En escriure aquestes línies l’imperialisme d’estats Units, amb la complicitat de l’ONU i del repudiat Govern haitià, prepara una nova intervenció militar al país del Carib. Encara que l’excusa que usen és el control de colles i la crisi social, en realitat una nova ocupació es dirigeix contra un moviment de masses que heroicament ha lluitat contra la catàstrofe social en la qual els han submergit, aguditzada per les mesures d’ajustaments de l’FMI i les polítiques del govern de facto i corrupte d’Ariel Henry imposat pel mateix Estats Units. El moviment de masses s’encamina a un procés de rebel·lió després de les contínues protestes que no cessen en els últims mesos. Davant això, l’imperialisme busca aplacar costi el que costi la rebel·lia del poble haitià i no tenir problemes al seu pati posterior, en moments en què la guerra d’Ucraïna pot escalar i tensionar encara més la situació mundial, i una nova dinàmica de la lluita de classes comença a donar-se en països d’Europa que pot incidir també en el seu propi territori.
La farsa sobre les colles
És indiscutible que des que va assumir el govern titella d’Ariel Henry, que es combina amb l’agudització de la misèria accentuada amb la carestia d’aliments i l’augment dels combustibles, grups armats paramilitars han guanyat terreny al país del Carib. No obstant això, el que cínicament obvien els Estats Units, l’ONU i el Govern haitià, és el fet que han estat ells mateixos els qui han mantingut vincles històrics amb el crim organitzat, encoratjant la creació de les colles a través de les forces repressives de l’Estat quan els han estat funcionals.
Ja des d’abans existien les bandes armades que el Govern i el capital haitià usaven contra el moviment de masses. Aquestes bandes s’han desenvolupat paral·lelament a les forces del capital i de l’Estat, diferents faccions del règim feien costat discrecionalment a les colles de la seva elecció. I avui aparentment haurien perdut “el control” en el marc de la gran descomposició estatal i governamental.
Fins i tot la Xarxa Nacional de Defensa dels Drets Humans (RNDDH) va expressar el seu rebuig que el Govern utilitzi bandes armades per a establir un clima de “terror” al país i que li subministri a aquestes colles els “inputs” necessaris per realitzar els atacs, assenyalant explícitament que: “Per dur a terme aquesta nova guerra, el Centre Nacional d’Equipament (CNE) —una institució estatal— va proporcionar al G-9 i a Fanmi e Alye maquinària pesant per destruir cases i construir un passadís fins al reducte de Jean Pierre”.
El veritable problema és el Govern d’Ariel Henry, sostingut per forces imperialistes
El Govern d’Ariel Henry és rebutjat -amb raó- per amplis sectors de masses. Henry ascendeix al govern després de l’assassinat del president Jovenel Moise al juliol del 2021 i enmig d’una crisi de poder oberta, assassinat que mai va ser esclarit i que es va donar en el marc d’una anterior onada de mobilitzacions contra aquest president, qui s’havia mantingut en el poder després d’haver finalitzat el seu mandat, a l’estil d’un veritable autocop d’Estat, donant suport a les polítiques d’imposició imperialista i retallant llibertats democràtiques.
Però sens dubte, Henry va acabar imposant-se amb la vènia de l’imperialisme al juliol del 2021 i amb tot el suport de l’anomenat Core Group o grup de contacte, que està liderat pels Estats Units i del qual també participen França, Espanya, el Brasil, Alemanya i el Canadà. Una “designació”, que no respectava cap instància successòria i no comptava amb el suport de la població, va ser rubricada per Nacions Unides i l’OEA. És a dir, un avassallament obert a la sobirania del poble haitià.
A l’agost d’aquest mateix any, diverses organitzacions van signar l’anomenat Acord de Montana, que proposava un govern interí per governar el país fins que “convocar eleccions segures, lliures i justes”, buscant una sortida per evitar l’explosió del moviment de masses i donar una sortida política a la crisi política imperant. Tanmateix, ni això estaven disposats a acceptar l’imperialisme estatunidenc, ni el Core Gruop, ni l’ONU o l’OEA, i menys encara el mateix Henry, preferint sostenir al govern corrupte i facto d’Ariel Henry. Això va fer que l’Acord de Montana quedés empantanat i es convertís una expressió simbòlica de sortida política davant el descontentament i la creixent descomposició governamental. Mentrestant, va adquirir força el moviment de masses ocupant directament el carrer amb protestes cada vegada més massives, mostrant l’odi cap a un govern de facto que en aquests 14 mesos en el poder no ha fet més que agreujar les misèries de la població haitiana.
Amb un claríssim problema de legitimitat a coll i una població sumida en la misèria, al juny d’enguany Henry va signar un acord amb l’FMI que implicava res més que un ajust sever en el marc de la “orientació” de l’organisme financer d’“ajudar les autoritats a fer un balanç de la implementació de les polítiques encomanades”, la qual cosa “possiblement obre el camí” a un programa de crèdit internacional. En altres paraules, un acord entre Haití i l’FMI, on, si s’aplicava l’ajust, s’obriria la possibilitat d’accés a un préstec.
Entre els diversos ajustos, aquest acord proposava en l’immediat eliminar el subsidi als combustibles, passant aquest cost directament a la butxaca de la població haitiana, un cop sever que encaria el cost de vida, en altres paraules, més misèria. Així, quan Henry va anunciar la quitació de subsidis per als combustibles, al·legant l’escassetat de fons per a sostenir-los, el preu fixat pel govern per al galó (3,79 litres) de gasolina s’incrementarà de 2 dòlars a 4,78 dòlars; el de dièsel pujarà de 3 dòlars a 5,60 dòlars i el de querosén de 3 dòlars a 5,57 dòlars. Això va venir a enfervorir les protestes que ja es venien desenvolupant i s’intensifiquessin.
Així l’augment dels carburants va atiar encara més el foc de la ràbia del poble haitià, portant durant més d’un mes tot un procés de mobilització permanent contra la política del govern, i que ha portat a paralitzar completament la capital Port-au-Prince, així com les principals ciutats.
La sortida de l’actual govern ha estat posada com a demanda central pel moviment de masses, dient basta a tants atacs que només aguditzen la misèria ja imperant. Un reclam absolutament just en la mesura en què la dominació imperialista i els diferents governs titelles ha impedit qualsevol forma d’autodeterminació del poble haitià.
Però l’actual eclosió social no cau del cel, és tot un acumulat de ràbia i protesta que es ve desenvolupant des del 2021, en peus de lluita contra l’anterior govern de Moise, fins i tot molt abans. És contra aquest moviment de masses contra el qual estaria dirigida una possible intervenció militar, davant l’imponent avanç de les protestes i un govern que ja no se sosté però que l’imperialisme necessita apuntalar. Com sabem, històricament, els Estats Units ha donat suport a cops d’estat a Haití i imposat presidents amb la finalitat que els seus governs responguin als interessos econòmics i polítics, fins i tot ocupant militarment el país directament o via forces multinacionals “pacificadores”. Hipòcritament usen el pretext de la defensa de la “democràcia” i els “drets humans” per a encobrir les seves polítiques intervencionistes.
La hipocresia de l’ONU, Biden i els governs suposadament progressistes
Per tot l’anterior, queda clar que la posició del govern d’Henry en demanar la intervenció militar amb el pretext de les colles i la crisi social i de salut, simplement oculta el veritable objectiu: una intervenció que va en realitat contra les mobilitzacions de masses i les seves organitzacions, mateixes que de fet s’oposen a les bandes armades, per a d’aquesta manera preservar al Govern amb blindatge internacional.
És hipòcrita la posició d’António Guterres, secretari general de l’ONU, en demanar als països valorar “el desplegament immediat d’una força armada internacional especialitzada per donar resposta a la crisi humanitària”. Còmodament Guterres utilitza l’existència de les colles i el brot de còlera per justificar la intervenció militar, però “oblida” esmentar dues coses: la primera, com ja vam dir, que existeix un moviment de masses haitià que rebutja l’actual govern de facto, i la segona: l’anterior intervenció militar en el marc de l’ONU, la MINUSTAH, que va durar 13 anys, entre 2004 i 2017, i en la qual diversos països d’Amèrica Llatina (inclosos Brasil, Argentina, Bolívia, en moments en què governava Lula, el primer govern dels Kirchner i Evo Morales), van participar o van dirigir, al costat de tropes d’altres països, una ocupació militar a comanda dels Estats Units, violentant la sobirania del poble haitià, i sent acusada de tota mena d’aberracions, abusos i assassinats, incloent centenars d’abusos sexuals a dones.
Aquest tipus d’ocupacions militars no han servit més que per a ofegar les rebel·lions dels pobles i acabar amb qualsevol procés d’autodeterminació nacional. En el cas d’Haití, des de la seva heroica revolució d’esclaus negres, ha sofert la constant agressió militar, econòmica i política de les diverses potències imperialistes, especialment dels Estats Units d’Amèrica, que fins i tot va ocupar a inicis del segle XX el país per gairebé 20 anys. L“oblit” de la MINUSTAH és, en realitat, la manera en què es justifica la política d’agressió imperialista constant, mateixa que de bona gana reprodueix l’imperialisme francès, l’ONU amb la complicitat dels governs d’Amèrica Llatina.
El pròxim 21 d’octubre en el Consell de Seguretat de l’ONU es tractarà el tema d’Haití i, des de ja, el govern dels Estats Units ha anunciat que recolzarà una eventual intervenció militar. Segons es va donar a conèixer el dissabte 15, el govern de Biden ja hauria redactat una resolució del Consell de Seguretat que donaria suport al desplegament d’una força d’acció ràpida a Haití immediatament, d’acord amb la confirmació d’un funcionari estatunidenc, va reportar la cadena CNN. Per tant, és probable que l’ocupació es porti endavant de manera anàloga a la MINUSTAH, per soldats d’estats socis menors de l’imperialisme estatunidenc. Al moment d’escriure aquestes línies, el sotssecretari d’Estat per a l’Hemisferi Occidental, Brian Nichols, ha visitat l’illa per “analitzar” la situació del país i avaluar la petició d’intervenció militar.
Diguem NO a qualsevol tipus d’intervenció militar imperialista a Haití
No existeix cap solució a la crisi a Haití que provingui de les intervencions militars dirigides per l’imperialisme estatunidenc o de façanes d’organitzacions internacionals al seu servei com l’ONU o l’OEA, com ha quedat demostrat al llarg dels anys en diverses parts del món, i sobretot a Llatinoamèrica, per imposar governs dòcils a l’imperialisme ianqui. Aquestes han aprofundit per dècades els problemes interns del país enfonsant encara més en la misèria al poble haitià.
El crit generalitzat de les masses i els pobles del continent ha de ser NO a la intervenció imperialista militar a Haití o variants d’intervenció militar en el marc de l’ONU com va ser la MINUSTAH. La classe treballadora i el poble oprimit a Amèrica Llatina i el Carib és la principal interessada enfront d’aquesta nova agressió que està en embrió, perquè no pot portar més que a redoblar les apetències imperialistes a la regió, i donant suport a les demandes fonamentals del poble haitià. Per part seva, la classe obrera estatunidenca, en particular, pot i ha de donar suport a l’aixecament a Haití organitzant-se en el cor de l’imperialisme per a donar suport a les demandes del poble haitià. Les lluites que es duen a terme als Estats Units contra la inflació i els atacs als drets democràtics han d’incloure el total rebuig a qualsevol intervenció imperialista. Així mateix repudiar la criminal política del govern dels Estats Units cap als migrants haitians que són perseguits i reprimits per rangers a Texas i altres llocs, com també tot el racisme del qual són víctima a Amèrica Llatina.
En el mateix Haití només els treballadors i el poble oprimit pot anar fins al final en la lluita contra la misèria imperant, les classes dominants i els seus governs corruptes sostinguts per l’imperialisme. Per això cal que prenguin a les seves mans el seu propi destí i a la calor de la lluita per les seves pròpies demandes, oposar-se a qualsevol tipus d’intervenció militar, així com qualsevol força d’ocupació disfressada de “missions de pau”. A la calor de la seva lluita el poble haitià ha de potenciar les seves pròpies organitzacions de masses posant en peus organismes d’autodeterminació confiant només en les seves pròpies forces, en la perspectiva d’un govern dels treballadors i oprimits únic que podrà donar una veritable i definitiva sortida a la crisi.
Des de la Fracció Trotskista – Quarta Internacional (FT-CI) fem una crida a totes les organitzacions que es reclamen antiimperialistes i democràtiques, a les quals es reivindiquen de l’esquerra obrera i socialista, de drets humans, moviments socials, als treballadors, a la joventut, a les dones que venen abanderant les seves demandes en el continent, a conjuminar força i rebutjar rotundament qualsevol tipus d’intervenció militar a Haití.
No a la intervenció militar a Haití!
Fora l’imperialisme d’Haití i d’Amèrica Llatina i el Carib!
Estem amb les masses haitianes amb la seva rebel·lió i les seves demandes més sentides!
A baix l’FMI!
Pel dret a l’autodeterminació del poble haitià!
Per un Haití socialista en el marc d’una Federació de Repúbliques Socialistes d’Amèrica Llatina i el Carib!
ARGENTINA: Partido de los Trabajadores Socialistas (PTS) / BRASIL: Movimento Revolucionário de Trabalhadores (MRT) / XILE: Partido de Trabajadores Revolucionarios (PTR) / Estat espanyol: Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores / MÈXIC: Movimiento de las y los Trabajadores Socialistas (MTS) / BOLIVIA: Liga Obrera Revolucionaria (LOR-CI) / VENEÇUELA: Liga de Trabajadores por el Socialismo (LTS) / Estats Units: Left Voice / / URUGUAI: Corriente de Trabajadores Socialistas (CTS) / PERÚ: Corriente Socialista de las y los Trabajadores (CST) / COSTA RICA: Organización Socialista Revolucionaria (OSR).
