El passat dimarts 7 de desembre, el Congrés de la República de Perú va destituir a Pedro Castillo després que aquest va intentar dissoldre el Parlament. La jornada que va començar amb una mesura bonapartista de part de Castillo buscant tancar el Congrés de majoria dretana que estava per votar la seva vacant per tercera vegada, va concloure amb la destitució del mateix Castillo mitjançant un cop parlamentari, que ja estava en marxa, -recolzat en la "legalitat" de la qüestionada constitució fujimorista i en una ofensiva judicial muntada- i la designació d’una presidenta sense cap poder; aguditzant la crisi política que viu el país.

Cal esmentar que els sectors dretans del Congrés de la República ja venien preparant, de complicitat amb la Fiscalia de la Nació i el Poder Judicial, una tercera temptativa destituient de l’ara ex President Pedro Castillo, per a això es valien d’una sèrie de denúncies periodístiques sostingudes en les declaracions de diversos “col·laboradors eficaços ” que acusaven a Castillo d’encapçalar una “organització criminal” destinada a apropiar-se il·legalment dels recursos públics. Pedro Castillo, lluny d’apel·lar a la mobilització social per enfrontar aquesta arremesa destituent, va buscar el suport de l’OEA, organisme al servei de l’imperialisme nord-americà i que ja va complir un rol colpista a Bolívia, la qual va cridar a la conciliació entre l’executiu i el legislatiu, d’aquesta manera, es va acabar afavorint als sectors destituents, els qui es van valer de noves i més comprometedores declaracions dels “col·laboradors eficaços”. Tot això va acabar per afeblir més a Castillo, al grau tal que aquest va perdre suport en el Parlament i també a nivell social.

La caiguda de Pedro Castillo a les mans del Congrés ens demostra, una vegada més, la inviabilitat de la estratègia política orientada a buscar canvis per al poble a partir de l’administració de l’estat burgès, el qual, com deia Marx, no és una altra cosa que “la junta de negocis de la burgesia”. Evidència també el fracàs de l’estratègia de conciliació de classes i d’unitat nacional amb els empresaris, estratègia que Castillo, de la mà de l’esquerra reformista i neo reformista peruana, va tractar d’implementar des del primer dia del seu mandat, per aquesta raó va mantenir incòlumes els pilars del règim del 93 i en matèria econòmica va mantenir vigent el pilot automàtic neoliberal que es va expressar, per exemple, en la mantenció del fons monetari Julio Velarde al capdavant del Banc Central de Reserva en tot el temps que va durar la seva gestió i en una sèrie de concessions i privilegis als grans capitalistes, com va ocórrer amb la transnacional minera Southern Cooper en Moquegua i MMG Les Vambes en el corredor miner (Cusco i Apurímac).

En hores del matí del dimecres 7 de desembre, després de mesos que el Congrés peruà intentava vacarlo, el fins llavors president del Perú, Pedro Castillo, va anunciar la dissolució del Parlament i la convocatòria a un nou Congrés, el qual tindria facultats constituents, va dir a més que reorganitzaria l’aparell judicial i va declarar la implementació d’un ‘Govern d’excepció’ i toc de queda. Aquestes iniciatives plantejades per Castillo, es feien al marge del que s’estableix en la Constitució Política. Per aquesta raó, hores després, el mateix Congrés que va rebutjar la seva dissolució, va procedir -ara amb majoria de 101 vots afirmatius, 6 negatius i 10 abstencions-, a la vacant de Castillo per “incapacitat moral” i per “colpista”. Dina Boluarte, electa com a vicepresidenta de Castillo, va assumir com a nova presidenta del Perú.

Escrivim aquestes línies en moments en què la crisi política peruana es troba en ple desenvolupament i, per tant, amb un final obert. Castillo ha estat detingut i traslladat a la Direcció d’Operacions Especials (DIROES) on també es troba detingut Alberto Fujimori. Dina Boluarte, ex membre del Perú Lliure i vicepresidenta, ha estat juramentada com la nova Presidenta de la República. Hores abans, les FF.AA. i la Policia Nacional del Perú van emetre un comunicat conjunt rebutjant la ruptura de l’ordre constitucional, que és com van qualificar la mesura assumida per Castillo.

Recordem que, des que Castillo va assumir el govern en una ajustada segona volta, degué enfrontar l’hostilitat del Congrés i de l’aparell judicial, havent de sortejar, en tot just 16 mesos, tres intents de vacant i un molt qüestionat “procés judicial per corrupció i traïció a la pàtria”, en un intent desesperat de mantenir la continuïtat del seu govern, va declarar la dissolució del Congrés. Aquesta mesura bonapartista, no obstant això, lluny estava de comptar amb una favorable relació de forces dins del règim, com per exemple va succeir amb Fujimori a l’autocop de 1992, que tenia al seu favor l’explícit suport de totes les institucions armades.

El mateix es va poder observar amb Vizcarra qui, en 2019, va recórrer a aquesta prerrogativa constitucional, i ho feia amb un important suport, sobretot de les classes mitjanes urbanes i de l’esquerra reformista encapçalada per Veronika Mendoza, enfront d’un Congrés altament desprestigiat amb pes del fujimorisme. Això, a Vizcarra, li va permetre dissoldre el Parlament i comptar amb una decisió de la Cort Suprema que va qualificar la dissolució congresal de Constitucional. Castillo va intentar realitzar la mateixa operació, però sense comptar amb suport institucional de cap mena, fins i tot després d’haver perdut el suport d’importants sectors populars que són els que li van donar el vot en la segona volta però que han vist com Castillo va anar girant sistemàticament a dreta i incomplint cadascuna de les seves promeses electorals. Ho va fer pensant a evitar el resultat que avui es consumeixi i que el deixa no sols fora de palau de govern sinó després de les reixes.

Així doncs, podem afirmar que Castillo va assajar una mesura altament bonapartista, sense comptar amb el suport ni dels governadors regionals, ni dels congressistes del Perú Lliure amb els quals va arribar a Palau, ni amb el suport de les FF.AA. i la Policia Nacional que ho consideren un “terruco”, i finalment sense comptar amb suport popular, el qual va anar perdent al llarg dels seus 16 mesos de govern.

L’assetjament polític des del Congrés va ser encoratjat per bancades polítiques afins al fujimorisme, les restes de l’aprisme i altres més estretament vinculades a interessos empresarials específics. Va començar amb el rebuig al seu primer gabinet, al qual l’acusava de tenir vincles amb Sendero Luminoso, com van ser els atacs al seu ministre de Treball i al primer cap del consell de ministres. Després van ser les acusacions de tràfic d’influències, basades únicament en declaracions de “testimonis protegits”, per a després passar a l’acusació congresal de “traïció a la pàtria” per haver suggerit la possibilitat d’un plebiscit per atorgar mar a Bolívia.

Castillo, davant aquests atacs només va acomodar cada vegada més el seu govern a les exigències del fujimorisme i de tota la dreta congresal. Va abandonar la seva proposta de canvi de Constitució, proposta que ni va arribar a entrar al Congrés per al seu tractament. Va mantenir totes les disposicions antiobreres i antipopulars construïdes durant tot el cicle neoliberal inaugurat pel cop de Fujimori. La seva política sanitària enfront del COVID no es va distingir substancialment dels seus predecessors, basada en descarregar els costos sobre l’esquena de les i els treballadors i el poble. Tot aquest gir a dreta explica avui la molt feble defensa popular a Castillo enfront d’un Congrés que gaudeix fins i tot d’un nivell de popularitat més baix que el mateix Castillo (6% de popularitat).

Els últims esdeveniments han posat novament de manifest que els intents del “progressisme” llatinoamericà de portar endavant profundes reformes estructurals sobre la base de buscar l’administració estatal sense qüestionar els pilars de la dominació burgesa i imperialista del país estan destinats al fracàs. L’origen pagès, indígena i/o popular com el del Castell, no sols no és garantia de descolonització i de democratització, sinó que per contra atorga una sobrevida als mecanismes reaccionaris i antidemocràtics del règim actual.

La crisi del règim fujimorista sembla no tenir fons

El que estem presenciant és un nou capítol d’una de les crisis polítiques més profundes i llargues del continent. Un règim polític que va ser funcional a la “lluita contra el terrorisme”, bandera sota la qual es van portar endavant crims brutals i atacs contra els drets obrers, pagesos i populars. En suma, el règim imposat per Fujimori en el 93, estava dissenyat per portar endavant una de les majors transformacions del capitalisme peruà avançant en la privatització de tota la indústria nacional i el lliurament dels recursos naturals a la voracitat del capital estranger.

El neoliberalisme va ingressar al Perú de la mà de la constitució fujimorista, que s’ha mantingut fins al dia d’avui. No obstant això, com ho evidencia la llarga crisi institucional, que abasta a tots els poders de l’Estat profundament deslegitimats a ulls no sols de les grans majories nacionals sinó també fins i tot per a importants franges de la classe dominant que veuen amb preocupació que aquest mateix règim que van ajudar a imposar, avui s’ha convertit en una font perillosa d’inestabilitat.

Aquesta crisi política té un caràcter profund, per això nosaltres la qualifiquem com a crisi orgànica perquè evidencia l’esgotament de les institucions polítiques del règim del 93 i del model neoliberal que va ser imposat per Alberto Fujimori. Aquesta crisi es va expressar concretament en la caiguda dels governs de Pedro Pablo Kuczynski i de Vizcarra a les mans del Congrés i en el fet que tots els presidents i molts dels alts funcionaris que van ser part dels governs dels últims 30 anys estan ara presos acusats de corrupció, i fins i tot un d’ells s’acabo suïcidant (Alan García), pel fet que es va fer evident la seva estreta relació amb els grans empresaris. És doncs aquesta estreta relació entre els polítics, les institucions públiques i els empresaris el que ha generat la deslegitimació del règim i l’aprofundiment i la prolongació de la crisi orgànica.

Per acabar amb el règim fujimorista lluitem per una Assemblea Constituent Lliure i Sobirana

Davant la caiguda de Castillo, i davant les declaracions de congressistes afirmant tenir la voluntat de mantenir-se fins a l’any 2026, en una altra de les manifestacions bonapartistes, va quedant clar a ulls de milions la necessitat d’acabar amb aquest règim descompost. Verónika Mendoza després de mantenir un cautelós silenci durant les primeres hores de la crisi i després d’haver fet costat al govern de Castillo des que aquest va iniciar la seva gestió, va tornar a exigir la convocatòria a una Assemblea Constituent i noves eleccions però en el marc de l’ordre establert, la qual cosa, de donar-se, només servirà per oxigenar el malparat règim polític. Aquests plantejaments, només busquen un canvi institucional sense qüestionar els pilars de la “democràcia fujimorista”, és a dir, busquen un acord polític ni més ni menys que amb la mateixa casta política congresal que és necessari acabar.

Es fa urgent que les treballadores, treballadors, estudiants, comunitats pageses i sectors populars comencem a discutir la necessitat d’un pla de lluita per a acabar amb la corrupta casta política i el seu règim polític. Es fa cada vegada més urgent la necessitat d’una veritable Assemblea Constituent, que imposada sobre la base de la mobilització i les ruïnes del règim del 93, pugui establir una sortida democràtica i que respongui a les necessitats i demandes dels treballadors del camp i la ciutat. Una Constituent que lluny d’estar condicionada per la normativa actual, com pretén Verónika Mendoza, s’erigeixi de manera lliure i sobirana gràcies a la mobilització independent dels treballadors.

Des del Corriente Socialista de los y las Trabajadoras CST, considerem que la lluita per una Assemblea Constituent Lliure i Sobirana, com la instància més democràtica en el règim democràtic burgès, permetrà que s’expressi realment la voluntat popular, prenent tot el territori nacional com un districte electoral únic i on els seus membres siguin revocables segons la voluntat dels seus electors, que cobrin el salari d’un docent acabant amb els privilegis dels actuals congressistes, per evitar d’aquesta manera la seva transformació en una casta política divorciada de les grans majories com succeeix actualment. Una Assemblea Constituent d’aquest tipus, és a dir, amb les facultats d’intervenir i abordar tots i cadascun dels grans problemes nacionals, sense restriccions de cap índole i sense la possibilitat que institucions del règim fujimorista puguin vetar o rebutjar les seves resolucions, és una Assemblea que pot permetre a les grans majories treballadores i del poble pobre arribar al convenciment que només amb un govern dels Treballadors i el poble podrà avançar-se a resoldre les grans demandes de treball, terra, salut, educació etc.