Debats esquerra

CONTRAPUNT

De la revolta a la revolució: la lluita per una organització internacional per a vèncer

Amb aquest títol es desenvolupava el segon acte internacionalista de l'Escola d'Estiu Anticapitalista i Revolucionària de la CRT a Barcelona el 23 i 24 de juliol. Aquest article és una versió de la ponència presentada per l'autora, centrada en Amèrica Llatina, un dels epicentres de la lluita de classes, i en les reflexions estratègiques que s'obren per a pensar el recorregut entre revoltes i revolucions.

Cynthia Lub

Barcelona | @LubCynthia

dilluns 2 d’agost| edició del dia

A Amèrica Llatina, on la pandèmia va produir una gran catàstrofe social i sent la regió amb major desigualtat del món, hi ha la perspectiva d’una major lluita de classes amb situacions agudes. El nostre corrent internacional i els nostres grups germans d’Amèrica Llatina van elaborant i reflexionant sobre com es va anar desenvolupant, com es combinen processos aguts de la lluita de classes amb fenòmens polítics. Com a definició general, a excepció de l’Equador on es va imposar el candidat de la dreta, hi ha una tornada de variants de governs de centreesquerra "light", més a la dreta que diversos dels governs del cicle anterior, com Arce a Bolívia o Alberto Fernández a l’Argentina. Al Brasil la reinstal·lació de Lula en l’escenari polític és part d’aquesta política davant la crisi del govern de Bolsonaro. A Xile l’elecció a la Convenció Constituent, formada per a desviar un aixecament popular desenvolupat l’any 2019, de part de les formacions neorreformistes com el Frente Amplio que van col·laborar amb l’anomenada "Cocina parlamentària". És a dir, s’està en un sentit reprenent l’estratègia de Syriza a Grècia -que va acabar votant els plans d’atac de la Troica- o de Podemos en l’Estat espanyol, totalment ruïnosa per a la classe treballadora i poble pobre.

Per tant, es conjuga una tendència persistent a la lluita de classes amb la recreació d’il·lusions reformistes, però a través de promeses i discursos de reformes que no tenen bases materials per a fer concessions reals i al nivell de les conseqüències catastròfiques que deixa la pandèmia. I, contràriament, les promeses s’esvaeixen en l’aplicació d’ajustos obedients al pagament dels deutes a l’FMI (Fons Monetari Internacional); el que planteja un escenari de major lluita de classes, així com d’una major experiència de les masses amb aquests governs i partits reformistes o de centreesquerra, com es pot observar a l’Argentina.

Mentrestant, s’han donat processos inèdits com el de Cuba, amb manifestacions contra el govern que no es veien des de 1994, que expressen les conseqüències de la pandèmia que va significar una crisi sense precedents social, econòmica i sanitària, que va enfonsar a amplis sectors de la classe obrera i a les masses populars en la desocupació i la pobresa i va crear un enorme descontent. Els efectes del bloqueig imperialista, que té la seva continuïtat amb el govern de Trump, van agreujar aquesta crisi. I també les mesures de restauració capitalista de part del govern de la burocràcia del Partit Comunista de Cuba.[1]

El recorregut de les revoltes a les revolucions: una reflexió estratègica

Ara bé, el nostre corrent ve reflexionant com, aquest segon cicle de lluita de classes, ha donat processos de mobilització en els quals les revoltes han estat una tendència que s’ha reactivat amb força després de la pausa per les restriccions de la pandèmia. I això obre reflexions estratègiques importants sobre la relació entre "revolta i revolució" que el nostre corrent internacional ve escrivint des del començament d’aquest cicle. Per què? Perquè els processos més avançats de la lluita de classes han provocat grans mobilitzacions que van sacsejar governs en diversos països que obrien possibilitats de crisis majors. Però no obstant això, van ser continguts o desviats momentàniament per l’acció de les direccions polítiques reformistes i la burocràcia sindical i dels moviments socials, a més la repressió estatal.

En l’Estat espanyol, on Catalunya ha estat part d’aquest segon cicle d’aixecament des de l’1-O de 2017, moltes organitzacions anticapitalistes acaben idealitzant les revoltes sense veure els seus límits i, per tant, embellint els resultats i les seves direccions. És el cas per exemple de molts intel·lectuals de la CUP o de l’Esquerra Independentista (molt impactada pels moviments llatinoamericans), també de l’esquerra anticapitalista, que acaben considerant a governs o partits com a socialistes o fins i tot revolucionaris (com el cas de Veneçuela) o d’esquerres a governs i partits neorreformistes. O fan costat a la centreesquerra reformista com a alternativa electoral contra els candidats de dreta i d’extrema dreta (per exemple al Brasil i França) o el malmenorisme en l’Estat espanyol, com el cas d’Anticapitalistas a Podemos.

I això planteja grans debats d’estratègia dins de l’esquerra anticapitalista, que acaben perdent la perspectiva que, primer, sense una lluita conscient contra les classes dominants i el seu Estat, tota revolta acaba desviada -en governs que busquen reconstruir els règims en crisis que administren la decadència capitalista- o derrotada. Avui podem veure aquest resultat en l’experiència catalana, amb un moviment dirigit pels partits del processisme per a desviar-ho tot cap a una restauració autonòmica.

En segon lloc, s’acaba perdent una perspectiva de classe. Per exemple, la CUP, assimila acríticament les formes "ciutadanes" o "movimientistes" que adopten les revoltes en l’actualitat, i d’aquesta manera abandonen una perspectiva de lluita perquè la classe treballadora prengui un paper central, hegemònic.

I en tercer lloc, s’oblida la necessitat d’un combat, no sols amb les institucions dels règims polítics i els seus partits, sinó amb els corrents neorreformistes que es preparen per a desviar tals processos de revoltes. És a dir, no es tracta de negar l’espontaneïtat, sinó de pensar en la necessitat de canalitzar-la, en disputa amb les direccions polítiques que buscaran capitalitzar-la per a perspectives reformistes. En un article molt interessant, Matías Maiello plantejava com aquesta reflexió porta a un problema semblant al qual donava compte Lenin en el seu clàssic fullet Què fer a principis del segle XX: "L’"element espontani" és la forma embrionària del conscient, però com més poderós és l’auge espontani de les masses, més es fa necessari el desenvolupament dels elements conscients, és a dir, de fortes organitzacions revolucionàries". No obstant això, tendències com la CUP sostenen l’equació contrària: que l’auge espontani permet obviar la lluita contra el reformisme i la burocràcia i, en el cas català, contra les direccions del processisme.[2]

Els límits de les revoltes i la intervenció del nostre grup germà a Xile

De què es tracta és de lluitar perquè la classe treballadora aconsegueixi intervenir com a tal i articular entorn de si als diferents sectors en lluita. Com?: desenvolupant l’autoorganització. Superant les direccions conciliadores. I prenent un programa, no corporatiu, capaç d’hegemonitzar als sectors que surten a la lluita. Per això, la nostra reflexió sobre els límits de les revoltes no és només teòrica o analítica, sinó que és imprescindible per a actuar. Un dels exemples més destacats és la intervenció del nostre grup germà a Xile, El PRT, que sent encara una organització petita, ha tingut una destacada intervenció en l’enorme revolta popular de 2019 que va aixecar la consigna "No son 30 pesos son 30 años" i va qüestionar l’herència pinochetista, al crit de "Fora Piñera". Va tenir el seu punt més àlgid amb una vaga general el 12 de novembre d’aquest any que va paralitzar el país i punts estratègics d’enclavaments miners i portuaris.

En aquest moment, el PRT va impulsar organismes d’autoorganització com el Comitè d’Emergència i Resguard en una important regió que es diu Antofagasta, que va permetre agrupar l’avantguarda de la lluita i va arribar a imposar un acte comú amb la CUT -el sindicat majoritari- de més de 20 mil persones i organitzar els piquets en les mines de l’atur nacional del 12. És a dir, ha estat una lluita política conscient contra la burocràcia sindical que sempre busca encotillar al moviment obrer organitzat en la lluita sindical, d’una banda, i la política "ciutadana" per l’altre, separant-lo així de la resta de la classe treballadora i coartant la possibilitat que compleixi un paper hegemònic.

Això va tenir la seva translació política, aconseguint presentar-se com a partit polític en les últimes eleccions, en les 7 regions més populars del país (sobre un total de 18). Amb candidats com a la regió minera d’Antofagasta, Lester Calderon, dirigent obrer que va aconseguir el 13% dels vots per a governador, i la companya Natalia Sánchez va ser electa regidora d’Antofagasta, metgessa de l’Hospital Regional, organitzadora de les brigades d’auxili de la revolta i feminista.
És a dir, poder actuar com a tribuns del poble per a plantar bandera d’una política d’independència de classe, en combat amb totes les direccions reformistes i d’esquerra populista que li fan seguidisme. I aquesta actuació parteix de la premissa que, com dèiem, en el temps de la revolta, també actuen partits i burocràcies que aposten per liquidar o assimilar els processos de mobilització.

L’exemple de Xile mostra que sense la rebel·lió del 2019 no hi hagués hagut "Convención Constituyente" [3]. Què és? Un organisme creat pels partits del règim, des dels més reaccionaris fins a l’esquerra institucional (el que es diu "La Cocina") per a evitar la caiguda del president Piñera per la via de la vaga general. I aquí van comptar amb els partits neorreformistes i progressistes com el Frente Amplio, el PS i el Partido Comunista, operant amb un desviament constitucional amb la creació de la Convención constituyente, que es va instal·lar a Xile el 4 de juliol de 2021. El nostre grup germà, el PRT, va marxar al costat de les organitzacions socials i d’esquerra i agrupacions de familiars de presos polítics, per a exigir que la Convención decreti des de la primera sessió l’alliberament de les i els presos polítics de la revolta del 2019. Però aquesta manifestació va ser reprimida i no es va decretar la llibertat dels presos i va exigir una llei de l’indult que Piñera ja va anunciar que vetaria.

La cruïlla torna a estar plantejada: sense la mobilització i autoorganització serà impossible enfrontar els paranys del Règim xilè. I també les del reformisme. Pel que la construcció d’una alternativa política de classe, un partit revolucionari, és clau per a encarar aquesta baralla. Una cruïlla que ens porta a pensar com recórrer el camí que porta de la revolta a la revolució, que implica desenvolupar noves institucions per a la unificació i coordinació dels sectors en lluita, fer fallida la resistència dels aparells burocràtics, i desplegar una estratègia d’autoorganització capaç d’articular la fragmentació de la classe treballadora imposada durant dècades d’ofensiva neoliberal (precària, desocupada, sindicalitzada, etc.) juntament amb el moviment de dones, estudiantil, mediambiental o antiracista en la perspectiva de constituir consells o soviets que siguin la base d’un poder alternatiu capaç de derrotar a l’Estat capitalista [4].

Unes altres de les elaboracions teòriques del nostre corrent internacional sobre aquest tema, parteix de recrear les premisses de Trotsky quan es preguntava, enfront de la fortalesa relativa dels aparells reformistes i la feblesa dels revolucionaris, com pot desplegar-se la potència de la classe obrera com a subjecte revolucionari? Aquesta serà la pregunta que Trotsky posarà en el centre de la seva reflexió en el seu llibre On va França? I en aquest marc és que desenvoluparà el debat sobre la creació de "comitès d’acció", pensant en institucions d’unificació i coordinació de les lluites per a fer fallida la resistència burocràtica.

Aquestes premisses tenen molta actualitat. Considerant a la burocràcia obrera com el destacament d’avançada per a "organitzar" l’hegemonia burgesa en les organitzacions del proletariat, Trotsky assenyala que "la burocràcia reformista i l’aristocràcia obrera, que picotegen les engrunes que cauen de la seva taula, es transformin en la seva policia política als ulls de la classe obrera". La tasca dels revolucionaris, deia Trotsky, és "no deixar passar ni una sola d’aquestes ocasions", no perdre cap oportunitat d’organitzar a l’avantguarda i els sectors de masses que surten a la lluita en institucions permanents del tipus "comitès d’acció". Contra l’enorme perill que plantejava que els conflictes parcials quedin aïllats i que l’energia de les masses sigui desgastada en explosions aïllades i acabin generant apatia. D’aquí que assenyali que enfront de les vagues, les manifestacions, els enfrontaments al carrer o els alçaments directes, que són inevitables en una situació que es va fent revolucionària, la tasca clau dels revolucionaris consisteix "a unificar-los i donar-los una força major".

I alhora lligar-los a un programa transicional que pugui constituir un pont entre les il·lusions reformistes del moviment de masses i la necessitat de lluitar pel poder. Per descomptat, això dependrà del desenvolupament de la lluita de classes, de l’avantguarda i de les possibilitats o no d’intervenir que tinguem els revolucionaris.

Un altre important exemple és la nostra intervenció a l’Argentina, on el nostre corrent germà, el PTS ("Partido de los Trabajadores Socialista") té una major acumulació militant. Amb desenes d’iniciatives es busca coordinar les lluites, desenvolupar l’hegemonia de la classe treballadora. I al costat de centenars de lluitadors i lluitadores s’està forjant un corrent d’independència de classe que pugui agrupar a aquells que van fent una experiència amb el govern reformista de Fernández.

I també, en aquesta perspectiva, el mateix desenvolupament de la CCR (Corrent Comunista Revolucionari) "RévolutionPermanente", va estar lligat a l’avantguarda obrera que ha emergit dels processos de la lluita de classes. Però també al combat amb la política conciliadora amb el reformisme de la direcció majoritària mandelista del NPA (Nou Partit Anticapitalista), que va fer un salt en l’últim període per les seves aliances amb el partit de Mélenchon (França Insubmisa). Cosa que va permetre el sorgiment d’una organització revolucionària en l’escenari de l’esquerra francesa de tradició trotskista, amb impacte internacional. A la nostra escola d’estiu vam comptar amb la destacada presència de Gaetan Gracia, militant de RP i dirigent obrer aeronàutic, que ha explicat tot aquest procés [5].

La lluita per organitzacions revolucionàries internacionalistes per a vèncer

En síntesis, la nostra intervenció en la lluita de classes, desenvolupant la democràcia obrera, l’autoorganització i la coordinació. La nostra lluita per una perspectiva d’independència de classes en combat amb les direccions reformistes, populistes i les burocràcies sindicals i dels moviments socials. Un combat també en el terreny teòric i ideològic. I la construcció de partits revolucionaris són les tasques preparatòries dels grups del nostre corrent internacional. Per això, en la tasca de construir un partit mundial de la revolució, el nostre internacionalisme assumeix les batalles polítiques com a pròpies i les "tradueix" a cada realitat particular [6].

Així, els nostres partits germans de França, Xile o l’Argentina, ens mostren que, no sols és necessari, sinó que és possible construir una esquerra que no aposti a ser furgó de cua de diferents reformismes, sinó que respongui a l’emergència de la classe treballadora com a subjecte hegemònic en el segle XXI.

En la jornada del dissabte, que pots seguir aquí [7], i aquí [8], un jove preguntava com combatre el conformisme. Una altra jove treballadora precària: "L’1-O ho vam donar tot, estàvem disposades a tot. Però ens van trair, i ara què? Aquestes petites derrotes ens obren un món de reflexions.

La joventut continua sent avui, al costat de les dones i migrants, part dels batallons més explotats i oprimits de la classe treballadora a escala global. És una joventut que no li deu res a aquest sistema: que viu pitjor que els seus pares i que els seus avis. Però per això mateix, és una joventut que pot renovar les forces de la classe treballadora, adormides per l’acció conscient de les burocràcies sindicals i polítiques. Que pot sacsejar a les organitzacions rutinitzades pel sindicalisme, les burocràcies i els partits capitalistes.

Volia rescatar un dels documents de la Conferència Internacional de la Joventut que es va dur a terme gairebé en paral·lel amb el Congrés fundacional de la IV, titulat: "Plataforma de lluita de la joventut treballadora", un text poc conegut. En ella, va definir que el capitalisme en crisi "es demostra incapaç d’aportar la menor solució a la misèria i angoixa de la joventut treballadora. (...) Els joves volen crear un nou món i només se’ls permet mantenir o consolidar un món descompost que s’esfondra. Els joves volen saber com serà el demà i l’única resposta que els dóna el capitalisme és aquesta: ’Avui cal estrènyer-se més el cinturó, demà es veurà... D’altra banda, potser per a vosaltres, no hi ha demà".

La plataforma a més, postulava la irrenunciable baralla pel dret a l’oci, la distracció i la cultura: "Volem el nostre dret a divertir-nos!", "accés gratuït per als joves desocupats i per als joves treballadors, a l’esport, estadis, museus, biblioteques, teatres, cinemes". "Volem el nostre dret a la vida!" Però ni encara enfront de la més gran de les adversitats Trotsky plantejava a la joventut resignar la seva lluita pel conjunt de les condicions de vida de les classes explotades i oprimides, a la baralla conscient pel triomf del proletariat mundial en la presa del poder i el desenvolupament del socialisme. Avui és més necessari que mai dedicar la seva energia i el seu temps en la construcció d’un Partit Mundial de la Revolució.

NOTES AL PEU

[1] Claudia Cinatti, Cuba: causes i conseqüències de l’11 de juliol, 19/07/2021.

[2] Matías Maiello, La il·lusió de la revolució a través de la revolta, Contrapunto->, 17/11/2019.

[3] Chile: ¿Constituyente soberana o cocinada?, Izquierda Diario.Es.

[4] Josefina L. Martínez, Matías Maiello, Tornar a l’estratègia. A propòsit de ’El tiempo de la revuelta’, Contrapunto, 18/07/2021

[5] Dossier: La crisis del NPA y el llamado a la construcción de un nuevo, Contrapunto, 13/06/2021.

[6] La situación internacional y las batallas políticas de la FT-CI, XVIII CONGRESO DEL PTS, Izquierda Diario, 7 de julio 2021.

[7] Pablo Castilla, Davant el fracàs d’Unidas Podemos i el processisme: quina esquerra necessitem per a vèncer?, Contrapunto, 25/07/2021.

[8] Verónica Landa, Un programa d’independència de classe per a enfrontar l’agenda del govern “progressista”, Contrapunto, 25/07/2021.




Comentaris

Comentar