratègia que la classe treballadora i les masses explotades necessitem per a vèncer.

Però primer de tot què és l’estratègia? És un concepte que ve del pensament militar. L’estratègia seria el pla per a dirigir una campanya militar, una guerra. Mentrestant, la tàctica seria el pla per a dirigir una batalla. La tàctica seria l’art de dirigir operacions aïllades (guanyar batalles) i l’estratègia l’art d’articular totes aquestes batalles aïllades cap a un objectiu últim (guanyar la guerra), és a dir, imposar la teva voluntat a la de l’enemic.

Per als revolucionaris la tàctica és la nostra participació en els sindicats, les vagues, el moviment estudiantil, les eleccions. La nostra estratègia persegueix articular totes aquestes operacions i els volums de forces que poden generar cap a la lluita contra l’estat capitalista per a aconseguir imposar-li la nostra voluntat. Així, aconseguir aixafar-lo i obrir el camí a una societat socialista, basada en organismes d’autodeterminació de la classe treballadora, l’expropiació de la burgesia i que estableixi els fonaments d’una societat sense explotació ni opressions.

Trotsky, Lenin i la Tercera Internacional van ser els primers marxistes que van utilitzar aquest concepte. Nosaltres, el nostre corrent internacional, venim des de fa anys tractant de recuperar l’estudi de l’estratègia, quelcom que està excel·lentment recollit en el llibre d’Emilio Albamonte i Matías Maiello “Estrategia Socialista y arte militar”.

Justament per a, com deia Trotsky, no “perdre’ns en la tàctica”, estar en una i mil lluites o fronts, però sense un pla de com cadascuna d’aquestes conquestes les posem al servei de preparar la victòria. Quelcom així, en un moment com l’actual, construir una força material, una organització revolucionària, és una de les tasques preparatòries més importants.

L’esquerra que va abandonar l’estratègia per a assumir la de l’enemic

Una gran part de l’esquerra del segle XX va renunciar a l’estratègia i els seus hereus del XXI han continuat amb el seu llegat. Van renunciar a imposar la voluntat dels explotats a la dels explotadors. En lloc de la presa del poder, la fi última passava a ser administrar o conquistar petites reformes o parcel·les de llibertat en el capitalisme. D’aquesta manera, les tàctiques es convertien en una fi en si mateix.
Si l’estratègia és aconseguir imposar la teva voluntat a l’enemic, renunciar a l’estratègia és renunciar a imposar la teva voluntat a l’enemic. Renuncien a aquest combat i passen ràpidament a justificar i fins a teoritzar que les aspiracions democràtiques o socials de les masses són metes inassolibles. La conseqüència és que acabin jugant a favor perquè de l’estratègia de l’enemic, qui persegueix com a fi última la supervivència del sistema capitalista.

Per als corrents que es reivindiquen encara revolucionàries o que diuen lluitar pel socialisme, renunciar a pensar en termes estratègics (imposar la teva voluntat a l’enemic) porta a subordinar-se a aquests corrents polítiques reformistes. És a dir, ajudar als qui volen gestionar el capitalisme que un pretén destruir. Abandonar el pensament estratègic porta a la via de la conciliació de classes, és a dir, creure que les aspiracions socials de la classe trabadora i els oprimits es poden aconseguir de la mà de la burgesia.

Ens referim a grups com a Anticapitalistas, que van ser peça clau de la fundació de Podemos i avui a Andalusia tracten de constituir una nova força política neo-reformista amb sectors populistes, o aquí a Catalunya grups com Lluita Internacionalista, que es neguen a trencar amb la CUP tot i que aquesta formació s’ha convertit en soci parlamentari de l’actual Govern d’Aragonès.

Tot això que pot semblar abstracte crec que serà molt més concret si ho baixem a pensar quines són les principals estratègies, o no estratègies, que operen en l’esquerra de l’Estat espanyol. Estem a 10 anys del 15-M i sembla que les condicions podrien haver donat per a més conquestes. No obstant, per què continuem estant tan lluny d’aconseguir tals aspiracions? Aquí és on entren en joc les estratègies que han emergit i que continuen sent hegemòniques avui.

Volem passar de desmuntar aquestes “no estratègies” a plantejar quines són les coordenades que deuria l’estratègia d’una esquerra per a la classe treballadora, la joventut i els sectors oprimits.

El 15-M i la “il·lusió social”

El 15M era la primera vegada des de feia dècades que semblava que alguna cosa podia canviar. Un moviment principalment juvenil dels qui veien frustrat el relat de prosperitat eterna. Ho feia al calor de la primera gran crisi capitalista del segle XXI i que va condemnar a diverses generacions a un futur de precarietat i misèria creixent. L’estabilitat i passivitat del moviment de masses es va trencar, o millor dit, les masses les van trencar.

Va ser un moment en què el que prevalia és el que hem anomenat “la il·lusió d’allò social”. Veníem de dècades sentint que “La revolució no és possible”, “sempre acabava en monstruositats com l’estalinisme” o “la classe treballadora ha desaparegut, socialment i com a subjecte de transformació” que avui encara s’escolten.

D’aquí va emergir una estratègia fallida. Es creia que, per mitjà de mobilitzacions ciutadanes, ocupant espais públics com les places, fins i tot amb accions puntuals del moviment obrer, com les vagues generals de 24h, es podria pressionar i aconseguir que els estats capitalistes i els seus governs avancessin en reformes democratitzadores i socials. Però per alguna cosa li diem il·lusió.

Aquesta estratègia es va topar ràpidament amb un mur. Amb les places plenes i les marees a ple rendiment, va guanyar Rajoy amb la seva majoria absoluta i va passar, amb la complicitat passiva de la burocràcia sindical, les pitjors contrareformes i ajustos. Si bé el 15M va obrir una profunda crisi en el règim polític i va desprestigiar als seus partits i institucions, aquestes protestes eren assumibles i fins i tot assimilables.

L’il·lusionisme polític de Podemos i el processisme

Una idea va començar a ressonar. Allò social no basta i les mobilitzacions al carrer per a pressionar a l’estat i els seus partits no són suficients. Va començar a estendre’s entre molts dels qui van protagonitzar o van viure el 15M. En l’esquerra es va començar a discutir fer el pas a la disputa del poder, era el moment de fer el pas a la política però a quina política?

En l’Estat Espanyol va néixer Podemos, aquell del “sí que es pot”, el de la denúncia a “la casta” del PSOE i PP, el de “trencar els cadenats del Règim del 78”. La seva política era de construir un partit amb un programa assumible dins dels marges del règim i del capitalisme per a aconseguir quotes de poder que els permetessin anar reformant allò que els grans poders capitalistes permetessin. Hi ha una lletra petita. Acceptar no anar més enllà del règim existent suposa no canviar res del règim existent; buscar quotes de poder en el règim existent suposa perpetuar el sistema vigent. Així va néixer Podemos impulsat per Iglesias, Errejón, Monedero i, no ens oblidem, Anticapitalistas. Aquest va ser l’assaig espanyol per a la seva hipòtesi que no calia construir partits revolucionaris, sinó partits amplis sense delimitació entre reformistes i revolucionaris, el resultat va ser el partit que va venir a tractar d’apuntalar i restaurar el règim en crisi.

A Catalunya, el malestar social provocat per la crisi combinat amb les aspiracions democràtiques del poble català va donar lloc a l’emergència d’un enorme moviment democràtic pel dret a decidir. Lamentablement qui es va aconseguir posar al capdavant va ser la CiU d’Artur Mas que venia de retallar en educació i sanitat -al costat del PP- i que va comptar amb el suport d’ERC i la CUP com a ala esquerra, donant lloc a l’anomenat “procés”. D’aquesta manera va aconseguir escindir en gran manera el malestar social de la demanda democràtica de l’autodeterminació i mantenint-lo en una llarga contenció i desviament fins a 2017.

La il·lusió “procesista” era la de conquistar una república catalana, més democràtica que l’Estat Espanyol i amb més marge per a millores socials de la mà dels hereus del pujolisme.

La il·lusió era triple: 1) creure que les aspiracions democràtiques del poble català podien conquistar-se de la mà de la burgesia catalana 2) pensar que hi havia transformació social possible per a la classe treballadora i els sectors populars al costat dels partits de les polítiques neo-liberals a Catalunya 3) esperar que una nova república burgesa, per molt catalana que fora, podia ser quelcom realment diferent a la resta de democràcies capitalistes del món.

I què passava amb la CUP? Què passa amb la força que es reivindica anticapitalista? Doncs que lluny de lluitar contra aquestes il·lusions, ella mateixa les compartia i encoratjava.

Si es llegia bé la lletra petita, el camí de Podemos ja estava escrit. Quan Pablo Iglesias va dir que Syriza – el Podemos grec – no podia fer una altra cosa que aplicar l’ajust de la UE ja va avançar per on anirien els tirs de la formació lila. Deia que s’havia adonat – el senyor Doctor en Ciències Polítiques! – que estar en el govern no era tenir el poder. Que, si Tsipras feia una altra cosa que complir amb el memoràndum llavors havia d’enfrontar a la policia, l’exèrcit, la UE... és a dir a l’estat capitalista i els seus aliats internacionals.

Tenia raó Iglesias. Per això l’estat no és una closca buida que es pot ocupar i canviar el seu caràcter de classe. Però la seva conclusió és plegar-se a això, acceptar-ho, i per tant fer crides a conformar-nos amb fer el que ens deixin aquests poders als quals no es pot, ni s’ha d’enfrontar. En negar-se d’entrada a desenvolupar les forces socials i una estratègia per a combatre el poder dels capitalistes, l’única sortida, per a Syriza, Podemos, com per a tot el reformisme del segle XX abans, era la de gestionar el seu estat i les seves polítiques només fins on aquests poders ho permeten.

En el cas català, el fracàs del processisme era la crònica d’una mort anunciada. La burgesia catalana tenia clar que era burgesa abans que catalana. S’ha cridat a la solidaritat dels estats capitalistes del món; a les marxes ciutadanes eternes i fins i tot ha tractat d’asseure’s amb l’Estat Espanyol.

Però, què no ha fet mai ni farà el processisme? Cridar a desenvolupar les forces de la classe treballadora i els sectors populars, les úniques capaces de fer front a l’Estat espanyol i conquistar la independència. Per a això calia traçar un full de ruta que mai seria el de Mas, Puigdemont o Junqueras. Unir a la lluita democràtica, un programa social per a resoldre els grans problemes d’habitatge, ocupació o pobresa, tocar per tant els interessos dels capitalistes catalans i espanyols, per a sumar a la classe treballadora a aquesta lluita amb els seus propis mètodes de lluita.

El somni de la república catalana només era possible convertint-se en el malson de les grans famílies i empreses a les quals el món convergent i ERC porten anys representant els seus interessos.

La fallida del “sí que es pot” i la “mà estesa” al processisme

Tant el neo-reformisme de Podemos com el suport de la CUP al processisme són anti-estratègia, són la renúncia als objectius, per subordinar-se a uns socis als que mai s’hi ososaran, com fa la CUP, o fins i tot a la renúncia dels objectius i el combat, com fa Podemos. El problema de les no-estratègies, aquelles que abandonen imposar la teva voluntat sobre l’enemic, és que acaben sent el suport perquè l’enemic imposi la seva voluntat, és a dir, acaben treballant per a una altra estratègia, la de l’enemic.

Podemos va passar del “sí que es pot” al “no es pot”. Però, què sí ha pogut fer el govern de Podemos? Sí ha pogut rentar-li la cara al PSOE; avalar la monarquia, donar suport a la sentència del “procés”; reprimir manifestacions contra la LGTBIfòbia, el 8M o les mobilitzacions de Hasel; preparar una nova reforma de pensions, una nova reforma laboral i una nova reforma de la universitat neo-liberal; enviar a l’exèrcit a Ceuta, oposar-se a l’alliberament de les patents de la vacuna al costat dels EUA, el Japó i la resta de països de la UE… Seguim?

Tot això és el que si han pogut fer Podemos, PCE i IU amb la complicitat de les burocràcies sindicals que han ajudat a buidar els carrers i eliminar la resistència. Així, els capitalistes, els burgesos (l’enemic) imposen la seva voluntat via els qui venien a enfrontar-los. Això és el neo-reformisme.

En el cas català, la conciliació de classes amb la burgesia nacional impulsada per la CUP parteix d’una concepció de la revolució per etapes. Primer, tots junts fins a la independència, i després farem una revolució social. Tal visió suposa negar-se a desenvolupar una direcció alternativa a la de burgesia, guiant a la classe treballadora i els sectors populars després d’una classe – la burgesa – que és contrària a les seves aspiracions.

A més, ni tan sols el problema de l’autodeterminació aconsegueix resoldre’s, ja que sense la força social de les masses tampoc és possible d’aconseguir conquistar la independència. Així, seguim sense autodeterminació i sense conquestes socials, però amb un Conseller d’Economia exdirectiu de La Caixa, amb els Mossos d’Esquadra reprimint en cada manifestació i cada desnonament, amb la Generalitat com a acusació particular en judicis contra independentistes i amb un president que es tracta amb Florentino Pérez, Godó i els més alts capitalistes.

En resum, la il·lusió de la república es trenca: ni república catalana ni transformació social, però es mantenen les polítiques neoliberals.

D’allò social a la revolta: els límits de la nova il·lusió

Després de la integració i fallida d’aquests projectes, hi ha milers que es plantegen una espècia de tornada a “il·lusió social”. La lliçó que s’extreu d’aquests fracassos és un cert rebuig a la política, i el que toca és enfortir la mobilització social, els moviments, ja sigui el de l’habitatge, contra les opressions, el sindicalisme combatiu...

D’una banda, és una reacció bona a tot el rebuig i menyspreu de la mobilització dels últims anys realitzat per la il·lusió en les institucions, els ajuntaments del canvi… No obstant, el problema és que torna, com en 2011, a no donar la importància que té incorporar la força i els mètodes de lluita de la classe obrera a aquest reforç social. A més, torna a estar òrfena de formular una alternativa política que superi al reformisme o la conciliació de classes.

A la calor de processos com el xilè o aquí, el que van ser les mobilitzacions contra la sentència o Hasel, hi ha molts joves sobretot que pensen aquest retorn a allò social ha de ser més radical en els mètodes. Podem dir que passem de la “il·lusió social” a la “il·lusió de la revolta”.

De manera senzilla, podríem dir que la revolta es caracteritza pel seu caràcter espontani de caràcter ciutadà, on la classe treballadora intervé de forma diluïda, i es desenvolupen en espais públics com els carrers o les places com a expressió d’un rebuig al règim existent.

Es tracta d’una estratègia que manté una confiança gairebé absoluta en la mobilització permanent per si mateixa –sense demandes ni subjecte clars– com a mecanisme que farà canviar d’opinió als governs. L’espontaneïtat del moviment i els esclats de ràbia per si sols com a eina de transformació.

Què vol dir sense subjecte clar? Es valora per igual si els qui participen són treballadors del transport, estudiants universitaris o classes mitjanes. S’obvia que existeixen sectors amb major poder de foc que uns altres per a poder posar contra les cordes a l’estat capitalista. No és el mateix una vaga estudiantil que una vaga del transport, com tampoc és el mateix el tancament de petits comerços que la paralització de tota la indústria alimentosa.

Els fenòmens de lluita espontanies enfronten un doble problema. D’una banda, l’absència d’autoorganització impedeix que l’esclat de ràbia pot fer-se carn en organismes que perdurin més enllà de l’explosió conjuntural i estableixin les bases per a discutir les demandes i els mètodes de lluita del moviment. D’altra banda, els moviments acaben per buscar una orientació política tard o d’hora i, davant el rebuig dels sectors autonomistes a la política, s’obre la porta al fet que la lluita sigui cooptada per altres corrents, ja siguin reformistes o de conciliació amb el govern independentista, que tractaran de desviar el descontentament.

La lliçó que s’extreu del projecte de Podemos o del suport de la CUP al processisme no ha de ser el rebuig a la política i el desenvolupament d’una mobilització ciutadana autònoma permanent de per si. De fet, la conclusió és la necessitat d’una altra política, quina?

La impossibilitat d’enfrontar a la dreta de la mà dels reformistes

El malestar està assegurat i és palès. No parlem nomél del malestar generat per les crisis econòmiques, socials i ambientals, sinó també el desencantament amb els projectes fallits de l’esquerra que venia a canviar-ho tot i ha acabat aplicant les polítiques de la dreta.

Un malestar que sobretot s’expressa en la nostra generació. Els que vam néixer ja en el segle XXI i no hem conegut més que crisi. Els que veiem que se’ns condemna a un futur ple de treballs escombraries, sous de misèria, la impossibilitat d’anar-nos de casa, un futur en el qual ni tan sols l’existència en el planeta està assegurada. Els que sentim que no devem res ni a Podemos ni als que van prometre la república catalana. Ara som part d’aquesta generació de la qual un 87% se sent o poc o gens representada pels partits del règim, segons l’última enquesta de PlayGround.

Però que aquest busqui sortides d’esquerra o dreta no és una cosa definida. Partits com Vox aprofiten el malestar entre els més explotats i oprimits per a tractar de dividir-los. S’aprofiten del desencantament generat per l’esquerra del règim o el procés per a tractar de capitalitzar-lo amb un projecte reaccionari.

Per això van a barris com Vallecas a parlar de “currantes” i assenyalen al govern “progre” com el responsable dels seus mals. No obstant, a l’extrema dreta que està contra els immigrants li encanta l’imperialisme del govern PSOE-UP que garanteix els negocis de Telefónica i Repsol a Amèrica Llatina que hagin facilitat el retir daurat de l’Emèrit o que no hagin tocat un pèl durant la pandèmia… Encara que a reformistes i dretanes els faci mal, tenen més en comú entre ells del que volguessin reconèixer davant els i les treballadores.

Per això, enfrontar a l’extrema dreta avui és evidenciar els reformistes i a la resta de corrents que tracten de desviar les forces de classe treballadora i els sectors populars per a acabar traint-los. No combatre les il·lusions en aquests projectes és deixar el terreny lliure perquè les futures frustracions siguin capitalitzades per l’extrema dreta.

Per una esquerra de la classe treballadora que combati el régim i el capitalisme

Estem farts de l’esquerra del “no es pot” i de la qual primer pregunta a la burgesia catalana què toca i que no toca. Nosaltres volem guanyar d’una vegada per sempre, volem imposar la voluntat de la classe treballadora i els sectors populars a la burgesia. Si la victòria és una tasca estratègica, nosaltres volem prendre-la a les nostres mans.

Enfront de les il·lusions que les mobilitzacions ciutadanes basten, necessitem una esquerra que lluiti perquè la classe treballadora intervingui en el centre, amb els seus propis mètodes. La vaga del 3-O a Catalunya on van intervenir sectors de la classe treballadora va ser una petita demostració del potencial de la nostra classe. Perquè la pandèmia ha demostrat que hi ha un sector majoritari de la població que és la que mou el món. Ara que es compleixen 85 anys de l’inici de la guerra civil espanyola recordem la força dels obrers organitzats que van frenar el cop, van col·lectivitzar terres i van posar sota control obrer les fàbriques i el transport, posant les bases per a construir un món nou.

No estem disposats a lliurar els sindicats a la colla de traïdors que negocien reformes laborals amb la patronal i el govern. Recuperem-los de la burocràcia sindical que signa acomiadaments i tancaments de fàbriques com en Nissan. L’autoorganització dels i les treballadores per a acabar amb les divisions entre fixos i temporals, migrants i no migrants, contractats i subcontractats. Per a discutir des de baix les seves demandes i com aconseguir imposar-les-hi a la patronal sobrepassant a la burocràcia sindical.

Una autoorganització que té servir fins i tot més enllà de desenvolupar o guanyar tal o tal altra lluita. Que serveixi per a tendir llaços i ponts entre la classe treballadora i la resta dels sectors populars i oprimits. Perquè la classe treballadora es faci hegemònica, és a dir que prengui a les seves mans el conjunt de les demandes democràtiques i socials.

En el moviment estudiantil hem de pensar-lo més enllà dels instituts i universitats si volem aconseguir les nostres demandes. Crear espais d’autoorganització en els centres d’estudi és el primer pas no sols per a discutir per quin programa lluitar i com fer-ho, sinó també per a bastir ponts amb els sectors en lluita de classe treballadora, aquella que efectivament té la capacitat de moure i paralitzar l’economia.

Una nova generació com a punta de llança d’una esquerra que es prepari per a guanyar

Es tracta que la joventut actuem com a punta de llança per a despertar al gegant adormit de la classe treballadora. Lluitem per una esquerra que desenvolupi l’autoorganització en els moviments per a combatre des d’aquí les estratègies que tracten de desviar-los o separar-los entre ells, que creï el que nosaltres diem fraccions revolucionàries en els moviments i espais on les experiències i lliçons dels sectors en lluites puguin debatre’s i generalitzar-se. On les idees dels revolucionaris puguin ser escoltades i es puguin fusionar amb les de milers de treballadors i treballadores, de joves, alhora que vagin fent una experiència i traient lliçons que les promeses dels reformistes són mers enganys que ens condemnen a repetir les mateixes derrotes una vegada i una altra.

Davant els problemes de la classe treballadora i els sectors populars, fa falta convertir el malestar profund en un programa que els doni resposta atacant als capitalistes.

Aquesta és l’esquerra que des del CRT ens proposem construir. Per a això enguany venim dialogant i proposant a altres sectors de l’esquerra la necessitat de començar a discutir i avançar en aquesta direcció. A grups que es reclamen revolucionaris o socialistes, com a Izquierda Revolucionaria, Corrent Roig o Lluita Internacionalista. No obstant, segueixen lamentablement subordinats a la CUP, el neo-reformisme o directament en posicions sectàries com per a avançar en tal discussió. No obstant això, aquesta debat i necessitat també l’hem hem volgut fer amb sectors de joves i treballadors que ja no confien en aquests projectes, o a militants i sectors per exemple de l’esquerra independentista que es qüestionen la utilitat de la política de seguidisme al processisme practicada i aprofundida per la CUP.

Ho vam fer a Catalunya en les eleccions, proposant-lis a aquests grups i sectors aixecar una candidatura alternativa al nou curs de la CUP que estava disposada fins i tot a entrar al govern d’ERC i JxCat, o a Madrid per a intentar posar en peus una alternativa al malmenorisme de Podemos per a enfrontar a la dreta. Ho continuarem fent.

Com alguns i algunes de les quals estem avui aquí, jo també sóc part de la Generació Z. Som la generació marcada per les crisis. Matar-se a treballar tota la vida i confiar en reformes parcials que millorin el món a poc a poc: va ser el conte que els nostres avis van ser obligats a creure’s, que van comptar als nostres pares i que ara veiem encara més clar que no se sosté.

Però ja estem farts de passar pàgina i seguir sempre en el mateix llibre, perquè ja sabem com segueix: amb treballs precaris, sense poder-nos independitzar, amb estudis cada vegada més inaccessibles per als fills i filles de famílies treballadores i amb la destrucció del planeta. És la història interminable del llibre del capitalisme amb les seves crisis cícliques que porten a barbàries cada vegada més terribles com la destrucció del planeta i l’auge de les desigualtats, mentre ens sotmeten la classe treballadora i els sectors populars a episodis de misèria cada vegada més brutals.
És hora que la joventut, al costat de la classe treballadora, prenguem partit per a escriure un futur diferent per a la humanitat.

Una organització revolucionària com la que hem plantejat, un partit com el que ens proposem construir no és cap a un ens sobrenatural, sinó a persones de carn i os. És l’estudiant que es lluita en el seu centre d’estudi contra les taxes universitàries i donarà suport als conflictes obrers; és el treballador de la fàbrica d’automòbils en tancament que s’uneix amb el moviment del clima per a una reconversió ecològica; és la dona que participa en el moviment feminista denunciant la llei trans que deixa fora a les persones migrants. Units i unides entre si per la voluntat de construir una organització revolucionària que evidencii les direccions traïdores davant les masses i les lideri a la conquesta d’una societat lliure de tota explotació i opressió.

Davant la fallida manifesta del neo-reformisme o el procés i la política de la seva ala esquerra, és hora que, des de la joventut, des dels qui tenim tot un futur per guanyar, lluitem per posar en peus aquesta altra esquerra que es prepara per a guanyar. Una organització revolucionària, un partit, que lluiti per aquesta perspectiva.

A aquesta tasca volem dedicar-li el nostre temps i els nostres esforços els militants del CRT, al costat de les companyes i companys que s’organitzen amb nosaltres en Pan y Rosas i Contracorrent. Una tasca apassionant: dedicar-nos a lluitar per una vida que valgui la pena ser viscuda. Perquè en un món en el qual el sistema capitalista ens lleva fins al temps, dedicar la nostra vida a construir un partit revolucionari no és cap sacrifici, sinó un alliberament.




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Processisme   /    Esquerra revolucionària   /    Unidas Podemos   /    Política Estat espanyol   /    CUP

Comentaris

Comentar